*
1-2-11
*
Escriuré encara que les ombres de la desesperança emboirin els meus dies.
Encara que no vegi futur o si el veig, m’espanti.
Encara que el meu cos ja no pugui aspirar a les alçades glorioses que un dia i un altre, una nit i una altra, resplendien per a mi en els cels nocturns que em cridaven.
Encara que, a poc a poc, el meu nom es vagi esborrant de les memòries.
Encara que els meus llibres morin l’un darrere l’altre, com fills que perds en una batalla no desitjada.
Encara que aquest mar que he viscut tan clar m’amenaci ara amb el pas de l’última barca, la que m’espera per portar-me a ombres desconegudes.
No m’hi llançaré, com va fer la trista Alfonsina Storni, segurament per dolors que no sabré.
Ni m’enfonsaré al riu com Virginia, quan es pensava que el món li esclatava a sobre.
Ni ficaré el cap al forn de gas, com Sylvia Plath en la intensitat de la seva vida.
Ni la mort deturarà la lletra, perquè alguns llegeixen després de morts, com el cavaller jacent, i potser llegir és el seu paradís.
També he vist com sostenien els llibres algunes dames nobles als seus sarcòfags perquè a l’escultor li devia semblar que llegir feia immortals els cossos.
Escriuré malgrat la negació i la feblesa, perquè una vegada vaig escriure que la lletra era el pont que ens portava a l’infinit, i ara a aquestes alçades no em desdiré pas.
*
Collage d’OX
*
Escriuré encara que les ombres de la desesperança emboirin els meus dies.
Encara que no vegi futur o si el veig, m’espanti.
Encara que el meu cos ja no pugui aspirar a les alçades glorioses que un dia i un altre, una nit i una altra, resplendien per a mi en els cels nocturns que em cridaven.
Encara que, a poc a poc, el meu nom es vagi esborrant de les memòries.
Encara que els meus llibres morin l’un darrere l’altre, com fills que perds en una batalla no desitjada.
Encara que aquest mar que he viscut tan clar m’amenaci ara amb el pas de l’última barca, la que m’espera per portar-me a ombres desconegudes.
No m’hi llançaré, com va fer la trista Alfonsina Storni, segurament per dolors que no sabré.
Ni m’enfonsaré al riu com Virginia, quan es pensava que el món li esclatava a sobre.
Ni ficaré el cap al forn de gas, com Sylvia Plath en la intensitat de la seva vida.
Ni la mort deturarà la lletra, perquè alguns llegeixen després de morts, com el cavaller jacent, i potser llegir és el seu paradís.
També he vist com sostenien els llibres algunes dames nobles als seus sarcòfags perquè a l’escultor li devia semblar que llegir feia immortals els cossos.
Escriuré malgrat la negació i la feblesa, perquè una vegada vaig escriure que la lletra era el pont que ens portava a l’infinit, i ara a aquestes alçades no em desdiré pas.
*
Collage d’OX
12 comentaris:
I escriuràs perquè és la teva vida, i no saps fer una altra cosa, i escriuràs perquè és el teu amor i tu, Olga, només saps estimar. Com jo t'estimo en aquesta hora feliç de la meva vida, al teu costat. Petons
Tu escriuràs i nosaltres ho gaudirem.
M'ha encantat, Olga, el que ha escrit i m'ha fet emocionar, no ho sé pas per què. Li he coneguda aquest any, i encara he llegit només un llibre seu, però aquesta declaració m'ha donat ganes de llegir més coses seus. Bona nit.
Escriure, sovint, és enregistrar la totalitat del camí dels sentiments més íntims perquè d'altres els segueixin i els coneguin quan un ja no hi és.
Em sembla que faré igual que tu.
En aquest pon que ens ha de portar a l'infinit i caben totes les paraules que tu les convinaràs segons la sensibilitat de cada moment i no hauràs de pagar cap peatge per entrar-hi, només has de tenir ganes de fer-ho com fins ara.
Una abraçada,
M. Roser
Preciosa la frase "la lletra era el pont que ens portava a l’infinit".
Una vegada en l'infinit cal continuar escrivint.
Salut.
Quan l'escriptura esdevé art, escriu descrivint pensaments com els teus. La teva prosa avui és pura poesia.
M'agrada la frase: "la lletra era el pont que ens portava a l’infinit".
L'infinit és una destinació a la qual et dirigeixes per mi8tjà de la literatura i de l'amor a les persones, fins i tot a les que no entenen d'amor ni de literatura.
Quan s'és artista se n'és fins al final. Escrire mai és una esclavitud, tot i les ingratituts. Gràcies per aquesta entrada.
Escriure malgrat la nit fosca perquè és la teva manera de fer-la clara. Escriure és un acte de vida i, per tant, d'amor. És per això que mai no podràs renunciar-hi.
...i jo et continuaré llegint.
Endavant Olga, sempre endavant. Les paraules, t'ho assegure, no ens trairan.
Publica un comentari a l'entrada