7-10-25
TRANSFORMACIONS
***
Aquesta roca imponent és de la pedra granítica anomenada «fetge de gat» per la seva duresa. Tot el Balcó del Mediterrani (35 m.) va ser excavat d’aquest tipus de pedra.
La pedra és casa meva-nostra. La foto és del 1890, me l’ha passat un bon amic. Si us hi fixeu, la casa de l’altra banda encara no és construïda. (Seria la Rambla). Però sí el monument a Roger de Llúria (inici 1889). La pedra-casa és el n. 1 de la Rambla Nova, que anteriorment havia tingut altres noms segons les polítiques del moment. Fou acabada de construir el 1914, segons alguns documents.
Des del 1959 hi va habitar la família Roca (Vicenç Roca, el meu marit). Cosa que aconseguia que ens sentíssim doblement segurs. «Feu-vos la casa sobre roca, no a la vora del riu», diuen els evangelistes. Aquí no arriba un tsunami. Però sí les bombes. La casa, en mala hora va ser transformada (1976) i una immobiliària, amb permís municipal (pecat gros), va aterrar la preciosa casa modernista, on la meva família havia viscut des del 1915. Hi visc encara.
La meva família som de parla catalana (pare) i castellana (mare). Cantàvem una cançó de l’enfadós («Primo, primo») però és massa llarga per escriure-la sencera aquí. Es tracta de dos cosins que es troben i fan conversa. Al final, l’un, ja cansat, li etziba a l’altre: «Primo, primo, si no tienes piedra / primo, primo, vete a la mierda.» Cosa que sempre he fet servir per al meu profit, perquè jo tinc pedra doblement (o per triplicat, però les de la vesícula ja no hi són). Pedra o roca, per la casa i el cognom de família; i pedra pel monòlit amb poema que em va dedicar l’Ajuntament i que és a la Punta del Miracle. Sempre el mar.
Si vosaltres no teniu pedra, més val que no canteu aquesta cançó de l’enfadós. I a la casa, transformada, hi sou convidats quan us vingui de gust.
***
Fotografia cedida gentilment pel sr. Josep Gironès, el bon escriptor de La Fatarella.
