NO SOM RES

1-6-11

*

Una noteta al diari ens feia saber que havia mort Leonora Carrington (buscar a Google qui no sàpiga qui era). Una vida llarga i fecunda. Al cel surrealista sigui la bona dona.

Que Leonora em perdoni si la faig servir de model per explicar les mateixes notes repetides fins a la sacietat pels diversos comentaristes que publiquen vides de dones. En un moment del petit article expliquen que "va ser companya amant del pintor Max Ernst i amiga d'André Breton, Salvador Dalí, Joan Miró i Marcel Duchamp". Quin univers més brillant, el dels surrealistes.

Em pregunto si alguna dona seria res si no fos que és amiga-amant-coneguda-companya-etc. d'algun nom que "soni" (millor si és mascle, com al cas que ens ocupa) en el món de l'art, o de l'aristocràcia, o de la "pela".

Noies artistes, poetetes, pintoretes, fotògrafes: si aspireu a ser algú; si voleu inscriure el vostre nom a l'eternitat dels Olimps, afanyeu-vos a buscar, lligar, follar, viure a l'ombra, netejar els calçotets, cuinar o gratar el melic d'algun deuet dels que corren pels harems de Barcelona. Si això no passa, per molt que treballeu el vostre art no valdrà mai res.

*

Composició d'OX

TAL COM SOM

31-5-11

*

S'acaba el mes de maig i continuem igual. Vull dir al país. Els tarragonins som ciutadans de província, com els de Barcelona, Lleida i Girona. El que passa és que la nostra província, la Tarraconense, dominava mitja Hispania en els seus bons temps. Dic que som ciutadans governats per delegats i funcionaris estrangers des del temps dels romans. I això, senyores i senyors, imprimeix caràcter. I tant. Som així i així ens mantenim. Amb el peu de Cèsar que ens trepitja. Vençuts pels estrangers, perquè província ve del llatí "pro vincere" o terra dels vençuts, més o menys. Barcelona també, encara que és menys important que Tarragona. Això en el sentit civil, perquè en el religiós també ens dominen els delegats estrangers. Abans encara Cèsar i el déu eren el mateix, però des que es van descompartir, són dos amos, els que ens sotmeten. I ja dic, estem a finals de maig del 2011 i ningú reacciona. Tenim ànima d'esclaus, i es demostra en les eleccions. Som així.

Pel que fa al fervor blaugrana, penso que si tots els barcelonistes tinguessin un mínim d'esperit català, que els fa bona falta, ja seríem independents de fa temps. Hi ha coses que no lliguen. El que sí que lliga amb els romans i el caràcter que ens van llegar és allò del pa i circ, i cada vegada més: més circ i més esclaus, que aquesta és la intenció dels nostres amos

I encara hi ha qui acampa tan tranquil·let a les places. Així no es fa cap revolució, sinó esbarjo d'aventura a la llum de la lluna. No ens hi encaparrem: vam perdre totes les guerres i les continuarem perdent. Mentrestant, els dinerons són ben guardats i els adolescents fan cues de dos dies- sense anar a classe, amb consentiment de pares i autoritats que haurien d'exigir l'assistència a l'escola-, per comprar les entrades d'un concert qualsevol i enriquir un deuet adolescent. I els adults viatgen i paguen entrades per omplir els estadis. Quina conya, això de la crisi... De diners en sobren, pel que es veu i la realitat demostra. I nosaltres, dels més rucs d'Europa. Sempre sota el peu de Cèsar. Ave.

*

Foto d'OX

30-5-11

*

No sempre és temps de collir taronges, però el cert és que tot l'any se'n troben. Mireu, sinó, la preciositat de taronges que es van aplegar a casa dissabte dia 28.

Les amigues bones lectores i persones entranyables de Sabadell que formen el grup Ex-Libris, van visitar Tarragona, tombar per la ciutat, dinar al Serrallo i trobar-se després a casa per comentar aquest llibre de poemes que és "La taronja a terra". Saludo des d'aquí les que no els va ser possible el viatge. És reconfortant parlar de poesia perquè la poesia té infinitat de camins que arriben des de la vida pròpia a la vida universal. I els temes que es deriven d'un pensament solen ser experiències amenes que ens fan conèixer els distints punts de vista. Poesia no és llegir flors boniques i cels blaus, i això els bons lectors ho saben. Poesia és preguntar-se el per què de moltes coses que no tenen resposta.

Aquestes amigues eixerides ja havien tingut la gentilesa de visitar-me l'any passat i ens ho vam passar celestial bevent xartrès del verd. Ahir va ser cafè i orxata, que feia calor i la gent ja estava prou animada amb la perspectiva del Barça.

Gràcies pel suport i l'alegria, i que llegir us faci sempre felices.

*

Fw: Tot un privilegi!

 

----- Original Message -----

From: Jacqueline

To: Olga Xirinacs

Sent: Sunday, May 29, 2011 1:29 PM

Subject: Tot un privilegi!

Gràcies Olga per la teva invitació. 

Ha sigut un privilegi, de veritat. 

Totes estavem encantades, les que ja et coneixien i les que encara no. A hores d'ara són "fans" teves. 

Gràcies pel berenar i per les dedicatòries entranyables i personalitzades. 

Gràcies al Vicenç per deixar-nos esplaiar a gust i tantes hores seguides.

En fi, un molt bon record!

Una abraçada

Jackie

Post Scriptum: T'enviaré més fotos seleccionades sense inundar-te'n, però per avui... aquesta!

DSC04261

Taronja a terra i tarongines

DESTRUCCIÓ POLÍTICA

28-5-11

*

Durant el terrible tornado que va arrasar l'entorn de La Pobla del Micomet, un fotògraf de premsa espavilat va poder captar la destrossa d'alguns partits polítics, que van resultar xuclats, engolits, destrossats, estellats, rebatuts i escampats a miques per tot el territori.

Els fets van tenir lloc diumenge passat, dia 22, però no hem tingut accés a la fotografia fins el dia d'avui, i encara amb un cert secretisme. Secretisme del tot injustificat, perquè hores d'ara els científics forenses ja han recollit tots els fragments, els han processat i se sap a quines persones pertanyen.

*

Collage d'OX.

PARAULES D'AMOR

27-5-11

*

"¿Adonde te escondiste, Amado? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido. / Salí tras ti clamando y eras ido..."

Aquesta és Rosita Ramírez, que escriu des de Florida, USA, l'any 1925 i envia tot el seu amor a Ralph. Aquest Ralph, si jutgem per la cara de Dolorosa de Rosita, ha fugit. Potser és a la guerra. Si fos amb una altra noia Rosita no li hauria enviat el seu amor, penso... però potser ella no ho sap. Som tan innocents, els enamorats, que a vegades ens morim en la més pura ignorància de les maquinacions dels altres.

Rosita havia estat a Alcubilla del Marqués seguint un curs sobre sant Joan de la Creu. Va fer tan seus els poemes del místic, que dins de la seva ànima els recitava dia i nit. Li va molt bé, al posat d'aquesta Rosita desolada, buscar l'Estimat per aquests mons de Déu. A la fotografia recita precisament les paraules que encapçalen aquest post.

He consultat Google, però em surten tantes Rosita Ramírez de tots els països sudamericans que no sé quina quedar-me ni quina pàtria atribuir-li. La postal era dins d'una de les caixes familiars que aquests dies remeno. Us demano que acompanyeu en esperit aquesta amant ferida. Ai, Senyor, com fa patir l'enamorar-se...

*

Composició d'OX

TRISTESA DE LA TARDA

*

26-5-11

*

A vegades els residus omplen tant el petit espai de l'esperit que fan pòsit; dipòsit; la vida hi diposita la seva lletjor i no ens veiem amb força de treure-la. Ja vam gastar energia en desplaçar un barrot i mig, però ve que l'entorn cedeix i arrossega.

Dissabte passat em van atendre a urgències per una crisi d'ansietat, d'angoixa, a causa de contaminació acústica evitable. La bona infermera, el bon metge, comprensius, em van dir que no m'havia pas d'avergonyir del que jo explicava. Els agents de la llei, presents, que podien haver bonament, pacíficament, remeiat la cosa amb un petit gest de bona voluntat, no hi van voler fer res. "Si només us tenim a vosaltres perquè ens protegiu", els anava suplicant jo. No era important per a ells. I què, si es contravenien les Ordenances de Convivència Ciutadana. Vaig arribar a pensar que potser un "bobby" anglès hauria tingut més cura de mi; són més propers. ¿I els nostres governants? Se'n fumen, als seus Olimps. "Em vull morir", li anava dient al metge.

Sóc sòcia d'ACCCA, Associació Catalana contra la Contaminació Acústica. El soroll evitable envaeix la meva intimitat i em fa emmalaltir. Una pindoleta sota la llengua i aprendre a resistir, ja sense forces. I la finestreta es va omplint de llaunes brutes que regalimen la tristesa de la tarda.
*

Foto d'OX

FOTUDA

24-5-11
*
Després de les males experiències passades amb Blogger aquest mes de maig, avui torna a perdre el cap i, almenys a mi, no em deixa editar comentaris.
Doneu-vos per comentats, doncs.
*

BOTOXULA

24-5-11

*

Aquesta pobra noia es diu Sebastiana i es mira al mirall amb ulls tristos. ¿No li noteu aquell posat que s'acosta al plor? Fins i tot s'aguanta el cap amb la mà dreta, com si li pesés prendre una decisió o com si algun pensament adolorit li rondés el cervell.

Jo he pogut saber què li passa. Fins al seu apartat racó de món, prou bell amb l'herba tendra i els núvols flonjos, han aribat les declaracions d'uns carallots, parella de metges que es dediquen a fer negoci amb l'aplicació de bótox, la toxina miraculosa que ens torna l'amor perdut.

¿Com perdem l'amor? El perdem per les arrugues que ens apareixen al cos amb els anys. Vull dir les arrugues de cara i escot, no aquelles amagades que ja sabeu.

La dona de la parella distribuïdora de bótox, que va xeringant tot el que pot, després de recomenar els mil i un liftings acaba amb les declaracions aquestes, que haurien de ser de jutjat de guàrdia:

"Qui no té cura del seu aspecte no s'hauria d'estranyar que el tractin pitjor."

Ostixec, m'he quedat de tel de ceba. Perquè aquesta sentència, la parelleta famosa de cara de moniato inflat la va dient, practicant i cobrant per tot el món.

Per això Sebastiana, la dels ulls entelats com la princeseta de Rubén Darío, es dol que no podrà ser estimada o ben tractada quan li comencen a sortir arrugues. No gosa riure. Es consumeix. No té diners per al bótox. ¿S'haurà de prostituir? ¿Haurà de robar? ¡Ai, mare!

*

Muntatge d'una pintura de René Portocarrero.

QUATRE MANS

23-5-11

*

Aquestes són les mans del llibreter que em despatxa un dels dos volums que li compro. El volum és de segona mà (és un dir) i, per tant, com a mínim són quatre mans: la segona del llibre i les dues del llibreter. Ja ens coneixem força, el llibreter al noble recer de la catedral i jo, de tant en tant, que hi passo els diumenges a tafanejar. Aquesta vegada trio Rosa Chacel i Marguerite Yourcenar. Quan en trobo algun en bon estat dels que ja tinc, el compro per regalar lectura de qualitat a qui convingui. El de Chacel no el tenia i el llegiré amb gust.

Curiós considerar les mans sobre un llibre: la cura de qui el tenia i un dia el va comprar per assaborir-lo amb calma. L'atenció del llibreter que manté polida la seva mercaderia al taulell. La sorpresa del comprador que arriba sense intenció definida i descobreix aquest o aquell volum que li eixamplen el cor, i es diu: "quina bona estona que passaré llegint..."

¿I les autores? Perque algun dels meus llibres, que un dia van ser comprats o que porten el segell "Obsequi de la Generalitat de Catalunya" (algun concurs escolar o aneu a saber) també els té, el llibreter, i m'ho adverteix: "allà n'hi ha un de seu". Doncs bé, que ens sobrevisquin, i el seu destí de ser llegits per un altre sempre és molt millor que la incineració, la inundació, el triturat o l'evaporació amb què ens obsequien les editorials, i que jo comentava dies enrere.

*

Foto d'OX

FLOR NATURAL

21-5-11

*

Aquí presentem Carlina Dauradella, que ha obtingut la Flor Natural de Lligallo de la Vall.

El certamen ha estat molt renyit, tota vegada que s'hi presentaven 300 obres, moltes de poetes d'anomenada que perseguien l'import substanciós i l'edició per editorial prestigiosa.

¿Que com se sap que els poetes participants eren d'anomenada? Tot jurat que es faci valdre sap qui són els escriptors que es presenten a concursos. Te'ls diran amb els ulls tancats. Perquè amb els ulls tancats és com s'acostumen a mirar els treballs. I parlo només de concursos de categoria.

Un pobre manat que no se sabrà mai qui és s'encarrega de seleccionar els sobres "anònims" que arriben, sense entendre-hi una palla: aquests a la dreta, els altres a l'esquerra, només per intuïció.

A poblets de províncies, com Lligallo de la Vall, com que es malfien de la gent pròpia, es miren Barcelona, Sant Cugat o Girona i demanen jurats forans, dictadors de les lletres. El jurat condescendeix perquè hi ha remuneració i teca. Tal jurat sol dinar en lloc d'euro llarg i plat curt i, a les postres, fa com si es mirés els treballs. Sempre hi ha, o hi ha hagut (trucadeta, insinuació, recomanació), un indici que fa reconèixer un amic, conegut, saludat o influent. Estalvio els comentaris, no aptes per a cardiacs.

¿Com és que ha guanyat aquesta edició Carlina Dauradella, si ningú la coneixia? Perquè és dolça, de les suaus (abans dites gates maules), va fer una traducció de Gilbert Roland de Parmentier, ensenya a l'Escola de Lletres de la Vall i sembla que es fa amb el futur premi Sant Jordi, que estiueja a Lligallo. I, ¿com se sap qui serà el futur premi Sant Jordi? Deixem-ho córrer per avui. Felicitats, Carlina, de tot cor.

*

Composició d'OX

"PRENEU UN RAM QUE JUST LA MEVA MÀ..."

20-5-11

*

Preneu un ram que just la meva mà /

us ha triat de les flors més polides. /

Si al vespre jo no les hagués collides, /

totes a terra serien demà. /

Això us darà l'avís cert i exemplar, /

que la bellesa vostra, avui florida, /

en molt poc temps serà tota marcida /

i, com les flors, també s'acabarà. /

El temps se'n va, el temps se'n va, senyora. /

No pas el temps: nosaltres ens n'anem /

i ja sabem que al cos la terra enyora. /

I pel que fa als amors, si ara en parlem, /

mai no se sap el que la mort segella. /

Estimeu-me, per tant, mentre sou bella. "

*

Pierre de Ronsard - (1524-1585)

Interpretació d'O.X.

ESCALA MARINA

19-5-11

*

La humitat avui és del 80 %. Costa que llisqui la roba, s'entela el mosaic, les mans s'enganxen als teclats, el cos es torna pesant i la xafogor fa que arribis a casa més fatigat que el normal. Aquí a Tarragona estem així tot l'estiu. De nit, com que la temperatura no baixa, la gent s'està al carrer parlant i cridant (sí, cridant, perquè pertorbar el silenci és un estímul) fins altes hores i cal tancar les finestres per aconseguir agafar el son. Aire condicionat, doncs, roba de cotó ben fina per dormir i pólvores de talc, de dia a les mans, per tocar els teclats, i de nit al cos. Però som a meitats de maig, només...

L'ideal, per contrast, és baixar lentament les escales marines, aigua avall, com qui s'endinsa en un somni. Anem baixant a través de verdors infinites i només sentim frescor a la pell i cap soroll. Avall, endins, una suavitat d'algues on descansen els peus fatigats i una lleu ondulació de l'aigua matisada i profunda, que et fa entrar en un son diferent, i t'hi deixes anar, i mai hauries dit que s'hi estava tan bé.

*

Dibuix d'OX

... CADA DIA UN RAIG

18-5-11

*

AIGUA FRESCA

*

Pel maig cada dia un raig /

per a l'euga Valentina, /

per la nena Caterina, /

per la mà de la Martina. /

Escuma blanca de maig /

i un pastis de crema fina, /

espereu-me, que ara hi vaig /

amb les flors de tarongina.

*

Olga Xirinacs

*

Sobre una portada de Presència.

DE GLOBUS, BANYES I DIFUNTS

18-5-11

*

D'una bona amiga he rebut el preciós obsequi d'un calendari del 1903, de la casa Evaristo Juncosa, xocolateria i confiteria de Barcelona. Com que són tafanera de mena, he corregut a buscar entre els meus almanacs Bailly-Bailliere el del 1904 per veure què havia passat l'any del calendari. De tantíssimes coses, totes curioses, n'he extret algunes que exposo al peu de la lletra, però traduïdes del castellà. (Els parèntesis són meus):

1-7 de maig. Instal·lació a Tarragona de la fàbrica Chartreuse, pels cartoixans expulsats de França. (Els tarragonins agrairem sempre aquest gest, vull dir el de fabricació del licor que considerem nostre).

2 - Es canvien de lloc en diferents localitats les restes de Cristòfor Colom i les de Calderón de la Barca. (Quina mania de remenar ossos. Es veu que és cosa de tots els temps...)

3 - Al convent de Caputxines de Palma de Mallorca, mor després de sofriments horrorosos una jove religiosa a qui havia penetrat un cuc per l'orella. (¡Marededéusenyor!, que deia en Higgins).

4- A Tourcoing, Lille, Departament del Nord, és anunciada l'ascensió d'un globus, en el que l'aeronauta portaria la seva filleta de 7 anys; es desfan les amarres, l'aeronauta es queda a terra i la nena, treient el cap per la barqueta, crida amb desesperació. El globus va descendir a Bèlgica, al departament d'Hainaut. (Quin patiment...)

5 - I per fi, la cirereta. - Alemanya. El fet més rellevant de l'any va ser l'escàndol de la Casa Reial de Saxònia, amb motiu de les vel·leïtats amoroses de la princesa Lluïsa, assumpte que va camí de no acabar-se mai. (És que, com deia un ex-capellà amic nostre, "la jodienda no tiene enmienda".)

*

SIMFONIA PASTORAL

15/16-5-11

*

Quan escric aquest post encara és dia 15 i, segons el Calendari del Pagès, em trobo que és la festa del Bon Pastor, la Divina Pastora i sant Isidre llaurador, tots plegats. Pastoral completa, doncs.

Resulta que aquesta personeta de sexe indeterminat i per cert ben lleig (el sexe que sigui) que veieu tan eixeridet/a, representa tots tres sants alhora gràcies a aquesta indefinició.

Al moment que se li va prendre la fotografia, la criatura vigilava els camps i els ramats com solen fer els pastorets i pastoretes encara avui dia, però no tan despulladets per mor de les esgarrinxades, picades i mossegades. Porta un bastó amb un cap de jòquer espantaocells, per salvar collites que es menjarien els ocells malignes. A l'altra braç li reposa un duc de bona mida, significant la intel·ligència i saviesa que cal tenir per exercir tants papers alhora amb èxit.

Té controlada una bèstia-dragó-pollastre-camell que li serveix per traslladar-se d'una finca a l'altra, d'una muntanya a l'altra, i de pas eliminar vespes, mosquits tigre, paparres i altres feristeles dels camins perillosos de la Terra.

Al seu pas, com podeu observar, creixen ufanes les precioses flors de cascall o adormidera, opiacis molt ben rebuts per la clientela de la criatura, que els recull i els ven. Si heu tastat una cocció d'aquesta flor miraculosa, lloada per sant Isidre, el Bon Pastor i la Divina Pastora, us trobareu en una son dolça ben bressolats per la Simfonia Pastoral.

*

Llibre de Cor del Monestir de St. Tomàs d'Àvila.

¿ON DEU SER EL MEU BLOG?

15-5-11

*

Aquesta és la posició abstreta que ens va quedar a alguns blogaires que vam patir el desori internacional d'ahir als blogs. Primer vam perdre imatges, després textos i últimament comentaris. Tot a fer punyetes.

A mi em van retratar així perquè em vaig quedar com un estaquirot, incrèdula com Tomàs apòstol: tanta era la fe que jo tenia posada en la xarxa, com si fossin mans d'àngels que em sostinguessin en un cel amorós.

El vapor que es pot veure és l'ectoplasma dels comentaris que alguns amables bloguistes m'havien fet sobre aquella nena tan bufona de les flors de maig i del post del dia abans. Tot al carall.

Encara no m'he refet ben bé, i tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, com deia l'antic president, però la fe ja l'he perduda, i el que és vèncer, el que se'n diu vèncer, sempre serà la màquina la que guanyarà.

*

¿ON SÓN LES FLORS D'ABANS?

*

13-5-11

*

Imitant el poeta Villon amb les seves neus, pregunto ¿on són les flors d'abans?

¿Qui es recorda ara de la candidesa de les flors de maig? ¿De les nenes de maig?

De l'olor de flor fresca portada dels horts i jardins pels alumnes dels col·legis, que així ajudaven a augmentar l'encant del mes de maig i la candidesa dels dies...

Hem perdut la innocència. No que abans no hi hagués malícia, que n'hi havia. Sinó que ara la malícia s'ha fet molt més evident i ho ha envaït tot de la mateixa manera que la pol·lució envaeix l'aire i enverina el mar.

No sóc moralista, sóc realista i em quedo curta.

S'ha perdut la mena de les assutzenes. Els híbrids no fan olor. Els horts ara són urbanitzacions i els jardins, garatges.

Les nenes de maig gasten telefonies complicades i retraten baralles i maltractaments per quedar bé amb els petits estols de feres que les envolten. Lolites petitones amb el ditet a la boca que somriuen als pederastes.

Nenetes de maig, vestidetes d'organdí, si pot ser amb mitjonets calats, que es contorsionen en coreografies procaces i precoces.

No podem tornar a les flors d'abans, Villon. Ni a la neu, que ara ja no neva. Potser que fem versos.

*

TOCAR EL CEL AMB LES MANS (FESTA D'ANIVERSARI)

12-5-11

*

Vaig demanar per celebrar el meu 75 aniversari entre els infantons estimats, els 96 nens i nenes del Col·legi que porta el meu nom, situat en un lloc de privilegi, entre xiprers, llorers, lledoners, mèlies i un hortet que ofereix les primeres faves, enciams i alguna maduixa. La direcció i el professorat hi van estar d'acord.

Els he portat un gran pastís de llaminadures i ells, amb els seus professors, ¡quina festassa que m'han preparat...! A l'ombra del gran pebrer han llegit poemes, dit endevinalles, cantat cançons, m'han donat un àlbum preciós fet per tots, una orquídia, una vistosa corona de cartró que els vaig demanar expressament i un 75 amb espelma fet de xocolata negra. El professor de música ha interpretat una rumbeta de felicitació i noi, com hem ballat, ara rodant, ara alçant braços i cames, entre el cant de les tórtores i les merles. La vida ens porta privilegis com aquest, i ho agraeixo infinitament (amb els professors també ho hem celebrat, tot comentant l'acte).

Qui no faci com els infants no entrarà al regne del cel, ens assegura l'evangelista. Jo ara em torno infant, o bé deixo sortir més l'infant que he estat. Em deshinibeixo. Però regne, el que se'n diu regne, haver de sostenir un altre rei... ¿no podria ser república? ¿A l'altre món també ens han de manar? I és que els 75 fan pensar moltes coses, ¿sabeu?

*

Nota: sempre poso signes d'amiració i d'interrogació al començament i final de frase, és una llicència que em prenc. Unes vegades els editors me la respecten, altres no.

VOTEU LA ROSA

*

11-5-11

*

La Roseta és la protagonista del meu conte "Patates fregides"(Edebé). La Roseta es va criar en una parada de caramels tous, patates fregides, pegadolça, fruits secs i altres llaminadures. De primer, la Roseta només coneixia el món a través dels cavallets dels taulells on despatxaven els seus pares, que feien un quadrat, en forma de casa. Veia cames que anaven amunt i avall. Va passar força aventures, al mercadet.

La Roseta va créixer, ja era una noia preciosa i li deien Rosita. Així va donar nom a una cervesa que s'ha fet cèlebre al país, rossa i amb bon cos.

La Rosita, aparellada amb un sindicalista fanàtic de les reivindicacions, manifestacions, pancartes, vagues, banderes, consignes i mítings, hi trobava gust.

De gran encara és més maca, li diuen Rosa i sempre em saluda quan ens trobem. Un dia em diu que pensa presentar-se per Catalunya Lliure (Calli) com a candidata a l'alcaldia.

Ara la veig retratada per tot arreu amb el seu pom de roses tan delicades com ella. M'he compromès a posar al blog el seu cartell electoral. Mireu quin somriure tan dolç... Voteu la Rosa. Voteu Catalunya Lliure (Calli).

*

Postal de París de 1918.

"Patates fregides", finalista del Premi Edebé 1994, es va reeditant contínuament, en català i castellà. ¿A qui no agraden les patates fregides?

DESDOBLAMENT DE L'ÀNIMA

*

10-5-11

*

Una ànima desdoblada: l'ombra que es projecta en l'altra.

Dues ànimes en una: l'amor que unifica.

"Quan es perd un amic es perd la meitat de l'ànima", assegura Agustí d'Hipona.

¿Què és el que unifica i què és el que distancia?

"Escolta la resposta dins del vent", aconsella Bob Dylan, perquè ningú ho sap ni en pot donar raó, i per això hi ha moltes ànimes vivint a mitges, o només amb mitja vida.

"Qui ho pugui entendre, que ho entengui", aconsella Jesús de Natzaret, que no era tampoc un exemple de claredat.

*

Collage d'OX

COVADONGA AL JARDÍ

8-5-11

*

Bon dia, mare,

la teva filla gran, que encara no tenies quan seies en aquest banc al jardí d'estiu, et saluda. No goso abraçar-te, perquè el teu vestit d'organdí o de gasa -no ho sabria dir- folrat de seda es podria rebregar. Et noto els ulls picardiosos i la maneta mig amagant un somriure, i per això dedueixo que qui et retrata és el jove Oscar, el teu estimat Oscar, a qui deies nen quan feia ben poc que havies arribat a Catalunya. Però el nen era el fill únic de casa seva, i no podies dir-li d'altra manera, que els futurs sogres imposaven, ja ho crec.

Ara et miro des de la distància. M'agradaria que el teu ventall de plomes m'acariciés la cara. A través de cartes i retrats he anat retrobant la teva joventut però no hem coincidint en el temps de noies. Tu vas ser molt alegre: cantaves com un rossinyol, tenies molts amics, molta família jove, un pare sever, una mare dolcíssima i un promès seriós. Jo he heretat la seriositat del teu Oscar i el teu cor compassiu.

T'he sobreviscut, mare, i no sé si ho saps. He passat ben de llarg els anys de la teva mort i ara en faré setanta-cinc. Mare, no m'hauria pensat mai que hi arribés. Els anys de la meva lleugeresa, com la teva en aquest jardí jove, ja van passar, quan contemplava les estrelles i fèiem festes al jardí. Vas sofrir una guerra dura, jo amb tres mesets i el teu home, jove, lluitant a la cruenta batalla del Segre, una de les pitjors; i després amb tifus a l'hospital de Manresa. I tu m'alletaves, mare, i em posaves el dit a la boca quan tiraven bombes a la Rambla, perquè el soroll no em rebentés l'oïda.

Mare, em sento cansada, ¿saps? I no he passat cap guerra. Tota la meva família ha après a estimar-te. Però jo voldria ser ara ja amb tu, en un jardí com aquest, amb un vestit ben bonic i airós i flors al pit, i enraonaríem de tantes coses... Gràcies per haver-me portat a la vida, mare.

Adéu,

Olga

*

PARAULES D'AMOR

*

7-5-11

*

Aquesta capsa de llauna conté cartes de festeig de la meva mare adreçades al meu pare, des de Barcelona a Tarragona. La majoria són de l'any 1929 i alguna del 33. Van festejar sis anys. La meva germana me les va portar perquè les llegís. La lletra és molt bonica, i les paraules d'amor, impacients i també una mica ingènues.

Era el temps de la gran Exposició de Barcelona del 29, i s'exigia un segell especial que porta cada sobre. Sembla que el correu anava molt ràpid i les cartes les escrivien cada dia. Oh, la curta distància es fa tan llarga sense la persona estimada al costat...

La mare anava amb els seus cosins al Parc Güell, als magatzems El Siglo, al cinema, a la mateixa Exposició, a veure partits de rugby i de bàsquet. S'estava a casa de la seva àvia durant els dies que va requerir una petita intervenció feta per un oncle seu, metge.

Tothom l'estimava perquè era alegre, cantava, ajudava, explicava contes i era una companya excel·lent. No la volien deixar marxar cap a Tarragona, on vivien els seus pares, delegat de Tabacalera l'avi. Ella volia passejar per la Rambla amb el seu Oscar.

Les paraules d'amor entre ells van ser sempre vives. Un amor continuat fins a la mort d'ella als 56 anys. I molt enyorada després. Ara he entrat per primera vegada en aquella intimitat i m'ha semblat sentir el perfum esvaït que, deien, portaven les cartes; fulls de vores daurades, sobres amb folre estampat delicadament; alguna flor seca. Sento la seva veu, noto el seu somriure. L'entenc una mica més i jo mateixa m'enyoro de l'amor.

*

*

L'ELEGÀNCIA DEL MUGUET

*

5-5-11

*

El muguet és la delicada flor que significa innocència. El de la fotografia superior, al gerret, és de casa, a Mont-ral. A França, la tradició dedica el mes de maig al muguet, costum encara no arrelada entre nosaltres: passar dels rams monumentals a una preciosa i diminuta mata de muguet requereix anys de refinament i exquisidesa.

Del muguet, lliri de la vall (convallaria majalis) també se'n diu flor de maig, campanetes de maig i llàgrimes de Santa Maria. "El lliri de la vall" és una obra d'Honoré de Balzac (1799-1850), i així tenim un muguet literari.

Tanta bellesa, contradiccions de la vida, amaga la mort. Menys les flors, tota la planta és un tòxic potent, capaç de matar amb una cocció de poques fulles. En canvi, una gamma de fina perfumeria porta la deliciosa aroma del muguet.

A França vam comprar un devocionari de vori amb un pom de muguet tallat (foto central). És publicat a Tours per Alfred Mame et Fils, Éditeurs, el 1880. Un altre devocionari italià (foto inferior) comprat a Londres té les pàgines decorades totes amb flors, entre les quals el muguet, amb suaus tons perfilats en daurat. És publicat a Milano per Luigi Grande, Editore, el 1905.
Si voleu fer contenta una persona romàntica, elegant i de naturalesa pacífica, regaleu-li muguet. Si us agrada que la vostra memòria us acompanyi, la tradició aconsella olorar muguet, perquè així reviureu les vostres hores més belles.

*

L'INDEPENDENTISTA AVORRIT

*

4-5-11

*

Pierre-Louis Dromigny de La Paillarde, baró de Martinet de Jussà, avorrit de tants partits de futbol transcendentals i de tant de soroll electoral, ha decidit emprendre la volta al món a bord de La Pirouette i a lloms de la tortuga Quitèria.

La tortuga, de llarga experiència i saviesa a causa dels seus anys, té l'encàrrec de no despertar el baró fins acabar el viatge. El baró calcula que, al pas que va, potser quan arribin de nou a Martinet de Jussà ja tindrem la independència.

*

Collage d'OX

¡FLORS PER AL CANDIDAT!

3-5-11

*

¡Aquest és el bellíssim mes de les flors! ¡Maig! L'han cantat músics, poetes, religiosos i Cors de Clavé. Se celebren Jocs Florals; es guarneixen cotxes de nuvis; es donen flors electorals. Exultem, germans.

El candidat Desideri Bonshoms ens mostra el seu cartell electoral. És la vint-i-tresena vegada que es presenta, ho porta brodat a la camisa. La seva formació és Catalunya Lliure (Calli). Encara no ha tret mai ni un vot, però l'home, enardit, proclama que a ell no el farà callar mai ningú.

Voteu-lo, gent de bé. ¿No voteu gent que no valen una merda enfarinada? ¿No us sembla que ell almenys ens aixecaria la moral, ara tan decaiguda? Feu un pensament, que el candidat Desideri Bonshoms no us enganyarà mai.

*

PIXAR-SE EN EL PATRIMONI

*

2-5-11

*

Avui, 1 de maig, el Passeig Arqueològic (Muralla) estava tancat. Volia estrenar una màquina de retratar nova i hem fet un tomb pel Patrimoni romà, ple de turistes.

Els murs romans venerables de la Part Alta contenen racons tan enlluernadors com aquests de les escombraries rebentades a ple sol.

Les làpides del cèntric carrer de la Merceria, a tocar de la catedral, ja fa molts anys que pateixen una desídia agònica: s'esborren lentament sota mirades impassibles i les humitats les destrueixen. No hi ha hagut govern que en tingués cura ni orgull. I volen presumir de ciutat cultural...

Al temps del gran arquitecte venecià Piranesi (1720-1778) era moda gravar les grans ruïnes de Roma, amb els pastors i ramats que es passejaven trepitjant les glòries antigues.

Com vaig dir ja fa uns quants anys, nosaltres encara ens pixem en el Patrimoni.
*