VIATGE AL FONS
D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els
paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La
muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
Simone de Beauvoir, a “La força de
les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em
retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui
es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els
camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre
l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins
(...)”
Els llocs que tant he viscut que ara
em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i
ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro
només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata
de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
Llavors, en posar el cap al coixí,
sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin
tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges
que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant
cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de
l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes
de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
Pedra per pedra, mata per mata; la
blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells
faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per
mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre,
escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un
paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
*
Olis d’Olga Xirinacs
