MARE DE DÉU D'AGOST

*
Mont-ral. 15/16 – 8 – 10
*
“Per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc”, deia la veu popular. Són les set i caminem pel bosc feréstec sota un sol llampant que no té ganes de pondre’s. Als tolls on l’aigua de pluja s’evapora s’aprecien les unglades dels senglars, que hi van a beure o a rebolcar-se i després es graten a la soca dels pins. S’agraeix l’olor molla de terra i herba, perquè la fresca ha durat poc.

El dia 15 tot s’omple de festes majors, alegria a les cases i records per a les Maries, Albes, Assumptes, etc. Santa Maria dóna la mà a sant Roc, el 16. M’agrada el dia 16 més que per Rocs i Maries, perquè és santa Serena, nom realment preciós. Correspon a una emperadriu de finals del s. III, casada amb Dioclecià, furibund perseguidor de cristians. Ella admirava la resistència dels cristians fins que es va convertir, i era tan estimada de l’emperador que va poder viure en pau sense ser molestada, ens explica l’hagiografia.

Pel que fa al nom de Serena, en majúscula o minúscula, els estudiosos diuen que manté la seva condició de selecte i exquisit per tots els seus significats, i que per això no s’ha divulgat en excés. Que la serenitat acompanyi els vostres pensaments i accions, que els poetes ja actuem amb elegant serenor per escriure el nom de cada cosa.
*
Mare de Déu del s. XVII, de fusta policromada, d’escola aragonesa.

BENVINGUDA

*
Mont-ral, 14/15 – 8 – 10
*
Encara que l’agost amagui les flors perquè el sol no les cremi, el caminant atent sempre troba que els boscos i camins floreixen per alegrar la mirada, i busca combinar els malves amb els grocs i alguna baia vermella de mareselva. Ara ja comencen a madurar la gavarrera i l’arç blanc, que es tornaran vermell viu, així com més tard serà el grèvol, carregat de fruit. Encara floreix en abundor la pastanaga borda, però la delicada xicoira, que s’obre al matí en blaus suavíssims, amb el sol es tanca, humil, en ella mateixa.

Llavors és temps de recollir alguns exemplars d’aquí i d’allà i formar el ram de benvinguda a la porta, perquè el foraster sàpiga que se’l rebrà bé i amb alegria. Algú podrà objectar que és costum americana, potser britànica exportada a Amèrica, i tindrà raó. Hi ha bellíssimes corones per als diferents temps de l’any i fetes amb tota mena d’objectes. Jo sempre havia muntat corones, però vaig comprar aquest cistell pla que ve a ser d’intenció semblant. Sigueu, doncs, benvinguts a casa on sempre, també, trobareu el cafè a punt. I els llibres. I la conversa.
*
Foto d'OX

L'ABRAÇADA

*
Mont-ral, 13/14 – 8 – 10
*
Un dia em vas abraçar i s’encenia l’aire. Fortalesa de la torre de pedra però també persistència de l’heura. No hi havia ningú més i vam començar a construir el nostre palau de paper i de lletra al voltant dels cossos. Va ser un temps sense límits on encara em refugio. Veig les estances buides però la meva memòria les omple fins a les llàgrimes i els somriures. Va ser un espai de llibertat exultant i, per això mateix, més consistent que la mort. Mentre tingui consciència, el portaré amb mi.
*
Collage d’OX

BASSETES

*
Mont-ral, 12/13 – 8 – 10
*
A poc a poc, al matí, les bassetes ben arrenglerades avancen de ponent cap a l’est, un ramat pacífic, mentre cullo herbes silvestres per fer una corona de benvinguda a la porta de casa. “Al cel bassetes...”, i la bona gent fa respostes diferents totes en el sentit de portar aigua.

Faig collages, pugem a menjar la paelleta dels dijous, que ja escampa l'olor i omple el restaurant. El cel s’emboira, xafogós.

Sortim de tarda per portar una comanda al forn, aquell forn famós per les seves magdalenes variades, però també per la placa de poma, les coques d’espinacs i d’altre recapte, els pans integrals de cereals diversos. És a dir, la farina, base de la vida corporal i espiritual. Les boires són d'un gris flonjo, mineral. Cullo encara unes quantes flors d’escabiosa i poncelles rosa de pastanaga borda, per completar els poms i la corona. Comença a tronar i refresca. “Agosto, frío en rostro”, diuen els asturians. Aquí només vent. M’afanyo a escriure el post abans no calgui desendollar tots els cables. Les bassetes potser portaran aigua, però no encara.
*
Foto d’OX

SORT

*
Mont-ral, 11/12 – 8 – 10
*
Aquesta enorme ferradura correspon al cavall de sant Herculà, bisbe que avui celebra la seva festa. La guardem com a doble símbol, de sort i de força.

A totes les cases honorables pengen una ferradura darrere la porta, confiant que els porti sort. Nosaltres, a més, sabem que la nostra prové de sant Herculà, home de molta força física i moral, potser perquè el seu nom ens recorda el d’Hèrcules, el dels grans treballs assolits amb èxit. Herculà va arribar a bisbe de Perúgia, dignitat important. A més, hi ha un fet que ens inspira confiança: Herculà va ser decapitat pels gots i, més endavant, quan es va recollir el seu cos, el cap tornava a estar unit al cos, com si no hagués passat res. Fantàstic. No sé si és patró contra el mal d’ossos i fractures, però s’ho mereixeria. Els esquelets també l’haurien de venerar, en l’esperança que el dia del Judici Final es tornin a veure tots sencers. Així sia.
*
Foto V. Roca

BONS I MALS PASTORS

*

Mont-ral, 10/11 – 8 – 10

*
Podem llegir als diaris que un grup de potentats d’orígens distints han decidit donar la meitat o bona part de les seves fortunes als més necessitats. Bons pastors. Algunes persones riques posen a treballar els seus talents i no es proposen fer la punyeta als pobres, com pensen alguns, sinó tot el contrari. El que guanya la intel·ligència ho reparteix també la intel·ligència. Exemple a imitar.

També diu el diari que l’ovella d’un pastor de Girona va ser segrestrada i violada per uns nois que van retratar el fet i el van ensenyar després al pastor. No sabem si els segrestradors eren rics o pobres. En tot cas, farien malbé tot un ramat. Mals pastors serien, aquests, tant si arriben a tenir diners com si no.
*

Estampa d'arxiu familiar.

EL BOLET FUNICULAR

Mont-ral, 9/10 - 8 - 10
*
La tarda és xafogosa. Deodat Armengol passa pel bosc del Pi de la Lira amb la intenció d’admirar les vistes sobre el Baix Camp i les muntanyes de Tortosa. Atent al terra que trepitja, s’adona que ja ha arribat el primer bolet funicular de la temporada, i fa un gest d’alegria. Disposat al viatge, saluda l’elf d’uniforme que despatxa els bitllets. Seu al bolet i l’elf dóna un cop de peu a terra. El bolet s’enfonsa i Deodat Armengol té accés així a les cavernes subterrànies de la muntanya càrstica. No hi ha aigua, sota, i un altre elf guia Deodat a coves i sales de colors preciosos pels minerals que contenen. Acabat el recorregut, Deodat Armengol pren el bolet de pujada, saluda l’elf d’uniforme i continua el recorregut, ja exterior. De tornada a casa veu un arc de Sant Martí, però ja sap que pujar fins darrere de l’arc és una mica perillós, perquè amb la pluja rellisca.

*

Foto V. Roca