10 . 10 . 10

*

10.10.10
*
Octubre fa deu dies. L’any fa deu mesos. El segle fa deu anys. ¡¡¡FELICITATS!!! Fa cent anys el 10 del 10 del 10 queia en dilluns A casa tenim l’almanac Bailly-Bailliere des de finals del 1800 fins cap al 1930. L’avi Gustau se’l comprava. Són llibres de 80 pàgines. Curioses les històries que s’hi expliquen, i l’evolució social. Entre altres esdeveniments hi ha l’enfonsament del Titànic. I el canvi d’uniformes de l’Exèrcit, com es pot veure a la reproducció.
*
Arxiu familiar.

*

VIDRES DE COLORS

*

*
El meu col·legi del carrer d’August era en bona part construït i decorat per Josep Maria Jujol. El pavelló de música era al jardí, edificat amb totxo vist, com el col·legi de les Teresianes o els Cellers Cooperatius modernistes del Priorat, de Cèsar Martinell. Tenia finestres altes i estretes, amb vitralls de colors. No eren els que ara poso a la foto. Però les bones estones passades a les classes de música, on també assajàvem les noies del cor, es veien augmentades pels vidres acolorits. Mirava a través dels vidres blaus i feien tristor encara que estigués contenta. Mirava la “vida en rosa” i somreia en un món de fantasia. El groc ho daurava tot, i el verd feia boscos de fada mentre les alumnes encadenaven arpegis.

En aquests vidres que veiem, la música i la poesia s’apleguen i mantenen converses com les que ens agradaven d’adolescents, quan semblava que ni la tarda ni el món s’havien d’acabar; ens confiàvem els sentiments d’uns cors que amb prou feines se sabien expressar, de tan nous: era el temps de les amigues íntimes, dels pensaments càndids que pujaven amb l’encens entre les volutes daurades, blaves i vermelles de Jujol. Eren els nostres fonaments i vam aprendre a construir-nos sobre sòlides bases.
*

PALAU DEL SOMNI

*
Justus Utens va pintar aquesta mitja lluna representant el “Palazzo Pitti e Belvedere”, Florència, cap al 1600. Preciós detall per al somni. Si s’ajunten les dues meitats tindreu l’obra sencera.

De gran he imaginat palaus, pluja sobre els palaus i festes als jardins de palau, però els meus han estat només en paper escrit. És tot el que he pogut oferir als que estimo. Com la noia de l’esquerra que, tancant els ulls, somriu i els somia. Aquest és un dels meus collages per a “Últimes llums”. M’ha agradat buscar, retallar i enganxar-hi petits personatges a to amb el color i el sentit de la pintura. De nit els demano: “acosteu-vos i doneu-me les mans.”

Algú em preguntava per què no posava persones més grans per a “Últimes llums”. Primer, perquè no és fàcil trobar la cara expressiva, I després, ¿qui és el que sap quan li arribaran les últimes llums? No sempre moren els més vells...
*
Collage d’OX

NOIA D'OCTUBRE

*
Aquesta noia pintada per Federico de Madrazo ( 1815-1894) es podria dir Cecília i ens porta el somriure d’octubre. D’aquest octubre en què la calor encara s’aferra als murs de la tarda revestits de buganvíl·lees. Els colors entre vermells i morats de la flor tan present als nostres jardins prepara l’alegria de la concentració un cop superada la dispersió. El somriure de la noia se’ns fa còmplice de promeses amables, de serena o enjogassada conversa.

Federico, potser el més cèlebre de tota la saga dels Madrazo, va ser sogre de Marià Fortuny,
de Reus, el del pinzell acolorit i panoràmic que també participava de la solemne noblesa del
sogre però ja amb un aire solar de gest irònic.

“El meu cor a l’octubre porta un vel / de color de temps vell...” feia un dels meus primers poemes de noia. La noia que vam ser és eterna: la veiem, la portem dins i els seus ulls ens parlen. El temps vell s’integra en el nou en una continuïtat confortable. Amb la noia parlarem de la poesia d’ara, amb permís dels pseudo-progres que, segons ells, només lliga (la poesia) amb i en barres de bar, com declaren als diaris; i ni deuen saber qui carai són Fortuny, Madrazo ni Cecília, dona de Fortuny i filla de Madrazo, a qui he ofert les buganvíl·lees. Per cert, aquests pseudo-progres tampoc deuen saber qui era Bougainville.
*
Collage postal d’OX

BERENAR DE NEGRES

*
Aquest títol és una còpia de la dita castellana “merienda de negros”. Segons Google i la Real Academia, berenar de negres ve del temps de l’esclavatge i és sinònim de confusió i desordre. Els amos consideraven els negres com desordenats, anàrquics i primitius.

Sabent aquests orígens i, a la vista de les properes eleccions, podem considerar-nos els amos dels polítics, perquè els paguem nosaltres i de nosaltres viuen, a vegades com sangoneres. I, tal com molts considerem, les campanyes electorals i la manifestació sindical recent inclosa, són desordenades, anàrquiques i primitives (piquets, coacció, vandalisme). Les declaracions dels polítics en campanya ( i sense campanya també) són signe de confusió i desordre, perquè els cal rectificar cada cinc minuts. Que bereneu de gust i, qui pugui, que agafi la botifarra més grossa.
*
Collage d’OX

CHOPIN

*

CHOPIN
*
-Plany per la mort d’un llibre-
*
Ingrid Fuzjko Hemming toca la Sonata per piano n. 2, Op. 35
La sonoritat vessada per les seves mans m’arriba al cor.
La sonata conté una marxa fúnebre que tothom coneix.
Tots n’escrivim, de marxes fúnebres, algun dia.
Chopin i jo, per exemple: avui m’han mort un llibre.
El vaig idear, documentar, alimentar, caminar amb ell
abans que ell trobés la seva pròpia vida. Va ser breu.
Els seus personatges naixien de la meva carn,
i jo voltava les profunditats marines amb els taurons abans de morir.
Per a ell la ciutat i el mar, i les paraules per a una feliç navegació.
Van morir. Són mortes. El llibre es deia “Pavana per un tauró”.
No és el primer que mor. En porto tants, ja... i els que se’m moriran
mentre visqui per rebre’n la notícia i saber-me vençuda ....
La pavana també és una dansa lenta, volgudament trista.
Fauré i Ravel oferien pavanes a les noies difuntes.
Chopin i Grieg les marxes fúnebres.
Schubert, La mort i la Donzella, i Sibelius un Vals Trist.
Chopin naixia ara fa dos-cents anys: Ingrid Fuzjko me’l retorna.
Ell és immortal però el meu llibre no,
i ara Ingrid i Frederic m’ajuden a plorar-lo. Per caixa, un Steinway.
*
Collage d’OX.
*

JOAN TRIADÚ I JO

*

JOAN TRIADÚ I JO
*
No em cal la mort per recordar-lo: ell sempre hi és. Tinc present amb fermesa l’home que va ser Història de la nostra cultura. L’home que va ser part del fonament de la meva vida poètica i cívica: Joan Triadú. Des de les llunyanes reunions de Cantonigròs fins la constitució, eclosió i actual puixança vital i activa d’Òmnium Cultural, ell hi és a l’arrel i a la formació.

A les fotografies, fem l’entrada solemne a la noble i magnífica Aula Magna de la Universitat de Lausana. Hi vaig guanyar la Flor Natural i, alhora, em van nomenar Reina de la Festa. Sis noies, filles de catalans residents a Suïssa, del Casal Català, em feien el seguici; elles anaven vestides de blanc i jo al mig, de negre. Joan Triadú em conduïa al setial. Vaig regnar per un dia en el món poètic, amb el llibre “Botons de tiges grises” (Proa, Óssa Menor). Tots els diaris suïssos, i la televisió, en van parlar, i no era un somni, però ho semblava. Més endavant, les benèvoles crítiques del mestre als meus llibres, al diari; la lectura dels seus consells als seus llibres. I ara l’enyor d’un amic que, espero em continuï tutelant des del lloc feliç on sigui. Ell no em va oblidar i jo tampoc.
*
Fotografies d’arxiu familiar.