NO ÉS UN
ADÉU PER SEMPRE (espero)
*25-5-13
*
Adéu a tots
els que em feu companyia al blog. Ens n’anem a les muntanyes perquè la calor no
m’agrada i busco la fresca. Primer al País Basc i sense ordinador. Després a
Mont-ral, per passar-hi l’estiu; allà, després de les peripècies necessàries
que comporta adaptar l’ordinador a un lloc on no hi ha cobertura, intentaré
comunicar-me de nou; en precari, això sí. Som a 30 quilòmetres de la capital
industrial, però no hi ha comunicacions. Misèria. Ni clavegueram, tenim. Com al
temps de les cavernes. Ja es veu que les autoritats vetllen per nosaltres, mal
llamp.
Us deixo la meva imatge vestida de
Manelic. 15 anys tenia quan els meus pares em van portar al Puigmal. Allà, algú
del grup va proposar que em vestís de Manelic i em van deixar barretina i
bastó.
A migdia, una tempesta típica, amb
els llamps espetegant sobre les pedres, va obligar el grup a baixar
corre-cuita. Ni el camí, vèiem, i seguíem un rierol que, suposàvem, ens
portaria avall, perseguits pels llamps retorts, pluja i calamarsa. No sé si en
Manelic, a les seves terres altes portava espardenyes de pagès o calçat més
adient. Jo sí, ben mal aconsellada. Descalça vaig arribar, i la meva mare
m’anava retornant amb flassades i fregues. No he volgut pujar cap més pic. Anys
més tard, a Nou Creus ens vam extraviar baixant una tartera ben dreta que mai
no s’acabava: llavors vaig refermar la decisió de no tornar-me a enfilar,
almenys a peu.
Que acabeu de tenir una bona
primavera.
*
Olga al cim del Puigmal vestida de
Manelic.