METRÒNOM LITERARI

METRÒNOM LITERARI
*
30-10-15
*
Damunt dels pianos se sol tenir un metrònom que ens marca el ritme indicat.
     Damunt del meu cap tinc un metrònom literari que em marca les síl·labes a compàs de quatre.
      Les sis hores  que em passo a l’hospital de dia escoltant el degotar del monoclonal, els sèrums corresponents i la químio cap a les meves venes, m’allarguen per molt. Va a compàs de quatre amb una lleugera pausa i tornem-hi.
      Les primeres lletres que hi poso són  ordinàries, lletges, sabudes: ca-ra-de-ruc / ca-ra-de-pop / es-ta-qui-rot, / et_ pe-go-un-cop / amb-un- es-clop /, etc. etc.
      A poc a poc em vaig afinant i provo de fer els esborranys per uns petits poemes d’infants que m’ha demanat la meva amiga Rat, bona directora d’escola que és, i que havia estat de la difunta escola “de rojos”(Rigau dixit) que portava per nom Olga Xirinacs. Epitafi, ja que s’acosta el dia dels morts.
      El metrònom-goter no em deixa divagar. “Jo-sóc-un-gran /ber-nat-pes-cai-re (em permeto les cinc per acabament pla) / i-quan-vo-lo / om-plo-tot-l’ai-re (cinc més) / m’a-gra-den-molt / els-ai-gua-molls-/, pes-co_el-di-nar-/pes-co-el-so-par,-/tro-bo_els-a-mics -/ à-necs-pe-tits-,/els-mar-ti-nets-, les-po-lles-d’ai-gua (cinc) / i-els-seus-po-llets-./Amb-u-na-po-ta (cinc)/ m’a-guan-to-dret,/ m’es-tic-molt-quiet: / quan-veig-un-peix / o_u-na-gra-no-ta, (cinc)/ faig-¡nyec-nyec-nyec!”
      Ja n’hi ha prou, per avui, de cançonetes.
*

Fragment de Musette d’una Gavota de J.S.Bach.
17 comentaris:

ZORAIDA A LA TARDA







ZORAIDA A LA TARDA
          *
24-10-15
          *
Mentre Zoraida escrivia
una magrana brillava,
l’aigua del rec mormolava,
sol de moneda escampada.
Neix un poema primer
a l’ombra del vell nesprer,
un llapis traça la duna
sobre l’horitzó proper:
la tarda es torna daurada
al paisatge i al paper.

Quan el silenci domina,
Zoraida plega les mans
i entra a casa amb la claror
que encara queda del dia.

Els llibres ja s’adormien
i ara saluden Zoraida
que amorosament se’ls mira

***
Olga Xirinacs, octubre 15
Dedicat a la poeta, dibuixant i bibliotecària Zoraida Burgos, de Tortosa,
per tants anys d’amistat.
17 comentaris:

LA MAGRANA VIOLENTA


LA MAGRANA VIOLENTA
*
21-10-15
*
La magrana va entrar a la meva consciència  a través d’un poema que ens feien recitar a col·legi i que deia: “... y arrancad uno por uno / los granos de esa granada / como dijo el gran Fernando / antes de ir a conquistarla.”
          En temps de Mario Lanza i uns quants més, se sentia cantar de forma arravatada: “Granada, tierra ensangrentada en tardes de toros...” Fantàstic.
          Guerra, sang i toros, doncs, per a la magrana, millor dit Granada.
          Perquè als horts de la infantesa ens fèiem pipes amb la coroneta de la magrana, amb uns pistils que semblaven el fum de la pipa i tot. O sigui, nosaltres, més pacífics.
          I és que ahir, en tornar de prendre una transfusió de sang que no em mereixo, sang anònima, sang de vida i no de mort, em vaig trobar a casa un plat portentós de magranes, ja badades, dignes dels millors pintors barrocs i de natures mortes. Gràcies siguin donades per la vida, per la fruita, pels horts i pels infants.

            ***

16 comentaris:

MÀ MORTA







MÀ MORTA
*
18-10-15
*
Anant pel camí de l’Horta
juguen els nens a “mà morta”.
Si la mà pica a la porta
és senyal que no és ben morta.

¡Quina por, si truca algú,
mires i no hi ha ningú!
Sóc una mà prima i groga,
que s’amaga mig somorta,
sóc freda, llarga i molt torta.

¡Ai, que t’agafo pel coll!
¿Qui truca a la meva porta?
Sóc la mà del carboner
que ve pel camí de l’Horta.

¿Però, no eres la mà morta
que diu que a tothom s’emporta?
Sí, i mastegot al primer
que tregui el nas per la porta.
***
Llibret amb vers i retalls. Olga Xirinacs, basat en l’acció infantil: “Mà morta”.

10 comentaris:

"¡CANTO PESA E CÓMO FEDE!"


*
“CANTO PESA E CÓMO FEDE!”
*
14-10-15
*
A Catalunya en particular, i a bona part del poble que sofreix el mal govern de perversitat, dedico aquests dos inoblidables dibuixos del polític, artista i ideòleg gallec Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950). Castelao sol, com ell signava.
          Tot el seu impressionant àlbum “Nós” és una aguda constatació de la vida del poble gallec, duríssima menys pels cacics. Història que ens han amagat curosament, com la nostra.
          Per això, en aquests dies agres que ens toca viure, de política social enverinada, poso dos dibuixos que porten el peu, referits a la llei: “¡Canto pesa e cómo fede!” (¡Com pesa i com fereix!) I: “- ¡ Un padrenuestriño para que Deus nos liberte da xusticia!” (¡Un parenostret perquè Déu ens alliberi de la justícia!).

*
14 comentaris:

TARDOR PROFUNDA

TARDOR PROFUNDA
*
10-10-15
*
Entre ocells, mestrals i boires, han madurat a les cireretes d’arboç al jardí boscós de Mont-ral. La casa va quedar en silenci, fosca, i la nostra empremta s’ha anat diluint. Ho enyoro però sé que l’hivern allà ens seria feréstec.
          Ara Vicenç ha baixat les cireretes que el sol ha fet madurar i que potser el pit-roig i les mallerengues picaven. Bon profit els facin, petits meus. Espereu-me, per si puc veure-us l’estiu vinent. I conversar amb el tudó que viu al pi.
          Altres arbres, altres boscos, s’obren ara al meu voltant i dins meu: el lent degotar dels tractaments de quimio i potser la conversa amb algú que comparteix el silenci vençut de la sala.
          Des de més lluny, però no gaire, la rellevant escriptora i interessant bloguera Júlia Costa, escriu uns bellíssims poemes, en el seu últim llibre “Les fràgils paraules” (ushuaia 2015); del poema “El meu indret”,  que encapçala el llibre, en copio l’últim fragment, on em trobo tan bé que també el faria meu:
          “ (...)
          Hi ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
          un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
          amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
          on l’herba de matí m’hi ha teixit un llençol,
          i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.”

          ***

          Fotografia d’OX.
15 comentaris:

LA VIDA DEMANA ESPAI

LA VIDA DEMANA ESPAI
*
7-9-15
*
La vida sempre demana espai, encara que sigui petit.
Així l’herba menuda creix entre les rajoles o les llambordes de la ciutat.
Un estol de pardals busca menjar als parterres i una tórtora intenta beure aigua de la basseta però té el coll curt i no hi arriba.
Una finestreta s’obre espai entre construccions de segles.
Dues torretes florides animen l’aridesa de les pedres.
Entre, sota i sobre dels arcs medievals tapiats, aneu a saber quantes formes de vida s’hi han refugiat, en el temps.
Són els porxos del Carrer de la Merceria, i la finestreta és sobre les escales de la catedral. Les escales on va morir tanta gent a la guerra de la Independència. ¿Per quantes i per quines independències hem de morir?
Jo només demano vida.
* 
Foto Vicenç Roca.

19 comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)