L'ESTATUT

*

Aquest és l’edifici on l’Estatut és custodiat per eficients camarades. Així que s’atreveix a treure el cap per respirar, cop de culata i al cau. Veus autoritzades fan circular que el seu estat de salut és greu, i faríeu bé de preparar els vestits de dol.

*

*

*

Collage d'OX

ENS VOLEN MATAR

*

ENS VOLEN MATAR
*
(Després d’haver llegit cert article d’ahir, 12 i dilluns, a l’Avui)
*
Fa poc dies, bons lectors
d’aquest blog modest i tendre,
feia esment d’un qüestionari
que era difícil d’entendre.

El que sí que es comprenia
era que la gent d’edat
fèiem nosa, i se’ns volia
o bé morts o bé escapçats.

De les dones no calia
dir-ne res fins al final,
perquè, ¿qui consentiria
a col·locar-les on cal?

Però no han passat dos dies
que els jovencells ja es rebel·len,
tal com manen tots els mites
sobre els fills que als pares pelen.

Amb un títol geriàtric
que expedeix, molt eixerit
un jove del món gramàtic
que no es mama pas el dit,

fa com l’Eugeni, aquell d’Ors,
que amb l’espasa anomenava
de les lletres, cavallers
noucentistes, que ell dictava.

Aquest ja fa d’en Cabré,
un vellet repapiejant
que a ningú no pot fer enveja
¡pels seus seixanta-dos anys!

¡Quina edat, afedelisto,
aquest nou Premi d’Honor!
¿ I si l’Abelló arma un Cristo,
perquè ella encara és major?

El noi en qüestió, al diari,
diu que tenim el cervell
estovat, poc preparat,
que no hi ha ningú com ell

i altres joves pre-coitals,
que acusen la gent de rància
però a ells, segons els metges,
ja no els queda ni substància.

¡Cap al geriàtric!, criden.
¡A la mort!, van repetint.
I és lògic, perquè ens envegen
tot allò que mantenim.

Tranquils, amics, que a les lletres
tot és una bassa d’oli,
però quan cau una espurna
s’inflama com el petroli.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
*

Collage d'OX

TARDES DE DIUMENGE

*

Les tardes de diumenge, quan la claror es torna violeta sobre el mar i morada a muntanya, la malenconia s’accentua: el vel tènue que comença després de dinar quan, la cuina mig endreçada, veus per la finestra l’anar i venir de gent que en aquell moment et sembla alegre i feliç. Passegen al sol sense pressa. Dotze barcos de càrrega en espera fan de teló de fons per a una fotografia eterna.

Alguna paret s’enfosqueix. Tens son i et voldries deixar anar, jeure com el flotar despreocupat d’un núvol. Les músiques s’apaguen i els moments es tornen tristos. Fins i tot les mans es desmaien sobre la guitarra, i els caps s’amaguen del vespre i temen la foscor. Hi ha claror, encara. L’últim sol mandrós habita de biaix el racó que sempre era a l’ombra i es fon entre el murmuri de la gent del carrer. No voldries avançar i cal programar l’endemà, perquè l’endemà unirà els teus bocins escampats en la tèbia flonjor del dia, en la indulgent lassitud del diumenge. Però diumenge s’acaba, es desa la guitarra i s’abandonen el sofà i l’estora on potser ens havíem ajagut i jugat, indolents, als sol del matí i de la migdiada.
*
Collage d’O. X.
*
Catifa espanyola de la Real Fábrica de Tapices.
“Duchese-brisée” francesa, època Lluís XVI
Oli d’Ismael González de la Serna.
*

RIMILLAS DEL PINAR

*

RIMILLAS DEL PINAR
*
Copla original, popular:

“Arriméme a un pino verde,
por ver si me consolaba,
y el pino, como era verde,
al verme llorar, lloraba”.

Variaciones:

Arriméme a un pino blanco
para hacerme unas cerillas,
y el pino, con una rama,
me rajó las pelotillas.

Arriméme a un pino negro
cerca de Calatayud,
y como el pino era negro
me fabriqué un ataúd.

Me encaramé a un pino rubio
pa jartarme de piñones,
y un pájaro carpintero
me taladró los cojones.

Arrímeme a un pino rojo
con una hoz y un puñal,
y el pino, como era rojo,
cantó la Internacional.




Arriméme a un pino seco
llorando a moco tendido;
como el pino estaba hueco,
se rellenó agradecido.

Ay pino de mis amores,
que llegó el viento mistral
y caíste entre las flores
con un grito funeral.

El pájaro carpintero,
la ardilla y las tijeretas,
las avispas y el Gaitero
se fueron a hacer puñetas.

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES).
*

*

Fotografia de Iñigo Martín

DONES, RESIDUS DELS HOMES

*

LES DONES: RESIDUS DELS HOMES.
-OBRES I AUTORS DE LA LITERATURA CATALANA-

Quin desengany quan he rebut el qüestionari per respondre. Quin desengany quan he vist com estava redactat. Quin desengany que les institucions hagin de recórrer a aquests mètodes per saber quins autors escriuen a casa seva/nostra. Com es coneix que ho ignoren tot.

Si alguna autora que em llegeixi ha rebut l’enquesta, m’agradaria saber què en pensa. Per part meva i amb pena, no he pogut respondre les qüestions, per complicades i arbitràries i, sobretot, per masclistes. Durant la llarga enquesta per establir un cànon, per altra banda sempre dolorós per discriminatori, m’he trobat que, cap al final, les dones ens han reduït a un apartat, com micos en gàbia. No m’ho vaig creure quan algú m’ho va dir abans que la rebés, però és cert. ¿On són la justícia, el seny i el cervell? Al comentari final he escrit això que copio, perquè em limiten al segle XX, i potser em voldrien morta:

“Amb tots els respectes, el qüestionari és segregador i masclista, en reduir les dones a un apartat marginal. I a esmentar les obres fins al 2000.
“La meva obra comprèn els segles XX i part del XXI, aquest amb la important "Óssa Major-Poesia Completa" més quatre novel·les i un assaig narratiu. Per què hauria de renunciar a aquestes obres, si estic en plena activitat? És més, per què no s'han estudiat aquestes obres, que formen el corpus literari més important del moment? És un oblit acadèmic deliberat, que encara queda més evident amb aquest qüestionari, però això ja es prou sabut pels que el formulen.

“Moltes de les respostes que es demanen són sobreres, en haver establert ja un cànon a l'inici, que, de no ser respost, no deixa continuar l'enquesta.”
*
No donen més espai per a observacions. En demanar la meva activitat, si poso “autora” i “estudis” ja no em deixen posar quins són els estudis i l’apartat queda en blanc. No puc ser autora i tenir una carrera, per exemple. Ai, mareta meva, quina pena ser escriptora i haver honorat la literatura catalana, per a això...
*
*

*

Collage d'OX

OLOR DE LLIBRES

*
Olor de llibres nous, piles de llibres nous, catedrals de llibres acabats d’imprimir, figures d’escriptors retallades en cartró que assenyalen els seus llibres nous. Programes de Primavera Literària amb centenars d’actes; editorials àvides; presentacions simultànies de llibres nous d’amics i coneguts, d‘esportistes, cuiners i polítics amb negre amagat sota el llit. Hi ha qui voldria Nadal tot l’any, però és Sant Jordi qui s’imposa: germina a la tardor, brota per Nadal i esclata a l’abril: fulls i fulls a l’aire inquiet, als dits enfebrats o indiferents. Abans de l’estiu els llibres nous seran pasta de paper, moriran sense funerals ni multituds, en la solitud més absoluta. Algun autor potser vessarà una llàgrima.
*
*
*
Foto d'OX

ALGUNA FRASE

*

Alguna cosa es troba entre les belles tapes dels llibres antics desats a les vitrines. Alguna frase curiosa que, entre devocions de discurs ja superat, preserva la saviesa que va servir abans i que serveix encara, com un fil continu que travessa el pensament de les generacions:

“ A caure, hi ha molts amics que ens hi ajuden; però a l’hora d’alçar-nos, ens trobem tan sols que m’espanta pensar com és que ens podem alçar alguna vegada.”

Petita reflexió de Teresa d’Àvila, continguda al devocionari de nacre. Quantes mans, quantes carícies, quants pensaments s’hi refugien.

*

*

*

Foto d'OX