EL GAI PIRÒMAN

EL GAI PIRÒMAN

            *

            25-2-17

            *

            Els diaris d’avui porten una notícia que m’ha  fet riure de debò. Resulta que en dues escoles de l’Opus, a Sant Cugat del Vallès, tenen com a llibre de lectura una publicació que equipara els homosexuals amb perversitats diverses, com ara ser cleptòmans, incendiaris, i altres graciositats.

            Qualsevol pensaria que escola “cristiana”, concertada (pagada en part per nosaltres) i tutelada per bisbes, observaria un comportament realment cristià, sense cometes. Però no: el llibre en qüestió és d’un bisbe francès, ‘chapeau’.

            Com que és Carnaval, de seguida m’he imaginat un gai, qualsevol dels que coneixeu, en tinc uns quants amics bellíssimes persones, que se’n diu, correria cap al primer bosc eixut de les secades, i hi calaria foc. De pensar-ho reia tant que he hagut de beure aigua per parar.

            He suposat que, en veure un gai incendiari, totes les host de guerrillers de Crist Rei i altres afins sortirien a empaitar aquesta mena de gais i els cosirien a fletxes, que el nom de Crist Rei indica això, una guerrilla de temps pretèrits.

            Miraré bé la rua, avui, per veure si trobo una comparsa d’aquestes característiques. Que la coca de llardons us faci bon profit.

            *

RÈQUIEM NOCTURN

RÈQUIEM NOCTURN

*

18-2-17

*

Les onze tocades. Negra nit. El Passeig, desert en la nit d’hivern. El Balcó, fent de frontera de la ciutat amb el mar salvatge: només un espai, sota l’espadat de 35 metres, pels jardins, la via del tren i la platja.

            S’ha tirat Balcó avall, fosc com aquella hora. Ha deixat el calçat ben aparellat tocant la barana abans de saltar. Qui sigui, que no ho sé. Quan escric això ja s’ha fet de dia sobre una mort solitària. Una més, aquí.

            Llums intermitents, Mossos guaitant avall, impedint el pas a les escasses persones que passaven. Després de bona estona, han recollit el calçat i han marxat tots. Ja hi devia haver anat el jutge. El Balcó, separant la fosca dels fanals del Passeig.

            Trio una cançó de Bach per aquest comiat solitari; la mateixa que tinc triada per a mi. És del Llibre de Corals per a la mort: “Vine, dolça mort”. BWV 478.

            “Vine, dolça mort, vine, descans benaurat,

            oh, si ja fos

            on hi ha els exèrcits dels àngels,

            i deixés aquest negre món

            per entrar a la tenda blava de les estrelles,

            cap al cel més alt.

            Oh, descans benaurat.”

            *

            Foto OX, des de casa.

            

DRONERIES

            DRONERIES

            *

            10-2-17

            *

            L’egiptòleg ucraïnès Nikolai Belinsky acaba de publicar part de les seves investigacions sobre uns fets sorprenents. Segons el científic, els antics egipcis ja s’havien servit d’aparells molt semblants als drons actuals. La civilització egípcia hauria desenvolupat uns ginys molt eficaços que mantenien en cambres custodiades.

            Belinsky sosté que moltes de les aparicions angèliques o demoníaques que relata la bíblia en les seves diferents versions i traduccions, van ser causades per aparells sàviament dirigits. Del que he llegit només citaré els casos que es referien als que es van fer servir per atemorir el poble jueu. Cada àngel aparegut a profetes per anunciar males noves, era un artefacte perfeccionat pels científics egipcis, excel·lents maquilladors que així obtenien els efectes desitjats. Només limitant-nos als evangelis ja trobem àngels que anunciaven embarassos, que incitaven a llançar-se per penya-segats, que parlaven des de l’aire durant el bateig de Jesús, que desorientaven Josep amb notícies inquietants i que vigilaven sepulcres buits amb ànim de dispersar els creients.

            Belinsky encara parla d’un acte de venjança anterior a l’escriptura dels evangelis, però la transcripció allargaria massa aquest post.

            Fa poques setmanes han fet entrar drons a la catedral de Tarragona per retratar-la des d’angles inèdits. Aquests artefactes podrien enregistrar segons quines converses nocturnes que tenen lloc al recinte. Vivim temps  molt interessants.

            *

            Esbós de possibles drons egipcis. Reproducció del document de Nikolai Belinsky que il·lustra la seva publicació.

"ARA JA PUC MARXAR EN PAU"

“ARA JA PUC MARXAR EN PAU”

*

1-2-17

*

“Nunc dimitis...”. Al temple de Jerusalem s’hi aplegava gent d’allò més diversa. Poc temps després d’haver nascut Jesús, els seus pares, segons tradició, el van anar a presentar al temple previ pagament de dues tórtores o coloms. La Llei manava fer-ho així amb els fills mascles.

            Resulta que allà hi van trobar l’ancià Simeó esperant l’acompliment d’una promesa. Sembla que l’Esperit Sant li havia dit que no moriria fins haver vist el Crist, o Ungit del Senyor. Simeó va demanar als pares que li deixessin tenir el petit als braços, i llavors va dir aquelles paraules que tantes vegades hem cantat: “Ara, Senyor, ja pots deixar marxar en pau el teu servent, segons em vas prometre. Perquè els meus ulls han vist el Salvador que ens has donat perquè, a la vista de tots els pobles, sigui llum resplendent que il·lumini els gentils i glòria del teu poble Israel. (Lluc 2, 22-32) ” Per això demà és la festa de la llum.

            El costum masclista de l’Església exigia que, alhora, la mare recent es purifiqués, pel fet d’haver parit fill; no així el pare. Mal costum aquest que arriba fins els nostres dies. Per això demà també es coneix com festa de la Purificació de Maria.

            El que m’agrada més, però, és la il·lustració del famós i bellíssim Llibre d’Hores de Jean, Duc de Berry (1340-1416), que va encomanar al taller dels germans Limbourg cap al 1410 i que no es va enllestir fins després de la seva mort. És el llibre d’Hores més notable de tota l’època gòtica.

            A la il·lustració s’hi pot veure el grup de gent descrit. Però el que m’impressiona és el gest de la mort, situada darrere de Simeó i que el mira amb avidesa esperant la promesa acomplerta. Aquella cara blanca, que en la seva buidor expressa tan bé l’afany de segar la vida, i pensa que ja ha demorat prou el seu afany possessiu.

            Llum, purificació, i sempre la mort present reclamant la seva presa.

            *

            Il·lustració del Llibre d’Hores del Duc de Berry. Captat d’Internet.