DIES DE GLÒRIA, SENDERS DE GLÒRIA

*
Passa la rua. Vespre de llums i xivarri, petards i cossos vibrants. Sento la música des de casa, on sóc escrivint. Han vingut la família amb els petits i han marxat a veure les carrosses. Per un moment hi ha hagut a casa un terrabastall de cafè, joguines, galetes, màscares, disfresses, rialles i converses i després tot s’ha esvaït d’una revolada.

Llargues discussions inútils amb amics i família sobre la fallada llei electoral. La política ara està en arenes movedisses i el temps vola sobre una inestable llei de vegueries: camins de vergonya, senders de covards. Passo full. Virginia Woolf explica als seus diaris que comprava carn trinxada i que preparava el dinar i el sopar. La vida diària, entre llibres, impremta i passeigs vora el riu que la va veure morir, l’Ouse, on, explica el poeta William Cowper, havien tallat els pollancres que ell trobava a faltar.

Jo també he comprat carn trinxada i he fet pilota per demà dinar. Mentrestant, en aquesta casa que és rebost de tantes coses que s’abasta ella mateixa, consulto llibres, llegeixo els diaris, retallo els meus collages i ara prepararé el sopar per anar a veure alguna pel·lícula gravada a la tele. El conte d’abans d’anar a dormir. No vull dir l’antídot polític, perquè hi ha bones pel·lícules revulsives en aquest sentit, com la impressionant i ben treballada “Dies de glòria”, de Rachid Bouchareb, del 1995, que narra la perversitat flagrant dels francesos amb els algerians a la segona guerra. Cal no confondre amb la valuosa “Senders de glòria”, de Stranley Kubrik, del 1957. A més de les pel·lícules, també em miro alguns dels racons de companyia que brillen a casa segons la llum que els toca, de dia o de nit. Com aquest de la fotografia.
*
*
*
Foto d'OX. Racó de piano.

PARPELLES

*

“La tardor és un cànter de parpelles grogues als meus ulls esfullats per la cadència d’una sonata oblidada en hores d’infantesa.” Aquesta és una entrada del dia 10, del blog d’Helena Bonals UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA.

He associat el text a una inoblidable cançó de Barbara, “Doncs morir per morir”, amb un fragment que diu: “ M’imagino la mà que em clogui les parpelles / com he vist esfullar / les roses les més belles.” Ho cantava aquí Guillermina Motta.

“... als meus ulls esfullats...” m’ha fet pensar també en una preciosa ària de J. S. Bach per al llibre d’Anna Magdalena i que es titula “Anant amb tu”. La lletra fa: “Anant amb tu, jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. / Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure mos ulls ta mà suau.”
Diuen que la mort no la sentirem, però no ens ho acabem de creure. Sense excepcions, ens pensem vius després del traspàs. És físicament impossible pensar-nos morts, feu-ne la prova. I llavors, amb una suau cadència, notarem el tacte lleu dels dits de qui ens tanqui els ulls, com qui lentament i amorosament esfulla les roses amb la recança d’alguna cosa que certament s’acaba. Si és amb rosa i amb tu, benvinguda sigui l’hora.

*

*

*

Collage d'OX. Sèrie ÚLTIMES LLUMS.

¿QUINA MÀSCARA EM POSARÉ?

*

Un dia de tres dosos. Dos i dos quatre i dos sis, sis dies per la Quaresma.

Quan fins i tot els violins es disfressen, ¿què no hem de fer nosaltres? Em posaré alguna de les meves màscares segons l’hora del dia: n’hi ha de plomes, n’hi ha de lluna veneciana i un antifaç de seda blanca brodat amb perles, per a qualsevol estat d’ànim.

És Carnaval. Tocaré al piano part del Carnaval de Schumann: l’apassionat “Chopin”, el “Vals Noble”... Hi va haver un temps que el pausat “Eusebius” va donar nom a un assaig de novel·la per Internet, que vaig suspendre per causes alienes a la meva voluntat. “Eusebius”, un dels pseudònims de Schumann quan volia fer suaus les seves crítiques musicals, és una peça tranquil·la, conciliadora, a l’inrevés de “Florestan”, el crític agut com un estilet. Ara bé, la “Marxa dels Aliats de David contra els Filisteus”, tan enardida i bel·licosa, és en realitat la proclamació i rebel·lia dels músics joves contra els “pares”, els acadèmics, els vells professors, com sempre ha estat i serà en totes les professions i famílies del món. Vet aquí el Carnaval com a reflex de la societat. Temps de transgressions però això sí, pautades i quan correspon. La rebel·lió seguirà la ruta marcada i es pensarà que és lliure.

*

*

*

Collage d'OX.

TORNARÀS ( J'ATTENDRAI)

*

Entre les inoblidables cançons que vaig sentir de petita i que m’han seguit tota la vida hi ha aquesta melodia trista que s’allarga en el temps com un vel que enllaça els dies. “T’esperaré” o “Tornaràs”, depèn de qui canta una lletra que a vegades canvia i se simplifica. “T’esperaré dia i nit; / esperaré que tornis, / t’esperaré, perquè l’ocell que marxa / torna al niu a buscar el que ha oblidat. / El temps passa i corre, / i batega tristament, durament, dins del meu cor.”

En diuen una cançó d’entreguerres. Vol dir llargues absències, esperes doloroses, un vapor de mirades tristes contingut a la soledat de les cambres. Mirades perdudes que travessen parets. Mirades fortes com l’amor que mai no es dóna per vençut, mai. Qui estima s’enganya; qui es deixa estimar no pateix l’oblit. Qui estima en l’absència es dessagna en un camp de batalla tan extens com la vida mateixa. Esperarà perquè creu en el retorn. I algú cantava la cançó a poc a poc, i jo era nena, el cel era lluny i fred però encara la sento; i quan l’escolto retorno a allò que intuïa.

*

*

Lletra la cançó: Dino Olivieri/Louis Poteret. Música: Nino Rastelli.

Collage d'OX.

LLENGUA RAQUÍTICA

*

“El raquitisme del llenguatge condemna a la mediocritat bona part de la literatura moderna.(...) En mans d’éssers menors o d’impostors, l’intent de fer un llenguatge nou es torna petit en la foscor i l’esterilitat.(...) L’instrument del que disposa l’escriptor modern (el llenguatge) es veu amenaçat per restriccions externes i per decadència interna. En el món d’allò que R. P. Blackmur en diu “el nou analfabetisme”, l’home per a qui resulta essencial el coneixement literari més alt, l’escriptor, es troba en una situació precària. (...) El llenguatge es venja d’aquells que el mutilen.” George Steiner. "Lenguaje y silencio". (Gedisa 2003)

No em canso de llegir els assaigs de Steiner sobre literatura. Estimo el llenguatge en la seva riquesa i profunditat i així l’he fet servir sempre; és com si un mestre corroborés la meva convicció i tinguéssim un amable col·loqui, la conversa que mai no es produeix si no és a través d’un llibre, perquè els col·legues, els meus contemporanis, no es mostren assequibles. És cert, com diu Steiner, que quan trobem un bon llibre, escrit per mà sàvia, tenim tendència a fer l’esforç de seguir-lo, de penetrar-hi, de comprendre’l. L’intuïm. L’escriptor ha parlat i dins nostre, en la mudesa, mesurem, assentim i potser somriem.
*
Però dissortadament la seva observació és certa: en poesia i en prosa la mediocritat ens para la mà com al carrer el mendicant. I a les pàgines literàries hi podem veure mans parades d’interessos editorials i d’amistat més que de justícia i de bon ofici, que hi són, però rarament. I continuo aprenent i somrient a l’ample espai marítim, com si d’allà m’hagués d’arribar la veu més plena i amable, simplement literària.

ENYORANÇA

*

A vegades ja ho porta la tarda, i algun matí també, però aquella última claror que ens crida des de l’horitzó marítim, o des del fons del carrer, o darrere la muntanya morada, és més pròpia de les hores quan minven. La tarda es desmaia i el dia perd força amb nosaltres. Les últimes llums, de biaix, fan brillar perillosament tot allò preciós que podia ser i ja no serà, escombrat per una empleada diligent junt amb els papers, les burilles i les fulles mullades de pluja. Alguna cosa es perd també en la mirada que s’allarga fins no sabem on: un desig inexpressat d’infinit, l’olor d’un fum de llenya antiga, les paraules que es van fondre i el cos que es fon amb elles. No hi fa res que hi hagi els llibres, la brusa de seda rosa i el cofre de les cartes. Només un llit còmode i adormir-se, adormir-s’hi per sempre.
*

*

*

Collage d'OX.

CÈSAR A TARRAGONA ?

*

Com bé diu Lleó Tolstoi a la primera pàgina del llibre “Resurrecció”, independent de les intrigues, ambicions i desgavells dels homes la natura fa el seu curs. Tolstoi, en una sola pàgina, descriu amb el seu nom els arbres, els ocells, el créixer de l’herba entre l’empedrat, les olors de les fàbriques i el color del dia. Precisa i preciosa lliçó per als aprenents de lletres.

Caminàvem ahir lentament pel Passeig Arqueològic, dit muralles, des d’on es domina tot el territori en magnífica vista semicircular. Parrupaven tórtores i coloms, grallaven les garces i xisclaven les gavines, més amunt. Llorers de glòria, xiprers de vigilància, tarongers solars.

Un guia explicava a un grup de visitants la procedència de la imponent figura de Cèsar en bronze; reproducció del Cèsar de Prima Porta, donada pel Govern de Roma a la ciutat de Tarragona, en homenatge a la Tarraco capital de la Hispania Citerior. Va ser portada l’any 1934, com consta a la inscripció. He pensat que si aquest fet es produís ara, obriria grans conflictes territorials, perquè de capital ja no volen que en siguem. ¿On l’haurien donada els romans? ¿A Reus o a Tarragona?
*

*

*

Fotografia del llibre "Paisatges de Tarragona" (Lunwerg 1995), de Joan Maria Pujals.