PAUSA

PAUSA

*

7-5-15

*

Quan un blogaire fa una pausa indefinida en el seu blog, sento una mena de tristoreta perquè es trenca una conversa, sovintejada o espaiada, però conversa al cap i a la fi.

          Ara faig una pausa. Dimarts dia 9 marxem a muntanya, on les comunicacions –almenys per a mi- sempre són difícils. Caldes de Boí i Mont-ral. Escriuré a mà, ja m’he preparat els blocs. I llapis de diferents intensitats per dibuixar petites coses.

          Però al meu horitzó hi ha una operació tardoral que ja em volien practicar ara, però a la que m’he resistit per fugir a muntanya. En les meves vetlles, entre pensaments incerts, em consola i conforta pensar que passo la mà sobre l’herba d’un prat o d’un marge florit; només això ja em calma.

          Llegiré, prendré les aigües, potser intentaré pujar al Camí dels Enamorats per veure el riu de sant Nicolau com s’estimba brugent. L’estiu passat no podia, per l’operació del genoll i per la neumònia. Prendrem cafè al vell jardí, a l’ombra de Sant Climent de Taüll i olorarem les roses antigues que té la mestressa.

          No us oblideu de fer l’aigua de flors i fulles oloroses i posar-la a la serena la nit de sant Joan: al matí us hi renteu la cara i tot l’any sereu bonics.

          Adéu.

          * 

          Retaule de les dames de juny. Collage d'OX

CLIXÉS

CLIXÉS

          *

          Des de la meva més tendra adolescència un dels meus apartats de lectura d’entreteniment són les novel·les de misteri. En tinc una bona col·lecció. Cal distingir entre misteri, policies i altres derivacions de gènere. Excloc les excel·lents, que n’hi ha i honoren el gènere. He vist les evolucions i com uns autors copiaven els altres i, com la majoria dels nostres, també. No dic plagi sinó trets definits.

          1- Cal que el detectiu protagonista sigui gran bevedor i ell i algun altre col·lega s’emborratxin sovint fins a la cirrosi, també les dones. La paraula “borratxo/a” és imprescindible.

          2. Cal presentar una comissaria i el lector s’aprendrà cada vegada els noms dels equips, els seus costums i vides. Calcades a cada novel·la.

          3. Cal que el protagonista pensi que una cosa n’hi recorda una altra que serà decisiva, però que no li acaba de venir al cap. Aquesta desmemòria arriba fins al final revelador: ¡ ah, era allò!

          4. Cal que l’aparellament del protagonista sigui sempre dissortat, així un doble argument enllaça amb l’altre: lligar i investigar.

          5. Cal que sempre s’interrompin unes vacances o sortides d’oci, allò que se’n diu tocar la pera.

          6. Cal que l’investigador, sovint mal vestit perquè ni el sou ni el gust no donen per més, irrompi en sectors socials plens de supèrbia per poder ensenyar la placa, establir un enfrontament de mascles i finalment vèncer. Hi ha alguna femella que també surt vencedora.

          En fi, hereus de la novel·la de violència de carrer amb detectiu, d’ampla tradició nord-americana dels anys 30-40-50 i molt ben traduïda aquí, ara cal que els autors assimilin el gruix de novel·les de qualitat, les que et fan veure que, a més d’aventura, hi pot haver literatura.

          *

“El asesino del tiempo”, Lisardo Alonso.  Hachette 1953, Buenos Aires. A la coberta, manuscrit, hi diu ‘interessant’ (l’apunt és meu).