SOM EL CAMP DE BATALLA

SOM EL CAMP DE BATALLA

*

31-1-14

*

Dos exèrcits verbals (de moment), tots dos enemics de Catalunya, hi entren amb afanys redemptors i bel·ligerants, encara no victoriosos. Som camp de batalla. Els capitostos d’aquests dos exèrcits són amics, col·legues, decidits a “clavar la pica en Flandes”. Cadascun d’aquests dos exèrcits, però, presenta esquerdes internes. Dissidents i espies n’hi ha hagut a tot arreu i ells en tenen. Nosaltres també. Massa divisions. La potent ciutat de Jericó va haver de capitular i morir tots els seus habitants perquè el poble de Déu la va conquerir i els espies i traïdors interns els van facilitar l’entrada. Exemple clàssic.

“No queda bé cridar a la plaça...” cantaven les antigues veus del Mississipí amb Malvina Reynolds al davant i nosaltres al darrere. Perquè els 60-70-80 vam fer nostres les veus de la revolta d’allà on fos i cridàvem amb Raimon, Brel, Montllor, Dylan, Seeger, Báez, ben traduïts i ben apresos. Aquesta herència resistent i heroica l’han perdut els joves d’ara.

Quan Brel canta “Tot de cares de sants / pintades amb traç fort / que lluiten contra el temps / a cavall de la mort...” sé que parla del seu romànic però també del meu, i encara veig aquest traç que ens manté vius. Per això, mentre els enemics embruten la plaça, continuo amb Reynolds: “... però tenim raó i cridarem... ¡no, no, no!”

*

Collage d’OX

ROIG ÉS EL COLOR...

ROIG ÉS EL COLOR...

*

28-1-14

*

“... Roig és el color de l’armari al matí, / al matí, / quan surt el sol...” La millor manera d’obrir els ulls al matí és cantant, i avui, en tirar les persianes amunt i veure l’armari vermell pel sol ixent, m’han vingut al cap el seguit d’afegits que havíem fet a la preciosa cançó “Colors” (1965) del britànic Donovan (1946).

            Lleugers pels caminets de Mont-ral, inventàvem les lletres per a la canalla feliç que ens seguia: “groc l’espernellac dels camins de Mont-ral, al matí, al matí...”; “verdes són les molses del bosc al matí...”; “negres són les ales dels corbs al matí...”; “blau és el furgó del carter de Mont-ral, al matí...”; “blanca la camisa dels nens...”; “grises les orelles de la burra del bar, al matí...”; “grises són les mosques...”. Era igual que els colors fossin al vespre, que nosaltres cantàvem “al matí”.

¿Què s’ha fet del groc medicinal i rotund de l’espernellac que cantàvem? A l’estiu florirà igual, omplint els marges. La burra Campaneta ja fa temps que va morir i els nens són pares i un és avi i tot. Les cançons van quedar preses com la rosada en una fulla o en una teranyina, perlada, preciosa, beguda de fades i libèl·lules. I les veus, algú diu que ronden per l’univers, perdudes entre pols estel·lar.

Avui, en llevar-me, he vist l’armari i he recordat la cançó, tan cantada, tan oblidada però tan viva en la petita eternitat de la memòria. He cantat.

*

L’armari de l’habitació.

LA MORT QUE NEIX AMB NOSALTRES

LA MORT QUE NEIX AMB NOSALTRES

*

25.1.14

*

 “(...) La mort que va néixer amb mi i que m’ha deixat per habitar un altre cos.” “Carta a Dues desconegudes”. Octavio Paz (1914-1998)

La literatura és omnipresent i conté tots els debats possibles. Acompanyant la política feridora dels nostres dies, hi ha el debat obert sobre vides i morts. Sobre avortaments espontanis o provocats. Sobre suïcidis i eutanàsia. Sobre assistència o desassistència mèdica, perquè suprimint serveis també es retallen vides.

Algunes de les  ramificacions d’aquests assumptes entren de ple en l’obra que vaig escrivint molt a poc a poc, ja ho he dit, com el mantell que Penèlope feia i refeia. Amb l’argument, s’han anat presentant problemes curiosos, cadascun dels quals apte per a un debat.

I vet aquí que ara em trobo aquest fragment prou enigmàtic d’un text d’Octavio Paz, última frase d’una prosa breu en la que un protagonista en primera persona, ¿potser ell mateix?, acomiada la mort que l’ha acompanyat ja des del néixer i que ara començarà a habitar un cos nou.

Suposa el protagonista que, a l’altra banda on caurà, no hi haurà mort, aquesta mort que sempre li ha fet ombra i que ell ha descobert molt aviat en la seva vida. Vida i mort ens les donen alhora i no hi pensem gaire. Bach, vital sempre, també cantava: “Vine, dolça mort.” ¿És realment dolça o no passa d’un pietós desig?

*

 Pluja a l'horitzó. Dibuix d'OX

VANITATS - I un aclariment -

VANITATS

- I un aclariment -

*

22-1-14

*

Vestits de festa... Fullejo un suplement amb moda per festes. Penso en aquells vestits –no gaires- que hi ha al meu armari esperant una convocatòria agradosa. Esperant en va tornar a ser il·luminats per llums de sopars literaris o de celebracions vàries. Pobrets. N’hi ha de quan estava més prima. N’hi ha dels que en penses: “aquesta combinació de colors anirà bé amb això altre” o “aquell xal es podria posar sobre aquella brusa”. I allà són, en la foscor de l’armari. Ells encara van tenir, van veure, van estar tocats d’alguna d’aquestes llums que dic; van ser vistos, que no mirats, per algú així de passada, entre tants d’altres, perquè tenien un lloc en la nit amable. Eren una suma, però s’hi comptava.

Ara es fan vells com jo i no tenen futur. Continuen les nits i els dies de festa però, naturalment, calia deixar lloc. Vivim massa, els vestits i jo. ¿Per què no els donaves? Perquè al fons meu i de l’armari hi brillaven les petites esperances i em costa adonar-me que s’han apagat.

Quan encara hi ha algun eco que arriba des de LA CIUTAT GRAN, és per fer pensar. Com ahir, que una institució venerable em demanava unes dades, i amablement la veu afegia: “vostè ‘ja’ no deu venir per Barcelona, ¿oi?”

*

Aclariment. Pel que fa a la ‘rara avis’ del post anterior, la trobareu de la manera següent: escureu ben escurat un caparronet sencer de conill i veureu que un dels laterals del cap pren forma d’au estranya. La decoració és cosa de l’usuari.

*

Dona al vespre. Collage d’OX

RARA AVIS

RARA AVIS

*

21-1-14

*

Aquests dies anem removent difunts. Fem inventari per saber i recordar les interioritats de la casa.

Dins d’una capsa de porcellana japonesa he retrobat aquest fragments de dos cranis estranys que ja no recordava. ¿Aus dentades? L’estat de les dents indica que  potser un dels individus era fumador i l’altre no. ¿Qui ho va desar, i d’on ho va treure?

Fa anys que deuen ser a casa i s’han conservat bé en el seu sarcòfag. Si són aus, entren a la categoria de ‘rara avis’; segons el diccionari, l’Esperit Sant era classificat com a ‘rara avis’. No sabem si l’Esperit Sant disposava de queixals.

Ofici de contemplatiu i observador de la natura per dins deu ser el de taxidermista. En el cas de les meves dues ‘rara avis’ el cos no s’ha conservat i, per tant, es fa difícil la classificació. Ara recordo tres narracions amb taxidermista: “El vuelo inmóvil”, de Pemán.  “L’home que sabia massa”, en aquest cas pel·lícula d’Alfred Hitchcock. I “Claqué”, conte d’Olga Xirinacs.

Si algú em pot ajudar a classificar-les, n’estaré agraïda.

*

SANG DE GUERRILLES

SANG DE GUERRILLA

            *

17-1-14

*

Per començar bé l’any, poso per davant la meva sang guerrillera, la poca que em deu correspondre per part dels Palet de Rubí, però vaja, almenys en participo.

            Aquest eixerit i ben plantat guerriller que encapçala les fotos era el meu besavi Joan Palet i Riba de Rubí. Bona planta i ben armat, encara que la fotocòpia se li ha menjat la punta blanca de les espardenyes.

            El besavi, doncs, seguia el seu germà, el cèlebre Palet de Rubí, Josep Palet i Riba (1845-1908). Josep, guerriller republicà i polític electe, participà en accions amb el general Baldrich primer, i aconseguí alçar 1.500 homes al Vallès que, segons les cròniques, s’uniren al Xic de les Barraquetes. Josep va lluitar en fronts diversos, sempre seguit pel seu germà Joan, pare de la meva àvia Lola Palet i Llugany.

            Tinc una carta autògrafa de la besàvia Antònia on retreu a Joan, amb dures paraules, que se’n vagi a guerrejar amb el seu germà en comptes d’estar per la família. “Tens cor de tigre”, li arriba a dir la pobra dona. I tan bon mosso com era, aquest Joan.  

            Aquests dies, amb el recompte familiar que fem, recuperem noms i cares. Important sobretot el llibre amb totes les branques Xirinacs que va recopilar i editar Valentí Xirinacs, del Prat. Molt meritori, el seu treball. Palets en tenim menys. Díaz bastants, tota vegada que es feien retratar en corporació familiar, cosa que ha servit molt per a identificar-los.

            El que voldria és haver vist aquest besavi guerriller en alguna de les seves actuacions agosarades, perquè estic segura que era atrevit i de principis ferms. A veure si m’encomana energia, ara que el faig reviure aquí per a coneixement dels lectors.

            *

Arxiu de Sergi Xirinacs

CONVERSES AMB NANS

CONVERSES AMB NANS

*

14-1-14

*

No marxeu encara...

A casa ens esperen.

Em feu molta companyia, aquí...Tu, Edulis, aplegues tres coses que estimo: els llibres, els bolets i la saviesa. Si et falten llibres te’n donaré, te’ls escriure al teu gust, però no marxis.

¿I jo?

Tu, Agaric, ets com jo quan era petita: a quatre grapes llegint sota la taula dels avis. Vaig créixer entre llibres, ¿ho saps? Però tu no creixeràs i sempre et veurem content, com ara. Tinc llibres petitets, preciosos, te’ls deixaré tots. Queda’t.

Olga, sóc Edulis, un home feliç que porta barba i fuma en pipa. Ja saps que no ens podem quedar, i que ens enyoraràs, ho fas cada any, que plores i tot quan marxem. Ets una sentimental. El que has de fer és continuar la novel·la. Ja saps que ahir mateix t’ho va aconsellar el metge, i creu-me, sap el que es diu. Em sembla que allargues massa aquest llibre...

Edulis, sé que tens raó. Però si l’acabo, ¿què vindrà després? I no em responguis que un altre, que aquesta és una fórmula tronada. ¿Saps que hauré d’anar a demanar la caritat d’una edició? Després de tants anys...

No ets tan vella com jo. Sigues humil i accepta que ara les coses són així.

¿Em deixes venir amb tu a casa teva?

No hi cabries, tinc molts llibres... i el teu lloc no és sota terra encara. Mira l’Agaric, com riu.

No riguis, Agaric o, almenys, encomana’m la teva rialla.

Mira’m bé, Olga, així, i somriu. Adéu. Tornarem. Pensa en nosaltres.

( Edulis a Agaric, quan marxen: mira, ara torna a plorar)

*

Edulis i Agaric

GARGALLS I MOCS

GARGALLS I MOCS

*

13-1-14 (tretze més un, catorze)

*

Els dies de pluja minsa, veus els gargalls de carrer com s’inflen, ostres vives, meduses de dos colors que esperen la teva sabata per envescar-la.

He vist un noi que anava amb la parella i ha llançat un gargall de dos filaments davant seu amb la cara alta: quan ell passi, el gargall se li enganxarà a sobre, segons càlcul de velocitat i alçada.

Moltes de les relliscades al camp de futbol ho són a causa de la gran quantitat de sípies que expel·leixen els futbolistes, porcs de mena. Miro poc futbol a la tele, però sempre encerto un gargall il·luminat pels focus.

Hi havia una antiga prohibició cívica d’escopir al carrer. Ara és més aviat un precepte perquè, com bé deia Dylan, els temps estan canviant.

Com que tot ho sento perquè tinc hiperacúsia, des de la finestra detecto com es forma un gargall untuós de dimensions respectables: s’acosta una gola enrogallada, produeix els sorolls creixents i al final expulsa el cos gelatinós, llimacós, cap a les rajoles del Passeig, per al vianant que se’l trobi.

Un home va escopir dins d’una paperera. Un altre home escurapapereres, en moment diferent va regirar la paperera i va trobar un mocador. Li devia agradar, perquè el va plegar i se’l va ficar a la butxaca. ¿Potser havia contingut un gargall ja caigut al fons, o només mocs? No parlo dels esternuts estentoris i ostentosos, que també són moda. He vist un polític notori arriant un serial d’esternuts a plena veu, que em va fer avergonyir. ¿Algú ha apreciat en televisió, secció de divulgació científica,  la influència aèria dels mocs d’esternut lliure?

Recordo, per acabar, la maledicció que deia un amic, viatjant de comerç, als que no li queien bé: “Així t’ofeguessis en una bassa de mocs.” I afegia: “... i verds”

*

Home dubtant entre gargalls. Postal collage d’OX

UN MAL DIA

UN MAL DIA

*

10-1-14

*

En aquest moment, temps d’observar i retratar, un home gran ha intentant tirar-se Balcó avall. Ha deixat gorra i bastó, s’ha enfilat i ha saltat la barana, agafat encara a l’altra banda. Un home que passava amb un gos se n’ha adonat i l’ha convençut que sortís, l’ha ajudat a fer-se enrere del salt de mort. Un altre home avisava la policia. He vist que l’home gran plorava quan els altres li passaven el braç per les espatlles per consolar-lo. Grupets de gent es mantenien a distància. L’home gran ha passejat pel Balcó mentre els altres vigilaven. Anava mirant avall.

Ha arribat la policia de seguida. Li parlaven amb compassió. L’han allunyat una mica i s’han assegut al parterre de sota de casa nostra. Al cap de poca estona l’home ha marxat amb el cotxe de la policia municipal.

Sempre l’interrogant darrere de la tragèdia.

Sempre jo amb un nus a la gola i cantant molt endins l’Agnus Dei de Samuel Barber.

*

Fotos d’ara. OX.

GREU INCITACIÓ AL SUÏCIDI

GREU INCITACIÓ AL SUÏCIDI

*

9-1-14

*

Promogut per la paraula CULTURA, aquest noiet tan graciós es tira pel Balcó del Mediterrani. Sí, aquell Balcó que tants suïcides han triat per a la seva última escena.

La Policia Municipal acordona el Balcó quan hi ha un suïcida, i els diaris no en reporten mai el fet per evitar l’efecte contagi.

Però vet aquí que suïcidar-se al Balcó fa gràcia, resulta CULTURAL, el noiet es promociona i tothom a riure. Ja surt al Diari, ja en té prou, ara a vendre força.

És clar que si llegim el text que he deixat a mitges, veurem que el noi “‘aparece’ corriendo por Tarragona, ‘apareciendo’ en lugares (sic)”. Deu ser un fantasma, aquest, si ‘aparece’ tant com diu el Diari. Potser ja s’ha matat i tot, i el de la foto és el seu fantasma. És la CULTURA que tenim a la ‘smart city’ que és la nostra ciutat.

*

Foto de Gerard Sesé a Diari de Tarragona de dijous, 9 de gener 2014.

"... COM A SOMNÀMBULS SOMRIENTS..."

“... COM A SOMNÀMBULS SOMRIENTS...”

*

6-1-14

*

“...Com en el fons d’un vell retaule, / llisquen els dos adolescents; / passen, ulls clucs, sense paraula, / com a somnàmbuls somrients...” Joan Alcover (Mallorca 1852-1926) escriu aquests poema, La Balanguera, que sempre em fa estremir.

            Ahir, dia 5, una néta de 13 anys volia resseguir l’arbre familiar. Trec la gran capsa de fotografies antigues, algunes muntades sobre cartrons ostentosos i orlats. La majoria de les cares no somriuen, com els adolescents de Joan Alcover. És com si la certitud de la mort els hagués ja empeltat de pedra o de fusta de retaule. Inevitable pensar en “Dublinesos”, però ja n’hem parlat. Inevitable també recordar l’”abuela” María del Amor Hermoso Herrero Besada, que va morir en nit com la d’ahir fa tants anys. Molta gent tenim record de difunts que marquen les nostres festes, i nosaltres, a més de l’àvia pretèrita, la mare, tan present.

            Les fotografies s’escampen sobre la taula i els fills porten un tortell de Reis per a berenar, i en fem festa. Mai tan ben dit allò de “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. Reiet i fava. I les fotografies tornen a la gran capsa perquè arriba la cavalcada, però els morts s’entesten a recordar que algun dia els farem companyia al fossar de fotos, i prou serà si algú té present les nostres cares. Almenys, els meus ulls reflectiran els llums de Nadal, i algú sabrà que era com un infant i em sabia greu que les festes s’acabessin...

            *

Fotos familiars.

EFECTOS DEL SIEMPRE LOADO LICOR DE MORA

3-1-14

*

EFECTOS DEL SIEMPRE LOADO LICOR DE MORA

-Elaborado en Mont-ral, de mora salvaje y vodka, por los ilustres vecinos doña María José y don Agustín, a los cuales este Gaitero y los buenos y pertinaces bebedores desean largos años de vida -.

*

En esta humilde intentona

de resumir una fiesta,

quieros daros, oh vecinos,

noticia del todo cierta

de cómo fue recibido

el licor que es gloria fina,

así que hablamos de moras,

de quien las coge y destila.

Llevamos, pues, la botella

a una casa con jolgorio

el día de sant Esteve.

Cierto que nos lo pidieron:

“traed el licor de mora,

que las mujeres lo beben,

lo sorben y paladean

cual si fuera panacea,

conjuro de cosa fea”.

Y así fue: ¡si hubierais visto

en esas copas panzudas,

cómo  el licor sostenía

los cubitos, icebergs

en mares de fantasía!

Y cómo el sol relucía

atravesando el cristal,

reflejándose en miradas

golosas y demoradas

en el sabor celestial.

Digno epílogo al banquete,

porque el licor fue propicio

para arrear con el  cante:

“Amparito” por delante,

y luego los himnos rusos,

alemanes, catalanes,

rebeldes o religiosos,

con bandera y sin bandera,

con el corazón rampante

y el grito puesto en el cielo,

que es cómo termina siempre

una fiesta que lo vale ,

pues sin moras no hay consuelo.

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

Enero 2014

*

Collage d'OX