TOMBA DE MOISÈS

*

30 de juny / 1 de juliol 2010
*
L’Institut d’Expedicions Bíbliques mostra aquesta fotografia que ens revela, per fi, la tomba de Moisès, llargament buscada durant segles d’excavacions infructuoses. El nom del lloc no el precisa l’Institut per por de l’afluència de públic. Des d’aquest modest blog felicito els expedicionaris.

Sembla que un moviment de terres ha deixat al descobert aquesta sepultura entre roques, i el cos, com es pot comprovar a ull nu, es veu perfectament conservat.

Quan he vist aquesta fotografia, que correspon a una formació pètria pròpia de la regió, m’ha semblat, i que em perdonin els lectors, una enorme cagarada polifèmica (de Polifem, que era home gegantí d’un sol ull. El seu mateix nom ens ho indica: poli-fem).

*
Fotografia de l’Arxiu de l’Institut d’Expedicions Bíbliques.

*

29/30- juny-10
*
RETORN D’ESTIU A MONT-RAL
*
Aquest és el primer pebràs descobert a casa aquest mateix vespre de sant Pere. El bolet treu el cap i és el meu símil: també començo a treure el cap pel blog, a veure com anirà.

Tal com em pensava, instal·lar Internet a Mont-ral ha estat una odissea, com cada estiu. He hagut de fer un nou contracte amb Telefònica perquè el que m’havia instal·lat un tècnic no funcionava (¡¡). Això a banda, la lentitud per accedir a blogs i comentaris, correus i tot el que depèn d’Internet, requereix hores de paciència. Els residents fixos al poble es connecten per satèl·lit. Però sóc aquí amb vocació contemplativa i posaré a prova el meu humor, el bo.

Hem estat a Viladrau, a l’Hostal de La Glòria. La verdor exuberant , l’abundor d’aigua i la corpulència dels arbres ens ha admirat. A 820 metres, com aquí a Mont-ral, la diferència d’humitat és com de la nit al dia. Però aquesta ja és una altra història. Que sigueu feliços.
*
Foto Vicenç Roca.

NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE

*

dilluns 14-6-10

*

NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE
*
Aquest és el nostre besnét Roger, àlias Rubinstein, que continua la tradició familiar.

Ell us interpreta la cançó dels adéus per uns quants dies que serem fora, primer al Montseny i després a Mont-ral ja per tot l’estiu. Quan hagi aconseguit connectar tots els cables del meu ordinador a la caseta del poble, ja reprendré el blog, que deixo amb gran sentiment. Costarà connectar perquè l’ordinador és portàtil i tinc teclat extern, ratolí extern, usb, dos arxivadors... i sembla que prengui un cabàs d’espagueti. Allà la comunicació és lentíssima, però faig el que puc. La pobra escriptora no guanya per millores tècniques, i menys ara, que sóc pensionista consort congelada.

De manera que bon estiu a tothom. Sigueu feliços.

*

*

Foto Vicenç Roca

*

Els bons lectors saben que no tinc per costum comentar llibres en aquest espai, tret d’algun de passada que serveixi per reforçar un text. Entre els companys i companyes blogaires ja hi ha excel·lents comentaristes. Però avui esmento amb simpatia el llibre acabat de publicar d’un bon amic amb moltes qualitats humanes i a qui em podria referir com a un veí de veïns. No és altre que Josep Gironès Descarrega, il·lustre fill de La Fatarella i blogaire empedreït. El seu llibre es diu” EL MAJOR TRESOR”, i l’ha publicat Editorial Escua.
La història comença amb la llaminadura literària de cert pergamí que, suposadament, conté les dades d’un tresor. Més que les vicissituds que els interessats passen buscant senyals i amagatalls, el llibre relata uns altres plans de profundes vivències emotives, amb fets ben documentats.
Una de les línies principals és la del dolorós silenci de les famílies a qui la guerra havia pres aquells que més estimaven. L’autor sap descriure aquell dol profund que es manté llargament, i alhora la compassió que es desperta i es demostra en les feines de cada dia.
El llibre té com a motiu principal la reconstrucció de la Capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia. El poble de La Fatarella, per al seu consol en la tragèdia recent, va recuperant a poc a poc i amb gran esforç a causa de la negra misèria de postguerra, aquell edifici que s’alçarà mirant un cel d’extenses perspectives. La guerra va sembrar rivalitats extremes i va comportar vida duríssima, sí, però sobretot, aquesta història d’un créixer ascendent i prometedor, explica l’ampla generositat d’un poble i el triomf de la llum que eixuga tots els dolors.
Èxit i felicitats, Josep.

*

FUSIÓ FREDA (*)

*
Aquesta senyora, no sabem si cantant o poeta, puja a poc a poc les escales amb el propòsit de realitzar una fusió freda. No ha dit amb qui o amb què. Només se sap que de fusions n’hi ha de fredes i de calentes, i que en el procés la gent sol ser abduïda i es dilueix per sempre.
*
(*) Fusió freda: argot bancari.
*
*
Collage d’OX.

L'ASSASSÍ ISLAMISTA

*

Divendres, 11-6-10

*

“¡He matat el gran Satanàs! Al·là és gran”, cridava Murat Altun, de 26 anys. És l’assassí islamista pertanyent als grups que volen eliminar els cristians de Turquia, informen els diaris.

El bisbe italià Luigi Padovese, cap de l’Església catòlica a Turquia, va ser assassinat dijous passat a la localitat turca d’Iskenderun. Murat Altun era el seu xofer i, després d’haver degollat el bisbe, va pujar a un terrat per proclamar el seu fet gloriós als quatre vents i a la mitja lluna.

Ells no volen cristians. I quan dic ells, em refereixo a l’extrema intolerància demostrada pels islamistes d’arreu en contra dels cristians. Sempre. Llibres i diaris en van plens. Però aquí exigeixen mesquites. Sí, les exigeixen, com ens demostra la premsa diària. Se’ns imposen. Saben que no els degollarem i tiben la corda.
*

*

Collage d'OX sobre un fotomuntatge de Hanna Höch.

¿ DE QUIN ESTALVI PARLEU ?

*

dijous 10.6.10

*
ESTALVIEU ENERGIA, ens recomana la Generalitat.
Continuem a Ca l'Ample i no tothom se n’adona.

Generalitat, Ajuntaments, ONG’s, estalvieu energia i NO MALGASTEU ELS DINERS DELS POBRES en banderoles que no porten cap a res perquè ningú en fa cas i que, per tota Catalunya, significarien el pa de molts dies i per a molta gent. Aquest escrit no és demagògic. Les banderoles, sí. I si les pagués un espònsor, hi renuncieu i els diners els dediqueu igualment als necessitats. Sigueu enèrgics.

*

*

Foto OX.

ÚLTIMES LLUMS (SÈRIE)

*

dimecres 9-6-10
*
Sembla que el blau serà la nostra última destinació. Blau cel. Però el cel també és negre, i negre cel no ho solem dir. La imaginació fa servir el blau per fons de l’eternitat i per capes de marededéus, sobretot de Lurdes i Fàtima. Per Doloroses i Soledats s’utilitza el blau nit. Blau nit sí que existeix. I negra nit també. Tot molt fred i llunyà. Llavors ve el dilema: ¿de quin color deu ser l’eternitat? Ningú ens ho ha dit, encara.

Per això la dona del vestit granat deixa enrere el blau. És un color glaçat, i les últimes llums han de ser càlides, acariciadores, no distants sinó properes.

*

*

Collage d'OX

ROSES NOCTURNES

*
He tornat a Mont-ral per un cap de setmana. El roser groc s’ha enfilat als vells pins, confiat, persistent, segur que els vents d’hivern no l’arrencaran del seu recer. Alhora, els pins acullen la floració fugaç com una garlanda de primavera per celebrar les festes secretes que nosaltres no veiem.

El roser silvestre ens ha rebut amb una floració contundent i una estesa de pètals a terra, com una catifa de Corpus. Neu blanca i sedosa, goig en la celebració deliciosa de merles i mallerengues, cantaires i xerraires. De nit, alguns trons llunyans i la pluja lleu ens fan sentir de gust al llit. Jardí salvatge, on els personatges nocturns ronden com si fossin al bosc i ningú, tret de mi, notarà el seu pas.

*

*

Fotos d'OX

ENCUENTRO DE DON AMANCIO PRADILLA Y DON VENANCIO CARVANTES CON LA OPOSICIÓN EN VERSO

*

dilluns 7-6-10

*
“Bosque de flores azules...”
gorjeaba don Amancio
cuando, en un prado de gules,
le sorprendió don Venancio.

“¡Caramba, mi buen Carvantes,
“alcahuetillo, cabrón,
“¿ cómo así, tan elegante,
vas de conquista, mamón?!”

“Voy a escuchar a un pedante:
“el rey de la oposición
“y, como amigo y amante,
“vendrás conmigo al salón:

“estarán la flor y nata
“Mariano, el gran poeta,
“el de la verde corbata,
“reta a aquél que se la meta.”

“Pero Venancio, pardiez,
“ ¿qué palabrotas son ésas?,
“ si ese es poeta, rediez,
“muy mal pronuncia la zeta.”

“Amancio, te va a gustar;
"en vez de su hablar disperso,
“don Mariano va a dar
“todo su discurso en verso.”

Mientras los dos se afanaban
entre esparceta (1) y garduñas (2),
Amancio se rezagaba
para limpiarse las uñas.

Verónica (3) y primaveras (4),
polígala (5) y valeriana (6)...
“Amancio, ya estamos cerca,
a la mierda la botánica.”

Don Mariano ya empieza
con checheante dicción,
y en rimas de gran fiereza
revienta a la oposición.

Don Amancio se pirraba
por volver a sus canciones;
la política le daba
una higa y tres cojones;

él, que perdía el oremus
por el nabo del diablo (7),
por el ombligo de Venus (8)
y por el torvisco macho (9).

Dejó con gran disimulo
el salón de flor y nata.
“ Que os den a todos pol culo,
la poesía me mata.”
*
Éste fue el paseo frustrado
con versos y oposición:
don Venancio, apeperado,
y Amancio con su canción.
*

*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)
*

*Notas: (1) Onobrychis vicifolia. (2) Onomis spinosa. (3) Veronica filiformis. (4) Primula farinosa. (5) Polygala vulgaris. (6) Polemonium caeruleum. (7) Oenanthe crocata. (8) Umbilicus rupestris. (9) Daphne laureola.

*

Collage d'OX.

ÚLTIMES LLUMS (SÈRIE)

*

5 i 6 -6-10
*
Cada dia, l’última llum es fon als ulls que viuen i dóna pas al somni.
Cada dia, l’última llum queda retinguda als ulls que moren i no sabem a què dóna pas ni si en dóna.
Per això, amb avidesa, arribem fins al mar per veure els matisos del blau a gris, a blau marí, a blau nit, a negre profund.
Per això cedim a l’atracció del vespre a muntanya, al color de coure, als morats, als camps adormits en l’ombra eixuta o remorosa.
La por o l’aversió a la nit fa sortir els noctàmbuls a perpetuar el dia sota llums distintes.

Espero les últimes llums perquè em portin al descans, i ja no sigui jo sinó el somni el que em faci viure o reviure el que vulgui del meu arxiu d’inconscient. Cedeixo a allò que no puc dominar.
*

*

Collage d'OX

EL DIA DEL JUDICI

*

4.6.10, dia de santes Rut i Noemí, nora i sogra ben avingudes.

*

Tots sabem que quan diem “fins el dia del judici” ens referim a una llarga o impossible espera d’allò que potser no arribarà mai, o sigui, el Judici Final anunciat a la Bíblia. Una obra, uns diners, alguna cosa que ens fa neguitejar... “Ui, això no estarà llest fins el dia del judici”.

Trobo al diari que un jutge ha enviat un home a la presó per una causa pendent. Després de l’explicació, el paràgraf acaba: “ El hombre estará entre rejas hasta el día del juicio (sic).” Caram, em dic, la cosa va per llarg...

Li demano al meu àngel custodi si em permet veure per un forat de galàxia on tenen tots aquells retinguts fins el dia del judici. Somriu i em passa l’escena per Internet, per no molestar-se en pujar-me estrelles amunt. Vet aquí la imatge d’un home d'aquests, sempre vigilat de prop. L’àngel afegeix que són molts, i de tots els temps, que esperen aquest dia promès. Li semblava que aquest individu en concret n'estava pendent des de la Guerra dels 100 anys, entre els segles XIV i XV. “Tindrem molta feina, aquell dia”, acaba l’àngel, amb un riure foteta.
*

*

Collage d'OX

RETAULE DE LES DAMES DE JUNY

*

3-5-10

*

Les dames de juny són l’al·licient de la carn descoberta, dels primers albercocs al sol, la promesa rotunda de fruita que clareja a penes la sang que ens donarà força quan la tastem. La pell de les dames de juny comença a daurar- sobre el carmí, es deixa penetrar per llevants i marinades. S’ajeuen i es tomben, es desvesteixen de roses i gases i saben que aquest és l’únic temps de la florida ostentosa dels prats i de la calma de pols de nacre a les platges infinites on s’ofereixen, àvides.

Les dames de juny són espiga que madura, rossa i lletosa encara, o valva marina que s’obre per nodrir-se del mar que flueix: l’assaborirem crua, palpitant, collida de terra o mar en una demorada evasió de l’instant per entrar a la falsa eternitat del moment. Jardins ocults, aigües adormides, nit amb els secrets que musicava Rameau en una melodia sense final que lliga records i generacions, ja que som fets de pols de la mateixa estrella.

*

*

Collage d'OX

MARINA I ELS ÀNGELS

*

Resulta bonic aquest enunciat. Però més bonic era l’espectacle que m’esperava, ahir dia 1 de juny, al CEIP Mare de Déu dels Àngels (La Granja, Tarragona). Així que hi he entrat, m’ha semblat que em submergia al meu llibre de poemes “Marina/Cavall de mar”. Els petits alumnes havien decorat el vestíbul amb pintures de mar, on jugaven pops, meduses, crancs petxines i peixos diversos fets amb les mans plenes de pintura... imagineu-vos quina delícia, poder-se enfangar de pintura de cap a peus.

Després, cadascun amb el seu personatge retallat i posat, han recitat els poemes de Marina, enllaçats per un conte de platja. Aquí poso tres fotografies del moment. Dic un moment, és cert, però quants moments ha costat elaborar tot aquest muntatge, quanta il·lusió, quanta poesia dita per llavis somrients, ulls brillants i mans inquietes dels petits. Així és com els mestres mantenen viu aquest món fantàstic de la imaginació i el ritme, que arrelarà en els més petits: els donen la llavors perquè el dia de demà la poesia no se’ls faci estranya. Mai reconeixerem prou la feina d’aquests professionals.

La Marina de veritat, la meva néta, és ara mestra d’aquests nens. Tenia cinc anys quan vaig escriure el llibre, il·lustrat per Asun Balzola, i que va guanyar un Premi de la Crítica. Aquest llibre es continua llegint i treballant a molts centres, on han fet també muntatges i àlbums preciosos. Gràcies, doncs, ara, al CEIP Mare de Déu dels Àngels, i que els àngels marins us portin pels mars més bells.
*

*
Fotos de la web del CEIP Mare de Déu dels Àngels.

EN LO MÁS HONDO METIDOS

*

EN LO MÁS HONDO METIDOS

-A don Venancio Carvantes,
que gasta lengua de antes-
En lo más hondo del bosque,
en tarde canicular,
mientras hacía camino
me encontré con un seglar.

Mas, ¿qué digo, lengua torpe?
seglar seguro sería,
pero era un jabalí
a lo que me refería.

Con las lenguas en contacto
en lo más hondo metidas,
uno toma por seglar
un “senglar” de gran medida.

Era negro, fuerte y tieso,
con las orejas erguidas,
al verme lanzó un rebufo
y me tomó las medidas.

Como yo soy pacifista,
le sonreí con dulzura,
y la bestia, confiada,
despacio entró en la espesura.

Al rato cruzó el camino
la cría, o sea, el rayón
de aquel jabalí seglar
que abría paso, gruñón.

Otro jabalí siguió
y se terminó el cortejo,
mientras me daba la sombra
de un pino sabio por viejo.

Esto digo, don Carvantes,
porque las lenguas felices,
lejos del politiqueo
cortejan con las perdices,

con los conejos enhiestos,
con mirlos y martagones,
y a la mierda el Patrimonio,
la Cultura y los cojones.

Pues bien honda nos la meten,
tiesa la lengua sacamos:
mientras unos se relamen
otros un corte les damos.

Perdone vuesa merced
esta lengua venenosa,
pero estamos donde estamos,
y espinas tiene la rosa.
*

*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)
*

Collage d'OX