ENCARA ESCRIUS?
Aquesta pregunta me la fan de tant en tant, sobretot si fa temps que no ens trobem amb la persona coneguda. Dissimulo un somriure forçat, perquè qui fa la pregunta és amable i la seva intenció és com la d'interessar-se per la meva salut, en aquest cas, mental.
«Encara» fa suposar que es considera, el teu, un període massa llarg de vida. Que cal jubilar-se, com fa tot treballador quan li arriba el temps de seure al banc del passeig. «Encara», fa pensar que la teva inspiració s’ha pansit com el gerani de la finestra. O, pitjor, que ja és l’hora que se’t gira el cervell i la memòria s’ha escolat per la claveguera.
Als
que em pregunten si «encara...» els convidaria a visitar el meu
rebost, on he anat desant tots els aliments necessaris per viure: com
aquell personatge que sortia de nit o matinada, quan havia endreçat
la casa i anava preguntant als pastors on era el que ell buscava. I
així passava muntanyes, camps, rierols, i de tant en tant es
deturava a escriure, també, perquè era poeta. Aquest personatge
reclamava l’amor com aliment. Jo també li faria una pregunta:
«encara el busques?».
Tenen una certa raó els que demanen si «encara escrius?». Perquè per molts llibre que veiem editats per Sant Jordi, a col·legis i escoles ja no es llegeix gaire. I m’imagino poca gent llegint mentre pitgen tecles de tota mena. Però ja us ho dic, per sortir de dubtes. «Jo, encara...»
Olga Xirinacs
================
Els llibres de la caseta de nines feta per Vicenç.
