CATALUNYA, PÀTRIA NOSTRA...

CATALUNYA, PÀTRIA NOSTRA...

*

10-9-12

*

“Catalunya, pàtria nostra, / voles com una nau: / el cel blau et fa de sostre, / ¡massa ample per ser esclau! “.

      Ho escriu Ventura Gassol, ferm patriota salvador de vides i patrimoni, home de cultura i d’acció més definit que alguns ectoplasmes que ens dirigeixen. Aquest hauria pogut ser l’himne de Catalunya, sense l’agressivitat que comporta el que ara tenim.

      Ventura Gassol em va atorgar el Mestratge en Gai Saber en solemne sessió a l’Ajuntament de Barcelona, i Joan Miró m’acompanyava de bracet pel passadís.

      Història oblidada. Temps que porta a l’oblit. Déus oblidadissos.

      *

      Nova Aurora. Foto d’OX.

MUTIS

MUTIS

*

7-9-12

*

Grupet selecte d’escriptors entaulats davant la paella dels dijous al Racó de Mont-ral. Xiquets, quina bona estona de xerrera i xafarderia, tal com s’escau...

      Jo, consultora del Calendari del Pagès, vaig fer notar que era sant Zacaries. El mut Zacaries, que sempre em fa somriure, perquè els fets bíblics es porten l’oli. L’arcàngel Gabriel va deixar mut el pobre Zacaries, que era cosí polític de Maria, perquè no s’havia cregut unes paraules seves (de l’àngel), Lluc 1,18-24. El va deixar mut fins que va néixer el seu fill, Joan el Baptista que, més tard, també va quedar mut perquè el van degollar (per desig de Salomé, ja sabeu). En el llenguatge familiar també en diem ‘el mut’ dels que es diuen Helmut. I com que hi havia un violinista i compositor cèlebre que es deia Helmut Zacaries, resultava perfecte enllaçar els dos muts Zacaries. De pas, altres Helmuts, com el mut Berger (“La caiguda dels déus”,

“Ludwig”, etc.).

      Però hi ha altres muts que fan mutis, com ara un dels meus editors, el que m’havia d’editar fins que em morís i que s’ha esfumat del món visible però no per a tothom, perquè algunes persones li segueixen la pista amb uns propòsits determinats.

      Altres editors també han fet mutis, m’expliquen alguns coneguts que n’han resultat damnificats. I és que la cultura, bons lectors, fa mutis per inanició.

      Davant de la paella, els escriptors dèiem absoltes al Premi(o) Nacional de Literatura, apunyalat i dessagnat pels propis del nostre país del ser o no ser hamletià. Per a nosaltres, el premi també ha fet mutis, com fa mutis la llengua, mai més ben aplicat (perdó). ¿Per què ens hauríem d’esforçar més a dir: “Parli bé el català” “Escrigui millor el català”, etc. etc., si després els suposats “protectors” l’embastardeixen? Ens han deixat muts, perquè les forces “mortes” també fan mutis, vull dir que la van fent i callant mentre manen. De manera que, amics, muts i a la gàbia, que no en sortirem per molta manifestació que es prepari.

      *

Trobada de dues cosines a casa del mut Zacaries. (Estampas bíblicas)

¿ON ÉS?

¿ ON ÉS ?

*

4-9-12

*

“(...)

Però, oh cendres del rei (1), no desperteu

que, com nosaltres, també sou esclaves.

altres cendres de reis i catalans

per aquest sòl de món són escampades:

esperen una veu que aleni fort

i es remouran en flames arborades,

QUE SOTA DE LES CENDRES HI HA EL CALIU

QUE HA D’ABRANDAR LA PÀTRIA BANDA A BANDA (2).

(...)

*

ELEGIA TARDORAL. Ventura Gassol. (La Selva del Camp 1893-Tarragona 1980) Conseller de Cultura de la Generalitat.

(1) Es refereix al rei Don Jaume.

(2) Les majúscules són meves.

****************************

Us recomano la lectura d’aquest poema, pel que no han passat els anys, perquè cap poeta nou l’ha superat en intencions. Recordant-lo i a la vista dels propers moviments de masses, em faig les preguntes aquestes:

¿On és la veu que alena fort? Jo encara no l’he sentida.

El poble català certament és cendra, som cendra. ¿Realment existeix el caliu?

¿Es farà flama alguna vegada?

¿D’una banda a l’altra de la pàtria?

Ventura, Ventura, com t’hauràs d’esperar...

*

Foto d’OX

PELS QUE NO TORNARAN

PELS QUE NO TORNARAN

*

1-9-12

*

Temps escolar. Els centres. Les famílies. La tele. Setembre remou les vides i els costums: recull la llibertat i la dispersió, les desa en compartiments endreçats i els marca horaris.

Penso en els infants que no tornaran: malalts, ofegats, accidentats, assassinats. Ho comentava amb una veïna i em deia que s’estimava més no saber-ho. Jo sí, almenys per empatia. Per posar-me al lloc de qui contempla l’armari encara amb la robeta penjada; les joguines potser escampades; els contes; els dibuixos amb llapis de colors; els retrats. “És Raquel, que plora els seus fills i no se’n vol consolar, perquè ja no existeixen”, diu Mateu 2, 18 quan es refereix a la mort dels innocents i, alhora, remet a Jeremies 31,15.

Difícil pensar la mort dels fills: ¿tindran fred?, és el primer que se m’ocorre. I jo, àvia, enyoro un caparró de néta repenjat als braços, i els ulls que em miren amb confiança. Començaran a anar a l’Institut. 12 anys. Però a la família hi ha bebès, i Raquel, la Raquel bíblica, voldria que els braços de les mares fossin tan llargs i amples com per contenir tots els estimats, però no hi arriba i plora.

També hi ha els petits col•legis que ja no tornaran. Que la mala fe política ha destruït com un tornado, amb els seus professors, que han plorat llargament; “tot s’ho han emportat, Olga, tot, només ens queden els records”, em diu la directora del col•legi que portava el meu nom. Col•legis rurals i ciutadans segats en flor mentre l’herba verinosa es multiplica als escons i als ministeris ofegant la vida.

Per tots els infants i escoles que ja no tornaran, la Raquel que hi ha en mi també plora, fa el dol que correspon i desitja que un bri d’esperança s’obri pas en la terra erma de cada cor adolorit i el consoli, a poc a poc, a poc a poc...

*

Collage d’OX

ESCARAFALLS

ESCARAFALLS

*

28-8-12

*

La bona gent es prepara, ¡ara! La taronja ja és madura, ¡mà dura! La fruita és a punt d’esprémer, ¡res a témer! Rentareu bé les banderes, ¡pel davant i pels darreres! Però aquells diuen que no, ¡ooooh!, que no en volen saber res, ¡ai ves, ai ves!: la lletra és curta i no arriba, ¡ai que em tiba, ai que em tiba! Altres tampoc hi aniran, ¡mala sang, mala sang!, perquè els en sobra un bocí, ¡ai que tindran mala fi! Fa dos anys tothom hi era, ¡mira tu quanta bandera! ¿I que van aconseguir?, ¿m’ho vols dir, m’ho vols dir? Polítics d’escarafalls, ¡amb més pudor que un forc d’alls! Ara em pica aquest dit, ¡tit, tit!; ara em grato el melic, ¡cric, cric! Ara aquell fa la traveta, ¡mala faveta! I el d’allà m’ha trepitjat, ¡carat, carat! Ni del ruc ni de la ceba, ¡polítics de tita freda! Cadascú per un cantó, ¡ja s’ha acabat la funció!

*

NO CAL ANAR TAN AMUNT

NO CAL ANAR TAN AMUNT


*

26-8-12

*

Visitem el petit i ben treballat hort d’uns amics; el tenien com la nineta dels ulls: el vent els ha fet caure les tomaqueres, ja ben crescudes, que amb tot el seu pes han fet malbé les albergínies, els pebrots i l’enciam. Consternació. Era un petit paradís per a ells, i confio que ja el refaran.

He llegit bons llibres: la “Trilogia d’Auschwitz”, de Primo Levi, que hauria de ser llibre de text, com el Gulag de Solshenitzin. I “Diari d’un Cos”, de Daniel Pennac, molt recomanable. La resta, misteris nòrdics, que m’entretenen i refresquen. Petits i grans paradisos literaris.

Fent zapping hem descobert tv13, on la furibunda Gotzone Mora (ben coneguda a Barcelona) abocava tot el seu verí contra catalans i bascos. Aquesta 13 prové d’un maleït paradís pagat i emparat per la Conferència Episcopal Espanyola en la seva campanya via Opus-Vaticà contra l’Església Catalana, de la que només en queden les engrunes.

Els paradisos ens els fem nosaltres mateixos, cadascú amb la seva actitud. Els inferns, també. No cal aspirar a l’Olimp, que ja va massa carregat d’ambiciosos amb llengües viperines, amb perdó del ruc que el presideix.

*

Collage d’OX

NAVEGACIÓ AMB MUSCLOS

 

NAVEGACIÓ AMB MUSCLOS


*

23-8-12

*

Molt a poc a poc, la navegació implacable ens condueix cap a final d’agost d’un estiu encès en molts sentits. També es cala foc a mar si es crema el barco. Ara el barco polític no té nord i tots els rumbs el porten al desastre.

La preciosa fresca de la ”Marinada”, lletra i música d’Antoni Pérez Moya, ens podria portar certament el consol que diu si no fos... que de la sardana com a símbol el país no en vol saber res. No fa “progre” i aquest país nostre és de pobres d’esperit, que formen una galdosa “progressia” com merda a l’espardenya, sinó, altres vents bufarien. Premi nacional també a la sardana castellana, què carai, bé ho hem de compartir.

No envejo els de vora la mar, i jo m’hi estic gairebé tot l’any. Amb l’estiu que fa, els meus familiars no tenen ni esma d’anar a la platja a torrar-se encara més, a veure si també els surt fum. A muntanya, sota les alzines, alguna fresqueta s’arreplega.

Ara bé, una saborosa plata de musclos com aquesta, que porten proteïna i no engreixen, bé que me la cruspiria. Ep, els musclos també tenen denominació d’origen. Musclo català, mejillón gallego, potser basc i tot... Si estem tan cofois de les denominacions d’origen i cada vegada se’n demanen més, senyal que volem distingir l’excel•lència i procedència del producte. ¿I la sardana? Va, un premi nacional compartit; posem-nos-hi mentre ens cruspim els molsuts i vellutats musclassos que la vida ens ofereix.

*

Collage d’OX
Nota: Internet avui va tan lent, que Vicenç i jo hem hagut de fer torns per veure si s'anaven afegint imatge i lletra, mentre fregàvem plats i llegíem i encara he pogut fer dos collages. Ja és voluntat, ja. (I despesa telefònica, perquè ha durat dues hores ben bones...)