SENSE FIGA

*

En aquesta època de l'any, els àloes floreixen amb les seves majestuoses i coral·lines formacions espigades. Són tot un espectacle harmoniós. N'hi sol haver en rotondes, però també en jardins i en marges al sol. N'he vist d'espectaculars, que es fan admirar.

Les flors d'hivern són un desafiament al cel dur d'aquests temps: kalantxoes sobre els murs, mimoses en places i jardins, jessamí d'hivern, els esperats ametllers i algun fruiter avançat. Més modestes, violetes, crocus, argelagues, bosses de pastor i la blanca ravenissa que fa la il·lusió de neu als camps. Ja ho va escriure el poeta Joan Llacuna: "(...) i en sortir de missa, neu de ravenissa.")

Flors solars, contundents o delicades per alegrar els ulls de qui passeja i contempla.

Teníem un preciós grup d'àloes que creixien i florien part darrere del Balcó del Mediterrani. Eren la meva alegria quan els mirava, vermells sobre el mar fred on reposen centenars de blanques gavines, només a l'hivern. També hi creixia un grup de figueres de moro, de flor delicada al seu temps.

Un mal dia van arribar els destructors de jardins i, com es pot veure a la fotografia, van arrencar i prendre amb la grua la bonica vegetació i els àloes gloriosos. Com si fossin cotxes mal aparcats Les flors sols embellien el paisatge sense fer nosa. Però els destructors no són contemplatius ni sensibles. Ens hem quedat sense àloe i sense figa. Tant de bo les plantes, com farien els déus, els punxin en la seva venjança.

*

*

*

Fotografia d'O. X.

LA MERLA DE L'EMILI

*

LA MERLA DE L’EMILI
*
a Emili Boada, el poeta de la imatge.
*
Cap a l’horabaixa, entre el vidre i l’or,
cantava la merla dins d’un llorer en flor.
L’Emili l’escolta, l’Emili la mira,
mirallet, mirall, de l’ull la nineta
capta aquell moment que l’ocell es gira
i diu lentament: per a tu refilo,
sóc negre i lluent, lleugera m’enfilo.
.

Diuen antics savis del segle catorze,
que el nom de la merla, tan negra com és,
rima bé amb la perla: deu ser per la joia
que ens porta el seu cant, un goig que només
senten els poetes, i escolten aquells
que encara voldrien que el temps no passés.
.

Jardí de l’Emili, jardí de ciutat,
¿tens una merlina que et faci costat?
Segons els escrits dels vells medievals,
d’una monja jove en deien merlina,
i explica el versaire, l’antic Jacme Roig,
que una tarda clara, rient i parlant,
la jove merlina seduí un galant.
.

La merla, merlina, saltant i cantant,
flor de tarongina, les fulles d’acant,
potser és una merla, o potser un encant.

*

*

*

La merla. Fotografia d'Emili Boada.

LISBOA - 6

Cascais.

*

Tren a Cascais en un matí gris, ventós, clapat de sol a estones. Pel camí, paisatges residencials sense massa rellevància ni interès. Enormes blocs d'habitatges a primera línia de mar. La freqüència de trens és envejable, perquè des de Tarragona no podem anar als pobles del voltant només que d'hora en hora i no sempre.

Veiem grups d'escoltes ben cepats, amb els barrets de reglament. Semblarien nazis si no fos perquè també n'hi ha de negres. A la platja seiem al bar Escotilha, entre les roques. En una taula una dona rossa llegeix Allende mentre el vent li remou els cabells. Darrere, una noia amb ulleretes va escrivint. Jo també. Un cambrer té una petita llenca de terra entre paret i roca, amb plantes aromàtiques, i en treu un brot de menta. Marea baixa.

Mandregem per la platja mentre uns calafats arreglen la barca; busquem vidres polits i per poc ensopego amb una dona grossa pits enlaire que pren el sol: fauna marinoterrícola.

Tota la població fa olor de carn a la brasa. Fums lleugers.

Dinem dins del Ponto Final, que té bona terrassa fora, pels turistes. Bacallà i frango (pollastre). Dos homenots cepats s'atipen de sangria. Són d'aquí, colrats, forçuts. Observo que al local la gent de la casa canta i feineja, cosa que no sentia des de feia anys. Un cuiner gran, amb enorme gorra emmidonada, treballa a la vista del públic amb una celeritat envejable. La noia ajudant, pàl·lida, taral·leja una cançó.

Prenem arròs dolç fet per la mare del propietari, una jaia que canta dins de l'obrador, vestida de blanc i amb gorra. Els felicito per cantar en comptes d'engegar la ràdio, i els explico que tenim un refrany: "qui canta els seus mals espanta". Somriuen. Hem establert una complicitat, també amb la noia del taulell. La mare és la senyora Miquelina.

Ensenyança: ¿per què no cantem nosaltres? Vull dir la nostra gent en general. Tenim millor situació però ens queixem de tot fent morros de pam. ¿Cal recuperar la santa simplicitat, ja de retorn de tantes coses?

*

*

*

Heura atlàntica. Collage d'O. X.

LISBOA - 5

Quarta consideració de l'Alfama.

*

"Beco dos Surradores". Tinc interès a tornar-hi per recordar bé tanta extensió miserable, consumida, porosa, tova, regalimant, esventrada, maleïda, rebatuda per vents i pluges. Cal veure les altes bastides cobertes de plàstic negre que la ventada ha estripat de temps i que onegen agitats com sinistres banderes de la mort i de la pesta irremeiable. Enderrocs amb absurds indicadors de fusta: 'oficines', que condueixen a una ruïna coberta d'herbots; roba estesa a tots els carrers, a les finestres, a les portes, amb tota l'obscenitat de calces a tocar de nas dels transeünts; escorrialles sabonoses, verdet i orins. Sota el castell de St. Jordi uns sorprenents urinaris que hem retratat: quatre llaunots contra la paret, on es pixa a la vista, amb un indicador de forja que diu "urinol".

Tornem a trobar el gos sense pota que acompanya una jaia. Vells i velles amb animalons. Sec de nou al banc de la placeta vora Vigario. En un banc hi ha un vell que parla amb dues dones, una a cada balcó, i així fan tertúlia, pont de veus. Fins i tot al raconet per a jocs d'infants que hi ha sota la terrassa s'hi veu roba estesa. Les fustes podrides que fan de taulell pel peix les veiem ara acumulades en un enderroc, sota plàstics cagats dels coloms i eixams de mosques.

Tot això és continu en immenses fileres de cases encavallades, entre altius, sobergs convents i esglésies, que contrasten a mort amb l'ambient depauperat i estantís d'aquesta bona meitat de població.

Penso que necessitaran segles per rehabilitar la ciutat, perquè fins i tot les bastides es dobleguen pel rovell, descarnades com costellams a l'aire, urpes o ullals d'esquelets ja oblidats. La ciutat és un cementiri habitat per vius miserables. D'aquí que em resulti fascinant; m'ha recordat un malson que havia tingut moltes vegades temps enrere, on em perdia de nit per carrers així, hostils, on algú mormolava darrere les altes parets.

No és molt millor l'altra banda o ciutat alta, encara que els carrers més amples permeten sol i aire, però façanes i terrats mostren la soledat i la ruïna. Algú hi viu, i per una finestra alta apareix un cap fantasmal. En l'elevada solitud onegen al vent quatre parracs bruts en un balcó, potser d'algú que és mort dins, momificat. ¿Com deuen ser aquestes vides? Les veus deuen borinejar com brunzits dins d'una calavera amb ressonàncies tètriques. ¿Aquesta és la "saudade" de Lisboa? ¿La "linda princesa"? ¿És això Europa?

*

*

*

La nau dels miserables. Collage d'O. X.

LISBOA - 4

'Freguesía de Sé'

*

A la catedral em sorprenen dues difuntes: "Túmulo da infanta neta de D. Afonso IV, s. XIV" (a la fotografia). I "Túmulo de D. Maria Vila-Lobos, s. XIV". Les dues dones jacents llegeixen un llibre. Sobta veure una morta llegint. ¿Què s'imaginava l'escultor? ¿Reviurien les dames, a les nits, i llegirien un llibre d'oracions sobre el seu sarcòfag? ¿Només tenien forces per sostenir el llibre amb les manetes dèbils? ¿Tornaven dins, després? ¿La paraula escrita els feia un pont de llum per arribar al més enllà, com jo sempre penso? Els gossos de companyia les vetllaven, als peus. Els dos gossets de la noia eren petits i joganers. Una noieta, néta del rei, adolescent de qui no sé el nom. No havia de morir del tot, encara...

Però la dama més gran, de sarcòfag amb baldaquí, també llegeix. El gos als seus peus es mostra desafiant, ferotge. ¿Borda a la mort? ¿O al fet que la difunta revisqui per llegir el seu llibre?

Hauria d'investigar per trobar el nom de la noia i la categoria de la senyora. Ara no és el moment, però ho faré. Buscant Vila-Lobos per la xarxa m'he trobat amb l'estimat Heitor Villa Lobos. Una excel·lent soprano cantava la Bachiana n. 5, una de les més cèlebres de l'autor. Com que ja la portava al cervell de fa anys, escoltant-la he pensant que precisament aquesta Bachiana de Villa Lobos podria acompanyar les dues difuntes. Els ecos de la peça, insinuats a boca closa, semblen arribar a oïdes de la dama i de la infanta i aplegar les tristeses de la mort i de l'enyor.

*

*

*

Postal de Lisboa.

LISBOA - 3

Tercera consideració de l'Alfama.

*
Durant interminables giragonses per jueries i voltants, ens submergim en mercats increïbles, com de malson. Sobre llambordes humides i ombrades per l'estretor desequilibrada dels carrers intermedis - ja fora de la influència aèria i assolellada de terrassetes i flors -, hi ha dones que ofereixen, sobre mocadors a terra, quatre calces i sis draps de cuina.

Damunt de fustes improvisades i podrides, dues caixes de sardina i unes cintes (peix) platejades puntejades per mosques. Més avall dues dones que desescaten; i una venedora de fruita: maduixes="morangos"; i una jaia vestida de negre que ven sostenidors a terra; i una peixatera amb romanes, encara. S'escolen sucs tèrbols carrer avall en rierol. Les mosques volen en suspensió, a contrallum en l'aire gris i estàtic. Fascinant.

Tothom parla a crits i en sobreentesos. Els paletes, que són per tot arreu i sembla que no arreglen res, increpen un cotxe que s'ha entaforat al lloc sense poder sortir. Es formen ponts de veus de paret a paret, de boques grosses a eixutes, de cares blanques a negres, de rogalls a fado, totes les gammes, tonalitats i matisos. Quan sortim al sol alt d'alguna placeta es produeix un alleujament.

Em fa l'efecte que si em mengés alguna d'aquelles maduixes, o un formatget fresc dels que exposen, emmalaltiria de la pesta, com passava a Venècia en temps de la mort segons Thomas Mann.

Dinem a "A mâo de ferro", vora la catedral, on ens serveixen d'aperitiu olives i deliciós formatge fresc tradicional de Montemuro. Vicenç, com no podia ser d'altra manera, demana "bacalhau" rostit. A la tele passen un reportatge sobre febres aftoses i infeccions similars. Per postre, oh contradiccions de la vida, demano "morangos", els més bons que he menjat, perquè sempre els trobo àcids i aquests són dolços.
*
*
*
La dona dels ous. Collage d'O. X.

LISBOA 2

Segona consideració de l'Alfama.

*

Calçadinha do Tijolo. La ciutat es continua enfilant. Som a la part elevada de l'Alfama. Increïble misèria de gent escabellada, gran i jove; jaios xacrosos, portes on només la fusta pintada de verd separa una intimitat immediata - un sofà tocant al carrer, vist a través d'una finestra baixa; un respir; un moviment furtiu paral·lel al nostre pas; una noieta en pijama que surt a la porta a saludar les amigues que la criden -...

Petits bars gairebé muntats a l'aire en equilibri inestable, on seiem a fer el cafè i on la gent s'entén a crits. Em fa l'efecte de sentir parlar italià, aquí, on els paletes s'escridassen des de bastides impossibles, en llenguatge i figures semblants als personatges de Pasolini.

Les construccions que se sostenen amb prou feines tenen vistes precioses sobre el mar i les velles teulades. Tan a prop del mar que, abans de la pujada, al port, hem vist desembarcar grosses vaques en xandall, d'un creuer de luxe. Però més amunt la misèria supura al sol entre bellíssims mosaics en façanes i cúpules d'antics poders religiosos. L'aire, aquí, és blanc, com la pell sense sang.

El carrer Vigario obre pas a un laberint de carrerons retorts i enfilats que és l'Alfama, sobre el Museu Militar. És ple de casetes encofurnades i encastellades, escaletes empedrades, tot ple de flors i plantes als carrers i als balcons. Les dones surten en batí a la porta a estendre la roba en cordills a la façana i el sabó fa escorrialles avall. Parlo amb una dona i li alabo una ufana d'aspidistres en una galleda. Aquí es veu molta caputxina, sobretot en teulades i balcons abandonats.

Minúscules botigues fosques on un sastre exposa mostres polsoses; on la "pastelaria" anunciada provocaria basques si la tastéssim.

Totes aquestes edificacions són fràgils a causa de la vellúria, encantadores per passar-hi, seure-hi i resseguir les vides petites: un jaio observa des del balcó, sota una vela de roba; una jaia obre el balconet i separa les cortines de randa per veure el dia assolellat. Seiem a reposar a l'ombra esplèndida d'uns vells lledoners, en una llenca estreta aprofitada com a plaça amb tres bancs en rengle, també en pendent. Escolto la ciutat. L'oloro. Em penetra.

*

*

*

El pobre caminant. Collage d'O.X.