CULTURA ROMANA

*

Durant el pas de la cavalcada per la ciutat de Tarragona, un pintoresc senyor de l’organització, amb bigotis i ulleres, amb gorra de vellut, vestit amb capa granat, i seguit pels càmeres de la tele s’esforçava a explicar als televidents de TVE la Tarragona romana. Nosaltres ho vèiem des de casa en retransmissió directa. L’home portava tres grans cartells amb unes frases en llatí. Primer ha preguntat a un armat romà que muntava un preciós cavall: “¿vostè, que és romà, deu saber què vol dir aquesta frase, ALEA JACTA EST ?” “No, señor, yo no sé latín”, ha somrigut el jove “romà”, davant del públic enganyat.

Després ha ensenyat una altra frase a una senyora comprimida entre el públic: “ ¿Sap què vol dir ERRARE HUMANUM EST, senyora?” “No señor, es que yo no soy catalana, ¿sabe?“. “Però això és llatí...” “Sí, ya, sólo sé una palabra que canto, y es Kyrieleison.” Llavors la dona es posa a cantar allargant la eeeeeee, amb riota de tothom. Però resulta que precisament aquesta paraula és grega, cosa que no aclareix el savi de la capa. El del bigoti no es dóna per vençut i se’n va a trobar un home jove que portava un nen i, en mig de la gernació, li engalta la tercera frase brandant el cartell: “Senyor, digui’m què significa MENS SANA IN CORPORE SANO, perquè això sí que es diu molt sovint.” L’examinat fa cara d’estranyesa, dubta, la tele allà enfocant el pobre home, que sols sap farfullar: “sana... sana...”, sense aclarir res.

Aquesta és la nostra cultura popular, començant pel senyor de la capa que ha fet el ridícul ell i l’ha fet fer als pobres innocents.
*

*

*

Dibuix de Contes de Calleja.

SOL DE REIS

*

Sol gloriós, sol de Reis. El mestral s’emporta restes de paper virolat estripat amb pressa, cintes de colors i el fum oliós de la xurreria, que empudega fins el quart pis del pàrquing. Les il·lusions ja s’han desfet com els núvols escassos i els cotxes aixafen els caramels tous abandonats en la cavalcada. Silenci. Un àngel ha perdut les ales blanques en un balcó: pengen, ja eixutes de la pluja d’ahir. Potser les prendrà de nou i ell ara dorm en un llit estrany.

*

*

*

Des de casa. OX.

PAUL AUSTER I LES FESTES DE NADAL

*

Paul Auster és adorat pels pseudo-progres catalans, que l’han fet intocable. Tinc llibres seus des que es va començar a introduir al país. Però estic d’acord amb Matthew Tree quan en parlava fa pocs dies al diari: Auster es repeteix, és el seu propi mirall, és el seu personatge a primera, segona o tercera fila. Esgota els seus arguments si és que alguna vegada n’ha tingut. És el fantasma que ell mateix descriu.

Paul Auster forma part de la progressia paisatgística de Nova York, amb la seva dona, la noruega Siri Hustveedt, si a hores d’ara encara són parella. Els pseudo-progres catalans, enlluernats, no s’adonen que cauen en la paradoxa i en l’absurd quan veneren la parella i alhora reneguen de les nostres festes de Nadal. Siri i tota la colla les celebren més que ningú; segueixen les tradicions noruegues i americanes, fan galetes, encenen espelmes, canten, es posen corones, en fi, segons els seus escrits –d’ella- són el prototip vivent del que els seus admiradors d’aquí rebutgen fent fàstics i expressant-los als diaris. Fot-li gastos, que deia aquell.

Per això avui proposo aquest collage per a petits i grans: Reis savis, patges, l’àngel guia amb l’estrella, camells, cavalls, elefants, girafa, tortell de Reis, menjar per ses Majestats i pels patges, les sabatetes a punt, els regals, la nena que vol saber, il·lusionada, i guaita atenta darrere de la porta. Tot és una realitat: els Reis són al santoral i l’esperança sempre la portem dins, com els infants que som i que no volem abandonar. El vertader progrés consisteix a construir i evolucionar sabent que hem heretat uns rics fonaments que ens enforteixen.

*

*
*

Autobiografia: Nit de Reis. Collage d'OX.

LES CALCES VOLADORES

*

Les cadenes de televisió serveixen ja bastant abans de Nadal (i gairebé sempre) tot el rebuig de cinema més execrable que troben, com si cap país filmés una pel·lícula digna de ser vista ni n’hagués filmat mai. I cada any el nivell és més baix. Escòria. Les cadenes repeteixen ara l’una ara l’altra títols que a banda de ser dolents són pintorescos. Explico una anècdota. Ara fa uns anys ja passaven un títol que vaig trobar de per riure: “La casa de las dagas voladoras”. Com que a primer cop d’ull em va semblar que hi deia “La casa de las bragas voladoras”, m’ho vaig haver de mirar dos cops. ¿No us passa a vegades amb certs titulars, que us fan estrany i és perquè heu interpretat una paraula en comptes d’una altra? Així obtinc resultats que em fan riure molt o que em deixen perplexa.

Total, que vaig retenir el títol que havia llegit primer i cap a cals xinesos a comprar una bossa de calcetes virolades. No vermelles, que s’entengui la cosa. La vigília de Reis, que som una collassa a sopar a casa del meu germà i hi ha molt de jovent, vaig començar a tirar llenceria enlaire per tota la taula, dient allò de les “bragas voladoras”. Hi ha haver un renou divertidíssim. Tothom les volia acaparar. La pel·lícula no la vam veure.

El cas és que aquests dies he vist el mateix títol repetit a diverses emissores. Les dagues volen, però si volessin les calces no farien tant de mal. Ah, i que ofereixin alguna pel·lícula amb cara i ulls, que ja seria hora.

*

*

*

Punt de llibre-collage d'OX.

"QUI NO MENJA MERDA..."

*

“QUI NO MENJA MERDA...”

Tothom té el dret d’escriure, i de publicar si pot. Però tot dret comporta un deure. Qui vulgui ser escriptor que ho faci bé.

Aquests últims temps l’escriure fatal és un passaport a la fama. Efímera potser, però suficient per omplir butxaques d’editors i d’escriptors sense escrúpols.

A un jove escriptor se li dedica contraportada en un diari general, destacant que és “un malparlat, malescrit i malorientat”, però que això el fa vendre. No ve de nou, perquè la dita francesa d’espantar el burgès ja és més vella que el cagar ajupit. I efectiva, pel que es va veient al país dels babaus.

Fa poc, cert escriptor declarava que ell només escrivia per fer diners, i que se li’n fotia la qualitat. La seva editorial hi està d’acord, i qui el compra també. Ja ho diu el refrany ben català: “Qui no menja merda no està gras.” I de merda literària, si no anem amb compte, ens en fan empassar a carretades.
*

*

*

Collage d'OX.

CINISME

*

Si ahir deia que vivim en la mentida, avui puc assegurar que vivim en un sinònim: l’engany. Però molt més dolorós que parlar del sol i de la lluna. Si durant la nit del 31 hi va haver revetlles i la gent es felicitava l’any nou, els polítics (¿no són gent?) ens preparaven la gran patacada per ahir mateix al vespre.

Ens apugen els impostos de manera considerable, desorbitada, sobretot de serveis, però també d’articles de primera necessitat. Traspassen, com deia un titular de diari, uns serveis ferroviaris sense tren i sense via i amb bitllet també més car. Cosa, la del bitllet, que afecta tothom, però els serveis només són per Barcelona. Estem farts de veure com ells, que ja tenien trens de sis vagons i de dos pisos cada mitja hora, per exemple per anar a Vilanova o a Castelldefels, obtindran una millora, quan la resta del país disposa de tres vagons infectes per anar a mitja distància – més gent, més lluny- i serveis cada hora fins les 9,30 del vespre. I prou.

I el punt més alt del cinisme és que la inversió de l’Estat a Catalunya baixa dos punts respecte de l’any 09: de 7 a 5, amb els decimals corresponents.

Com deia la meva mare, que avui fa els anys que va morir, i amb qui sempre faig memòria i diàleg, “Días de mucho, vísperas de nada.”
*

*

*

Petit collage sobre cartell de Mucha.

SOL LLEVANT

*

La forta ponentada ens ha portat cap al primer sol del 2010. Sol nu i pelat, sense concessions decoratives. No surt el Sol: és la Terra que volta el Sol. Des del Balcó del Mediterrani tinc seient de cara a la marxa de la Terra i procuro pensar en aquest fet. En canvi, acceptem l’error permanent: “surt el sol”, “es pon el sol”. Convencions de llenguatge que ens fan viure en la mentida.
*

*

*

Foto Vicenç Roca.