CAPICUA

*

11-1-11

*
Mafaldita: ¿Per què balles amb tanta empenta, Carmencita, si estem en crisi?
Carmencita: Perquè he anat de rebaixes i he comprat per quatre quartos el vestit autèntic de la Lola Flores, i això que darrere hi tenia la Leti, que em pegava empentes tota l’estona dient que el volia ella...
Mafaldita: ¿La Leti? Vols dir...
Carmencita: Sí, noia, la mateixa. Es veu que de nit fan gresca, allà...
Mafaldita: Ostres...
Carmencita: No són ostres, que són petxines, d’aquelles de pelegrí...
Mafaldita: No, no... si no ho dic per les nostres petxines, ho dic perquè jo m’havia comprat el vestit de la Pantoja per quatre xavos, el duia posat i algú me l’ha estirat i m’ha deixat a pèl...
Carmencita: Era ella, segur, que ens fa la competència.
Mafaldita: ¿Vols dir que va tan necessitada?
Carmencita: Ves que no et fotin la cinta i tot, tu balla i a callar, que avui és capicua i després ens menjarem el rap.
*
Collage d’OX.

"PARA BELLUM"

*

10-1-11

*

10-1-11

*

Atribuïda a Juli Cèsar la frase "Si vis pace para bellum", resulta que, segons l’oracle Google, l’original és de Vegecio, un escriptor romà de temes militars; ell la va escriure amb més suavitat que la imperativa que tots coneixem. El nom Parabellum s’ha aplicat també a una arma concreta de 9 mm. Ve al cas perquè la fabricació i comerç d’armament espanyol coneixen un auge com en cap altre època: “’Polvorins’ amb bales espanyoles”, informa l’Avui (7-1-11) en un ampli estudi. Espanya facilita armament a països “preocupants”, segons les referències. “Les armes les carrega el diable”, sentim a dir sovint. Atac o defensa, l’armament és ideat i fabricat per matar. Comencem l’any, doncs, amb aquestes excel·lents perspectives econòmiques que, sens dubte, ajudaran a acabar amb l’atur i a obtenir les millores socials que tots esperem per situar-nos al capdamunt d’Europa.

(I després resulta que és políticament incorrecte cantar allò de “A l’Àfrica, minyons...”, i qui diu moros, diu guerrillers de tots els colors i races).
*
Collage d’OX

MARE INTERNUM

*

8-1-11

*
‘Mare internum’ en deien del Mediterrani els antics romans, amb encert. A mi se’m fa extern perquè en veig una àmplia extensió sense final. Em llevo amb la primera llum perquè part de la casa és encarada a l’Est. Retrato aurores molt sovint amb màquina senzilla. Avui, dia de fina boira grisa, una clapa daurada emmarcava una fosca embarcació de les que s’esperen per entrar al port. Llavors m’he adonat del bocí de finestra que es reflectia al passadís com en un mirall, al vidre d’una aquarel·la de Joan Baptista Plana: el bocinet daurat amb el barco a contrallum, diminut. Un ‘mare internum’, m’he dit.
*
Fotos d’OX.

EL PIT ROIG

*

7-1-11

*
Avui, matí de Reis, el pit roig ens ha fet el regal de la seva presència: petita flama que brilla a l’hivern. Sociable, quan ens sent ja ens ve a veure, tafaner de mena. S’ha esperat fins que Vicenç ha anat a buscar la màquina, i aquí el teniu, que saluda tots els blogaires des de la seva branca.

Llegeixo que a Nord-Amèrica i al nord d’Europa han mort centenars d’aus en ple vol sense que se’n sàpiga el motiu. Els especialistes han dit que no observaven cap malaltia. Que segurament focs artificials o algun fenomen atmosfèric ha desviat el cap, el guia de l’estol, i han errat el camí de manera fatal.

Sostenir un ocell una estona entre les mans tèbies ve a ser com tenir un bocí de cel per un moment. Un niu efímer. Fràgils, de seguida emprenen el vol i ens deixen l’enyorança.
*
Pit roig a Mont-ral.

A POC A POC

*

5-1-11

*
La mare somriu. La nena li correspon amb una complicitat feta de música i d’esperança: hi ha la impaciència candorosa de l’infant i la saviesa de la dona que coneix l’univers interior. Tot plegat passa pels reis, figures estàtiques però sempre en moviment quan són pensades: les veiem al pessebre, o d’adorn sobre la consola, però no s’hi estaran molt de temps. Han vingut de lluny, travessat espais inconeguts, ens visitaran i tornaran a marxar deixant-nos aquella recança de la tendresa llargament acariciada, a poc a poc assaborida, amb ecos de cançó bressol que acolliran els nostres somnis durant el breu pas per la vida.

*

Collage d'Ox (Àlbum Autobiografia)

ELS BISBES, ¡QUINA CREU!

*

4-1-11
*

Quan obren la boca, Senyor, Senyor... El primer que llegeixo al diari (Diari de Tarragona, 3-1-11) és que monsenyor Demetrio Fernández, bisbe de Còrdova, manifesta que la Unesco té un pla per aconseguir “que la meitat de la població mundial sigui homosexual en un termini de 20 anys” (sic). ¡Quina novel·la, per qui ho sàpiga aprofitar! Deu ser cosa revelada per Wikileaks, perquè, segons la dita catalana, "dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu". O potser parla per experiència pròpia, això no ho sé.

I després l’altre, monsenyor Rouco Varela. Tinc una colla d’anys i procuro aprendre a viure’ls, que em costa; per això quan llegeixo que ell alerta de l’envelliment de la societat, el primer que penso és que fem nosa (ell també, que és jaio), i que potser ens vol aplicar una eutanàsia com la de la pel·lícula “Soylent green”, on una colla de voluntaris van a morir instal·lats en còmodes lliteres, mirant un paisatge idíl·lic i escoltant la Simfonia Pastoral, en una còmoda eutanàsia que ja m'agradaria per a mi. (Hi lliga, això de pastoral). Afegeix, cosa greu, que la crisi demogràfica fa perillar “el futur dels nostres marcs de vida i benestar econòmics i socials” ¡¡¡!!! Quina raó que tenia Jesús: “sepulcres blanquejats” i tot de penjaments, els deia als jerarques religiosos de la seva època. Ara faria el mateix. ¿No va manar Déu nostre Senyor ja al Gènesi: “creixeu, multipliqueu-vos i ompliu la Terra”? ¿Doncs per què els religiosos s’hi neguen, contravenint així el manament de Déu Pare? ¿Què demanen? Ara veuen perillar, diuen, “els seus marcs de vida i benestar econòmic i social” (sic), i volen que la gent pareixi per conservar els estatus. Que donin exemple, doncs, abans d’obrir la boca.

*

Fragment de creu processional.

EL PRIMER DIA

*

3-1-11

*
Hi ha un primer dia per a tot. La creació comptava els dies per milions d’anys i convulsions ciclòpies. Els dies humans, malgrat les vint-i-quatre hores, són fugaços com un llampec o llargs com el dolor. El dia primer d’aquest any 2011 va començar poc gloriós, una lleu resplendor entre núvols improductius, com es pot veure a la foto.

A la casa ja surava del dia abans l’olor incitant i vellutada de la compota de pomes, prunes, panses i orellons d’albercoc, amb canyella, anís estrellat i vi negre, que havia cuit dues hores. Un any, mentre m’estava enfilada a l’escala penjant els meus adorns, em va trucar la Maria Àngels Anglada perquè li recordés els ingredients de la compota; n’havíem parlat i ella també la va fer. De poeta a poeta, de casa a casa, garlandes i la dolcesa del temps.

Arriben els convidats. No ben bé igual que a l’inoblidable conte-film “Els morts”, de “Dublinesos” (Joyce-Huston), que recomano amb tot fervor; però sí amb el mateix caliu, somriures, records i projectes: hi ha criatures i esperem nadó. Taula parada amb paciència: ¿ja hi ha tots els coberts? ¿No sobra un lloc? ¿Aquí no estaran massa estrets?

Sobre la taula, els vol-au-vent de pasta de formatge amb sèsam torrat i canonges amb gerds sobre crema de carbassa i tomaca. L’olla amb el consommé d’au amb xerès sobre el flam salat, recepta finíssima de la iaia, que va presidir aquest costum de Cap d’Any mentre va viure. La taula de rodes ja transporta les cassoles amb els ànecs rostits amb peres, fredolics, llenegues i rovellons. Aromes contundents es barregen amb l’escuma lleugera del xampany, els vins, la sidra, el suc de poma. Cadascun els seus gustos. La compota per fer més suau el camí cap al tronc de Nadal de trufa. El vespre enfosqueix el cel i s’aboca a les tasses com el cafè dels termos. ¿Qui en vol més? Fas massa menjar, em diuen. El gendre m’ajuda a portar plats a taula. Somric.

Els petits fan cagar el tió, que en aquest cas és la Vermelleta, i la Vermelleta ha tingut un fillet aquest hivern al bosc, que també és aquí, primet, primet. Com canten, piquen, riuen i criden... ¿I això et volies perdre?, pregunto a una néta de deu anys, que deia que ella “ja ho sabia, això del tió i dels Reis”, però que xalava com ningú. En aquests casos tots som creients, jo la primera.

Ara que sembla que ja torna a ser políticament correcte reprendre els costums tradicionals, afegint-hi els que calguin, he de proclamar la meva fe. Tots aplegats, sense presses. Si convé es fa música, es canta, i quan ja van marxant, sempre queden aquells que mantenen una plàcida conversa perquè voldrien que el dia no s’acabés. I ja som al dos, i després del dos, ve el tres.
*
Fotos V. Roca