VIATGE AL FONS D'UN PAISATGE



VIATGE AL FONS D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
            Simone de Beauvoir, a “La força de les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins (...)”
            Els llocs que tant he viscut que ara em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
            Llavors, en posar el cap al coixí, sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
            Pedra per pedra, mata per mata; la blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre, escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
            *
            Olis d’Olga Xirinacs

MALALTES D'AMOR



MALALTES D’AMOR
*
5-5-18
*
Primer va ser Sulamita, la dona decidida, forta, enamorada, la que expressava els seus sentiments, l’única, diuen els estudiosos, entre les altres dones de la Bíblia. La dona estava sotmesa a l’home, gairebé era invisible, dona només reproductora. Sulamita no: ella decideix, va i ve i conta els seus amors amb tota llibertat.
            Hi ha un moment que invoca les seves donzelles per demanar: “Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça.” Durant una absència de l’estimat les convoca de nou: “Jo us conjuro, filles de Jerusalem, si trobeu el meu estimat, ¿què li contareu? Digueu-li que estic malalta d’amor”.
            Prenc la il·lustració d’un bell llibre del 1934 que hi ha a casa i que es diu “Estampas Bíblicas”, molt consultat per mi en la infantesa, per les seves precioses làmines amb terribles batalles, serps, diluvi, foc, sacrificis... Aquest gravat és de L. Obermann.
            *
            Una altra malalta d’amor és la que figura a la preciosa pintura de Jan Steen (Leiden 1626-1679), un dels meus admirats holandesos del XVII. Un metge amatent pren el pols a la noia que, asseguda, reposa el cap en un coixí flonjo. L’enamorada fa un posat tristoi, va ricament vestida amb seda i vellut i disposa d’una cambra ampla i còmoda. El metge li donarà algun consell, potser una estona de conversa, però sap que el mal no té remei. Aquí no sabem si l’estimat és lluny, potser en algun viatge comercial mar enllà, però sí que observem que la pena és llarga.
            Tant si l’enamorat és present com si no, comprovem que qui estima, més que qui és estimat, sovint pateix mal d’amor.
                                                               *