MATÍ D'UNA ESCRIPTORA EN DISSABTE

*

Em llevo amb indicis de migranya i del somni encara m'arriben els ecos de Lili Marleen. Busco: cançó de Norbert Schultze, enregistrada el 1939 per Lale Anderson. Però és Marlene Dietrich la que portem tots a la memòria, amb la seva veu trencada, lenta, enyorada. Cançó d'entreguerres i de guerra, tan emotiva que Goebbels la va arribar a prohibir perquè els soldats alemanys no s'entristissin al front.

Em dutxo amb aigua ben calenta al clatell per veure si em passa la 'migra'. Esmorzo llegint el diari. Sembla que el dolor es calma. El sol em ve d'esquena, a la taula de la cuina, ampla la finestra al mar, mentre ressonen els tambors de Fu-Manxú pel Passeig Marítim. Política...tot és política, fins i tot la tria d'escriptors castellans que 'copen' el diari en català.

A l'ordinador per veure si començo el bloc, que és el primer que faig: seleccionar imatge i text. Al moment, anar a la cuina per preparar la sopa i les potes de porc amb panses i pinyons que ens menjarem avui.

Ho he de tenir llest, perquè a quarts d'una vaig al Metropol a llegir un relat que s'inscriu en els actes del Dia de la Dona, organitzat aquest pel Departament de Joventut. Llegiré el conte "La núvia". Demà el començaré a escriure al bloc en tres parts, un foli cada dia.

Faig racions de conill i de salsitxa perquè ahir vam ser a Banyeres del Penedès i vaig fer compra en una botiga. S'ha de proveir el congelador.

Érem a Banyeres a representar "Grills de mandarina", Xavier Pié saxo soprano i jo recitant els poemes del llibre (Ed. Pagès). Era ple, amb gent dreta i tot, i l'acte també formava part de les celebracions del Dia de la Dona, molt completes allà. La interpretació que va fer Xavier Pié, professor i concertista, del slow "Stormy weather" (Temps borrascós), va ser d'antologia i molt aplaudida, amb gran entusiasme. Després vam recollir les mandarines, el gat, els mocadors daurats, la ca`psa amb perles, el ventall de paó reial, i tot el que porto per adornar l'escenari de la Biblioteca o del lloc on anem a recitar, i ens vam integrar de ple al refrigeri

ELOGI DE LES LLIMONES DEL JARDÍ

*

ELOGI DE LES LLIMONES DEL JARDÍ
- i de les belles jardineres-
*

Quan el van portar al jardí
era un arbre molt petit,
que tremolava de fred,
amb poques fulles, polit.

Era un llimoner novell
que tenia un gran temor:
lluny de la seva família
es moriria de por.

El llimoner es lamentava
quan es va veure tot sol
a la nit, sense la mare,
i a l’ombra d’un gran mussol.

Però ja es feia de dia,
va trobar uns ulls que el miraven,
unes dentetes que reien
i un colom que parrupava.

Ell va moure dues fulles,
que és la manera que tenen
de saludar els llimoners,
però no sempre els entenen.

El colom es deia Sebas,
els ulls es deien Gisela,
i el llimoner va pensar:
¡si sóc tan primet com ella!

Llavors va passar un todó
que es va riure de tothom,
del pobre llimoneret,
la Gisela i el colom.

Les tórtores ja arribaven
i els volien consolar:
“no feu cas d’aquests todons
tan presumits i bufats,

nosaltres us vigilem:
si teniu fred, cantarem;
si fa calor, us ventarem
i als gatots els picarem.”

Ja passava el primer hivern,
i el llimoner s’enyorava.
Per molt que l’Alba el cuidés,
quan estava sol, plorava.

La gelada va trencar
una branca petiteta,
i la Gisela li deia:
“jo et donaré la maneta”.

Va conèixer tots els gossos
que hi havia al veïnat
i uns quants llimoners més grans
que feien fruita a grapats.

Els ratolins del compost
s’hi acostaven cada nit
i li explicaven uns contes
que eren força divertits.

Passava el temps, però un dia,
va començar a fer llimones
com els ulls de la Gisela
de petites i rodones.

“¡Miracle!”, va exclamar l’Alba
“¡Remiracle!”, va dir el Xavi
per veure tal festa grossa
fins i tot va venir l’avi.

El Sebas volta que volta,
les tórtores s’alegraven,
però els todons, empipats,
sobre el llimoner es cagaven.

Fins que un any, el llimoner,
va dir amb la veu decidida:
“¡Ja m’he fet gran!” i va treure
llimones fora de mida.

Són tan grans i precioses,
amb les fulles per bandera,
que semblen boles del món
amb una cua al darrera.

Tenen un verd lluminós,
porten el sol del migdia,
són alegria a l’hivern
i un remei per cada dia.

La Gisela ha fet vuit anys,
els ratolins del compost
li compten totes les dents,
que s’emporten al rebost.

Ara el llimoner ja canta
amb les fulles quan fa vent,
i les tórtores li diuen:
“¡apa, que gran que et vas fent!”.

*

Lo Gayter del Balcó.

Octubre 08

ELOGI DE LA CONFITURA DE MÓRA

*

ELOGI DE LA CONFITURA DE MÓRA
i de la mare que la va fer, Montse Gibert, de Mont-roig

La móra que vas collir,
la móra que colliries
abans que arribés el fred,
quan setembre ja venia.

Móra de color morada,
protegida i amagada,
que neixes de flor rosada
i fas llarga esgarrinxada.

Móra de capa de reina,
móra de vellut tocada,
móra que vesteixes marges,
de sol i lluna amarada,

t’alimentes de la terra,
beus la pluja i la rosada,
i en una tardor benigna,
més que fruit, ets sang vessada.

T’hem collit quan el capvespre
posa les clarors daurades,
i l’últim sol que et madura,
ens besa les mans tacades.

Ets fresca i dolça a la boca,
ets una joia granada,
ets robí de la corona
que envejaria una fada.
*

Tot això, tanta riquesa,
baia de tardor esperada;
tant d’afany, tanta bellesa,
tan polida i tan triada,

fa cap a la cuina clara,
oberta al jardí, calmada,
de la Montserrat Gibert,
que tal moment esperava.

El sucre, l’olla, cullera,
i la móra enamorada,
dolça en la mort, pren bullida,
dóna la sang vellutada.

Les delicioses aromes
omplen la cuina encantada;
la Montse prepara el vidre,
la confitura és colada,

Una claror més preciosa
que cap vitrall, encarnada,
untuosa i sumptuosa,
reposa un cop envasada.

És un contrallum reial,
més bell que una posta encesa,
i es fa transparent al sol,
com la sang d’una princesa.





Quan la tasto, a poc a poc,
penso en qui l’ha treballada:
és més el goig i el record,
que haver patit la punxada.

*

Lo Gayter del Glorieta

Octubre 08

N'HI HA QUE MENGEN GALL

*

(...)

En Salvat Papasseit ja havia dit
que els més pobres, de gall no en menjarien.
Ell, també pobre, potser sí,
perquè parla, i en vers, del forn de gas i del rostit a casa.

També nosaltres, Salvat, també nosaltres.
Hi ha llocs pobres, d’acord, i Bach també era pobre,
pobre i cec, que és cent vegades pobre.
Allà a Leipzig, just davant de l’església on ell tocava,
de Sant Tomàs, en diuen, que és on ell ensenyava, també,
i on componia, assajava i exigia la immensa perfecció que no trobava.
Allà mateix hi ha un monument de bronze,
una figura seva, amb les butxaques folre enfora,
ni una trista moneda, ves, tenia,
i el pobre home tan ric de melodia
com ho podria ser un Déu, i no cal dir,
molt més que un rei, i que un avar mecenes
dels que el feien, roïns, agonitzar en misèria.

¿Ens menjarem el gall, Salvat?
¿I tu Johann Sebastian, què hi diries?

(...)

Fragment de l'ORATORI D'HIVERN, d'O.X.

*

*

*

Perdiu en rosa. Collage d'O. X.

DEL PLOURE I DE LA PLUJA

*

"De ploure prou plou, però plou poc", fa la dita. És el que passa a Tarragona tantes vegades: quatre gotes fines que no mullen ni una rajola i s'eixuguen.

Quan plou escric millor. És una catarsi: em purifico, m'afino, flueixen les paraules, l'aigua les transporta.

Amb la pluja de paraules he arribat a la mítica pàgina 150 de la meva novel·la. Ara he de portar el protagonista a la seva última aventura, sigui viu o mort, cosa que jo sé però no puc revelar.

No serà, jugant amb la paraula, cap revelació. No serà la típica "la novel·la tan esperada", que solen dir dels seus amics els periodistes a sou. Problema de comunicació: la nostra pluja fina no arriba al riu ni al mar de la publicitat.

Els Senadors de Tarragona, reunits dissabte passat a la Casa Canals, reflexionàvem sota una pluja d'idees, precisament. Una de les idees, llargament desitjada, és la comunicació: fer 'saber' que Tarragona existeix no només com a monument, sinó viva, amb els seus creadors artistes, amb escoles, trens, universitat i cuina. Però, tret de la ciutat estricta, no arribem més enllà. O els periodistes no traspassen el cercle on no plou mai.

M'agradaria que avui plogués, perquè ho ha fet al Baix Camp, però aquí el sol ja s'insinua. Cal paciència. Molta.

*

*

*

Amenaça. Fotografia d'O. X. (Aquell dia tampoc va ploure, malgrat l'amenaça).

VIDES PLEGADES

*

VIDES PLEGADES

*
He obert les carpetes d’escrits antics, pàgines d’esborranys, idees apuntades, esbossos. El paper és vell, esgrogueït a les vores. Les notes són percepcions per si un dia podien ser aprofitades per a una ambientació, punt de partida d’una novel·la o conte. La majoria no em serveixen ara. ¿Per què no les estripo i, en canvi, les torno a desar a la carpeta?

Perquè són bocins de vida que un dia vaig captar i escriure amb la il·lusió que esdevindrien llibres. No hi van arribar. Petits embrions avortats i conservats, borrosos, sense força. No obstant...

Hi he retrobat el retrat de la dona lletja, que ja havia oblidat. I em sembla tornar-la a veure passant per davant de casa, amb la seva mandíbula inferior sortida, camí d’algun bar de la Part Alta, on devia fer feines. I de la noia Down que es mirava un aparador, i que després em va mirar a mi, i jo a ella i a la seva mare; que van seure en un banc, i jo que vaig tornar a casa, cansada, encara amb la noia als ulls. I en aquell mercadet de Londres, sobre el riu, que em portava la frescor d’un viatge llunyà, quan encara eren possible tantes coses. I l’escrit per una tarda de novembre, i el del record de l’aniversari de la mare, i el d’un dia de vent al passeig...

Han passat molts anys. Per a mi la carpeta és com un àlbum de fotos, però jo he escrit les imatges, i la lletra me les torna, vives. Es mouen sota les meves mans, i potser creuen que un dia seran cos i ànima en un llibre. I no hi haurà llibre per a elles.

En la nebulosa de la gestació d’una novel·la es remouen aquestes vides ínfimes, aquestes històries esbossades. Alguna serà triada, i les altres quedaran a les fosques novament, en el dubte entre la incineració o l’escombraria. La tria em correspon a mi. Els que em segueixin no podrien evocar les mateixes imatges. La seva ànima morirà amb la meva.

*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O. X.

PLUJA

*

"(...) Oh dolç so de la pluja / a terra i als teulats, / per a un cor avorrit, / oh aquest cant de la pluja! (...)"

Paul Verlaine

*

"La pluja a les finestres, les portes amb cruixits, / la gespa remoguda per les ràfegues, / i jo m'estic aquí, i tu t'estàs allí... (...)"

Thomas Hardy.

*

"(...) Sobre la grava plou sordament / la memòria, i al fons del jardí / salva l'aresta blava de l'horitzó / un seguici d'imatges vençudes, (...)"

Guillermo Carnero

*

*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O. X.