ENCOMANEU-VOS

ENCOMANEU-VOS

*

30-11-16

*

Últim dia de novembre i del mes de les ànimes. Prou aparicions, prou temor. Ànimes com Barberá, Fidel, i els pobres estavellats a Medellín trobin repòs en pau i no se’ns apareguin, que volem calma. Hi algunes altres ànimes futures, americanes i espanyoles, que ens terroritzen, però no les dic, no fos cas que se m’apareguessin en vida.

            Aquest últim dia de novembre, amb les seves connotacions tardorals, sempre més intenses i madures que en altres èpoques de l’any, és sant Troià, bisbe de Saintes (Sénte/Saintonge), a la Charente maritime. Troià va morir el 532. Se li  atribueixen molts miracles, cal aprofitar-ho.

            La Charente maritime té molts llocs d’interès per visitar: La Rochelle, l’illa de Ré, Oléron, l’illa d’Aix..., a veure si feu un pensament per a l'estiu que ve.

            Esmento el sant d’avui (segons el Calendari del Pagès) perquè quan us entrin els troians a l’ordinador i renegueu amb de cara de basilisc, penseu que hi ha aquest bon Troià, i que segurament és qui aconsella correctament els tècnics d’Internet per adobar les maleses demoníaques. Us hi encomaneu i tot solucionat. Que tingueu bon dia.

            *

            Imatge presa d’Internet

LA MALA BAVA ENCARA CUEJA

LA MALA BAVA ENCARA CUEJA

*

21-11-16

*

El 23-2-16, després de ser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’amiga escriptora Maria Antònia Oliver, vaig escriure el post L’ARREL DEL SILENCI, on explicava els motius que bona part de la crítica de Barcelona en amunt han tingut per fer-me silenci. Però aquest article d'arrel verinosa no me'l pensava. Des de l'any 84...

            Dijous passat algú va trencar el silenci, no pas per comentar una obra o felicitar els 80 anys d’aquesta escriptora en actiu, cosa que sí que ha fet la gent de bé, però que, per descomptat, ningú té l’obligació de fer. A algú li deu saber greu que visqui després d’haver patit el càncer de l'hivern passat, perquè no s’entén un article com el que us afegeixo a continuació.

            No hauria de fer-me ressò d’aquesta mala bava, però sóc dona de bona fe, i encara em sorprèn que hi pugui haver aquesta rancúnia en contra meu. Perquè el títol m’acusa directament.

            És llarg i perdoneu si el transcric tot. Feu-ne ressò, si us plau, perquè també els joves escriptors sàpiguen el pa que s’hi dóna, a la literatura, almenys als que intentem escriure bé.

            *

“EL PREMI SANT JORDI DE 1984

Julià Guillamon – La Vanguardia, 17-11-16

Una tradició del vell periodisme dictava que cada cop que hi havia un premi literari important, un dels membres del jurat sortia a la palestra per explicar els arguments del veredicte, elogiar el guanyador i posar uns quants peròs als que havien quedat al darrere. La Vanguardia oferia sovint les seves pàgines per aquesta tasca enutjosa que, en el cas del premi Sant Jordi de novel·la catalana, va correspondre diverses vegades al crític Josep Faulí. Als anys vuitanta els premis literaris estaven menys orientats, dirigits o potinejats per les editorials i els departaments de màrqueting que no pas ara. Els escriptors s'hi presentaven i el llibre que tenia més vots guanyava el premi. L'endemà mateix, en Faulí en feia l'article. Hi havia reaccions irades, com és natural. L'any 1982 van donar el premi a un xicot de disset anys, Toni Pasqual, i van bescantar, entre d'altres, Joan Francesc Mira, que havia publicat algunes novel·les notables. El jurat va difondre una nota renyant els autors catalans per saber-ne tan poc i fer-ho tan malament. El 1984 el premi Sant Jordi el va guanyar Olga Xirinacs. Hi va haver tres damnificats, que Faulí va despatxar amb aquella barreja seva de rigidesa i condescendència: Josep Maria Carandell, Víctor Mora i Maria Antònia Oliver.

En la perspectiva de més de tres dècades, les polèmiques del premi Sant Jordi del 1982 i del 1984 (el 1983 va guanyar Jaume Cabré de manera incontestable) s'han d'entendre tenint en compte el context de les guerres culturals d'aquells anys. Després del triomf de Jordi Pujol a les eleccions del 1980, es buscava enterrar la cultura de l'antifranquisme. Josep Maria Carandell era un home del Tele/eXpres, un diari que s'havia anat decantant progressivament cap a l'esquerra, autor de Las comunas, una alternativa a la familia (1972) , que va ser un petit best-seller. Maria Antònia Oliver havia participat en el Congrés de Cultura Catalana, se sentia propera als independentistes del PSAN. Víctor Mora havia estat militant del PSUC: a El tramvia blau explicava aventures de l'activitat clandestina i de la lluita sindical a l'editorial Bruguera. D'un cop, es desaven al calaix tres sectors actius de l'esquerra antifranquista. El sector pujolista (Faulí, Triadú, Carreras) va trobar un aliat cosmopolita (Jordi Llovet) interessat a demostrar el provincianisme de la literatura catalana. Quantes arbitrarietats es produeixen en nom de la puresa intel·lectual i de l'alta literatura.

Els escriptors que es presenten a premis literaris saben (o haurien de saber) el pa que s'hi dóna. De vegades s'hi guanya i de vegades s'hi perd, per raons difícilment objectivables. No crec que es pugui dir que a un autor li ha ensorrat la carrera deixar de tenir un premi. Però l'any 1984 Víctor Mora vivia un moment dolç, acabava de publicar Mozzarella i Gorgonzola, que és un gran llibre, i tenia una trajectòria al darrere que l'avalava: el premi Sant Jordi hauria estat un reconeixement merescut. No el va guanyar i l'obra posterior se'n va sentir: arraconada com a crònica política i en Víctor condemnat a ser sempre i en tot moment el pare del Capitán Trueno.”

***

                                                                              

"UNA BÈSTIA COBERTA DE SANG"

“UNA BÈSTIA COBERTA DE SANG”

*

19-11-16

*

“(...) El que em refermà de no tornar mai més a una cursa de braus no va ser, doncs, l’horror físic, la sang, ni la vergonya que em feia veure uns anglesos amb mirada dura, de menyspreu brutal, que havien arribat de Biarritz. No:  el motiu del meu desencant el vaig intuir de sobte: és impossible, avui, ignorar què significa el nostre gust per les “corridas”. No podem fingir que no sabem el que dissimula aquella multitud que udola d’entusiasme al voltant d’una bèstia coberta de sang. (...)” (Dins de “Reflexions de la jungla”, del llibre “Records”, de François Mauriac)

*

François Mauriac (Bordeus 1885-París 1970). Premi Nobel. Escriptor considerat catòlic. Un dels més grans de França.

            He llegit molt Mauriac. Ell i les seves Landes, pins i vinya, grans famílies de terratinents, drames intensos. “Nus d’escurçons”, “Genitrix”, “Thérèse Desqueyroux”,  “El misteri Frontenac”...

            Considero que aquest fragment, que no transcric sencer, és alliçonador al màxim. Qui no tingui aquesta lliçó apresa, que corri a posar-se al dia. ¿És possible que  un poble com l’espanyol, i part del català, sigui una jungla pel que fa a bestialitat i crueltat?

            *

Collage d’Ox

LLIBERTATS DE TARDOR

LLIBERTATS DE TARDOR

*

17-11-16

*

Ara caminem un paisatge de tardor i ens sembla que anem lleugers i som lliures. Com l’ocell que s’envola i l’esquirol que procura per al seu rebost.

            Colom es pensava que descobria l’Índia i es va equivocar. Aquests immigrants kurds amagats en un camió i trobats a Lliçà d’Amunt es pensaven que eren al Regne Unit o que hi anaven. Grans diferències, a fe. Un desengany. Per desenganys, ja no parlo de llibertats polítiques.

            Ni que no vulguem caminar, la vida porta allà on ella vol, tant si ens ve de gust com si no. Posem que em quedi tot el dia escrivint, com que ho faig de cara a l’est i estic asseguda; la Terra va fent la seva volta de nou cap a trobar en sol i primer em passarà per la nit, rodant rodant. Potser m’hauré quedat adormida sobre el teclat i em despertarà la llum matinal de la volta sencera. M’haurà portat, com cada dia. No hi puc fer res.

            Moltes vegades he dit que no som lliures. Ja veiem que no. Les mateixes servituds corporals que no podem negar ens ho demostren. Sóc lliure d’escriure o no, i el paleta que treballa sota de casa pot trencar una rajola si fa sabotatge a l’empresa.

            És tardor, la més bella de les estacions, i escric. Com cada dia, vindrà el carter. Arribaran correus digitals, també. Però un dia, encara que el carter truqui dues vegades, ja no el sentiré, ni podré veure quin correu m’envien per Internet.

            *

            Collage de la col·lecció “Paisatges caminats” 

GRÀCIES, SOM VIUS

GRÀCIES, SOM VIUS

*

13-11-16

*

Han passat coses grosses, aquests dies entre post i post. ¡Caram, si n’han passat! Per tant, poso unes cantores en acció de gràcies per celebrar que encara som vius. Tupés negres aquí, tupés rossos allà. Diuen que ningú s’ho esperava, ¡¡ai!!, minyonets, posem-nos cendra al cap.

            No vull dir cendra d’aquella, ja m’enteneu, sinó de la simbòlica de fer penitència. No una cara, sinó dues, bufonetes, punyeteretes, alliçonadores, polls que piquen més que cap, seran les que des de la ‘meseta’ faran miques i bocins les aspiracions de casa nostra. Com si aquí no tinguéssim aquell panot maquillat i delegat que ens porta com bens a l’escorxador, en fi, ja m’enteneu. La dona al poder. Aquí. Cendra, amics.

            I allà, com que se n’han dit tantes i grosses, però sembla que de moment el poble és lliure i el vot del Congrés també, doncs que se les componguin, com diu el refrany. A casa hem fet l’exercici saludable de, tant en un cas com en l’altre, mirar westerns, que en fan a dojo, i algun fins i tot passable.

*

Collage d’OX

"POLVO ENAMORADO"

“POLVO ENAMORADO”

*

2-11-16

*

El sonet de Quevedo s’acaba així: ”(...) Serán ceniza, mas tendran sentido. /

Polvo serán, mas polvo enamorado.”

            Així vull les meves cendres, quan algú les dipositi o escampi al costat dels ocellets que han mort abans que jo. I jo seré com ells, que volaven lleugers i un dia la vida cruel els va abatre a terra. ¿Vida mal dissenyada? No ho sé. Però com que Joan de la Creu diu que en la tardor de les nostres vides serem examinats d’amor, les meves cendres seran enamorades.

            Es parla molt de cendra aquests dies. I la institució que hauria de callar, és la que pontifica per no dir altra cosa vulgar. Hipocresia és haver cremat tants infeliços a la pena cruel de foguera per les seves idees i esventar les seves cendres. Ara manen que les cendres es recullin als columbaris. Els pares dominics, amb aquell furor als ulls, han excel·lit en atendre denúncies i torturar la pobra gent. I beneir exèrcits, ells mateixos lloant el sant Senyor dels exèrcits, fent cadàvers que es cremaven, anònims, o es podrien soterrats vora els camins. Supèrbia de l’Església oficial. Exhibeixen tantes relíquies dins d’ornaments de plata, or i pedres, i diuen que no es poden conservar a casa les restes funeràries. “Exemplum dedi vobis, vos ita faciatis”. Crist deia això, però no sé si serà possible seguir-lo, perquè ell no va deixar restes, oh paradoxa.

            Avui, dia de difunts, havia d’escriure aquestes línies. Que tots els difunts tinguin la pau i lleugeresa que es mereixen.

            *

Collage d’OX