TRES BATES BLANQUES

 

TRES BATES BLANQUES

El matí s’ha fet molt agradable amb visita a les tres bates.

La primera, la del meu metge de família, amable i eficient. «Vinc per coses petites», li dic. Parlem dels dolorets habituals d’ossos, presents en gairebé tots els cossos vells fins que es detura el mecanisme; i de com aprenem a conviure-hi. De tant en tant un os o tendó se’ns rebel·la i és quan cal demanar consell. Una abraçada de comiat. Sabeu aquella dita en to de responsori? «Aquí reposen els ossos / d’un que els tenia molt grossos / (els ossos).»

La segona bata és la de l’òptic. Els que de lluny hi veiem doblat ( jo, d’un sol ull) tenim diplòpia, diuen. Hi ha solucions diferents i una consisteix a col·locar al vidre de les ulleres un plàstic prismàtic que ens retorna la visió normal. I també la televisió: veure els artistes bessons, per bé que treballin, seria massa. Sortim al carrer a fer la prova i tot és correcte. Li dic: «si visqués en un carrer amb vista a una altra casa, no em faria res. Però soc davant del mar i bé hi he de veure lluny... L’home riu, comentant: «és clar, vostè viu allà (fa un gest ample) i el mar no s’acaba mai...»

I tant, que no. Ara, tarda de dissabte, quan escric això, catorze vaixells s’esperen fora port per ser descarregats. Per la línia de l’horitzó passa una baluerna gegantina que és un creuer, rumb a Barcelona. Després, l’infinit i salvatge.

La tercera bata, a la farmàcia. El matí ha avançat. La conversa amb el farmacèutic es va omplint de color. M’explica anècdotes de quan ell era xiquet i les seves aventures des del mas on vivia la família. Li recomano que ho escrigui tot, que val la pena recordar i conservar aquestes memòries. Ell, primer, dubta.

En aquest punt, algunes persones dubten i argumenten que no saben escriure (¿?). És que en un primer moment es pensen que se’ls demana escriure per publicar, i s’espanten. No, amics. Escriviu sempre, primer per a vosaltres, siguin quins siguin els records. Comprovareu com la vostra memòria els ha desat ben desats, amb colors, moviments, converses... I us agradarà haver-ho apuntat al vostre quadern, paraules vives que us alegraran la tarda. Quina tarda? Potser la de les vostres vides.

Ja era hora de dinar.

Pocs dies després vaig portar al farmacèutic «El baró rampant», d’Italo Calvino. Quan em va explicar que havia pujat sovint dalt dels pins i que una vegada... Bé, ho deixo aquí. El meu arbre preferit era el cirerer.

2 collages d'OX.

NO HI HA RETORN

 

NO HI HA RETORN

5-9.24

*

Ha entrat setembre, fins ara el mes dels retorns. Escric el verset del dia per al «Club dels poetes vius»: «Adéu, orenetes, / torneu d’aquí un any. / S’acosten aus negres / de mal averany.»

La soledat continuada fa que els dies em passin pel cervell com un corró que aplana el paisatge interior eliminant els relleus. La família s’ha dispersat: feines, destinacions, estudis. Ja no queden celebracions que alegrin l’erm dels dies. Tretze dies passats a l’hospital revelen que el cor no em funciona prou bé. La lentitud deixa veure la mort com s’acosta. Amb el cardiòleg parlem de la qualitat de la vida que resta, no pas de la llargada. Però... em quedarà temps per reprendre la novel·la-crossa que m’ajuda a caminar literàriament?

Passo un canal de tv. on comencen Río Bravo. Aquella música... aquells totxos vermellosos, són més vells i cremats encara pel record que s’hi afegeix? És veritat que era millor aquell petit fragment de temps encastat a les cares feréstegues, als amarants secs rodant pels carrers, a les remotes construccions de fusta, quan ho vam començar a veure? Hi retrobo part de la vida que va ser feliç.

Admiro els canals d’història i ciència, que em porten nous aprenentatges. El meu cervell no pot capir els milions de segles d’evolució ni les distàncies astrals. Elogi de la lentitud. Però així que et vas formant idea de les llunyanies, l’home declara la guerra des de l’hora primera intentant destruir tot allò que semblava o podia ser admirable i que tant costava de créixer i mantenir. Destrucció. Personal i general en camins paral·lels. El cor encara batega i, malgrat tot, potser viurem tants anys com sembla que vivien els antics profetes. Això sí, matant-nos entremig.

                                                                  ***

ELLS SEMPRE HI SÓN

 

ELLS SEMPRE HI SÓN

Estimats amics, tant de bo tingueu dies feliços allà on sigueu.

Els meus dotze dies a Caldes de Boí s’han acabat. Els matins, sortia a respirar l’aire tan net i a buscar una pedra o un marge per seure a pintar una aquarel·leta. Escoltar el riu i els ocells és un gran privilegi. De tarda, al saló, muntar la tauleta pels petits collages de retallar i enganxar. Mentrestant, la tarda minvava entre dues muntanyes amb precioses gradacions de verd i groc, i la remor eterna de les veus perdudes dins la Noguera de Tor.

Però hi ha els militants. Ens hem hagut de sentir: «hable en cristiano». Són els militants de la ignorància que s’imposa, forasters de l’Espanya profunda (o no) i en cap manera cristians, perquè Jesús no parlava la llengua de l’imperi (el que ells patien) ni molt menys el castellà (el que patim nosaltres). «Todos debemos hablar la misma llengua», ens repetien. Sempre en contra nostra.

El responsable que em va atendre per a les primeres instruccions mèdiques, em va etzibar: «No la entiendo». Cap document, cap menú, cap anunci d’actes a la pissarra en català. ¿On som, minyons? Al cor del Pirineu.

Aquests pertinaços (com la sequera) del «hable en c.» van interrompre la missa al petit i preciós santuari de Santa Maria de Caldes per instar el rector que parlés en castellà, perquè ja els devia bullir el cervell sentir que aquest meritori religiós de raça negra parlés català. «Marededéusenyor!», que exclamava en Higgins al primer Magnum.

Com cada estiu, els bons amics em van organitzar un recital dels meus poemes. Copien els poemes, els voluntaris se’ls estudien, preparen les cadires, busquen un sistema de micros que el Balneari té tancat i no ens deixa. La gent seu en semicercle. Veig els militats a primera fila i un calfred em corre l’espinada.

El Cinto, el meu bon presentador, naturalment ho fa en català i, en acabar, ells li demanen que ho tradueixi. Ell, en previsió d’algun exabrupte, ho fa. De seguida els vaig a portar el meu llibre bilingüe «El sol a les vinyes» / «El sol en los viñedos» (Òmicron) per a la seva comprensió, i ja no van dir ni piu. Un altre senyor de parla castellana em va felicitar perquè «lo entendió todo y no encontró palabras retorcidas.»

Ara sembla, però, que les misses reduiran de dues en català a favor d’una altra en castellà. Compte, Bisbat de La Seu d’Urgell. Quina és aquesta Església Catalana? És que el país minva a favor de l’imperi? No seria cristià... Però em sembla que el costum s’estén. I nosaltres, impassibles.

La Noguera de Tor continuarà la seva conversa i la Vall serà bellíssima; jo ja no hi seré, però des d’on sigui, voldria veure créixer el meu país.

Olga Xirinacs - 7-7-24

CARTA D'ULTRATOMBA

 

CARTA D’ULTRATOMBA

21-6-24

L’any 1985 jo preparava una novel·la que el 1986 va guanyar el premi Ramon Llull, «ZONA MARÍTIMA».

A Tarragona tenim un cementiri marí, el Cementiri Britànic (territori de S. M. Britànica), dit popularment Fossar dels Jans. Voltat de palmeres, bignònies i buganvilles, descansa al Passeig Marítim Rafael Casanova, ben a prop del mar. Hi ha documents del 1900 que descriuen aquest lloc com a zona feréstega on les ànimes hi sobrevolen en dies de tempesta. Jo disposava de molta documentació sobre els difunts, que gentilment em facilitava el Cònsol Britànic a Tarragona, amic de la família.

Vaig treballar en una de les dues criptes del cementiri. Realment, són tenebroses i produeixen un cert recel. Hi vaig anar sempre acompanyada d’una bona amiga bibliotecària.

De tots els noms estrangers que hi figuren, em va cridar l’atenció una làpida blanca de marbre amb unes flors esculpides: Nora Holmboe. Vaig investigar. Va morir a 36 anys l’any 1936. Com que és l’any del meu naixement, em va quedar a la memòria. Va ser la dona del Cònsol de Cuba a Tarragona, Arturo Loynaz del Castillo.

Vaig escriure, sempre dins del cementiri, integrada en aquelles vides i les seves fatals circumstàncies. Formava part dels meus espais i Nora la primera.

***

Han passat molts anys. El dia 18 rebo un correu de l’Associació d’Escriptors (AELC) on s’adjuntava la carta d’un senyor que em volia conèixer i demanava que m’ho fessin saber.

El senyor Santi Gabino és el besnét de la Nora Holmboe, la meva amiga desconeguda morta el 36 i que em devia voler enraonar des de la seva làpida blanca.

Com bé diu Santi Gabino: «los ojos se me enaguaron al leer su carta...». La meva de resposta. Els detalls d’arbres genealògics i noms familiars serien sobrers en aquest correu, però la meva sorpresa i emoció en rebre notícies de Nora no sé si us la podeu imaginar. M’envia la fotorafia de Nora, una noruega fràgil i bella, elegant, confiada i amable. Es van conèixer amb el cònsol en un ball a l’ambaixada d’Oslo.

Santi és un senyor de 47 anys casat amb Oscar; viuen a LeLand, un poble petit a Florida, i va descobrir el meu llibre treballant en el seu arbre genealògic. No entenia bé el català i se’n va fer «fabricar» diu ell, un des d’Holanda (¿?), que l’ha meravellat, tot i que encara no l’havia acabat de llegir. Ja volia venir de seguida a veure la tomba de la seva besàvia, però la clau del cementiri britànic ens costa una enormitat d’obtenir perquè ara el Consolat és a Barcelona. Però estic segura que vindrà quan aconseguim la clau.

Encara una nota: Loynaz del Castillo era familiar de la poeta cubana Dulce María Loynaz, que sempre he admirat, sobretot per «Últimos días de una casa».

No cal dir que es tanca un cercle de coneixences gràcies als sentiments d’ultratomba, comunicats i recollits a través dels països i d’uns anys que encara em troben viva i receptiva: Nora, t’has volgut donar a conèixer abans que em morís. Gràcies. Et portaré flors.

***

Noteta: Dilluns marxo uns dies a Caldes de Boí, a refer-me de la meva persistent enyorança.

***

Foto de Nora, soltera ( aportada per Santi Gabino, besnét de Nora)

Olga observant la tomba de Nora (Diari de Tarragona) 1986 aprox.

" ELS ANYS ENS AGUAITEN"

 

            

«ELS ANYS ENS AGUAITEN»

1936 és el meu any de naixement. El 1936 Dora Maar -intel·lectual, fotògrafa-, mostra un autoretrat. En primer pla hi ha una teranyina ben teixida que ocupa tot l’espai rectangular i la cara sencera de Dora, amb el títol: «Els anys ens aguaiten». L’artista fa amb les mans un gest com de sorpresa o indefensió.

Soc al 2024. «El temps m’ha atrapat», sentencia Simone de Beauvoir a «La força de les coses» (1963). Admiro aquest llibre i m’identifico amb molts passatges.

Una teranyina vela els matisos de la meva cara i entristeix els meus ulls com els de Dora, que s’endinsen al seu pensament, reflexius.

L’horabaixa és la de les absències. Bellíssims colors que prenen l’última deriva. Sola, a casa, sento la gent del carrer i observo els tons canviants del mar.

El 28 d’abril vaig formar part de «Llegats vivents» al Palau de la Música, que va homenatjar esplèndidament nou poetes a qui el temps sí que ha atrapat però, com diu el títol, encara som «vivents».

He presentat un petit llibre de pensaments, «Estació de pas» (Ed. Ganzell). Va ser el mateix dia del meu 88 aniversari, 11 de maig, entre molts amics, al vestíbul del Teatre Tarragona.

Des de febrer m’ha estat donat un nou bocí de vida i l’escric. Però ara soc jo que interrogo les teixidores eternes que sotgen, que encerclen l’alè vital i els pregunto, temorosa: «quan serà, que m’atrapareu?»

Olga Xirinacs

*****

Dora Maar - 1907-1997

Simone de Beauvoir - 1908-1986

ADÉU ALS ANYS

 

7-5-24

Festejaven. Seriosos. Ell portava bigotet retallat. Ella semblava dòcil. Els vèiem sovint per la ciutat, perquè en una ciutat mitjana ens retrobem sempre els mateixos.

Aquells dies Antonio Machín cantava «Un compromiso», lent, to menor, melangiós. Era el temps que tots ens vam començar a enamorar.

                                                                    *

    Han passat molts anys. No els he vist més, però quan els penso em venen aquestes imatges: una habitació en penombra. Una capsa amb sabates d’home desada al fons de l’armari. Silenci, amb alguna remor molt endins de la casa. El retrat de la parella emmarcat en grisos. Potser una vella olor de càmfora, esvaïda.

    Ja de nit entra ella. Sola. Encara guarda les sabates de ballar, de mig taló, que va embolicar amb paper de seda. Les agafa una estona, la justa per tornar al compromís, a Machín i a vessar una llàgrima també grisa.

Baixaven pel Passeig i el roig daurat de ponent senyalava el final del dia sobre el mar. Era el mes de Maig i es sentien les granotes de l’estany del parc. Havien segut una estona al banc i s’explicaven les feines del dia, perquè es començaven a conèixer.

S’havien trobat a les sis, segons el bolero «Cita a las seis», de Lorenzo González. Ella el trobava un cantant massa apegalós i s’estimava més algun altre intèrpret més moderat. A ell tant li feia, mentre es poguessin donar les mans.

    Quan es van casar, el sabater pegot de l’altra banda de carrer li va regalar unes sabatetes ballarines que va fer servir pel viatge. Una de les camises de dormir que estrenava, estampada amb floretes, la van fer amb el tergal que es baixava d’Andorra d’amagat. Tot era nou, llavors, i el sol de les cites encara no s’havia post del tot.

                                                                           ***

    Van passar molts anys. La roba d’ell la va donar tota. Ella, que encara guardava l’estereoscopi dels avis, havia desat totes les pipes d’ell, el bastó de muntanya i el llaç de la corona que l’empresa va oferir per al seu enterrament. Algunes vegades, quan es miren els ulls als retrats, ella li diu: «quan tornis te la posaré en banda, com un príncep».

LA PRIMERA GINESTA (O L'ÚLTIMA)

 

           

                5 – 4 – 24

 

LA PRIMERA GINESTA  (O L’ÚLTIMA)

 

    Quan  vaig a l’hospital, que és sovint, un moment o altre el dedico a observar el talús. És un ampli espai de terra elevat i extens que va dels darreres de l‘hospital fins a la carretera. S’hi fan tota mena de plantes silvestres. Amb la dilatada sequera que patim a Tarragona, tot el talús és de color més aviat marró. Hi ha una gran ginesta ara seca...  ¿Seca?

De la meitat de l’arbust  i fins cosa d’un metre cap amunt en surt un sol brot ben verd. I del brot, ramificades, vuit o deu flors busquen el sol. ¿Com deuen haver sobreviscut en la soca mare?

Les saludo amb admiració per la persistència de la vida, però no duia màquina per poder-les retratar.

Alguns artistes plàstics que han pintat les nostres terres del sud constaten que aquí els arbres es veuen marronosos, com gairebé tot el paisatge; o platejats si són oliveres. Però mai amb el verd fresc dels prats i territoris més al nord. Hi ha el que hi ha i així vivim.

Aquest hospital Joan XXIII acabarà aviat unes obres importants per poder atendre la gran demanda dels d’aquí i dels que arriben, que són molts. Molts per al mateix personal. Que vol dir forçosament escatimar atencions. Per això no s’entén que despatxin tants professionals d’un gran hospital de Barcelona. ¿És que a la «capital» no hi ha immigració?

Com que som generosos i ens preocupem pels d’aquí i pels de més enllà, trobem l’horror dels que es delecten a bombardejar hospitals com qui elimina plagues de rates.

¿És que en alguns llocs del món, després de les grans massacres, com en el talús eixut,  sols en quedaran deu o dotze flors de ginesta?  ¿ O encara seran massa?

*****

Dibuix: Olga