ELLS SEMPRE HI SÓN

 










ELLS SEMPRE HI SÓN


Estimats amics, tant de bo tingueu dies feliços allà on sigueu.

Els meus dotze dies a Caldes de Boí s’han acabat. Els matins, sortia a respirar l’aire tan net i a buscar una pedra o un marge per seure a pintar una aquarel·leta. Escoltar el riu i els ocells és un gran privilegi. De tarda, al saló, muntar la tauleta pels petits collages de retallar i enganxar. Mentrestant, la tarda minvava entre dues muntanyes amb precioses gradacions de verd i groc, i la remor eterna de les veus perdudes dins la Noguera de Tor.

Però hi ha els militants. Ens hem hagut de sentir: «hable en cristiano». Són els militants de la ignorància que s’imposa, forasters de l’Espanya profunda (o no) i en cap manera cristians, perquè Jesús no parlava la llengua de l’imperi (el que ells patien) ni molt menys el castellà (el que patim nosaltres). «Todos debemos hablar la misma llengua», ens repetien. Sempre en contra nostra.

El responsable que em va atendre per a les primeres instruccions mèdiques, em va etzibar: «No la entiendo». Cap document, cap menú, cap anunci d’actes a la pissarra en català. ¿On som, minyons? Al cor del Pirineu.

Aquests pertinaços (com la sequera) del «hable en c.» van interrompre la missa al petit i preciós santuari de Santa Maria de Caldes per instar el rector que parlés en castellà, perquè ja els devia bullir el cervell sentir que aquest meritori religiós de raça negra parlés català. «Marededéusenyor!», que exclamava en Higgins al primer Magnum.

Com cada estiu, els bons amics em van organitzar un recital dels meus poemes. Copien els poemes, els voluntaris se’ls estudien, preparen les cadires, busquen un sistema de micros que el Balneari té tancat i no ens deixa. La gent seu en semicercle. Veig els militats a primera fila i un calfred em corre l’espinada.

El Cinto, el meu bon presentador, naturalment ho fa en català i, en acabar, ells li demanen que ho tradueixi. Ell, en previsió d’algun exabrupte, ho fa. De seguida els vaig a portar el meu llibre bilingüe «El sol a les vinyes» / «El sol en los viñedos» (Òmicron) per a la seva comprensió, i ja no van dir ni piu. Un altre senyor de parla castellana em va felicitar perquè «lo entendió todo y no encontró palabras retorcidas.»

Ara sembla, però, que les misses reduiran de dues en català a favor d’una altra en castellà. Compte, Bisbat de La Seu d’Urgell. Quina és aquesta Església Catalana? És que el país minva a favor de l’imperi? No seria cristià... Però em sembla que el costum s’estén. I nosaltres, impassibles.

La Noguera de Tor continuarà la seva conversa i la Vall serà bellíssima; jo ja no hi seré, però des d’on sigui, voldria veure créixer el meu país.


Olga Xirinacs - 7-7-24