ESTIU

ESTIU

A l’estiu sembla que tot hagi de tenir una lleugeresa notable: vol de cintes, ball de cintes, cintes grogues que s’enllacen, vols de papallona, volar de coets al cel, avions que porten a vacances lleugeres, cos lleuger afinat pels règims de bikini, menjar fresc d’amanides i gelats, vestits de gasa que l’aire fa jugar, cabells d’estilista acariciats pel vent, exèrcits d’insectes en suspensió al nostre voltant, exèrcits armats també al nostre voltant a l’airet lleuger del paracaigudes, veus i xiscles de platja...

            No obstant, bona part de la població pateix opressions distintes: els malalts, els empresonats, els que només tenen vacances de pantalla marca ñ mentre les revistes de moda ofereixen formidables cossos 10, vacances de la reialesa europea a totes les platges del món, navegacions en iots fabulosos, tot amanit amb els ídols de pilota milionària. Ja en tenen prou amb mirar, la bona gent; als afortunats la seva sort els fa lleugers, també, en aquelles festes de nit il·luminades als jardins babilònics de parcs i palaus.

            Cal prendre paciència per suportar la informació de cada dia. Molta. Em pregunto si la paciència ens pot fer lleugers; la marea de les polítiques diverses ens lliga com en el ball de cintes que deia, però sense tanta precisió, més aviat destarotats, atònits, perduts. Semblem un formiguer trepitjat. Però així es presenta l’estiu aquest. Mentrestant, faig penjolls de cintes de colors (treball manual) i intento atendre la cinta contínua de la literatura (feina mental).

            *

TRES LLÀGRIMES

TRES LLÀGRIMES

*

5-6-18

*

Així com, al final de la seva vida, la vella senyora sospesa a les mans aquelles joies que un dia la van il·luminar, i en sent recança, he recordat tres llàgrimes literàries que el cinema ens ha fet properes; joies, aquestes, que encara ens il·luminen i que no tothom ha tingut el plaer de contemplar amb amor i compassió.

*

1 – La llàgrima del guepard. Fabrizio, príncep de Salina, en l’alta nit al saló on s’havia celebrat el ball esplendorós, se sent fatigat per dues coses: per les notícies polítiques sorgides en les converses; i per les parelles que, com Angèlica i Tancredi, l’allunyen tant de la seva joventut i de l’amor ja impossible. Lentament, es veu reflectit al gran mirall, es detura en els seus ulls i li cau una llàgrima, abundosa, càlida.

*

2 – La llàgrima de Totò. Quan torna Totò al poble de la seva infantesa, les màquines són a punt d’aterrar el cinema Paradiso. Ja havia mort Alfredo, el vell company que passava les pel·lícules i que havia acollit la insaciable curiositat del nen; junts s’havien aventurat en la vida del cinema, on fantasia i realitat els donaven una complicitat extrema. Quan torna Totò a Roma, entristit, examina el llegat d’Alfredo: els bocins de pel·lícules censurades pel capellà del poble, que Alfredo havia afegit per al seu amic. I plora.

*

3 – La llàgrima d’Adrià. És de nit. L’emperador Adrià viatja pel Nil en exploració de terres egípcies. Potser perquè els amants són dotats de gran intuïció, troba a faltar Antínous. ¿On és? Ha sortit en una barca, li diuen. “ Chabrias va trobar uns vestits plegats i unes sandàlies. Vaig baixar els esglaons relliscosos: era ajagut al fons, cobert ja pel llot del riu. (...) Tot s’ensorrava, tot s’apagava. S’aterrava el Zeus Olímpic, l’Amo del Tot, el Salvador del Món, i sols va quedar un home de cabell gris plorant al pont d’una barca.” (M. Yourcenar: “Memòries d’Adrià”)

*

Fotografies d’Internet: