L'ESPÀRREC

*

L’espàrrec, tendre, repta cap al sol, saba erecta de la terra, delicada tija que no espera introduir-se als llavis més golosos, disposats, entreoberts, lluents, sucosos. Degollat a traïció, serà besat amb delectança, xuclat per llengua rosa i enviat a les càlides, secretes, interiors estances, en un viatge incert, brutal, ja lluny del sol.

Espàrrec de jardí, espàrrec de marge, d’hort, de pot o de llauna, primavera anunciada que a l’hivern desperta, entra a l’abril i de seguida es trenca, com llança de sant Jordi, la vida breu per sempre derrotada.
*

*

*

Collage d'OX

ONDA

*

Aquesta bellíssima forma corba i plana és el final d’una ona marina que extingeix la seva força a la platja d’un matí d’abril. La natura la produeix en un moviment continu i som nosaltres els que li atribuïm sentits i significats diversos, segons ens dicten el pensament i la imaginació.

Paul Valéry descriu la mar com una agitació constant. Al seu “Cementiri marí” escriu: “(...) La mar, la mar que sempre recomença / (...)”. Aquestes paraules em fan pensar que m’he de convèncer a mi mateixa i forçar-me a actuar, a recomençar un dia i un altre.

Jorge Manrique comparava la mar a una immensa sepultura on desemboquen els rius de totes les vides, fins i tot les més orgulloses i esplendoroses. Els antropòlegs, en canvi, atribueixen al mar l’inici de la vida. Pot ser un viatge d’anada i tornada i així es tanca el cercle.

Al mar li reconec el noble moviment de saludar-nos de cara, de venir-nos a trobar, contra l’actitud del riu, que ens passa de llarg amb desdeny i sense mirar-nos. Aquesta onda perfecta, imitada per les puntaires de Chantilly, d’Alençon i de Venècia, és una obra efímera que exposa la seva filigrana sobre l’arena rossa només un instant, el suficient per meditar, ja ho veieu, sobre la mort i la vida, sobre l’esforç i la fugacitat.
*

*

*

Fotografia d'OX

PRIMAVERA

*

La primavera s’alegra amb la florida exuberància del món, però medita per reservar-se la bellesa i recordar-la, sàviament, quan el temps passi. Quan se senti vençuda pel pas de tantes primaveres que ja no les pugui suportar. Sembla una paradoxa, i l’és.

*

*

*

Collage d'OX sobre un oli de Pere Pruna.

MONA

*

Tenim un dubte hamletià,
no parem de cavil·lar:
si és un avantpassat nostre,
¿la mona ens hem de menjar?
*

*

*

Collage d'OX

DE TOMILLOS, COFRADES, HUEVOS Y SERPIENTES

*
DE TOMILLOS, COFRADES, HUEVOS Y SERPIENTES
*
A cofrades y vecinos
que, en día de Viernes Santo,
salen a buscar tomillo
retozando entre los pinos,

pensad que en el mes de marzo
ya despiertan las serpientes,
y os buscarán, hambrientas
para hincar sus buenos dientes

o colmillos, da lo mismo,
porque al no ser cristianas
o católicas de bula,
tragan la carne con ganas.

Nada os digo si os sentáis
con posaderas al aire,
y hacéis las necesidades
con disimulo, al desgaire:

más de uno y más de otro
dieron tal salto picón,
que en el pino les quedaron
los huevos como pendón.

Digo huevos y, al mentarlo,
me pregunto en conciencia
si tales huevos son carne
o sirven para abstinencia,

si serán huevos de Pascua,
huevos duros o rellenos,
de azúcar o chocolate,
que todos estarán buenos.

Pero quedamos, hermanos,
recogiendo farigola
y, a la vez, tan recogidos,
que todos formamos uno
con suspiros y gemidos,

pues de dolor es el Viernes,
Santo, noche con su luna,
sus macarenas lloronas,
sus cirios y sus coronas,

sus capas y sus misterios,
pues nadie sabe seguro
lo que algunos pecadores
hacen con gran disimulo

bajo recios cortinones
de terciopelo granate
cuando llevan trasegadas
diez botellas al gaznate;

entre faldones va el juego,
que hablamos de farigolas,
de cofrades, pino, huevo
y serpientes respingonas.

Vaya día éste, cofrades,
catalanes o andaluces,
que resucitan al muerto
que agonizaba en el huerto
entre huevos y entre cruces.
*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)
Viernes Santo 2010,
Xacobeo para mas señas.

L'OR I LES FLAMES

*

Els bons amics de La Riba/Tarragona m’han portat un pom de tulipes i un de narcisos. L’or i les flames amb aires del riu Brugent.

La primavera es torna sensual en els pètals de les flors, sedoses o vellutades. La primavera es fa simbòlica amb els colors, i tindrà tants significats com li vulguem atribuir. No vull pensar la sang, avui que és divendres de mort. Penso flames, com les que escrivia Ventura Gassol quan predeia que les cendres es remourien en flames arborades. Per ara, Ventura Gassol encara no ha vist feta realitat la seva profecia de pàtria lliure, i tampoc nosaltres.

“Un dia es feu una claror d’albada...” explica i desitja el poeta de “Les tombes flamejants”. Els narcisos podrien ser la claror d’albada, però ja potser amb el sol més alt, d’un daurat madur. “¡ Foc nou, baixa del cel i torna a prendre!”, invoca Ventura amb un gest tan ample com el mar, com el camp, com tot el país adormit en el son de la mort dels catalans. Els jardins floreixen una primavera més. Els amics sumem primaveres, també. Potser un dia, Ventura, celebrarem amb tu la llibertat que esperaves. De moment, tenim les flors.
*

*

*

Foto d'OX

EL CAP DE L'ESCRIPTORA

*

Si l’escriptora fos índia, posem-hi sioux, portaria alguna ploma al cap, però sense dolor. Si l’escriptora és catalana, també porta plomes al cap, però clavades, amb dolor. A vegades l’ofici comporta aquests estats i, com que estem en dies de passió, la imatge quedaria com la que he fet per al post.

Sovint, l’escriptora catalana se sent com una índia, posem-hi sioux, a la reserva. La política cultural pròpia ens segrega. Els mandarins disposen amb criteri agre. Ja vaig explicar l’aberració que comporta la selecció d’escriptors per a l’edició del volum 6 de certa editorial, que comprèn els escriptors de meitats del s. XX: triaran primer els ja difunts, diuen, amb el preciós l’eufemisme “que tinguin l’obra tancada” (R. I. P.); després seran els que disposin de més espai d’ocupació en premsa ( o sigui, als que els periodistes han dedicat més pàgines); els qui disposin d’estudis acadèmics (¿quina becària estrangera no ha estudiat precisament els que més publica la premsa?); i altres raons certament extravagants, sense comptar ¡oh Gran Esperit!, amb l’obra, pel que es veu, només amb la publicitat del personatge. Ara arriba la notícia que les institucions, per tal d’establir un cànon d’escriptors ( els bons a la dreta, els malvats a l’esquerra), com que no devem disposar d’historiadors literaris solvents i imparcials, repartiran 2.000 (dues mil) enquestes a professionals diversos (¿?) que, com és natural, triaran, seguint els criteris de la publicitat i de l’acadèmia (efecte anunci tele). Però ¡compte i recompte!: les dones no entren en els càlculs, sinó que tindran un apartat (reserva, segregació) per a elles, els traductors, els escriptors de juvenil i altres espècies exòtiques, totes al mateix sac. ¡ Que ve el Setè de Cavalleria ! I encara més. Algú va i es queixa que el Premi Llibreter no es dóna en deu anys a cap obra catalana. Sembla que en castellà s’escriu millor, i els nostres autors n’haurien de prendre nota si volen ser alguna cosa més que indis errant pels deserts. Doncs bé, ara els del premi han creat un apartat (nova reserva, nova segregació) per a la llengua catalana, que no pot competir de cap manera amb les altres. ¡Marededéusenyor!, que deia en Higgins. ¿Com ha de tenir el cap l’escriptora?

*

*

*

Collage d'OX