GRÈVOL

*
1-11-10

*
És un privilegi contemplar el grèvol fruitat en tota la seva esplendor. Aquest és vora el Camí de les Falgueres, a Mont-ral. Els passeigs de tardor i d’hivern guarden per als bons contemplatius els colors encesos com tresors, com copes de vi traspassades pel sol: aurons, cirerers, castanyers, les baies del grèvol, de la mareselva, la gavarrera, la dulcamara i l’arç.

Per al dia de Tots Sants, i també per als difunts estimats, va aquesta imatge del grèvol que, en el llenguatge de les flors, significa previsió. En efecte, ell proveeix de baies a qui les necessita en els dies glaçats. I pot fer companyia als difunts, a les aus, papallones i insectes d’ales ràpides o acolorides que un dia van acariciar les seves branques i després van caure per sempre.

Sembla que per als nascuts en Capricorn en especial, però penso que també per a tothom en general, una cocció d’escorça de grèvol de 5 grams durant 10 minuts en 100 grams d’aigua permet combatre amb èxit la febre de la grip. Provident, bellíssim, ben defensat per les fulles amb punxes, brilla el grèvol amb els seus colors que preparen les festes de Nadal. Millor que no el collim, perquè és arbust protegit i perquè, tret del seu ambient, es marceix amb facilitat, com tot ésser lliure arrencat del medi.
*
Foto V. Roca

DONES ASSASSINADES

*

31-10-10
*
En record de totes les dones assassinades a mans dels homes aquest any i fins avui, 31 d’octubre. Nosaltres som la seva memòria.

*

Collage d'OX

CADA DIA SURT EL SOL

*
29/30-10-10

*
Primera fotografia de tardor amb sortida de sol. “Cada dia surt el sol i tot recomença...”, fa la cançó tradicional hongaresa. Tornem a retratar, com si mai no ho haguéssim fet. ¿Per què? Perquè nosaltres també ens recomencem, no som els mateixos d’ahir, sinó, no caldria que ens recomencéssim. Però el mar sembla que sigui el mateix.

Per això Vasili Grosmann, a “Todo fluye” (Galaxia Gutenberg) fa parlar Ivan Grigòrievich, un presoner dels camps stalinistes alliberat. L’home se’n va a Leningrad, a l’Hermitage, i els retreu a les figures com és possible que elles hagin continuat tan precioses, inalterables tots aquells anys mentre ell es transformava en un vell presidiari; per què el plor no havia enterbolit els seus ulls; ¿era així com l’art traïa l’home que l’havia creat?

El mar, certament no és creació nostra, però, ¿com és que continua tan sorprenent com el primer dia, mentre nosaltres envellim i desapareixem?
*
Foto V. Roca

"¡OH ENVIDIOSOS CASTELLANOS"!

28-10-10

*
“L’ofensiva contra el català s’intensifica.” Titular al diari Avui, 27-10-10.

A la vista d’aquests i altres greuges seculars, parafrasejo una estrofa del “Romancero General”, del segle XVI, on parla Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, quan arriba victoriós a San Pedro de Cardeña. Canvio alguna paraula, però com que el romanço és molt popular entre els que vam estudiar en castellà a la força i sense altres opcions, ja m’entendreu:
“(...)
“ Oh envidiosos castellanos,
cuan mal pagáis vuestra deuda,
que chupáis sin disimulo
la sangre de nuestra tierra.
“(...)
*
Collage d’OX.

IN MEMORIAM

*
27-10-10
*

“Mans dels que maten, brutes, / mans fines que manen matar...” (Raimon, Cançó de les mans.)

A la memòria d’Estela Calduch, assassinada als 25 anys, a Cambrils, un matí que semblava net (25-10-10).
*
Collage d’OX

DESAMORS DE FRONTERA

26-10-10
*
Patir mals d’amor és dolorós per a alguns, sobretot pels que estimen de veritat. Els que són estimats no en pateixen pas. Com que conec algú que té aquesta dolència profunda, em permeto transcriure-li la cançó que cantaven a l’espectacle LUCES DE VIENA. Els anomenats “Vienesos” van omplir de color i bellesa la nostra postguerra. La companyia d’Artur Kaps i Franz Joham, amb la famosa Herta Frankel i les seves marionetes, alhora que fugien subtilment del nazisme ens feien somiar a través dels seus elegants quadres artístics i somriure amb el seu bon humor. Ells tenien un remei pels malalts d’amor:

“¿Por qué llorar si tu cariño/ sin más ni menos te dice adiós? / ¿Por qué llorar si en la otra esquina, / en vez de una encuentras dos? / Báñate bien, toma coñac, y toma un tren para Canfrac, aló . / Porque llorar por un cariño / es ser idiota y nada más.”

Sempre em vaig preguntar per què allò de Canfranc. ¿No es podia anar a un altre lloc, que havia de ser Canfranc? Era frontera amb França, hi anaven els soldats a fer la llarga mili de muntanya... i tenia llavors una famosíssima estació, un prodigi d’arquitectura, sembla que ara mig abandonat i sense comunicació fronterera. Llàstima. Potser els vienesos imaginaven que l’enamorat o enamorada desenganyats podrien refer els amors al país veí. Quina frustració, si els tocava tornar a causa de la frontera tancada...
*
Collage postal d’OX

ELS DEUETS BUFATS I ELS SEUS ACÒLITS

*

25-10-10
*
El nostre llamàntol Ostixec s’ha quedat de crosta dura. Ell és entès en art i ara s’assabenta que som un país trinitari confés; tenim tres deuets pintors: Miró, Tàpies i Barceló. “Sembla un petit país per tants déus”, em comenta, “però són de bufa”. Jordi Pausas, des de París (Avui, 24-10-10) ens informa que Pere Gimferrer, Biel Mesquida i Montse Frisach – una altra trinitat acòlita dictatorial- han nomenat déus oficials Miró i Barceló. “Mestres i deixebles de si mateixos” pontifica Gimferrer. “No són intèrprets dels déus, són déus”, atia el segon. “Trobada de déus”, rebla la tercera. “¡Ostixec, quina vista que tens!”, li dic. Tàpies el vaig sentir jo mateixa per televisió el dia que inaugurava la fundació del seu nom: “Aquest és el temple des d’on irradio la cultura”, va dir a poc a poc, solemne, transfigurat com Jesús a la muntanya. Vaig quedar enlluernada, com els tres deixebles (també eren tres, sembla).

Per aquest motiu, a casa coronem Ostixec, que almenys no es bufa i, per tant, no farà el pet que es preveu per a aquestes i altres bombolles.
*
Collage d’OX.
*

CASTELLERS I TOREROS

*

23-10-10
*
El diumenge dia 3 d’octubre es va celebrar el Concurs Internacional de Castells de Tarragona, a la flamant i remodelada Plaça Tarragona Arena; la nova obra té sostre metàl·lic, i les males llengües diuen que, amb el bat de sol de l’estiu, serveix de torradora a tots els pisos del voltant. Aquell diumenge, doncs, la gernació s’apilotava dins i fora per celebrar el Concurs Casteller. Colles d’aquí i d’allà competien amb una força envejable, la mateixa que necessitaríem per obtenir la independència.

Vet aquí que, atreta pel xivarri, la Xula Torera, xicota de Panxito López, “el bravo y valiente toreador” del pasdoble, es va colar a la plaça; es pensava que hi havia “corrida”, i resulta que no. Quan els Minyons del Serrallo la van veure, s’hi van abraonar, colgant-la de sardina i gel de les caixes que portaven per l’esmorzar, i per poc me l’esguerren. La Xula Torera, mentrestant, posava somrient per a la posteritat.
*
Collage postal d’OX.

BATALLA DEL SEGRE

*
22-10-10
*
Aquest és el valent soldat Oscar Xirinacs Palet. Va lluitar al front, a la cruenta Batalla del Segre; ell havia parlat de la defensa de Sant Corneli. Comentava que una bala li va foradar la cantimplora. Va contraure el tifus i el van ingressar a l’hospital de Manresa. Jo devia tenir dos anys. Ell era fill únic. El silenci i el temor de postguerra, molt comú a les cases, i la seva mort ja fa quaranta anys, m’han privat d’unes informacions que m’hauria agradat obtenir i que ara només podria reconstruir per aproximació.
*
Foto d’arxiu familiar.

MINISTRES

*

21-10-10
*

Aquests són els nous ministres nomenats avui, abraonant-se sobre el pastís que han deixat els altres. En segon terme, l’oposició vigila si pot atrapar alguna molla. El poble, banyut i a pagar.
*
Collage d’OX
*

EL NOM DEL PARE

*

20-10-10
*
Aquest és el famós nen Oscar Xirinacs Palet, descendent del més famós encara Palet de Rubí, revolucionari i potser l’únic polític que, amb el seu germà Joan, el meu besavi, no es van enriquir sinó tot el contrari. Així som nosaltres de “caios”, que diuen els meus amics gitanos. Expliquen que Josep Palet era un jove molt ben plantat, de gran èxit entre les dones, i se li va dedicar una cançó que cantava el poble. La vam recollir d’una pagesa de Rubí que ens la va cantar.
*

Foto Oscar: Arxiu familiar. Pàgina Josep Palet: web Internet.

*

¡¡ CATALANS DE TARRAGONA !!

*
19-10-10
*
¡A Tarragona hi ha un 5 (cinc) % de catalans! ¡Alegrem-nos, al·leluia! Som els que vam anar a votar Tarragona Decideix. Així som de decidits i per això diem: !Amunt i crits!, amb rima i tot. Tenim el rècord de ser la població amb el percentatge més baix de catalans de tot Catalunya, ¡lloat sia Corpus, que fa el dia llarg! (com deien els antics).

No ens ha d’estranyar gens haver aconseguit aquest gran rècord. Com ja havien publicat els periòdics en diverses ocasions i jo havia recollit al llibre "La Via Augusta"(Ed. Flor del Vent) des del titular d’un diari, a Tarragona se li calcula un màxim de 10 (deu) % de gent que se SENTI CATALANA. Compte, de TARRAGONINS n’hi ha un percentatge molt més elevat. Les enquestes, reflectides als diaris, i ja dic que parlo de temps pretèrits i més actuals, fan distincions diverses: tarragonins-espanyols en diferents graus, per acabar amb un 22 (vint-i-dos) % de sentiment de pertinença espanyola.

Convé saber-ho per entendre quants diaris, llibres, etc. en català es poden vendre a la ciutat. I, de pas contemplar la nostra figura al mirall.
*
Una de les diverses postals de SOLIDARITAT de l’arxiu familiar

MÚSICS I SKATER

*

18-10-10
*
El matí de diumenge, Tocabemolls feien xaranga pels carrers per animar la gent que votés Tarragona Decideix. Bon sol i bon humor. Quan han parat davant de casa, els he demanat que toquessin Amparito Roca per a mi. Aquest pasdoble, com ja he explicat altres vegades, s’ha constituït en himne de Tarragona, i el ballen els gegants i el poble. Els polítics no ho sé. Han sigut bons minyons i l’han tocat repenjats a la basseta. Moltes gràcies.

*
Si podeu reconèixer l’skater de la foto, sapigueu que és el més maleducat, impertinent i molest de tots els grups de patinadors que passen pel Balcó. Amb l’agreujant que els seus pares eren a prop i han consentit la molèstia continuada que ens produïen els salts, perquè li hem dit. Potser el reconeixereu perquè abans de cada salt llançava un gargall ben evident i espès pel Balcó. No sé d’on treia tanta saliva, i mireu que ha saltat estona llarga... Allò que dèiem a la tele: incívics, ell i els seus pares.
*
Fotos d’OX

TRANSPORTS BLINDATS

*

17-10-10

*
A causa de les contínues fallades elèctriques, l’avalotament justificat del poble sofert i treballador - els “quefes” no solen fer cua a les andanes -, i perdudes les esperances que el tren faci bon servei al país, l’empresa de nova creació ARMATS I BLINDATS ofereix un transport eficaç, noble, segur i funcional. Funcional perquè arriba a llocs d’alta muntanya on no hi tenen accés trens ni autobusos.

Els empresaris d’ARMATS I BLINDATS diuen que els sis primers mesos ja han obtingut beneficis extraordinaris i que esperen ampliar les quadres amb veloços cavalls àrabs per un cantó, i resistents ponis mongols per l’altre, amb la finalitat de satisfer tots els gustos i necessitats. (Agència Notícies Unides ).
*
Collage postal d’Ox

MORT D'UN DIBUIXANT

16-10-10
*
El conegut dibuixant de còmics Randy Popescu, àlias Herodes, va morir ahir al vespre a causa d'una allau alpina. Relacionat amb la màfia romanesa, va ser inútil que provés de treure la pistola que portava, perquè els llapis se li anaven clavant de punxa i no hi veia. La mala sort va fer que ensopegués amb una gitana, Balilla Perdida, que actuava al peu del Matterhorn. La sabata de la “bailaora” el va fer caure de memòria i no van poder fer res per salvar-lo. L’allau va sepultar part de Zermatt, que presentava un aspecte singularment acolorit. Balilla Perdida ha donat la sabata perquè figuri a la tomba de Randy Popescu, al cementiri dels alpinistes.
*
Collage d’OX sobre una obra del Equipo Crónica.

SANT "PAGANINI"

*

Aquesta que explico és una de les moltes derivacions “anecdòtiques” que té i que tindrà la visita papal a Barcelona. Poca cosa, si anem a mirar el conjunt de què us parlava en el post del dia 13.

L’arquebisbe de Barcelona, per allò de l’enyorança de Tarragona, on havia estat abans d’ascendir, ha “convidat” un Cor de la nostra ciutat, prou conegut, a cantar a Barcelona en honor del Papa. Els informadors em diuen que hi aniran unes 50 persones. Això sí, s’han de pagar viatge i esmorzar o dinar, depèn de l’estona que hi siguin. Aquesta notícia l’he associat de seguida a certs cantaires barcelonins, ja m’enteneu, que també s’havien de pagar les sortides. Sort que tots els cantaires que conec són gent de molt bon cor i molta fe. Que l’Esperit Sant (no el banc) proveeixi.

*

Collage d'OX

PLUJA A L'HORITZÓ

*
14.10.10
*
Els núvols de setembre duraven fins al novembre i tot. A la posta de sol, Serena guaitava les boires rosades com canviaven de tonalitat, del blau cel fins al morat per morir al gris. A vegades veia passar el castell d’Aladí, i alguna mà li feia un adéu llarg, llarg. També li agradava contemplar les cortines d’aigua que es vessaven sobre el mar, ara aquí, ara allà, i pensava en els mariners a les seves cuines. Coneixia un mariner que sempre portava una fusteta polida on sa mare havia sargit mitjons. Per a ell era un reliquiari.

El canvi d’últimes llums a llum nocturna fixa esvaeix tota fantasia: és hora de sopar. El mariner que Serena coneixia era cuiner; rebost ben proveït, que els homes necessiten teca. Els gallecs es feien portar l’embotit de la terra. Els mariners no havien vist mai el castell d’Aladí quan ja era ric i es feia traslladar per l’aire sense risc. Ni Aladí havia menjat la cassola tan saborosa que feia el meu amic al seu vaixell. Ja dic, aquestes coses passaven de setembre a novembre, i prou.
*
Dibuix d’OX.

¿QUI PAGA?

13.10.10

*

¿QUI PAGA?
*
Dos titulars de diaris de signe oposat diuen així: “La visita del papa (sic) a Barcelona costarà uns 600.000 euros.” “La visita del Papa (sic) a Barcelona el 7 de noviembre costará 500.000 euros.” El segon diari, el dels 500.000, matisava que s’arribarien als 600.000 euros, i que 300.000 ja s’havien recollit entre les donacions que fetes pels fidels.

Crida l’atenció que l’anunci de la visita es faci amb la despesa d’euros per davant. Els mètodes d’escriptura ensenyen a interpretar les intencions del missatge ¿Quin missatge se’ns transmet, aquí? Que la visita del Papa és cara, això se’ns diu. El segon diari explica al text (que tradueixo):” als 300.000 euros de les donacions no s’hi inclouen les despeses en seguretat, que són les més costoses, i que hauran d’assumir les administracions locals, autonòmiques i estatals, perquè el desplegament policial previst durant la visita papal serà d’unes dimensions mai vistes a la Ciutat Comtal.”

Conseqüències: 1 – Sabem que l’esforç evangèlic de la viuda pobra val més que els euros dels rics, però no penso que dels fidels de Barcelona se n’obtinguin 300.000 euros. 2 – Una cosa és la visita oficial d’un cap d’estat, i l’altra, la visita oficiosa d’un líder religiós que s’ofereix en espectacle pagant els seus visitats. Aquest líder religiós té prou assessors econòmics, a banda de banquers dubtosos, per saber que la crisi més despietada fereix els seus fidels, amb una llista esfereïdora d’aturats i desnonats. ¿Per què els vol fer gastar els diners que no tenen? ¿L’Esperit Sant aconsella aquestes il·luminacions? Si s’assemblés a Jesús, a qui els líders religiosos de l’època van assassinar molt aviat perquè els cantava les veritats, faria tot el contrari: distribuiria diners entre els pobres i oferiria sopluig, no sols espiritual, sinó real. Càritas és als límits, fa una llarga temporada que ho adverteix. Així els diners d’administració local – endeutada -; autonòmics –que no tenim -; i estatals –que també paguem nosaltres -, o sigui, per triplicat, han de servir per fomentar el que molt encertadament diu el sempre lúcid mn. Jaume Reixach: la papalatria.
*

Collage d'OX.

DIA DE LA RASSA

*

12-10-10
*
Per celebrar una bona festa del dia que pertoca, com que són gernació, els racistes han elaborat una abundosa fideuà, ai no, perdó, “fideos con langostinos” i la maja Pilarica la de Calatorao balla amb tota la seva gràcia castissa, la que només tenen els racistes que celebren aquest dia amb tot l’orgull que els propi, “y olé”.
*
Collage postal d’OX.

¿TARRAGONA CAPITAL CULTURAL? (¡!)

*

¿TARRAGONA CAPITAL CULTURAL? (¡!)
*
Els nostres representants van arribar decebuts de Madrid: no havíem estat ni seleccionats com a Capital Cultural 2016. ¿Ningú s’ha preguntat per què?

Tarragona és la meva ciutat mare: l’estimo i ella m’estima, a ella em dedico amb tota la meva vida i obra i per això dic el que dic, a risc que m’ho retreguin, que ja ho fan. Però resisteixo.

Si aquests comissionats aspirants a Ciutat Cultural es miressin la població com els que ens hi passegem a peu i en parlem cada dia, potser endevinarien el perquè no han aconseguit ni la selecció. El filòsof Ferrater i Mora deia que la cultura és la forma de ser i de viure d’un poble. Per tant, no sols llibres, música i dansa. A la bella i ben situada Tarragona, ens sobra incivisme i passivitat de govern. En els pocs dies que portem aquí després de venir de muntanya i esquivar la barbaritat de decibels de la festa Major, o sigui, l’Ajuntament contravenint la seva pròpia normativa, ens hem trobat ja amb dues molestes actuacions musicals incontrolades davant de casa, sense permís municipal i el que mostro a la foto, avui, amb mendicitat encoberta, perquè van arreplegant dinerons a l’estoig de música. Si intentes estar tranquil a casa perquè has pagat les teves contribucions i hi tens dret, ja et fotràs, que ningú vetllarà pel teu descans. Per a Ciutat del Soroll sí que hi té números, aquesta, sumant-hi els ‘skaters’. La Guàrdia de proximitat, avisada, mutis.

Els amos dels gossos fent malbé els jardins, com sempre: diu la guàrdia que mentre portin corretja, poden destrossar el que vulguin. Chapeau. Al programa Banda Ampla, de TV3 vaig tenir ocasió de parlar-ne, perquè m’hi van convidar. Consolem-nos, potser, perquè a Barcelona a més hi ha barricades i es colen al metro. Aquí encara no hi hem arribat. Però sí que hi ha les mateixes primeres romaneses, vingudes fa anys, que fan marxar els turistes que s’acosten al Balcó a veure el mar i que, cansats de la persistència de la mà estirada al seu davant, toquen el dos. Fantàstic. Les lloses amb inscripcions romanes moren lentament al carrer de Merceria, rosegades per la pluja i la desídia. Les infrastructures i transports són deficients per a ciutadans i forasters. Obres noves mal acabades, com el que seria bonic jardí romà, ple d’herbots i amb un mur escrostonat al final; un futur teatre del que no vull repetir el que me’n va dir un actor expert. Vaja, que no veig per enlloc la ciutat neta, culta, rica, lliure i feliç que demanàvem el poeta, jo i uns quants ciutadans més. Ai, Tarragona, bonica, a veure si algú t’arregla i ho aconsegueixes a la propera.

*
Foto OX. Diuen que són suïssos, però m’agradaria veure si al seu país els permeten aquesta “murga” mendicant.

10 . 10 . 10

*

10.10.10
*
Octubre fa deu dies. L’any fa deu mesos. El segle fa deu anys. ¡¡¡FELICITATS!!! Fa cent anys el 10 del 10 del 10 queia en dilluns A casa tenim l’almanac Bailly-Bailliere des de finals del 1800 fins cap al 1930. L’avi Gustau se’l comprava. Són llibres de 80 pàgines. Curioses les històries que s’hi expliquen, i l’evolució social. Entre altres esdeveniments hi ha l’enfonsament del Titànic. I el canvi d’uniformes de l’Exèrcit, com es pot veure a la reproducció.
*
Arxiu familiar.

*

VIDRES DE COLORS

*

*
El meu col·legi del carrer d’August era en bona part construït i decorat per Josep Maria Jujol. El pavelló de música era al jardí, edificat amb totxo vist, com el col·legi de les Teresianes o els Cellers Cooperatius modernistes del Priorat, de Cèsar Martinell. Tenia finestres altes i estretes, amb vitralls de colors. No eren els que ara poso a la foto. Però les bones estones passades a les classes de música, on també assajàvem les noies del cor, es veien augmentades pels vidres acolorits. Mirava a través dels vidres blaus i feien tristor encara que estigués contenta. Mirava la “vida en rosa” i somreia en un món de fantasia. El groc ho daurava tot, i el verd feia boscos de fada mentre les alumnes encadenaven arpegis.

En aquests vidres que veiem, la música i la poesia s’apleguen i mantenen converses com les que ens agradaven d’adolescents, quan semblava que ni la tarda ni el món s’havien d’acabar; ens confiàvem els sentiments d’uns cors que amb prou feines se sabien expressar, de tan nous: era el temps de les amigues íntimes, dels pensaments càndids que pujaven amb l’encens entre les volutes daurades, blaves i vermelles de Jujol. Eren els nostres fonaments i vam aprendre a construir-nos sobre sòlides bases.
*

PALAU DEL SOMNI

*
Justus Utens va pintar aquesta mitja lluna representant el “Palazzo Pitti e Belvedere”, Florència, cap al 1600. Preciós detall per al somni. Si s’ajunten les dues meitats tindreu l’obra sencera.

De gran he imaginat palaus, pluja sobre els palaus i festes als jardins de palau, però els meus han estat només en paper escrit. És tot el que he pogut oferir als que estimo. Com la noia de l’esquerra que, tancant els ulls, somriu i els somia. Aquest és un dels meus collages per a “Últimes llums”. M’ha agradat buscar, retallar i enganxar-hi petits personatges a to amb el color i el sentit de la pintura. De nit els demano: “acosteu-vos i doneu-me les mans.”

Algú em preguntava per què no posava persones més grans per a “Últimes llums”. Primer, perquè no és fàcil trobar la cara expressiva, I després, ¿qui és el que sap quan li arribaran les últimes llums? No sempre moren els més vells...
*
Collage d’OX

NOIA D'OCTUBRE

*
Aquesta noia pintada per Federico de Madrazo ( 1815-1894) es podria dir Cecília i ens porta el somriure d’octubre. D’aquest octubre en què la calor encara s’aferra als murs de la tarda revestits de buganvíl·lees. Els colors entre vermells i morats de la flor tan present als nostres jardins prepara l’alegria de la concentració un cop superada la dispersió. El somriure de la noia se’ns fa còmplice de promeses amables, de serena o enjogassada conversa.

Federico, potser el més cèlebre de tota la saga dels Madrazo, va ser sogre de Marià Fortuny,
de Reus, el del pinzell acolorit i panoràmic que també participava de la solemne noblesa del
sogre però ja amb un aire solar de gest irònic.

“El meu cor a l’octubre porta un vel / de color de temps vell...” feia un dels meus primers poemes de noia. La noia que vam ser és eterna: la veiem, la portem dins i els seus ulls ens parlen. El temps vell s’integra en el nou en una continuïtat confortable. Amb la noia parlarem de la poesia d’ara, amb permís dels pseudo-progres que, segons ells, només lliga (la poesia) amb i en barres de bar, com declaren als diaris; i ni deuen saber qui carai són Fortuny, Madrazo ni Cecília, dona de Fortuny i filla de Madrazo, a qui he ofert les buganvíl·lees. Per cert, aquests pseudo-progres tampoc deuen saber qui era Bougainville.
*
Collage postal d’OX

BERENAR DE NEGRES

*
Aquest títol és una còpia de la dita castellana “merienda de negros”. Segons Google i la Real Academia, berenar de negres ve del temps de l’esclavatge i és sinònim de confusió i desordre. Els amos consideraven els negres com desordenats, anàrquics i primitius.

Sabent aquests orígens i, a la vista de les properes eleccions, podem considerar-nos els amos dels polítics, perquè els paguem nosaltres i de nosaltres viuen, a vegades com sangoneres. I, tal com molts considerem, les campanyes electorals i la manifestació sindical recent inclosa, són desordenades, anàrquiques i primitives (piquets, coacció, vandalisme). Les declaracions dels polítics en campanya ( i sense campanya també) són signe de confusió i desordre, perquè els cal rectificar cada cinc minuts. Que bereneu de gust i, qui pugui, que agafi la botifarra més grossa.
*
Collage d’OX

CHOPIN

*

CHOPIN
*
-Plany per la mort d’un llibre-
*
Ingrid Fuzjko Hemming toca la Sonata per piano n. 2, Op. 35
La sonoritat vessada per les seves mans m’arriba al cor.
La sonata conté una marxa fúnebre que tothom coneix.
Tots n’escrivim, de marxes fúnebres, algun dia.
Chopin i jo, per exemple: avui m’han mort un llibre.
El vaig idear, documentar, alimentar, caminar amb ell
abans que ell trobés la seva pròpia vida. Va ser breu.
Els seus personatges naixien de la meva carn,
i jo voltava les profunditats marines amb els taurons abans de morir.
Per a ell la ciutat i el mar, i les paraules per a una feliç navegació.
Van morir. Són mortes. El llibre es deia “Pavana per un tauró”.
No és el primer que mor. En porto tants, ja... i els que se’m moriran
mentre visqui per rebre’n la notícia i saber-me vençuda ....
La pavana també és una dansa lenta, volgudament trista.
Fauré i Ravel oferien pavanes a les noies difuntes.
Chopin i Grieg les marxes fúnebres.
Schubert, La mort i la Donzella, i Sibelius un Vals Trist.
Chopin naixia ara fa dos-cents anys: Ingrid Fuzjko me’l retorna.
Ell és immortal però el meu llibre no,
i ara Ingrid i Frederic m’ajuden a plorar-lo. Per caixa, un Steinway.
*
Collage d’OX.
*

JOAN TRIADÚ I JO

*

JOAN TRIADÚ I JO
*
No em cal la mort per recordar-lo: ell sempre hi és. Tinc present amb fermesa l’home que va ser Història de la nostra cultura. L’home que va ser part del fonament de la meva vida poètica i cívica: Joan Triadú. Des de les llunyanes reunions de Cantonigròs fins la constitució, eclosió i actual puixança vital i activa d’Òmnium Cultural, ell hi és a l’arrel i a la formació.

A les fotografies, fem l’entrada solemne a la noble i magnífica Aula Magna de la Universitat de Lausana. Hi vaig guanyar la Flor Natural i, alhora, em van nomenar Reina de la Festa. Sis noies, filles de catalans residents a Suïssa, del Casal Català, em feien el seguici; elles anaven vestides de blanc i jo al mig, de negre. Joan Triadú em conduïa al setial. Vaig regnar per un dia en el món poètic, amb el llibre “Botons de tiges grises” (Proa, Óssa Menor). Tots els diaris suïssos, i la televisió, en van parlar, i no era un somni, però ho semblava. Més endavant, les benèvoles crítiques del mestre als meus llibres, al diari; la lectura dels seus consells als seus llibres. I ara l’enyor d’un amic que, espero em continuï tutelant des del lloc feliç on sigui. Ell no em va oblidar i jo tampoc.
*
Fotografies d’arxiu familiar.