EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut
sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva,
ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la
carretera (v. foto.)
La meva contemplació de cada dia és
comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera
entre les pedres.
Al Passeig escolto la merla, que és
territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a
escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau
olor violeta.
Aquest recorregut és ombrós: baixo
pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon
passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una
ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot
l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un
petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
El que no podré constatar és el lent
creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra,
sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm
verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig
néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les
he vistes plantar.
El meu passeig és solitari, però ja
el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa
en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits
passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a
vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
======================
