ESCRIURÉ


*
1-2-11

*
Escriuré encara que les ombres de la desesperança emboirin els meus dies.
Encara que no vegi futur o si el veig, m’espanti.
Encara que el meu cos ja no pugui aspirar a les alçades glorioses que un dia i un altre, una nit i una altra, resplendien per a mi en els cels nocturns que em cridaven.
Encara que, a poc a poc, el meu nom es vagi esborrant de les memòries.
Encara que els meus llibres morin l’un darrere l’altre, com fills que perds en una batalla no desitjada.
Encara que aquest mar que he viscut tan clar m’amenaci ara amb el pas de l’última barca, la que m’espera per portar-me a ombres desconegudes.
No m’hi llançaré, com va fer la trista Alfonsina Storni, segurament per dolors que no sabré.
Ni m’enfonsaré al riu com Virginia, quan es pensava que el món li esclatava a sobre.
Ni ficaré el cap al forn de gas, com Sylvia Plath en la intensitat de la seva vida.
Ni la mort deturarà la lletra, perquè alguns llegeixen després de morts, com el cavaller jacent, i potser llegir és el seu paradís.
També he vist com sostenien els llibres algunes dames nobles als seus sarcòfags perquè a l’escultor li devia semblar que llegir feia immortals els cossos.
Escriuré malgrat la negació i la feblesa, perquè una vegada vaig escriure que la lletra era el pont que ens portava a l’infinit, i ara a aquestes alçades no em desdiré pas.
*
Collage d’OX

L'ACTE D'ESCRIURE


*
31-1-11

*
Referit a Kafka, diu George Steiner a “Lenguaje y silencio” (Gedisa): “ (...) l’acte d’escriure havia estat per a Kafka l’única manera de fugir de l’esterilitat i anquilosament que patia a la seva vida personal. En una irreconciliable paradoxa, lluitava per una llibertat que no té paraules, un alliberament de les paraules que solament podia abastar per mitjà de la literatura. ‘Existeix la meta, però no el camí’, escrivia; ‘el que en diuen camí és el dubte’ (...)” .

Recordo aquesta cita perquè un bloguista amic escriu sobre la llibreta en blanc. La paraula omplirà l’escriptor de tal manera que necessitarà aquell full en blanc, tota la llibreta, i més d’una, i memòria virtual, per alimentar la seva pròpia vida que, a vegades, se li farà insuportable. O bé monòtona o massa plena. Que no hi ha camí ho han dit molts, i encara alguns s’han atribuït el camí encarnant-lo a la seva persona. No. El full blanc, com la vida mateixa, és aquí perquè el seguim cadascú amb la pròpia lletra. I, com fan els bons escriptors, sense por sinó amb tota l’energia que vol comunicar als altres. Perquè la llibreta és la via, i les vies comuniquen.
*
Collage d’OX.

PASSA EL CASTELL D'ALADÍ


*
30-1-11

*
Fuig el temps, s’acaba gener i, entre les boires, qui sap contemplar veu el castell d’Aladí com es mostra en tota la seva bellesa. Al capvespre, la terra enfosquida pels badalls de la son, el cel ja massa carregat de respiracions fatigades, l’última llum acosta la tristesa d’allò que marxa sense remissió, i que s’emporta el que esperàvem i no va ser, o allò que hem tingut i que s’ha fos com el dia. Ho veiem passar i ens diem adéu a nosaltres mateixos.
*
Il·lustració de Segrelles, del 1921, per a “Les mil i una nits”.

LA FADA PASTISSERA


*
29-1-11

*
Per fi plou a Tarragona. A quarts de sis de la tarda s’ha desfermat un temporal de llevant que arrossegava cortines espesses d’aigua a cavall de fortes ràfegues de vent. Un sol llamp. Un sol tro per tota tempesta. Ara hi torna, i encara plou fort.

Com que hi havia la néta Gisela a casa, hem tocat el piano i hem preparat rosques d’anís, dues llaunes al forn, que són més digestives. Aquest fet m’ha portat a la memòria els meus estimats contes d’infantesa, un dels quals era “La casita voladora”. A la caseta voladora hi viu la Fada Pastissera, que fa suculències per encàrrec d’estranys personatges. Una tarda de diluvi –al conte, que és anglès, hi plouen gossos i gats, segons costum d’allà-, dos germanets es veuen sorpresos per l’aiguat i es refugien a la casa voladora, d’on surt una olor que enamora. La casa es posa a volar de sobte i els nens cauen a terra, amb gran sorpresa de la Fada Pastissera, que no els havia vist i que els renya. Però després, amable, els fa eixugar vora el foc i els dóna pastissos per berenar. Les aventures comencen aquí, però la nostra, avui, és vigilar les rosquilles que no es cremin i després posar-hi sucre i canyella per sobre.

El dibuix mostra el moment que la Fada Pastissera porta la comanda al rei del País de les coses a l’Inrevés, mentre els nens s’ho miren, sorpresos.
*

LA PORTENTOSA HISTÒRIA DE PEPINHO GAS VIRTUDES OSORIO, ALIAS DESCALCINHO DA RUA


*
28-1-11

*
Pepinho das Virtudes Osorio era un “maletilla” tan pobre que no guanyava per calçat, d’aquí que, als seus primers temps, li van dir Descalcinho da Rua. Portuguès criat a Lugo, va ser mosso d’estable dels ducs, que li van fer celebrar la primera comunió (al retrat) a la capella del mateix pazo. Un dia que els ducs eren de visita a la casa, una vaca gelosa va envestir el duc de tal manera que el va fer caure i, si no hagués estat per Pepinho, encara aniria més coix.

Agraït, el duc li va subvencionar una primera “corrida”, amb tant d’encert i fortuna, que un altre Pepinho, també conegut en política, que hi assistia, li va notar un aire primfilat i li va pagar estudis d’economia, alhora que les curses s’anaven multiplicant per les influències. Va ser convidat pel príncep de Gal·les, a qui va oferir un capot i una pell de toro ratllada que va fer les delícies de palau (a la foto). Ja virtuós economista, Pepinnho das Virtudes Osorio va torejar a València, on l’exuberant alcaldessa en va abraçar amb tant d’entusiasme que per poc me’l deixa tolit. De resultes d’un sopar amb diversos manefles de València mateix, el van introduir al negoci del totxo, i com que Pepinho era llestet, el noi, a més virtuós, va tenir de seguida un Mercedes fet naturalment de totxo per un mestre faller.

Aquesta és la cultura del poble, la que promouen diaris i revistes del país, consumits per la gent envejosa de tanta sort. A Pepinho das Virtudes Osorio el van casar amb la filla d’un banquer i ara són a Washington, amb bones sabates i botes. Quan tornen a Espanya, Pepinho i la dona canten: “ Qué bonita es mi tierriña, / si parece Washingtón, / tiene obispo y toa la hostia, / casa putas y frontón” (Aire de jota).
*
Collage d’OX

NENA AMB NEU I BOMBA



*
27-1-11
*
“On és la neu d’abans?” es preguntava el poeta François Villon. La frase s’ha repetit moltes vegades quan es troba a faltar alguna cosa. Enyorança pura.

Aquesta sóc jo al jardí de casa. La casa com era abans que l’enderroquessin per construir la que ara ens guarda. Aquella abundor de neu, com m’agradaria veure-la ara almenys un dia o dos l’any... Però a Tarragona, amb la neu, passa com amb la grossa de Nadal: mai no toca.

El que es veu al meu darrere és l’hèlix d’una bomba de les que tiraven a la Rambla de Tarragona durant la remaleïda guerra. Com que el meu avi i després el pare van ser Delegats d’Unión Española de Explosivos, teníem un parellet de bombes al jardí, i les hèlixs servien de tauleta per posar algun test amb flors. Bonic, ¿eh? Però ah, ¿on són aquelles nevades que tant ens agradaven a les criatures? ¿I on són els jardins perduts? ¿I les criatures que érem?
*
Foto d’Oscar Xirinacs

BROTS AL SOL


*
26-1-11

*
Les principals esferes celests ens il·luminen amb dues finalitats contràries: fer créixer i devastar. La nostra influència ajuda les dues finalitats, perquè fins a un cert punt tenim la capacitat d’intervenir en aquests efectes.

El sol del matí fred de gener il·lumina vidres i brots. El vidre, inanimat, s’escalfa i brilla. El brot tendeix a créixer en direcció a l’escalfor i a la llum. El cervell humà, en veure aquesta conjunció, la sintetitza immediatament i la transmet a la voluntat d’agafar la màquina i immobilitzar l’instant. La rapidesa d’aquestes connexions neuronals farà que més tard, ja en calma, es pugui contemplar i jutjar l’escena. La llum s’ha reflectit també a l’interior de la persona, on es pot reproduir en la contemplació, quan a l’exterior tot s’hagi esborrat.
*
Foto d’OX

ART INTERIOR

*
25-1-11

*
Una pintura d’interior flamenc dels segles XVI o XVII presentaria la mateixa perfecció d’aquesta fotografia en clarobscur. La mateixa bellesa senzilla i proporcionada. El detall d’allò quotidià. L’abstracció del detall elevat a categoria. L’ull del pintor projectava l’esperit en l’objecte.

El nostre interior conté universos sencers de belleses. No les abastem a veure totes. Els ulls en capten alguna. La bellesa en idea es reflecteix a l’exterior: des de dins advertim allò extern que coincideix amb la idea en el moment feliç i llavors, si estem de sort, ho podem expressar.
*
Foto: Brot en penombra. OX.

TRENCA QUE TRENCARÀS, CRAS, CRAS


*
24-1-11
*
Dissabte vam acudir a una presentació col·loqui. Es tractava de poesia trencadora. Si el conferenciant no va repetir la paraula trencar a cada frase que deia, i a vegades dues a cada frase, fins a fer gairebé un centenar, que em pengin. De tal manera, que no em vaig poder estar de prendre unes notes en forma de poema que us passo a continuació:

*
TRENCA QUE TRENCARÀS, CRAS, CRAS.
- Dedicat als poetes trencadors i als seus apologistes-
*

Tu, trenca que trencaràs,
que a la glòria arribaràs;
si saps trencar frases fetes
destrossaràs vells poetes.
Això sí, trenca a miquetes
perquè faràs més festetes:
si l’encertes pel broc gros,
veuràs com se’t trenca l’os, (1)
i si ets un bon karateka
no t’ha de faltar la teca.
Avall se’n van les muralles,
- ja són a les acaballes... -
No deixis lletra sencera,
fes les normes a bocins
i trenca bé els mandarins. (2)
Vés trencant amb dits ben fins,
trenca bé aquell cigarret,
la carta color de rosa
i els tres ulls de la rabosa.
Trenca de gust allà on vegis
una bona construcció.
Trenca fort tot el que es vegi,
que si no et trencaré jo.
*
(1) Cal no confondre amb el trencalòs, au carronyaire.
(2) Mandarins de la cultura, no els ànecs del mateix nom.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ




LA PRIMERA


*
22-1-11
*
LA PRIMERA
*
El correu del matí em va portar un sobre gran. Dins hi havia aquest diploma. Llegir-lo va ser ràpid; assimilar-lo, no tant. L’enviava l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a la que pertanyo des dels meus inicis com escriptora.

Sòcia d’Honor. 75 anys. La carta adjunta explicava que el diploma es donava als associats quan feien els 75, segons acord de la Directiva.

L’11 és l’any dels meus 75. “(...) Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig, / a les sis de la tarda. Les finestres / miraven a ponent. Tot m’esperava. / La casa encara hi és, de cara a mar, / i la façana és blanca. / Hi he tornat i s’havien perdut / aquells que un dia m’esperaven. / Els jardins i les flors ja no hi són, / però tinc les paraules.” Ho vaig escriure a “La pluja sobre els palaus” (Óssa Menor”- Proa). Aquest diploma és la primera felicitació d’aniversari: l’agraeixo amb somriure sorprès.

Perquè tot seguit penso en l’extensió que el diploma representa: una vida d’escriptora. Molts llibres. Molts premis importants i també modestos. Bones crítiques. Però tanta distància entre els meus trenta-sis anys i els setanta-cinc... I quants canvis. ¿I el futur? Aquí de seguida m’he de replegar en mi mateixa i quedar-me on sóc. ¿Què sóc?: una jubilada-consort-congelada. Retornada al món dels vius en part gràcies a aquest blog. Amb un llibre de poemes acabat de publicar. I amb una malenconia de fons que prové del pas dels anys. De la consciència del pes dels anys. No vull caure en el tremendisme de Simone de Beauvoir quan s’esgarrifa dels estralls de l’edat a “La força de les coses”. No obstant, ella és lúcida, i jo la recordo. Però m’han felicitat, tot un any de felicitat. I així, d’aquesta manera recupero l’equilibri i agraeixo aquest detall tan significatiu que m’arriba un matí de gener. També he nascut en 11.
*
Diploma de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

NAUFRAGIS


*
21-1-11

*
Els llibres solquen mars tempestuosos i molts escriptors naufraguen. Les grans editorials del món competeixen ferotgement entre elles. Odissea que porta als gegants a provar de vèncer els esculls del llibre digital i de l’autor best-seller. Ho havien advertit ja fa uns quants anys: “Promocionarem els autors susceptibles de vendre més i hi dedicarem tots els esforços”, deia un editor important. Cos a cos de poders entre Goliats, i Davids amb els ossos escampats al fons com els de tants mariners que han intentat l’aventura. Quan Ungaretti escrivia els seus “Naufragis” no es referia a aquests. Ara els vivim i els morim. Alguns en lluita impossible. Altres amb resignació forçada. ¿Literatura? D’això no se’n parla.
*
Collage d’OX

NINES - 2


*
20-1-11

*
“ ¡Oh, ànima de la nina, no creada per Déu! ¡Tu, ànima d’objecte, sol·licitada de manera capritxosa a una fada imprudent, exhalada amb gran esforç per un ídol, a la que tots nosaltres, meitat temorosos, meitat generosos, hem mantingut i de la que ningú es pot apartar completament. ¡Oh, ànima, que no has trobat mai vehicle adequat, ànima que, protegida per tota mena d’olors antiquades, tan sols has estat sempre desada (com les pells a l’estiu)! ¡Mira: ara t’han aconseguit les arnes! Durant massa temps ningú ha tingut contacte amb tu. Però ara una mà et remou, inquieta i impacient alhora. Mira, mira: surten de tu aletejant totes les papallonetes queixoses, indescriptiblement mortals, que al mateix moment que es desperten ja comencen a dir-se adéu elles mateixes.

“Així és que, al final, t’hem acabat per destruir, ànima de la nina, i ens pensàvem que teníem cura de tu en les nostres nines. Elles, és clar, eren les larves que et devoraven completament. Així també s’explica que elles fossin tan pesades i tan mandroses i que ja no les poguéssim alimentar. Ara fuig aquesta nova i tímida prole i travessa volant el nostre sentiment més fosc. En veure-la, ens agradaria dir que són petits gemecs, tan febles que la nostra oïda ja no els capta: sorgeixen, ja desapareixent, al límit inestable de la nostra visió. Perquè només això els preocupa: desaparèixer. Privades de sexe, exactament com les nines infantils, no troben decadència en la seva decorosa voluptuositat, on res no flueix ni cap a dins ni cap enfora. És com si es consumissin empaitant una vistosa flama, a la que es llencen con falenes (i llavors l’olor momentània de la seva incineració ens hauria d’omplir de sentiments il·limitats, mai coneguts). Mentre pensem en això i alcem la mirada ens trobem gairebé commoguts, davant de la seva natura de cera.”
*
Fragment de “Nines”, sobre les nines de cera de Lotte Pritzel, de Rainer Maria Rilke. Traducció al català d’OX.
*
Foto d’OX.

EL SILENCI DE LA NIT


*

19-1-11

*
Mentre Cole Porter ens acompanya el somni, la senyora de la nit pensa les primeres paraules d’una història, que escriurà amb la ploma d’Andy Warhol: calidesa dels interiors mentre l’hora és blava i negra i Cole Porter veu en “El silenci de la nit” tot allò que seria possible.
*
Collage d'OX per a la nova sèrie "Intramurs", poemes dedicats per Israel Clarà a l'autora.

Olga Xirinacs: REMALEÏDA POESIA ...

"*18-1-11 * “Le hacía leer mucha poesía...”, afirmava un testimoni del dissortat crim de Torrecaballeros, ara fa quatre dies. Un altre afeg..."

REMALEÏDA POESIA ...


*
18-1-11

*
“Le hacía leer mucha poesía...”, afirmava un testimoni del dissortat crim de Torrecaballeros, ara fa quatre dies. Un altre afegia: “Quería que aprendiera unos poemas muy largos...”

Confesso que em van sobtar aquestes referències a la poesia, fetes per veïns que coneixien el pare que va assassinar el seu fill de 16 anys, estudiant de batxillerat. També va matar la dona, però de la pobra mare no deien si recitava poesies o no. O potser volia protegir el fill arravatant-li el llibre de poemes de les mans del pare sever, que tant estimava la poesia. Un home tot d’una peça, de pasta poètica, que volia que el seu fill s’eduqués en vers i, en no sortir-se’n, el va matar. L’amor a la poesia per damunt de l’amor a la família. Inaudit.

Ja es veu que això no pot ser, i que la poesia va girar el cervell d’aquest parricida fins al punt de fer-li entrar al fill la poesia amb sang, com aconsellen els vells cànons castellans: “La letra, con sangre entra.” Un Quixot portat al paroxisme criminal. Però que els veïns, coneguts, gent del carrer, parlessin expressament de la poesia, em va estranyar molt i per això ho destaco. Poetes, aneu amb compte. De tant en tant convé mirar “Gente” (La 1) per adonar-se de la inutilitat i del perill de llegir i aprendre poesia. Pot ser mortal.
*
Efigie de Ernesto Teodoro Hoffmann (MT)

NINES


*17-1-11
*
El meu admirat escriptor txec Rainer Maria Rilke (1875-1926) va escriure un notable i inquietant text sobre nines. N’he traduït un fragment.

“(...) Despertes només l’instant d’un parpelleig, per endormiscar-se de seguida amb els ulls desconsideradament palpables, gairebé impossible distingir si és la parpella mecànica el que els cau a sobre o és aquell altre objecte, l’aire. Indolents, arrossegades a través de les emocions canviants del dia, quedant-se en totes elles. Iguals que un gos que s’ha tornat confident, còmplice, però, al contrari del gos, ni acollidores ni oblidadisses, constituint així una doble càrrega. Coneixedores de les primeres experiències sense nom dels seus propietaris, escampades per les més precoces i inquietants soledats com en mig d’habitacions buides, com si només fos acceptable aprofitar grollerament amb tots els membres allò nou i espaiós, arrossegades als bressols amb baranes, amagades als plecs severs de la malaltia, apareixent als somnis, enredades en la fatalitat de les nits de febre: així eren aquelles nines. Perquè, en tot cas, elles mateixes no s’esforçaven mai; tot el contrari, jeien llavors a la vora del somni infantil, plenes sobretot del pensament rudimentari de la caiguda, deixant-se somiar, igual com s’havien acostumat a ser viscudes incansablement de dia amb forces alienes.(...)”
*
Fragment de “NINES”, de Rainer Maria Rilke. Sobre les nines de cera de Lotte Pritzel.
*
Foto d'OX

"ADÉU, AMICS..."


*
16-1-11
*
Avui és 15, dia de sant Pau ermità, i comença la setmana dels Barbuts, la més freda de l’any segons creença general. Falla, perquè a Tarragona estem a 19 o 20 graus, en el gener més calorós del segle, i els Barbuts s’hauran d’afaitar per la calor.

“Adéu, amics...” ens diuen a casa els àngels de la glòria. Com en la cançó de Charles Trenet, se n’han d’anar fins l’altre Nadal. Em resisteixo a deslligar la cinta blava que els manté subjectes a la llibreria de l’estudi, al costat del piano, on toquen i canten amb mi. Demà diumenge els desaré a la seva capsa, amb cura, i dormiran un any, com en un conte màgic. Cada Nadal surten alegrement i s’escampen pels quatre cantons de la casa. Els trobo dins de gerrets, a les portes de les vitrines, a la tauleta de nit que em vetllen el son. Les seves aletes menudes són una carícia d’ocell petit, i la pell rosada una flor que acompanya el pas dels ulls quan vaig i vinc. Els miro i em miren. Demà la casa, sense ells s’entristirà, i jo els vull veure de nou, amb aquella esperança del renaixement de les coses petites que em completen. Adéu, amics...
*
Foto d'OX

CONSIGNES POLÍTIQUES





15-1-11
*
Ara cap aquí. Ara cap allà. Ara amunt... (El que no diuen és que després ve el "tots avall")
*
Dibuix d'OX

BENVINGUT TRETZE




*
13/14-1-11

*
Ens ha nascut un nen i es diu Eloi: és el segon besnét, ha vist la llum a dos quarts de dues del migdia i pesa tres quilos i mig. ¡Feliç arribada, fill! Perquè els fills dels fills dels fills també són fills nostres i estimadíssims. Que el món et sigui lleu i el teu pas ferm.

A dos quarts de cinc de la tarda entrava a casa un nou llibre de poemes: “La taronja a terra” (Ed Òmicron). Feliç arribada al món, llibre-fill meu, estimat com tots els altres. Que el món et pugui llegir amb felicitat.
*
Coberta i punt del llibre.

VIRGINIA EN ROIG


*
13-1-11

*
La llum de mig matí m’ha enviat la mirada de Virginia. Es mirava ella mateixa al gerro de vidre vermell de vora la finestra. Es mirava des d’una capsa clara que tinc sobre una pila de llibres. Virginia es desdoblava i, en silenci, m’interrogava: ¿encara no t’has adonat que sóc aquí al gerro? Un reflex, només, un feix de llum que passa.

Del llibre excel·lent de William Ospina (Padua, Tolima 1954) “¿Con quién habla Virginia caminando hacia el agua?” (Ed. Norma) extrec una mostra del memorable poema que porta el mateix títol:

“(...) Para mí se han cerrado los caminos, se han cerrado los días, las flores; / en el jardín los picos de los últimos pájaros ya por última vez dialogaron en griego, / y entendí que algo más triste que la guerra, mas triste que la codicia y el odio / se está cerrando lentamente sobre los mudos cielos de mi alma. // Tal vez todo está bien, tal vez fue así el mundo siempre. (...)”

William Ospina em va signar aquest llibre el 1998 a Barcelona i vam intercanviar impressions sobre Virginia Woolf, a qui jo havia dedicat “Al meu cap una llosa”(Proa, Premi Sant Jordi 1984). Més endavant alguns ens hem comprat “Poesía 1974-2004” (Ed. La otra orilla), d’Ospina, llibre profund, lúcid, contundent i sensible. Justament la capsa on hi ha el retrat de Virginia descansa sobre aquest llibre i tots dos miren el mar.
*
Foto d’OX

HOME EN CRISI PLANTANT CARA AL FRED I A LES TEMPTACIONS DE LA CARN


*
12-1-11

*
Aviat floriran els ametllers, si és que no han començat, ja (Josep Maria Folch i Torres va escriure un títol semblant). El món és blanc de gebre (però a la meva ciutat estem a 19 graus). Vet aquí un home ferm com n’hi ha tants, que surt despullat de roba i de carn a plantar cara al fred. És bon home: porta el cor a la mà, com altres hi porten el lliri, però a la foto no es veu. Els serveis socials li han donat una manta, i una dona generosa el vol acostar al seu pit acollidor. Ell somia un bistec, però malgrat totes aquestes coses, el nostre home és valent i sap que hi ha crisi, i que res del que el salvaria li serà concedit: és un poeta.
*
Collage d’OX

CAPICUA


*
11-1-11

*
Mafaldita: ¿Per què balles amb tanta empenta, Carmencita, si estem en crisi?
Carmencita: Perquè he anat de rebaixes i he comprat per quatre quartos el vestit autèntic de la Lola Flores, i això que darrere hi tenia la Leti, que em pegava empentes tota l’estona dient que el volia ella...
Mafaldita: ¿La Leti? Vols dir...
Carmencita: Sí, noia, la mateixa. Es veu que de nit fan gresca, allà...
Mafaldita: Ostres...
Carmencita: No són ostres, que són petxines, d’aquelles de pelegrí...
Mafaldita: No, no... si no ho dic per les nostres petxines, ho dic perquè jo m’havia comprat el vestit de la Pantoja per quatre xavos, el duia posat i algú me l’ha estirat i m’ha deixat a pèl...
Carmencita: Era ella, segur, que ens fa la competència.
Mafaldita: ¿Vols dir que va tan necessitada?
Carmencita: Ves que no et fotin la cinta i tot, tu balla i a callar, que avui és capicua i després ens menjarem el rap.
*
Collage d’OX.

"PARA BELLUM"


*
10-1-11
*
10-1-11
*

Atribuïda a Juli Cèsar la frase "Si vis pace para bellum", resulta que, segons l’oracle Google, l’original és de Vegecio, un escriptor romà de temes militars; ell la va escriure amb més suavitat que la imperativa que tots coneixem. El nom Parabellum s’ha aplicat també a una arma concreta de 9 mm. Ve al cas perquè la fabricació i comerç d’armament espanyol coneixen un auge com en cap altre època: “’Polvorins’ amb bales espanyoles”, informa l’Avui (7-1-11) en un ampli estudi. Espanya facilita armament a països “preocupants”, segons les referències. “Les armes les carrega el diable”, sentim a dir sovint. Atac o defensa, l’armament és ideat i fabricat per matar. Comencem l’any, doncs, amb aquestes excel·lents perspectives econòmiques que, sens dubte, ajudaran a acabar amb l’atur i a obtenir les millores socials que tots esperem per situar-nos al capdamunt d’Europa.

(I després resulta que és políticament incorrecte cantar allò de “A l’Àfrica, minyons...”, i qui diu moros, diu guerrillers de tots els colors i races).
*
Collage d’OX

MARE INTERNUM




*
8-1-11

*
‘Mare internum’ en deien del Mediterrani els antics romans, amb encert. A mi se’m fa extern perquè en veig una àmplia extensió sense final. Em llevo amb la primera llum perquè part de la casa és encarada a l’Est. Retrato aurores molt sovint amb màquina senzilla. Avui, dia de fina boira grisa, una clapa daurada emmarcava una fosca embarcació de les que s’esperen per entrar al port. Llavors m’he adonat del bocí de finestra que es reflectia al passadís com en un mirall, al vidre d’una aquarel·la de Joan Baptista Plana: el bocinet daurat amb el barco a contrallum, diminut. Un ‘mare internum’, m’he dit.
*
Fotos d’OX.

EL PIT ROIG


*
7-1-11

*
Avui, matí de Reis, el pit roig ens ha fet el regal de la seva presència: petita flama que brilla a l’hivern. Sociable, quan ens sent ja ens ve a veure, tafaner de mena. S’ha esperat fins que Vicenç ha anat a buscar la màquina, i aquí el teniu, que saluda tots els blogaires des de la seva branca.

Llegeixo que a Nord-Amèrica i al nord d’Europa han mort centenars d’aus en ple vol sense que se’n sàpiga el motiu. Els especialistes han dit que no observaven cap malaltia. Que segurament focs artificials o algun fenomen atmosfèric ha desviat el cap, el guia de l’estol, i han errat el camí de manera fatal.

Sostenir un ocell una estona entre les mans tèbies ve a ser com tenir un bocí de cel per un moment. Un niu efímer. Fràgils, de seguida emprenen el vol i ens deixen l’enyorança.
*
Pit roig a Mont-ral.

A POC A POC


*
5-1-11

*
La mare somriu. La nena li correspon amb una complicitat feta de música i d’esperança: hi ha la impaciència candorosa de l’infant i la saviesa de la dona que coneix l’univers interior. Tot plegat passa pels reis, figures estàtiques però sempre en moviment quan són pensades: les veiem al pessebre, o d’adorn sobre la consola, però no s’hi estaran molt de temps. Han vingut de lluny, travessat espais inconeguts, ens visitaran i tornaran a marxar deixant-nos aquella recança de la tendresa llargament acariciada, a poc a poc assaborida, amb ecos de cançó bressol que acolliran els nostres somnis durant el breu pas per la vida.
*
Collage d'Ox (Àlbum Autobiografia)

ELS BISBES, ¡QUINA CREU!


*
4-1-11
*

Quan obren la boca, Senyor, Senyor... El primer que llegeixo al diari (Diari de Tarragona, 3-1-11) és que monsenyor Demetrio Fernández, bisbe de Còrdova, manifesta que la Unesco té un pla per aconseguir “que la meitat de la població mundial sigui homosexual en un termini de 20 anys” (sic). ¡Quina novel·la, per qui ho sàpiga aprofitar! Deu ser cosa revelada per Wikileaks, perquè, segons la dita catalana, "dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu". O potser parla per experiència pròpia, això no ho sé.

I després l’altre, monsenyor Rouco Varela. Tinc una colla d’anys i procuro aprendre a viure’ls, que em costa; per això quan llegeixo que ell alerta de l’envelliment de la societat, el primer que penso és que fem nosa (ell també, que és jaio), i que potser ens vol aplicar una eutanàsia com la de la pel·lícula “Soylent green”, on una colla de voluntaris van a morir instal·lats en còmodes lliteres, mirant un paisatge idíl·lic i escoltant la Simfonia Pastoral, en una còmoda eutanàsia que ja m'agradaria per a mi. (Hi lliga, això de pastoral). Afegeix, cosa greu, que la crisi demogràfica fa perillar “el futur dels nostres marcs de vida i benestar econòmics i socials” ¡¡¡!!! Quina raó que tenia Jesús: “sepulcres blanquejats” i tot de penjaments, els deia als jerarques religiosos de la seva època. Ara faria el mateix. ¿No va manar Déu nostre Senyor ja al Gènesi: “creixeu, multipliqueu-vos i ompliu la Terra”? ¿Doncs per què els religiosos s’hi neguen, contravenint així el manament de Déu Pare? ¿Què demanen? Ara veuen perillar, diuen, “els seus marcs de vida i benestar econòmic i social” (sic), i volen que la gent pareixi per conservar els estatus. Que donin exemple, doncs, abans d’obrir la boca.
*
Fragment de creu processional.

EL PRIMER DIA




*
3-1-11

*
Hi ha un primer dia per a tot. La creació comptava els dies per milions d’anys i convulsions ciclòpies. Els dies humans, malgrat les vint-i-quatre hores, són fugaços com un llampec o llargs com el dolor. El dia primer d’aquest any 2011 va començar poc gloriós, una lleu resplendor entre núvols improductius, com es pot veure a la foto.

A la casa ja surava del dia abans l’olor incitant i vellutada de la compota de pomes, prunes, panses i orellons d’albercoc, amb canyella, anís estrellat i vi negre, que havia cuit dues hores. Un any, mentre m’estava enfilada a l’escala penjant els meus adorns, em va trucar la Maria Àngels Anglada perquè li recordés els ingredients de la compota; n’havíem parlat i ella també la va fer. De poeta a poeta, de casa a casa, garlandes i la dolcesa del temps.

Arriben els convidats. No ben bé igual que a l’inoblidable conte-film “Els morts”, de “Dublinesos” (Joyce-Huston), que recomano amb tot fervor; però sí amb el mateix caliu, somriures, records i projectes: hi ha criatures i esperem nadó. Taula parada amb paciència: ¿ja hi ha tots els coberts? ¿No sobra un lloc? ¿Aquí no estaran massa estrets?

Sobre la taula, els vol-au-vent de pasta de formatge amb sèsam torrat i canonges amb gerds sobre crema de carbassa i tomaca. L’olla amb el consommé d’au amb xerès sobre el flam salat, recepta finíssima de la iaia, que va presidir aquest costum de Cap d’Any mentre va viure. La taula de rodes ja transporta les cassoles amb els ànecs rostits amb peres, fredolics, llenegues i rovellons. Aromes contundents es barregen amb l’escuma lleugera del xampany, els vins, la sidra, el suc de poma. Cadascun els seus gustos. La compota per fer més suau el camí cap al tronc de Nadal de trufa. El vespre enfosqueix el cel i s’aboca a les tasses com el cafè dels termos. ¿Qui en vol més? Fas massa menjar, em diuen. El gendre m’ajuda a portar plats a taula. Somric.

Els petits fan cagar el tió, que en aquest cas és la Vermelleta, i la Vermelleta ha tingut un fillet aquest hivern al bosc, que també és aquí, primet, primet. Com canten, piquen, riuen i criden... ¿I això et volies perdre?, pregunto a una néta de deu anys, que deia que ella “ja ho sabia, això del tió i dels Reis”, però que xalava com ningú. En aquests casos tots som creients, jo la primera.

Ara que sembla que ja torna a ser políticament correcte reprendre els costums tradicionals, afegint-hi els que calguin, he de proclamar la meva fe. Tots aplegats, sense presses. Si convé es fa música, es canta, i quan ja van marxant, sempre queden aquells que mantenen una plàcida conversa perquè voldrien que el dia no s’acabés. I ja som al dos, i després del dos, ve el tres.
*
Fotos V. Roca