LA RETALLADA DE NADAL
La ciutat, ben delimitada entre el
mar i les químiques, té la catedral com elevació definida marcant el lloc més
alt. Un símbol potent. S’hi està bé, a la ciutat.
És
un vespre de novembre. Els carrers i places ja han perdut el to rosat de la
posta de sol i el mar té dos colors de blau, més fosc a l’horitzó, on les llums
d’algun barco reflecteixen l’estrella
vespertina fluctuant a l’aigua. La gent es veu pàl·lida a la llum dels fanals i
trepitgen fulles seques perquè fa mestral.
*
A
començaments del 2019 i amb motiu d’un virus epidèmic mortal, es va posar de
moda a ajuntaments i centres sanitaris dir que es tindria cura especial de
persones majors de 80 anys que visquessin soles. Quedava molt bé, aquella
empatia.
Som
a finals de novembre del 2021 i entrem en una casa per veure, per exemple, la
vida d’una dona sola de 85 anys. Recordem que són les sis i ja es fa fosc: el
que es diu estar entre dues llums. La dona berena: dues torradetes amb llet a la cuina i es disposa a
tornar a la feina. Quina és, aquesta feina?:
a l’estudi que té al costat de la cuina, sobre una tauleta amb rodes hi
ha una pantalleta que fa llum color mantega. A la tauleta hi ha diversos
retalls setinats de revistes variades i predomina l’Hola, que una veïna li dona
quan l’ha llegit. Revista de monàrquics tronats, toreros, aristòcrates
antidemòcrates, artistes dubtosos i moltes dissenyadores, moltes. La dona
aprofita faldilles vistoses, llargues, i les retalla: seran cortines per
finestres, o fons per algun objecte curiós. A la tauleta hi ha un potet de
pega, un cistellet amb tisores, goma, clips, cúter, pinces, perforador, cel·lo,
desgrapadora i maquineta. Una superfície de fullola per treballar-hi al damunt,
protegida amb paper.
Al
seu costat, en un caixó de plàstic, hi
té un arxivador rudimentari i molt gastat, fet amb cartrons que contenen,
segons el rètol: Flors, Retalls de roba, Parets i cases, Finestres, Nens, Cuina,
Cares i mans, Detalls de Nadal, Especials. A la safata de sota la tauleta de
rodes hi ha capses de sabates amb cartolines retallades blanques, blaves i
negres, mida de sobre americà. Altres capses amb vidrets adhesius de colors;
recipients de plàstic prim que havien
contingut canelons, formatge tallat, etc. ara plenes de retalls molt petits que
es podrien perdre.
La
dona prepara les felicitacions de Nadal. Busca temes que li agradin. Sobretot
cases o pisos que munta amb elements molt diversos sense relació però amb
format d’edificis o cabanes. Per exemple, les teulades d’una finca de
milionaris a Miami faran de sostre d’una
casa de pisos de fantasia. Hi afegeix detalls curiosos, hi dona calidesa o
misteri, talla i retalla detallats minúsculs amb tota paciència i els va donant
forma. Quan cada tema és acabat, l’il·lumina amb els vidrets de color, un aquí,
l’altre allà, fins completar la il·lusió que pretenia. Si l’ha aconseguit o no,
ho diran els receptors de les targetes.
*
Cada
hivern ha fet el mateix des que era nena. Ja llavors els pares li portaven
fulles seques de plàtan de la Rambla perquè hi pintés angelets, i els enviaven
als amics. També des de fa tants anys, escolta, quan treballa, aquella peça,
“White Christmas”, d’Irving Berlin, cantada sempre per Bing Crosby, l’únic que
li sap donar l’entonació precisa i preciosa. Ell, quan escrivia les seves
postals de Nadal, deia, sentia els nens que lliscaven sobre la neu, tot li portava
alegria, i desitjava felicitat i brillantor. Cada any. Immortal.
*
Amb
el temps, tothom va volar de la casa fins que la dona es va quedar sola.
Continua retallant per obsequiar els amics. Els que encara escriuen nadales li
responen i ella n’està confortada perquè algú la recorda. Cada vegada menys,
perquè la vida és molt trista, ben mirat. Ara fa alguna targeta per enviar per
ordinador i hi afegeix lletres: Bon Nadal. Les envia a tothom que la felicita
per correu electrònic. Les fetes a mà, totes diferents, són vora cinquanta.
Quina feinada, mare meva.
**
La
dona porta dues vacunes i té passaport Covid. Li cal la tercera però ella
espera que l’avisin, com han fet les altres dues vegades. Si no l’avisen, és
que la donen per morta. Mai ningú no s’ha interessat per ella mentre dura el
virus, oficialment, s’entén.
“Però, tu et vas creure
de bona fe que era veritat allò que es preocuparien per la gent més gran de
vuitanta anys que viu sola?”, li pregunta una infermera amiga un dia que es
troben a l’hospital. La dona ha d’anar sovint a l’hospital. Té càncer, ara en stand-
by. “Sí, que m’ho vaig creure”, li respon. De moment, la dona s’espera que
l’avisin. “Truca, dona”, li diu algun familiar, que la veu tossuda. “Vull veure
si es recorden de mi”, torna a dir ella, confiada. Mentrestant, retalla i
enganxa, posa sobres i segells i deu ser de les poques que mantenen les
oficines de Correus amb vida.
=====================
