EL CASTELL
D’ALADÍ
*
30-7-14
*
Salutacions de
nou, que tinc ganes de tornar al blog encara que sigui des de Mont-ral, on la
cobertura és pèssima i cridar Internet, heroic.
A Caldes de Boí, on fugíem quan gairebé no tenia l’alta mèdica, vaig
haver d’aprendre a caminar de nou, i no exagero: braç de Vicenç i bastó, un pas
darrere l’altre amb gran feinada i esforç. I molt descans perquè el cos no em
seguia. Al final de l’estada ja podia caminar amb dos bastons per un senderet
verd, ombrós i, això sí, pla.
Ara ja som a Mont-ral i encara arrossego molèsties, però vaja, he pogut
fer algun camí dins del bosc que em pensava que no veuria més. Moltíssimes
gràcies per totes les vostres amables respostes i desigs de salut.
Aquí la calma és monàstica. Recordo que una de les meves primeres
vocacions va ser la de convent de clausura o monestir. No sabem si la vida ens
fa complir o trair els camins, i sempre en queda un eco llunyà i amable. Ara
faig gairebé la feina de copista medieval: em tradueixo al castellà la meva
novel·la “Cerimònia privada” (Columna). Molt disfressada, es basa en la curta i
fatal trajectòria d’Isabella, casada amb un Hannover cunyat de Carolina de Mònaco.
A les revistes hi ha fotografies del casament d’aquesta parella. Volia saber
quins motius podien induir una noia com ella a acabar com va acabar i la vaig
situar al nostre castell de Tamarit. Privilegi de pintors, escriptors i també
d’Aladí el de la llàntia, això de poder canviar noms i traslladar castells en
l’aire. Algunes tardes de núvols rosa encara veig el castell d’Aladí com em
passa pel davant, camí de l’impossible.
Ja escriuré el que vaig prometre.
*
L’oca de Taüll. Foto de Vicenç Roca.
