VALL D'ARAN - 7

*

En una fageda vella, també en una avetosa, s’hi entra com en un santuari. No perquè te’n facis el propòsit, sinó perquè d’alguna manera la forma del lloc i la seva solemnitat t’ho imposen: quedes fascinat pel lloc, admires, no goses alçar el cap perquè les voltes o brancatges són alts i protectors i ja et sents bé a la teva mesura, que és la de terra, la de la pedra endolcida per la molsa compacta. Som a l'Artiga de Lin.

El sòl conserva sempre el color encès, de coure, de la fulla seca, en contrast amb el verd rotund de les molses que calcen les soques i les pedres. Hi ha silenci, a la fageda. Els excursionistes no surten del camí traçat pels guies i aquí no s’hi acosten, per sort. Admiro, toco aquests troncs que em donen ja fa molts anys resposta a tota pregunta sobre el temps, l’eternitat, la pau i la barbàrie. No aquests troncs sols, sinó els d’altres arbres que també conec. Ells ignoren però acullen. Han sabut viure, créixer i mantenir-se malgrat guerres, polítiques de tots colors, ambicions, religions, hiverns i estius.

Diuen amb bona intenció que abraçar-se a una bona soca dóna energia: jo també en comunico, la poca que em queda; estimo l’arbre. L’oloro, l’acaricio, m’hi assec, contemplo i penso que hauria de compassar els meus neguits al ritme tranquil de l’arbre. Però el meu temps és infinitesimal comparat amb el seu: ell es pot permetre la lentitud majestuosa, jo no. Són un bri d’herba al seu costat. I, ¿què importen aquí els meus llibres, projectes, decepcions i cansaments? Absolutament res. Seria un bon lloc per morir, per acabar-se tranquil·lament si això fos possible; aquí entre les fulles daurades i el cap a la molsa. La fageda no parla d’ànimes, de càstigs ni de recompenses, només de pau i robustesa. Però la pau i energia ara, al moment de viure, i ja n’hi hauria d’haver prou. No cabrien aquí totes les ensenyances de la fageda, ni de l’avetosa, ni de la roureda, pineda o albereda.
*
*

*

Trinitat del faig. Artiga de Lin. Foto O. X.

VALL D'ARAN - 6 -

*

Revisitar l’Artiga de Lin, i sort del cotxe. Ho dic perquè les muntanyes són les mateixes, però les meves cames ja no, i n’he patit. Fa 50 anys, en el primer viatge de noces, vam començar el camí a peu. Cap a la meitat, es detura un cotxe i un home francès ens demana si volem que ens porti. Pugem. Era un metge cordial que solia caçar a la Vall. Pel camí va cridar algú, potser un llenyataire, que li va respondre des de mitja muntanya. Ell somreia. Quan vam ser al pla ens va ensenyar el Pas dels Aranesos i el nom de les muntanyes, i es va treure uns prismàtics per observar isards. Instruïts sobre el terreny. Sempre ens hem integrat a la terra que ens acull.

Això passava quan Dedieu era alcalde d’Aubert, districte de la Marcatosa; quan el rector ens convidava a una copeta de vi dolç i una dona del poble prenia Vicenç per un marxant. Quan esperaven Franco per inaugurar alguna central i l’escassa canalleta resistia hores agitant una banderola, total per passar com un llampec. Franco. La Vall tancada i concentrada, amb una personalitat tan distinta. Estrangers.

Camí de l’Artiga hi ha la Hont det Gressillon, que porta aquesta inscripció: “É amb anís sou molt millu”. Passem de llarg els Uells det Jueu, que ja coneixím. En un viatge posterior ens vam trobar un grup dels preciosos i robustos cavalls rossos que tresquen per l’Artiga. Eren al mig de la carretera i un mascle enfellonit empaitava una femella amb el seu poltre. Els altres, poltres i adults, s’ho miraven. La femella llençava guitzes i tots plegats ocupaven la carretera amb evident perill per nosaltres, perquè anaven encegats. Vam passar temor tot i ser dins del cotxe.

Enguany tot era plàcid. L’aigua fluïa pels vessants des de les alçades però el prat no tenia la flora exuberant de Tredòs. Arribaven furgonetes-taxi amb grups de gent que feien quatre passes per allà i se’n tornaven. Quantitat de cotxes particulars com a tot arreu. Els cinquanta anys es noten i tothom hauria d’admirar les belleses naturals i extreure’n les reflexions pertinents, cosa que no sé si fan, per les converses que se sentien. No obstant, ens vam aïllar dins d’una fageda. Una fageda sempre sol ser portentosa, però això ja ho explicaré demà.
*

*

*

Pas dels Aranesos, al fons. Fotografia V. Roca

VALL D'ARAN - 5

*

Parem a Salardú a fer un cafè.
Els murals romànics, alguns de restaurats, contemplen el pas dels temps amb una resignació que ja voldríem molts de nosaltres, almenys jo, no cal posar ningú més d’exemple. La pal·lidesa de la decadència entre el fred ancestral i, sobretot, la solitud dels segles, parlen des dels murs que han recollit els precs unilaterals: potser la resposta és el mateix eco de la veu rebotada.

Camí infernal cap als banys de Tredòs. Hem quedat ben sotragats. Malgrat haver-hi un hotel, no es fa res per arreglar els cràters de la pista. Algun interès hi ha pel mig, perquè la Vall en general es veu ben arranjada.

Un cop al pla, la bellesa de l’aigua que flueix dòcil entre els pins i la florida exuberant dels prats aquieten els ànims. Rotunds botons d’or, narcisos, rododèndrons, aguilenyes; el cofre de petites meravelles de la natura s’ha obert i abocat per a admiració dels contemplatius.

Tornem per dinar al Pont d’Arròs, a l’hotel Penha, just perquè descarrega un xàfec considerable. Calma a mitja tarda, quan retirem.

Lenta absorció de la llum. Sobreviuen els campanars romànics en la vall inundada per la fosca. Sopem mentre el massís dels Besiberris encara mira el sol i ignora el trànsit inacabable de la Vall.

Bescuit torrat amb sopa merengada. Coulant de carbassa amb pinya colada. Tofu caramelitzat amb cuscús de panses i corona de germinats. Suavitat de veus al menjador. Un dels cambrers, alt i esmolat, fa repicar els talons de les sabates de manera massa evident. Nit de sant Joan. ¿On queden les fogueres? El verd és impertorbable. El temps només el marquem nosaltres. No és cert: la natura és marcada pel temps. Nosaltres també, però ens fa el fals efecte que el dominem.

Alguna foguera al poble veí. No se senten petards. Altres anys preparava l’aigua de sant Joan: pètals i herbes d’olor, amb trèvol, deixades en un recipient a la serena precisament aquesta nit. L’endemà t’hi rentes la cara i quedes bonic per tot l’any. Ho feia la meva mare. Ara ho fan els nostres néts. Foc i aigua màgics només aquesta nit.
*

*

*

Narcís dels poetes (porta corona taronja) a Tredòs. Dibuix O. X.

VALL D'ARAN - 4

*

Dinar a la fonda Dedieu. Com estava fa 50 anys, només que ara la porten un nét dels amos i la seva dona, Sonsoles. Ens expliquem. Riem. Recordem la família, per nosaltres present i per a ells llunyana. L’estada allà, en solitari, en un moment tan important de la nostra vida, va esdevenir única, llavors. Per a ells, uns clients més.

Sonsoles és rossa, prima, parladora, d’ascendència asturiana i es fa portar ingredients d’allà per cuinar, perquè hi ha treballadors d’aquelles terres, a la Vall. Com al port de Tarragona per tradició els mariners de remolcador són gallecs.

Li serveix a Vicenç una olla de fesols amb ànec i botifarra, i a mi ous farcits, seguits d’una immensa plata de costelles a la brasa. Els expliquem que tenim apuntats en una llibreta els abundosos menús que ens feien. Al menjador recollit, fosc, els balcons s’obren a la Garona, que passa impetuosa per sota mateix, amb el pont i el noguer frondós. Els balcons d’aquesta casa com de fades velles el formen imitacions de troncs fets amb ciment, dels temps modernistes. Tot hi és igual, amb alguns vidres que encara formen bombolles i irregularitats, antics.

En el petit recinte, darrere un paravent, dissimulat, descobreixo un piano Yamaha nou de trinca, brillant. Toco alguna peça.

Surt Sonsoles: “Me pareció escuchar el piano y no me lo creía...”. Resulta que la noia és musicòloga, amb cursos superiors de perfeccionament, amb premi extraordinari de piano, que ha tocat amb Achúcarro i altres significats... “Però noia, ¿què hi fas aquí amagada?” “Vine a esquiar y me enamoré...”. Certament no la veig posada allà servint menús i cerveses als italians que ara són al taulell del bar. Un talent perdut... “Toco para los amigos, doy alguna clase...” ¿Quins amics? ¿Els treballadors, els caçadors, els llenyataires? No ho pregunto. Ens interpreta una peça de Debussy. Senyor, damunt de la Garona, entre teules de pissarra apedaçades que ja eren velles fa 50 anys, amb les gallines i les oques en un tancat baix al riu...

Se la veu contenta d’haver pogut parlar amb mi, que li he ressuscitat un llenguatge potser perdut. No té altres interlocutors per comunicar-se a aquest nivell, em confessa. Toca per a ella, potser per esbravar-se. El piano com a univers íntim.

Quan dormíem aquí, sobre el riu, fa 50 anys, teníem al davant la imponent paret que és el bosc de la Baricauba, un dels millors de l’Aran: la fonda, el riu, el pont cap al bosc. Trigava a sortir una lluna neta i alta per sobre les crestes dels avets. No ha canviat res, i això em produeix certa recança.

Contraposició: riu-mar. L’un passa de llarg i t’ignora, superb. L’altre se’t rendeix als peus.

Diu Marc, l’amo, que ja es comencen a trobar ceps al bosc.
*

*

*

Fonda Dedieu des del pont de la Garona. Fotografia V. Roca

VALL D'ARAN - 3

*

Submergits en l’esponja verda i opaca dels boscos del Portilhon. Tot pas es torna furtiu; cada soca buida revestida de molsa conté un viver de falgueres lluents al sol.

Sí que hi passa, el temps, però no ens ho sembla perquè no sabem observar i perquè la natura sap mantenir admirablement la seva decadència amb substitucions a penes comprovables, amb una feina lenta, imparable, ineludible, mortal i viva: de les soques tallades recobertes piadosament de molsa, en brota un exemplar nou, vés a saber de quin corrent de saba que contenia, inadvertit, que pujava esforçat des d’arrels profundes; va aprofitar una vora, un canal latent, per encarnar-se.

Quietud del bosc d’estiu, que és el que veiem: només ocells, insectes i un incipient florir de bolets que apunten amb timidesa. Recordo i recito fragments del “Quadern del bosc de pins”, de Francis Ponge, encara que no siguin aquests els boscos als que ell es referia.

Algunes guixades en cartelleres i senyals de carretera reclamen l’occità, amb la solemne creu de dotze puntes. Enorme dispositiu policial, amb furgons i metralletes. Antiterroristes. Frontera.

Dinar a l’hotel Garona de Bossòst, en un agradable ambient de tons blaus i un silenci que s’agraeix malgrat haver-hi altres comensals. Tot seguit, cap a l’Artiga del Varradòs.

Aigua que es desfila com la cabellera d’aquella noia de Debussy. Però entre les roques negres i esmolades l’ímpetu del Varradòs baixa de les alçades en saltants d’aigua fragorosos, dominants. Retrobem en un revolt l’entrada ombrosa i acollidora on anys enrere ens havíem ajaçat a l’herba amb la canalla. No arribem al Salt del Pix, final de l’Artiga, des d’on es contempla l’horitzó de l’Artiga contrària, la de Lin, amb el massís de la Maladeta al fons. D’extrem a extrem de la Vall, doncs.

*

*

*

Boscos del Portilhon. Foto O. X.

VALL D'ARAN - 2

*

Dies a la Vall.

*

Camí de Casau. Neu al massís dels Besiberris, prats segats, aigua i molsa que regalima pels murs com llàgrimes a penes retingudes, com cabells acabats de rentar. La primera filipèndula associada a l’escabiosa. Temps d’aparellament de les filipèndules, que també accedeixen a posar-se sobre algun card que recordi l’escabiosa.

Bordes enrunades com l’ànima del temps, pedra negra que un dia va contenir foc i vida.
*
Sopar a l’agradable menjador rotonda que domina les teulades negres de Vielha i voltants. Estem instal·lats al Parador. Tot molt circumspecte i de tracte exquisit, que ja coneixíem. Dues senyores grans brinden amb vi. Fan l’efecte d’amigues que es retroben. Si fossin família no serien tan cordials. ¿Per què les amistats no poden durar fins al final de la vida? Se’n perden tantes...

Un falcó es retira al niu i el dia no es vol acabar. Núvols sense pressa ni malícia llepen el dors de les muntanyes. Serenitat de contrast, primer pas a l’adaptació.
*
23.6.09

Anem a Vielha a visitar el Crist de Mijaran. N’he escrit algunes coses temps enrere. La serenitat de l’oblit en la mort; la compassió que encomana a qui el contempla; l’harmonia que podríem trobar quan ja no som, oh paradoxa. L’amic Agustí Ferrer s’extasiava davant d’aquest Crist; deia que no hi ha res de més sublim. Ara l’Agustí és mort, i el Crist de Mijaran li deu haver explicat aquell misteri que tots voldríem conèixer.

Fora dels carrers principals les antigues cases es veuen enrunades. S’ha construït molt però es deixa perdre el patrimoni. 50 anys enrere vam haver de visitar l’hospital de Vielha: Vicenç em volia collir un pom de clavellines silvestres i es va torçar el peu. Li van haver de fer infiltracions i havia d’anar amb bastó. Era el nostre viatge de noces. Un metge de cara rodona i vermella ens va atendre molt amable i irònic. Com que se sabia que érem casats de nou, ens va dir, rient: “¡Ara hauran de fer l’amor estàtic!”. Ens n’hem recordat sempre. Anys a venir vam saber que el metge havia mort en accident de circulació. La mort i la vida s’empaiten.
*

*

*

Crist de Mijaran- Fotografia Vicenç Roca

VALL D'ARAN

*

Cap a l’Aran
22.6.09
Plana segada i torrada de Lleida.
A la Llitera, els doblecs de la terra semblen lloms de hiena, clapats, agressius, inclements. De Tamarit de la Llitera vaig conèixer una dolça Araceli que va morir jove, de part. Era cosidora i tenia l’ungla del dit petit més llarga, per poder treure embastes.
Fem el cafè a Viacamp, des d’on surten rutes cap al Montsec; “l’encís dels despoblats”, segons la informació turística. El dia és aclaparador, clar, pesant de sol.
Ple com de pasta de vidre, l’immens embassament d’Escales veu com les muntanyes s’hi reflecteixen, immutables: el passar lent del temps, que paralitza. Observem aus de gran envergadura; aquest és el territori dels trencalossos, i potser són ells que planen amb calma guaitant, esperant...
Parada a Vilaller per dinar a la fonda Mas, com altres vegades. A la paret hi ha el retrat de la Mília, l’antiga mestressa, mare de l’actual. És en un retall de diari emmarcat que també es pot llegir pel darrere i parla de les dificultats de la vida d’abans: casada a 19 anys, vuit fills, feina, la guerra, els enginyers de les centrals elèctriques, els treballadors “rojos”... “Abans patíem molt”, diu textualment la Mília. Aquest retrat ja l’havia vist altres vegades, però no el tenia anotat.
Vilaller, pas, camí, fonda: cap a la Vall, tornada de la Vall, acolliment a l’hivern dur.
*

*

*

Any de molta aigua. L'Artiga de Lin. Foto V. Roca