DESPRÉS DE BACH

7-10-11


*

DESPRÉS DE BACH
*

LA Terra on sóc va xopant-se de sang violenta. Cada dia.

¿Per què la guerra?, es pregunten uns savis.

Perquè a l’home li agrada matar, reconeixen uns altres.

Adrenalina del perill, imminència d’atacs, la por, l’honor.

Es va dir una vegada que mai més poesia després de l’Holocaust.

Però hi havia poetes i, per sort, poblaran tot el món: encara escriuen.

Es va pontificar que mai més la bellesa després d’Hiroshima.

I va regnar el lletgisme, que ja s’insinuava: pintura en carn oberta,

sacrificis de sang, la pell verdosa i el gest horroritzat, ara en acrílics,

ara en olis fangosos i pigments, cos espellat impregnat de resines.

Dos gargots, uns filferros i un temple és el que cal a un món adorador.

Em pregunto, perplexa, ¿per què va ser possible la guerra després de Bach?

¿I després de Beethoven, Rakhmaninov i Fauré? ¿Per què?

Escolto, Britten, el teu Rèquiem de guerra:

el poema era d’Owen, que va morir tan jove a la primera guerra.

La guerra també mata els poetes, ¿què us pensàveu? I els músics

que componien marxes militars per als exèrcits victoriosos.

No són bàndols comparables: més grandiosos músics i poetes,

però també més dèbils, gairebé un eco, un violí en camp d’extermini.

M’inclino amb els vençuts i el pare Bach em canta: «Vine, dolça mort».*

* Cantata 478.

*
Pàgina 10

*

Editorial Òmicron ha editat una col·lecció de “plaquettes”, 10 poemes cadascuna, de diferents autors. Es venen a 5 euros unitat. Us ofereixo un dels meus 10 poemes.

Fotografia: portada de la “plaquette”.

ALERTA: NOU RISC

ALERTA: NOU RISC

*

6-10-11

*

Al juliol, ni dona ni cargol, fa el refrany. Doncs al juliol els diaris portaven aquest alarmant titular: “L’ENVELLIMENT DEMOGRÀFIC, NOU RISC PER AL BENESTAR”. Ho diu el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.

De manera que, minyons i minyones, a fer la maleteta. Res d’exercicis d’autoajuda optimista, jaios en taula de surf, jaies fent posturetes de gimnàstica rítmica o ballant un bolero. SOM UNA NOSA I UN PERILL. El missatge que comporten el titular i el text , que s’entén ben clar, vaja, és que ja ens hauríem d’haver mort fa temps.

Qui hagi vist la pel·lícula “Soylent green” ja sabrà de què va la cosa: entres en una sala, et vesteixes amb una túnica, jaus en una còmoda taula folrada, et passen bells paisatges amb música de la Pastoral de Beethoven, una injeccioneta i t’adorms dolçament. Jo ja firmaria ara mateix, i si algú sap ho es practica aquesta mort tan dolça i necessària, que m’ho digui, sisplau.

Mentrestant, la nostra dama casadeta de nou li demana a la Marededéu que, almenys, es quedi tal com és ara. Traduït del castellà que diu “Virgencita, que me quede como estoy.” Això mateix.

*

Fotografia de la revista Hola.

Marededéu del s. XVIII

Composició d’OX

MESURA PATRIÒTICA

MESURA PATRIÒTICA

*

5-10-11

*

Durant l’estiu em vaig col·leccionar les notícies que em semblaven curioses. Quan arribi les posaré al blog, m’anava dient, perquè en temps de gran crisi hi ha d’haver contrastos. I aquí n’hi ha una de bona. Titular “ ELS ÚLTIMS CINC ANYS HAN AUGMENTAT UN 70 % LES OPERACIONS DE PENIS”.

Això no seria gran cosa. Tampoc és novetat saber que hi ha condons de colors, mides, sabors, fluorescències i textures diverses.

On sí que s’han apuntat els catalanets és al nou invent de la casa “Curiosite”(sic), que, anuncia que el condó aquest “porta una escala mètrica impresa en un dels seus perfils que permet saber a l’instant la mida del penis. Aquest condó mètric és dedicat a tots aquells convençuts que la mida sí que és important. www.curiosite.com”

En aquests temps maleïts que passem, i més en aquest pesadíssim camp electoral, n’hi ha que se’ls estan mesurant sense parar, penso que l’invent ha de ser bo. I que podríem votar segons les mesures patriòtiques. Això sí, certificades per notari.

*

Text entre cometes: Marián Vilá.

Composició artística, O. Xirinacs.

*

BURGESIA DIVINA

4-10-11

*

No sempre tot és el que sembla en una exposició posem-hi modernista.

Ens trobem que les senyores vestides de riques teles i pentinades amb el cabell recollit de l’època, tenen les seves necessitats i les seves cites. Quan entro a la sala, arriba donya Maria Antònia de Costafreda i Marsillach que porta un preciós manat d’espàrrecs. ¿Que no té minyona?, li pregunto. És clar que sí, dona, però aquests me’ls ha ofert, guardi’m el secret, un dilecte amic meu que acaba d’arribar del Japó. ¡Ah!, seré discreta, i que li facin bon profit. Aquesta senyora deixa al seu pas un rastre de perfum “Quelques fleurs”, d’Houbigant. Oh, divina burgesia...

*

Collage d’OX

NIT DE VIDRES TRENCATS

NIT DE VIDRES TRENCATS




Escena 1- Vigília d’eleccions a la tarda (21-5-11). Passeig i Balcó plens de gom a gom. Al matí, música. A la tarda, un paiet vociferant vestit amb parracs planta dos amplificadors al Balcó i apa, a cridar, voltat de tafaners que riuen la poca gràcia. Li demano que redueixi el volum o vagi Rambla avall, i una indivídua que va amb ell m’amenaça que si aviso la Urbana em faran la nit impossible. Tremolant, baixo a demanar als de Proximitat, que són davant, que sisplau, preguntin a l’home si té permís municipal. Ells: que no és feina seva, ¡que faci una instància!, que cridi la Urbana, etc. Inutilitat total. Pateixo un atac d’ansietat que em porta a Urgències feta un mar de llàgrimes i nervis. Metge: pressió altíssima, alteració, calmant. “Em vull morir”, li dic, i és veritat.

Avisada pel meu home, passa la Urbana sense baixar del cotxe ni veure el vociferant. Només que els de Proximitat haguessin demanat el permís al subjecte, jo hauria reaccionat d’altra manera.

Escena 2- 2-10-11. Després de tres mesos d’absència meva. Diumenge i el paiet que prepara la vociferació planta els seus bafles a mitja tarda. Li faig senyal que en aquest lloc no. Les ordenances municipals m’avalen. La seva noia m’ensenya el dit del mig i m’amenaça de tirar-me pedres. Aviso la Urbana però ja sembla que marxen els individus i ho deixem estar. A les dues de la nit sentim un terrabastall com una explosió: dues pedres de bona mida han trencat els vidres gruixuts del nostre balcó. Jo no sabia si entraven per la porta o per on i per poc no m’agafa un atac. Arriba, amable, la Urbana a fer inspecció ocular. Jo ja havia pres fotos i les arreglava per enviar-los un correu. Nit en blanc i matí al metge i a declarar, amb l’informe antecedent que el 21 del 5 m’havia fet el metge d’Urgències.

Creieu-me: almenys a mi, el soroll m’ha alterat greument la salut. Vull un govern més ferm i atent. Que faci complir les seves pròpies normes. Si les fes complir, els dos energúmens, argentins per cert, ja no farien gresca sense permís municipal.



OLGA XIRINACS

OLGA, DESPERTA’T



*

1-10-11

*

Olga, desperta’t, que ja ets a la vora del teu mar. ¿És que estava adormida, pregunto? No, però t’has passat tres mesos justos a muntanya, entre l’olor de pins, alzines i ginebres, i esperant cada dia que el petit miracle del pit-roig et vingués a veure, salvat de les àguiles i dels esparvers. Mentre escrivies, les mallerengues crestades s’arrapaven a les cortines per menjar-se els petits insectes que s’amagaven als plecs. Tot, al voltant del teu ordinador. Somni.

Com que no hi havia cobertura, has aprofitat per escriure una novel·la, que tens molt avançada. Tu ets d’escriure ràpid però t’aturaves pensant: ¿quin destí li espera a aquest llibre? Una competència vertiginosa, insuperable: els Goliats de la promoció, ¿com deixaran pas a aquest petit David amb pretensions de bon escriptor? Et paralitzaves un moment. En aquest país només tenim un cuiner, un pintor, un escriptor, un guru d’autoajuda i parem de comptar. Però de seguida, amb el cafè de mig matí, et deies: Olga, la teva vida és la d’escriure, tira endavant; com Farizada, no facis cas de les figures amenaçadores.

Enyoraves el blog, ¿eh? I tant. Però pensa que potser els lectors estaven una mica fatigats de llegir-te sense pausa. És que tinc tantes coses per dir... Ja les aniràs dient, dona, tot just avui recomences.

Consciència meva, deixa’m comentar només un fet que ens afecta tots. Titular del diari: “Escampa les cendres del seu germà i un llamp el fulmina.” Va passar a l’agost, a la muntanya alpina de Montasio, i el castigat pel llamp era de Trieste. No cal explicar detalls, que n’hi ha. Només dir que la nostra duríssima situació política ens fulminarà tots ben aviat. Deia l’encertadíssim economista Joaquim Muns que tot és culpa que no tenim bons governants. D’acord, senyor. Ara com ara, com que tots es creuen déus, ens castiguen amb els llamps de què disposen. ¡Mal llamp els parteixi a ells! Calma’t, Olga, que després diuen que ho critiques tot.

MISSATGE DES DE LA INCOMUNICACIÓ

29 de juliol de 2011

*

Distingits blogaires i lectors del blog de l'escriptora Olga Xirinacs,

Em dic Fanto Fantini della Gherardesca, al servei de la dama Julieta Venier, senyora veneciana i poeta, amb domicili al palau Venier.

Hem visitat Catalunya per saludar l'escriptora Olga Xirinacs, que actualment viu a Mont-ral, una remota localitat perduda entre muntanyes, cabres i senglars.

La senyora m'ha demanat que, quan arribés a un lloc civilitzat, enviés als seus amics i lectors del blog el missatge següent, que intento transmetre:

1 - Que les comunicacions al poble remot són pitjors que mai, i li costa molta estona accedir a Internet.

2 - Que va contractar adsl temporal per comunicar-se millor, cosa que va resultar nefasta perquè va haver de descontractar ràpidament quan es van descoordinar tots els aparells auxiliars de l'ordinador. I això que va pagar un tèncic que l'ajudés a posar-ho tot en marxa.

3 - Que ara té contractada una línia Internet més feble que una teranyina i que funciona amb una lentitud desesperant, i ella és allà per descansar i treballar amb gust, no amb atacs de cor i de fetge.

4 - Que gairebé damunt del seu cap hi ha instal·lada una antena de radiotelefonia al mateix costat de l'església romànica, però que l'ajuntament no té cap intenció de connectar. Algú deu cobrar per la instal·lació, però el servei és nul.

5 - Que no es vol aventurar a contractar i pagar més per una connexió a Iberbanda (sembla que només funciona allò) o via satèl·lit o via Papa de Roma (sic).

6 - Que després de les hores perdudes de converses amb autòmats i música repetida de Telefònica, encara la volen penalitzar per haver donat de baixa un contracte que no va funcionar.

7 - Que per totes aquestes coses, prega als distingits lectors seus que li concedeixin una treva fins setembre, quan retorni a ciutat "civilitzada". Perquè sembla que a ella li agradava molt escriure blog cada dia i enganxar-hi unes imatges que ens va ensenyar, que retallava amb gran afició. Ara es dol de no poder-ho fer. Bé, retallar sí que pot, perquè no cal connectar.

Aquestes coses les vaig apuntar i les transmeto des de Venècia, ja al palau Venier, on vivim, amb l'esperança d'acomplir el desig de tan insigne escriptora, a qui admirem molt des que va escriure "La tarda a Venècia".

Amb les meves salutacions i el desig de satisfacció per a tothom, s'acomiada

Fanto Fantini della Gherardesca

*