"SOLAMENTE UNA VEZ..."

*

Carta a Teresa, al vespre.

Una cara, una música. Miràvem “Últimas tardes con Teresa”. La meva joventut va ser tan diferent de la societat que descriu la pel·lícula com la nit i el dia. Però una cara i alguna cançó em van obrir els records. ¿Per què la música ha de tenir tant de poder evocador? Aquest entre altres poders que ara no vénen al cas.

Encara que les cançons no corresponien al temps de la meva vida que es posava alerta, les paraules ja les coneixia i m’expressaven bé. Servien, i sempre m’han servit, per remoure la memòria i estirar els sentiments a què les he associat. El sentiment es presentava primer vaporós i, si li permetia que es quedés, acabava per desplaçar el moment de la imatge i de la música (en aquest cas la pel·lícula); prenia el seu propi significat: s’hi sobreposava i em portava al temps arxivat, el que va ser real per a mi; diria que es desdoblava i es tornava poderós i dominant.

Això em passa perquè el moment evocat ja forma part del meu cos en el racó del cervell destinat a aquests arxius. Els arxius de la memòria no s’esgrogueeixen com el paper; no perden color com les fotografies o els vídeos; no es desgasten per l’ús; no s’extravien a causa dels trastorns de la vida, com l’objecte oblidat en una mudança. Almenys no encara per a mi. Ja ho veus, Teresa, la cançó remota d’una llunyana pel·lícula va exercir un poder impensat sobre la meva memòria.
*
*

*

Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS -6-

*

El llamàntol de casa, que és molt llegit, volia saber per què li havíem triat aquell nom. Ens vam mirar mentre començàvem a riure, cosa que no li feia gaire gràcia, es notava pel seu fregament de mordasses.

“Ja sé que ve d’ajuntar dues paraules: hòstia i xec, però no veig que faci riure sinó tot el contrari, perquè la gent ho diu com un renec”, es va exclamar.

“No, home, no. Primer de tot et dèiem Ostixeic, ¿te’n recordes? Xec ho diuen aquí en el sentit d’amic, i xeic es diu més cap a les terres de l’Ebre. Però no ve pas d’això, el teu nom.” Llavors li vam baixar un volum que tenim dalt de tot de la llibreria.

“Té, llegeix, a veure si t’agrada el teu origen. És una novel·la de Leònidas Leònov que es diu “Els teixons” i parla de dos pobles de pagesos durant la revolució russa. T’agradarà perquè hi surten moltes patacades. Hi ha un paio que es diu Serguei Ostiféic, i aquest nom ens va agradar de seguida per a tu. Queda bé anar cridant per la casa: “¡Ostiféic, Ostiféic!”, que de seguida vam canviar per Ostixeic i finalment Ostixec, i això és tot. Com pots veure, el teu nom ve d’un bon autor rus, i n’has d’estar ben satisfet perquè aquella és una gran literatura. Au, té, llegeix.

Ostixec movia els negres ullets penetrants, com si no s’ho acabés de creure; com si ens en fotéssim, vaja. Però va començar a llegir i es va haver de rendir a l’evidència.

*

*

*

Collage d'OX.

MOROS A LA COSTA

*

“La provincia de Tarragona es, según expertos policiales, una de las áreas del sur de Europa con mayor reclutamiento de yihadistas en los últimos años. El Cuerpo Nacional de Policía considera que la provincia es un área con un alto reclutamiento de jóvenes para la Guerra Santa. Estas personas son captadas para ser enviadas como mártires a las zonas conflictivas de Irak, Afganistan y Argelia.(...)” Noticia publicada per Diari de Tarragona, 2 de febrer de 2010. Per no ferir susceptibilitats, ometo la ciutat amb major presència de yihadistes.

De la meva mare, castellana, vaig aprendre aquesta cançó que per cert té una melodia molt bonica, tipus havanera: “Yo no puedo ver los moritos, / úrria matraca con espingarda, / que matan los españoles / úrria matraca, tras de una zarza. // Yo no puedo ver los moritos / úrria matraca, que gasten jaique, / los zapatos en chinela, / úrria matraca, y la pierna al aire (...)” És del temps del general Prim.

De la meva àvia, catalana, vaig aprendre aquesta altra, amb aire de marxa: “A l’Àfrica, minyons, / a matar moros a matar moros. / A l’Àfrica, minyons, / a matar moros amb canons. / Si canons no n’hi ha, / escopetes, escopetes, / si canons no n’hi ha, / escopetes bé n’hi haurà.” Suposo que és del mateix temps que l’anterior.

Per si no en tenim prou amb les nuclears, la vegueria, les químiques, els llots tòxics de Flix a l’Ebre, apa, ara els màrtirs de la Guerra Santa. (Hi podeu afegir la paraulota, que jo ja l’he dita.)
*
*
Collage d'OX

LA CAPITAL SENSE NOM

*

Divendres passat, dia 29 de gener, des del Govern se’ns feia creure que l’Avantprojecte de Llei de Vegueries quedava de moment congelat fins que s’arribés als acords necessaris entre territoris. El conseller Ausàs visitava Tarragona i amb un somriure pressumptament cínic, declarava que “s’estava treballant per enllestir el text definitiu(...) i que les 5.044 al·legacions de Tarragona es tractaran com si fossin una de sola”. (?). Dimarts següent, dia 2 de febrer, ens cau al damunt la Llei ja aprovada i, segons la premsa, “in extremis”. Les al·legacions de Tarragona, a l’aigüera.

De les fins al moment quatre capitals catalanes, només tenen nom Lleida, Girona i Barcelona. Algunes veus retreuen de tant en tant que certs partits polítics eviten pronunciar o escriure “Catalunya” en els seus comunicats i programes. D’aquesta mateixa manera, fa uns quants anys que s’evita pronunciar o escriure el nom de “Tarragona” per part dels polítics. No de tots, només dels irresponsables.

Lleida, Girona i Barcelona tenen Universitat amb el seu nom. Tarragona no. Les mateixes capitals tenen estacions modernes amb el seu nom. Tarragona no. Aquestes tres poblacions tindran Vegueria amb el seu nom. Tarragona no. ¿Quina mà negra política ens vol esborrar del país? ¿És que existeix una enveja inconfessable de la nostra capitalitat, avalada per la Història des dels temps de la segona Roma? ¿Per què els polítics, sorgits del poble i mantinguts pel poble, trepitgen la seva veu? Tarragona, la primera capital en indústria i port, comptant les nuclears que abasten d’energia gran part del territori peninsular, sofreix la contaminació més alta i la falta de serveis i comunicacions també més alta del país. Hem arribat tan baix que fins i tot ens deixem prendre el nom. No sé si aquest Govern és capaç d’impartir justícia, però ahir ens va demostrar que no.
*

*

*

"El pecat original" 1509-1510. Miquel Àngel. Volta de la Capella Sixtina.

VAMPIRS A MONT-ROIG DEL CAMP

*

Avui seré a l’Institut Antoni Ballester, de Mont-roig del Camp. (Faig un parèntesi per dir que el Camp és el nom controvertit de la Vegueria que ahir ens van votar amb una pressa incendiària). Mont-roig és una vila amb atractius diversos: mironiana i amb una roca vermella que li dóna el nom.

Explicaré al jovent els temes de moda: vampirs i esperits. “El vol de Dràcula” (Casals) el vaig escriure el 1996 i Dràcula encara continua volant per les muntanyes de Mont-ral. Com que Mont-ral és terreny càrstic, foradat de coves i avencs, algun dels grans vampirs migratoris es va fer resident a la zona. Camí de la Font Fresca podreu trobar la tomba on s’allotja, amb una petita làpida de pedra indicativa. La vaig descobrir una tarda d’estiu, i algú l’ha anat a explorar. Cavaller de l’Orde del Drac –Dracula-, Vlad Tepes el Sanguinari o l’Empalador, és enterrat al monestir de Snagov, però amb el cap tallat, per si de cas. Diuen que el cap és a Turquia. Al s. XV dominava amb mà de ferro un preciós país que aconsello visitar. També s’han vist alguns vampirs sobrevolar la masia de Joan Miró, a Mont-roig, però s’ha d’estar molt atent per detectar-los.

Parlaré de les converses que mantenen els àngels de marbre de les tombes entre ells. Hi ha un noi que els pot escoltar i que es dedica amb èxit a gravar lletres a les làpides, un ofici excel·lent i precís. Aquest xicot ha gravat algunes làpides memorables que també es poden admirar a Mont-roig. És clar que entre làpides velles extretes d’antics cementiris hi ha els esperits negres, disgustats d’haver estat arrossegats fora del seu lloc de repòs, perquè els esperits sempre segueixen les làpides que els han estat destinades. Ho explico a “L’escrivent de làpides”(Edebé), que ara es troba només en la seva versió castellana. També parlarem d’amor, perquè l’amor, segons un vell tapís de la catedral de Tarragona, floreix per tot arreu, i a Mont-roig encara més.

*

*

*
Foto superior: Mausoleu dedicat a Vlad Tepes. Monestir de Snagov. Romania.

Foto inferior: Vista del monestir de Snagov. Romania.

CANDELERA

*

Avui és la Candelera. No en el seu sentit de purificació de mares recents. La dona, per part de l’Església, impura a causa del part: ¿s’ha retractat mai la jerarquia, que va imposar aquest estigma?

Sí, en canvi, Candelera en el seu sentit d’il·luminació: la dona que pot donar a llum. La dona que aclareix el pensament i les idees. Sí la dona amb una visió lúcida de la vida, amb intel·ligència pràctica del dia a dia i dels projectes. La dona, no pas en l’altra aberració de l’Església, que la creu “esca de pecat”, sense retractar-se tampoc, perquè la dirigeixen els mascles i ella es mostra submisa: ‘devoto femineo sexu’. La dona, que podria aconseguir un món més just si els seus fills mascles no juguessin, també, a la guerra.

Candelera sense memòria perquè som laics i la història dels pobles ja és oblidada, com les arrels i els costums. Som ara i prou. Potser els jaios ens recorden el refrany: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu.” Plora i riu, com l’altra dita: “Plorant i rient es fa la gent.” I no hi ha res més fora d’això.

*

*

*

Collage d'OX.

"DE CAP O DE CUA..."

*

“El febrer, de cap o de cua l’ha de fer”, diu la saviesa popular. Es refereix al temps i jo a la política. No sé quina serà la cua, però el cap resulta d’allò més enverinat, desbaratat i miseriós pel país. Els uns, amb una supèrbia desmesurada; els altres, amb una desbandada com cagalló en sèquia; els de més cap aquí, el caos fangós total en tempestes internes; els de més enllà, debatent-se en l’ambigüitat de les aigües oportunes. Tots plegats, girats i rebatuts en remolins d’imprecises declaracions i contradeclaracions. El votant, si en queda algun, ofegat en un mar de dubtes. Això si és incaut i s’avé a quedar-se amb l’aigua al coll.

Ara com ara, no hi ha polítics capaços d’engrescar un poble que els voti. Amb aquesta incapacitat total, el millor és que es tanqui cadascú a casa seva a escriure poesia, la més trepitjada, invisible, pobra i menysvalorada de les arts per part d’un país que volia ser, dècades enrere, culte, lliure, ric i net. Com argumentava jo fa pocs dies, totes les nostres esperances socials (també les literàries) s’han fet miques als despatxos dels polítics.

*

*

*

Imatge 1- Portada de "Stoc de coc", una aventura de Tintin.

Imatge 2- Il·lustració de Gustau Doré per a la "Balada del vell mariner", de Coleridge.