CARVANTINHO DE BRAGANÇA

*

El nostre llamàntol Ostixec va envestir fa pocs dies el famós torero Carvantinho de Bragança, que anava mig fumat pel volcà i per això va ser presa fàcil, amb toro i tot. Ens el va portar com a present de sant Jordi, perquè Ostixec és bon lector i escriu bé.

Per fer aquella acció ens va prendre de la vitrina una ploma Montblanc de col·lecció que havia pertangut al famós banquer i filantrop John Pierpont Morgan, conegut com J. P. Morgan ( sí, dels de la banca ). Ara tenim la ploma a restaurar i Carvantinho a l’hospital.

*

*

*

Collage d'OX

EX-LIBRIS

*

Dissabte passat, dia 17, vaig tenir el gust de compartir interessant i llarga conversa amb el grup de lectura EX-LIBRIS, de Sabadell. Es tractava d’un fòrum que el grup va organitzar sobre “L’agonia de Severià Vargas” (Meteora). En el dia gris i suau que es presentava, els components van fer visita turística a Tarragona. Després vam dinar plegats en un restaurant on, amb gana i molt bon humor, es va parlar del Severià i de tantes coses misterioses i interessants que conté la conté la ciutat. La ciutat i la meva memòria, perquè la memòria i la inventiva d’un escriptor veterà, com jo, pot crear i recrear un sens fi d’històries. Com a bones coneixedores dels costums locals, les senyores i un senyor, que no surt a la foto, em van regalar una ampolla de xartrès verd portada expressament de França.

La sessió la vam acabar, com no podia ser d’altra manera, a casa prenent xartrès verd i cantant al costat del piano. Sobretot boleros ben sentimentals i la també imprescindible “Amparito Roca”, pasdoble que s’ha convertit en l’himne oficial de Tarragona, i que la banda municipal no es descuida mai d’interpretar. Presumeixo d’haver tocat “Amparito Roca” en selectes hotels d’Europa, des de Sant Petersburg a Madrid.

A pesar de l’eufòria provocada per la beguda, la música i la literatura en estat pur, tothom va arribar sa i estalvi a Sabadell, ciutat que estimo perquè és on vaig rebre el premi Sant Joan, de novel·la. I ara perquè hi tinc un munt d’amigues noves. I un amic. ¡A reveure, noies!
*

*

CATALANS, JA ARRIBEN

*

CATALANS, ARRIBA LA CENDRA

Atenció, bons catalans,
que ara arriba, que ara arriba,
atenció, bons catalans,
molta cendra dels volcans.

Tancarem les nostres boques,
i clourem els tres ullets:
fins i tot el Lobsang Rampa *(1)
sap que sempre anem restrets.

Amb volcans i amb estatuts
que ara arriben, que ara arriben
amb el tren que ens prometien,
i que ens deixen tots fotuts.

Només faltava el volcà,
eixe de la quinta forca,
o, com deia en Rusiñol,
la requinta, més enllà.

Ara el fum d’aquest volcà
embussa tots els canons,
dels pulmons, dels avions
i les deliberacions

que aquells constitucionals,
ens miren amb mala bava:
tant de bo el fum els deixés
socarrimada la fava.

No dic res més, catalans,
que aquí també hi ha volcans,
i amb la nostra malastruga,
potser ens colgaran de lava.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
*(1) Lobsang Rampa, autor de “El tercer ull”.
*
Collage d’OX

EL FINAL DEL TÚNEL

*

No solament moren els rius i els camins, sinó que també moren les vies.

Una via morta és la perfecta realitat de final de camí. Se la mengen els esbarzers, té les seves estacions fantasma on es reuneixen els espectres a la nit; hi ha cables caiguts i també mostra alguns túnels on la veu ressona d’ultratomba, perquè passes pel mig com un cuc reptant per dins d’un fèretre sense cadàver.

No obstant, la creença general de la llum al final del túnel també es manté en la misèria material. I caminem a les fosques, entre velles olors de ferralla i fusta enquitranada, ensopegant amb material oxidat i pedra resistent que només conserva l’eco del que va ser un dia.

Avancem directes a la llum del final, els ulls només clavats al punt de claror que ens allibera de l’opressió buscada. Perquè, de fet, ens ha agradat la regressió de passar per la via morta i el túnel com arcada de temple romànic.

*

*

*

Foto d'OX

ENS LA BEVEM

*

L’aigua que hi ha al planeta Terra és la mateixa des que va començar a funcionar: evaporació, núvols, pluja, aigües subterrànies, tot segueix el mateix cicle amb la mateixa aigua.

En canvi, la merda que va a parar al mar, com les vides dels rius de Jorge Manrique, ha augmentat considerablement amb els segles. La dita sovintejada “mecàgon la mar”, tan repetida, és del tot certa. Alguns països tenen depuradores i en alguns llocs els fems s’aprofiten per adob, cosa que no impedeix que es filtrin a les aigües freàtiques i d’allà al mar. Molts països aboquen directament per falta de conscienciació o de mitjans tècnics.

Hi ha les transformacions naturals, i de molta d’aquesta matèria s’alimenta la fauna marina. Ho diu un refrany de la saviesa popular: “qui no menja merda no està gras”. Ergo... vet aquí perquè tothom vol estar tan prim. Però conyetes a banda, ¿ens hem preocupat de què és el que bevem? Per això també hi ha el remei de saviesa poètica que ens va llegar Joaquim Bartrina, de Reus: “si quieres ser feliz, como me dices, no analices, muchacho, no analices.” En pau tothom i bon profit.
*

*

Esforçats mariners bascos provant de treure tifes del mar. Al fons, una cova submarina. Collage d'OX.

IRA DIVINA

*

Sembla que la ira divina ha esclatat per castigar diverses regions de la creació, pobres i temoroses de Déu. Sempre plou sobre mullat, diuen els que sobreviuen a inundacions i pluges torrencials. Sempre tremola el terra, als mateixos llocs, diuen els morts de por. No és tan freqüent l’erupció de volcans, però moltíssima gent en respira els gasos tòxics. A l’Edat Mitjana, i també encara molt més cap aquí, es predicaven càstigs de Déu per als pobres pecadors, provocadors de l’enuig diví.

Ara bé, si la catàstrofe es contempla com a conseqüència funcional d’un planeta malgirbat, fet de plaques en moviment i fregament que originen les catàstrofes, se’n treuen altres conclusions, i als pobres i sofrents se’ls suposa innocència.
*

*

*

Collage d'OX

ESTATUT - 2 -

*

Dona catalana al cementiri, amb flors, esperant entristida l’arribada de l’Estatut, que triga més del compte.
Mentrestant, els jutges depredadors es freguen les mans al voltant del cos present i els capellans voltors assagen les absoltes.
El Dimoni Cucarell fa banyes a uns i altres perquè ell sempre riu l’últim.

*

*

*

Collage d'OX
*