ÓSSA MAJOR

*

Ja és a casa. El nou llibre ja arribat, portat pel seu editor Israel Clarà (Òmicron) de Badalona.

El tinc a la taula del menjador i me'l miro sense saber reaccionar.

Té 1.016 pàgines, tapa dura, i pesa 1.800 grams. És tota la meva poesia completa. Un volum impensable per a mi ara fa poc mesos, i fet real per la voluntat d'un bon editor.

El llibre no conté estudi. Dec ser la poeta que compta amb més obra, gairebé tota ella premiada. Però mai ningú no l'ha estudiat, tret d'uns meritoris col·legials com a breus treballs de curs. De manera que el volum és tot ell poema, tret de poques paraules que hi afegim l'editor i jo, presentació obligada.

Me'l miro i penso si no serà aquesta la meva etapa final, i per això em produeix sensacions diverses. Agraïment a tots aquells jurats que van creure no en mi, sinó en el que jo presentava, el meu treball. És un llibre de persona treballadora, aquest. El veig i conté tantes etapes felices de la meva vida que trigaré a pair-les.

Ahir al vespre mateix era a urgències perquè la meva tensió es desbocava: en un no res ens podem 'trencar' i adéu coneixement. Però es va solucionar el problema i encara podré repassar l'obra. Confesso que no m'atreveixo a tocar-la, a obrir-la. No us penséssiu que és per vanitat o admiració, no. És per un sentiment tan profund que travessa tota la meva vida, i segur que em generarà moltes emocions ja desades als replecs aquells de la memòria que explicava un dia.

El llibre valdrà 40 euros. Encara no és a les llibreries, però hi serà aviat. El dia 29 d'aquest mes de maig el presentem a Barcelona, al Palau de la Virreina. Com que sóc jurat dels Jocs Florals en qualitat de Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona, en els 150 anys de la seva restauració, m'han permès disposar d'una sala de la casa. Gràcies.

Alguns dels meus premis són a la col·lecció Óssa Menor, de Proa. N'hi ha que porten breus dibuixos, de Miró, de Miquel Plana, i una carta autògrafa recent de l'estimat Joan Guinjoan. Però ara penso que l'Óssa Major sóc jo, i aquest títol he triat. Per edat i per obra.

Ja us ho dic: me'l miro i remiro de lluny. Em pot portar la vida i la mort. La gratitud és immensa.

*

*

*

Dibuix d'O.X. inspirat en fotografia publicitària. Portada del llibre Óssa Major.

AMIGA

*

Tinc una amiga de la meva edat que és l’alegria de la Rambla; el somriure, la lleugeresa, el bon ànim. Des de casa veig el seu balcó.

Aquesta amiga cada primavera em porta un ram de flors que, com el d’ahir, també vull compartir en aquesta pàgina. També, com el d’ahir, conté una estimació però diferent: la de l’amiga que ha crescut gran amb tu, que ha fet camí, que pot entendre el teu moment i tu el seu. A vegades ens trobem absortes per aquest pas dels anys que ens vénen al damunt de manera tan ràpida: no els podem deturar, i nosaltres encara ens pensem que som aquelles noietes que portem dins.

En el seu “Elogi de la vellesa”, Hermann Hesse té moments deliciosos que nosaltres ens podem procurar i que, naturalment, busquem. No hi fa res de les pàgines opressives de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”: són realitats que fan estremir i témer. No hi fa res que Proust, a “El temps retrobat”, senti també l’estupor dels que corren apressats cap a la mort.

El moment de la contemplació dels boscos, de la gent amable, del menjar senzill i saborós, de la lectura amena, de la conversa amb els poetes joves, de la petita col·laboració social que et sol·liciten, la visió d’aquest mar que em conté des del meu naixement, són plaers per apreciar fins a l’últim dia de la nostra vida. De la meva. De la seva.

L’amiga també em porta un ram d’eucaliptus ben florit cada Nadal. Perfuma la casa tot l’any.Però avui és maig i les flors són aquestes.

*

*

*

FLORS LAIQUES

*

Als replecs de la memòria, quan arriba el mes de maig, dit popularment el mes de les flors, ressonen les antigues paraules: “... amb flors a Maria”. La meva infantesa i adolescència conserva nítides les tendres i il·lusionades ofrenes florals, els cants i tot aquell cel tan ample per on havíem de passar per fer-nos grans.

La nostra néta Gisela ens ha portat un pom de flors del seu jardí d’El Catllar. No es pot deixar perdre, com no es van perdre els significats que són la nostra base personal. Per això el retrato i el comparteixo.

Però en bona part de la societat un pretès laïcisme fa els possibles per soterrar tota memòria col·lectiva. No cal que posi exemples, perquè tothom en trobarà. Només dir que nosaltres encara tenim Santa Tecla, però la Mercè ja no és santa. I que en els últims rebuts del nínxols familiars, s’ha suprimit el “sant” que donava nom al carrer del cementiri, i ara és Llàtzer sol, sense el sant. Extrems ridículs i inútils, com la substitució de Nadal, perquè hem crescut sobre una cultura sòlida des dels grecs passant pels llatins, i si pugem criatures sense referències aviat seran més rucs que un sabatot – ja en són ara- perquè hauran perdut els fonaments. No passa així amb la cultura anglosaxona, per exemple. I va resultar inútil en la cultura russa.

Però tinc un significatiu pom de flors portat des de la innocència. Hi he posat sota una dona lectora. ¿Què hi pot haver més plaent que llegir sota roses i margarides? I explicar a la nena, quan sigui capaç d’entendre-ho, que la seva àvia va ser feliç mentre volaven les orenetes com desigs celestes en el cel clar de la seva infantesa, i somreia pensant en la humil mareta que criava un nen al poble llunyà de Natzaret.

MAIG, PRIMERA CARTA

*

Continuació.

*

És hora d’acabar el passeig, però en un tombant encara veiem l’arítjol (smilax aspera) amb els raïms a mig madurar: floria a l’estiu amb densa olor sabonosa i fruitava al novembre i desembre, en raïms brillants i purpuris, ¿també ens ha esperat per donar-nos la benvinguda? Sobre un muntet de grava admirem, rotunda, una mata de corniols (aquilegia) de severitat morada, que destaca en l’entorn. Aquí, als llindars del bosc, es barregen les tendres flors de trèvols blancs i rosa (trifolium pratense), les vistoses i arrodonides farigoles (thymus vulgaris) en plena exhibició, les argelagues (genista anglica), de grogues clarors solars; i una resta de ravenissa blanca (diplotaxis erucoides) que prové de sembrats propers. El poeta Joan Llacuna la va comparar amb la neu “... i en sortir de missa, / neu de ravenissa.”

Més a prop de casa, en jardins abandonats i envaïts pel fenàs, hi trobo la vincapervinca (vinca major). Al bosc i als prats, l’estepa blanca (cistus albidus) i la negra, de flors blanques (cistus salviaefolius) despleguen les seves vistoses flors de pètals rebregats, acabats de sortir de la centrifugadora. Al nostre jardí tenim una esplèndida floració d’arç blanc, de flors petites i oloroses (crataegus monogyna), l’arbust que troba Proust al camí de Balbec i en tota la seva Normandia. Als marges, vora de casa, la malva (malva sylvestris) de suau color del seu nom, alça el cap per donar la benvinguda: el passeig s’ha acabat.

*

*

*

Tauler de dames. Dibuix d'O.X.

MAIG, PRIMERA CARTA

*

Continuació.

*

Per fi baixem al barranc i veiem les fulles robustes que seran la base de les precioses assutzenes silvestres (lilium martagon). El seu temps de floració és a l’estiu, i n’hem tret bulbs poderosos per al nostre jardí rústic. Aquí, al barranc, la terra és molla i fèrtil, i aquesta petita clariana, com una plaça rodona, és apropiada per alguna trobada galant en jardí medieval o per a un berenar de tapís barroc. No obstant, hi som nosaltres al nostre temps, i sempre ens fa la sensació de no apreciar prou allò que en realitat estem vivint: per paradoxa, en un llibre o en una pintura ens sembla més real, preciós i memorable.

Quan tornem al camí de la Serra del Pou, el camí ample forestal, descobrim un bruc pàl·lid i em sorprèn, perquè el bruc (erica) floreix de setembre a novembre i omple el sotabosc d’una suau claror rosa de matisada elegància; el bruc, doncs, s’esperava per rebre’ns. Petit i escàs, el muscari (muscari botryoides) fa acte de presència. ¡Pensar que en un mercat de Kiev en vam comprar bulbs a una pagesa sense saber de què eren! Encara més escassa - una solitària flor -, el tauler de dames (fritillaria meleagris) acotxa el cap potser perquè no vol que l’agafem; respecto la seva voluntat.

Tota l’estona que ens acompanya un arbust, la pomerola (amelanchier), de flors blanques apomellades en plena exuberància i elegants fulles verd grisós suaument vellutades; i és que el bosc es vesteix de gala per a una cerimònia de vida. L’acompanya l’espírea, que també tenim al jardí de casa (spiraea sp). La neu, és cert, vesteix el bosc de blanc, però és el llençol de bri de quan cobrim els mobles per una llarga absència; en ple estiu, en canvi, la diminuta floració del coriandre (coriandrum sativum) és un tul finíssim d’Alençon, que llueix amb les últimes clarors, a penes perceptible; la pomerola és el setí i la corona alhora, és iniciació, comunió i casament. Més endavant hi haurà les delicioses garlandes de vidalbes (clematis vitalba) i mareselves (lonicera), per als jocs d’estiu de les noies i de les fades, i això ens vol dir que a la natura sempre hi ha festa, per sobre de les sagnants i inevitables tragèdies de caça i supervivència.

*

Continuarà.

*

*

Escabiosa. Dibuix d'O.X.

CARTA DE MAIG, PRIMERA

*

Continuació.

*

Com més ens endinsem al bosc, i encara dins del camí, veiem les orquídies blanques (cephalantera longifolia), abundoses; i les purpúries (orchis mascula). Les violetes continuen i són abundoses en tot el bosc i vores del camí. Les primeres les havíem vist al novembre, i ens admira que encara durin, enllaçant així el temps de les nostres visites aquí.

Comencem a trobar els primers brots de falguera (pteridium aquilinum). A simple cop d’ull semblen punys tancats, retorts, d’algun esperit que amenaci de dins de la terra; potser com que és planta antiga, primitiva, conserva algun poder que la fa brostar amb autoritat. Vol dir: “Nosaltres, que som aquí des de sempre, molt abans que vosaltres, us exigim respecte i vassallatge”. Les velles falgueres, seques de la tardor passada, encara són dretes, com una ruïna ferrallosa o una escultura de Chillida.

Quan travessem el marge de velles pedres plenes de líquens que separa el petit camí de la baixada al barranc – en diem el Portal de la Glòria-, observem que algun galzeran (ruscus aculeatus) encara fruita les seves baies d’un vermell brillant, i aquest temps de fruitar s’ha prolongat tot l’hivern, oferint menjar als petits animalons en temps d’escassesa. La primera flor d’escabiosa (knautia arvensis) apareix amb els seus tons malva delicats, com la noia que surt a la finestra per observar el carrer tímidament.

*

Continuarà

*

*

Veces. Dibuix d'O.X.

MAIG, PRIMERA CARTA

*

Hem tornat al bosc de la Serra del Pou. El sol s'alternava amb boires toves, blanques i de pas ràpid en tota l'amplada del cel. El bosc era acollidor. Als camins i entre els arbres el sol entrava de biaix, il·luminava sectors amagats i ens mostrava els seus petits tresors, tants que els he volgut apuntar per a vosaltres en aquest escrit, la primera carta de maig. De totes maneres, deixar abril fa recança.

Seguíem el camí número 1, o dels lliris martagons (lilium martagon), que porta a la gran alzina. És un camí estret entre vegetació amable, un camí propi de fades i elfs. En una preciosa pel·lícula ("Àngels i insectes"), una naturalista diu que les fades són la personificació dels animalons silvestres. Ens saluda un botó d'or (ranunculus acris) acabat de descabdellar i, des de segona fila, ens observa l'herba fetgera (hepatica nobilis), de suau coloració blava i fulles trifoliades, en contrast amb la sedosa grogor de l'arbust carolina (cytisus sessilifolius).

Entre l'herba fresca amorosida per la pluja, floreix un tapís de polígales blaves i rosa (polygala); són les floretes menudes que poso en una copa a la taula; creixen entre el fenàs en tiges primes i curtes, i s'escampen com qui posa un mocador de seda a eixugar. Molt a la vora, les gracioses mates de veces (vicia silvatica), en piràmides morades i fulles pinnades, s'enramen formant delicades arquitectures. Ens admira trobar encara preciosos grups de violetes, aquestes sense olor (viola hirta): un raig de sol n'il·lumina un, i és d'una bellesa total, perfecta, admirable perquè és gratuïta i efímera; potser només haurà brillat per a nosaltres, i el sol l'ha daurat expressament per a la nostra contemplació. N'agraïm el privilegi. Albert Dürer va dibuixar un deliciós bocí de gespa, que era un univers. Aquest és el goig de les coses senzilles i per això us el vull comunicar.

*

Continuarà.

*

*

Jardí del somni. Fotografia d'O.X.