TERRORISMES

*
Dues maneres de morir ens produeixen especial terror. Causar terror és el que pretenen els terroristes. Terrorisme conscient per mà de l’home: atemptats amb explosius, incendis, enverinaments, contaminació...

Terrorisme ¿inconscient? per causes ¿naturals?: terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis... La Terra imperfecta és formada per plaques tectòniques que col·lideixen entre elles i produeixen el terror.

Entremig, nosaltres, la gent pobra i la rica. El terrorisme conscient potser serà eradicat algun dia, cosa que no crec a causa del pensament de Freud: “l’home porta dins seu l’instint de destrucció”. Aquest terrorisme conscient és imatge del terrorisme inconscient: formem part de la mateixa Terra.
*

*

*

El nínxol 42. Collage d'O.X.

NIT TRANSFIGURADA

*

LA NIT TRANSFIGURADA

Que l’amor transfigura ho sabem tots. Que la nit transfigura també ho hem comprovat: ombres que s’allarguen i prenen vida; reflexos espectrals sobre les aigües quietes o turbulentes; mirades fosforescents; volums enganyosos de paraules sense cos, però també cossos sense paraules.

De nit el bosc s’anima i pren formes inquietants o còmplices. Dos amants passegen entre llum i ombra. Conversen. Hi ha drama, confessió i reconciliació segons el poema de Dehemel.

Per això Arnold Schönberg, el 1899 va escriure el sextet “La Nit Transfigurada”, basant-se en el poema; encara en la seva etapa expressionista, i portant fins a l’extrem les deliqüescències de Wagner. Schönberg va escriure l’obra també amb deliris febrosos, a l’inici dels seus amors. Estava enamorat i la nit ho transfigurava tot.

*

*

*

Postal de festeig dels meus avis.

AMORS PERDUTS

*

Qui més qui menys té memòria d’algun amor perdut, ni que sigui en l’adolescència. En amor, hi ha qui abandona i qui és abandonat. Un en surt indemne i l’altre ferit, a vegades de mort.

La contemplació dels arbres arrencats per la fúria del vent, que he anat comentant aquests dies, m’ha fet pensar en els amors perduts. En l’espessor del bosc, en caure l’arbre a vegades queda repenjat en un altre, com qui es dol de la seva pena sobre una espatlla amiga que el consola.

Si la caiguda és obliqua, algunes arrels encara s’arrapen a la terra i proven inútilment de mantenir amb vida l’arbre o almenys algunes branques. Com en els amors, llavors el patiment es prolonga i la tortura acostarà la mort amb una lentitud insuportable.

En el bosc, que és la vida, també es perd i es guanya. No sé si sobreviuen els exemplars més forts o els més ben adaptats, aquest és un dubte que sovint discuteixo amb família i amics. En els amors perduts, seria llarg d’explicar.
*
*

*

Postal de festeig dels meus avis. O.X.

100 ANYS

*

Comptàvem els anys del pi. Els cercles concèntrics del pi esplendorós arrencat pel vent. L’havien serrat en grans segments, encara fresca l’olor de la resina. Vam comptar 100 anys. Cada cercle una lenta creixença de 365 dies.

Si, asseguts com estàvem al bosc de les Fades, entre verd i boira, haguéssim fet els càlculs amb calma, hauríem sabut com van ser els anys del pi; tiraríem enrere: anys de pluja, de sequera, anys durs o generosos. Així fins al 1909.

El pi va néixer el 1909. Com els meus pares. Amb la Setmana Tràgica. Quan Rakhmaninov estrenava la seva Segona Simfonia, espectral i bellíssima. Quanta història. Quantes històries que es va emportar el vent.
*
*

* El bosc encantat. Collage d'O.X.

POLÍTICA MISERABLE

*

Un poble ha de ser pròsper, culte, format i informat. És el que volem per Catalunya.

Llegeixo al diari que la Generalitat restringirà la compra de llibres que fan les biblioteques per falta de pressupost. ¡Indignant! Indignant i gairebé increïble si no fos que sabem bé que en la política el poble sempre va a la cua, sigui en sanitat pública, ensenyament, “benestar social” i... cultura. Entesa ara i aquí en restringit com a formació. Perquè cultura en el seu sentit ampli és la manera de ser i de fer d’un poble.

Hi ha diners per banquets i dinars de treball no precisament austers, per viatges, per cotxes de luxe, guardaespatlles, delegacions a l’estranger per demostrar a no sé qui el que en realitat no tenim: Cultura. ¿Per què, sinó, es barallarien els polítics per esgarrapar la seva prebenda?

Però els llibres... Com va dir davant meu un alcalde: “ Per quatre ‘còmics’... “ I va desaparèixer una biblioteca del centre de la ciutat.

*

*

*

Collage d'O. X. (Autobiografia)

ESPECTRES

*

LA TORRE DEL MORO

Resisteix tempestes i ventades. Cada vegada pels seus ulls buits es pot veure més paisatge, perquè finestres i portes ja es van estellar fa anys o algú en va fer foc. En aquest punt alt, 950 metres, obert a les ventades i boires que pugen gairebé cada tarda de La Mussara, hi ha el que en diem la Torre del Moro i que en realitat és la casa Grau, ara esquelet amb els seus amples balcons de queixals descarnats, refugi d’espectres que baixen dels Motllats o arriben de les masies enrunades que s’escampen pel terme.

La Torre descansa entre amples i rossos camps de cereals, ara encara per segar, escolta els ramats que s’endinsen als boscos i veu, com ahir nosaltres, un cérvol amb cornamenta completa que desapareixia entre el pi roig. La Torre, al vessant dels Motllats, presideix també l’espessor magnífica de la Serra del Pou. Vigila amb els seus ulls morts el fantasmal campanar de La Mussara, un altre punt de resistència a frec de la mort imminent.

Per això la boira és compassiva: amortalla, unes vegades amb espessors grises, altres a la posta, amb suaus esfuminats rosa i nacre.

*

*

Foto d'O. X.

LES COSES AMABLES

*

En un racó del nostre jardí salvatge hi ha aquesta capelleta que va fer Vicenç. La rajola, de Riera, conserva colors i daurats. És del 1979 però es va col·locar després. Hi ha plogut, nevat, ventejat i pedregat a sobre. Diria que és símbol de la calma. La Família, amb el Nen, també observen els dies plàcids i escolten la brisa suau entre els pins i les alzines. Senten les mallerengues, els tudons, els gaigs, les merles i els corbs. Per davant potser hi han passat el teixó, la guineu i el senglar.

Als escriptors a vegades ens regalen objectes curiosos: records i publicacions de pobles i d’entitats diverses on hem anat a fer pregons i conferències. Tot té el seu lloc a casa nostra. Com aquesta delicada rajola al petit bosc que també ens acull a nosaltres.
*
*
Fotografia de Miquel Vinya

TARRAGONA, PUNT NEGRE

*

Un núvol tòxic d'òxid de nitrogen va embolcallar Tarragona. Excelsa la qualitat de l'aire. Vivim de miracle. Si s'avisa la població perquè es protegeixi segons el pla vigent, les autoritats proclamen que s'exagera. Si no s'avisa, com en el cas de l'avaria de la nuclear d'Ascó, hi ha sancions per no haver alertat la població. Despropòsits, ball de contradiccions i, sempre, perill.

Titular del Diari de Tarragona: "Dels 17 punts negres en carretera que hi ha a Catalunya, Tarragona en posseeix 9 ". Més de la meitat. Pèssima gestió, total imprevisió, màxims sinistres.

Ara hi ha un foc tràgic als Ports de Tortosa. En molts indrets de reserva natural la nul·la gestió dels boscos i la despreocupació culpable faciliten el foc, i el piròman ho sap. Es restringeix la circulació però el piròman no ha de venir: ja és dins. Pel més profund del bosc trobem senyals de fogueres amb pedres al voltant per seure. I el ramatge sec que sempre denuncio. Tot plegat, Tarragona és un punt negre. De dol.

*

*

*

Composició d'O. X.

AMOR

*

Avui a Mont-ral ens hem llevat amb olor de bosc cremat i un tel de fum que arribava de ponent. He trucat al 112 on, diligents, m'han dit que ho anirien a revisar però que segurament seria de l'incendi d'Horta.

Aquí un incendi donaria feina per la mala gestió del bosc, amb tot el ramatge sec de tales antigues. Fa anys que ho denuncio, sense cap resultat. Un sotabosc net facilita les tasques d'extinció. I a més hi ha els arbres arrencats de les ventades de primavera, encara amb branques verdes.

Per tal de contrarestar l'angoixa, parlo d'amor. A l'estiu els cors també se solen inflamar, i alguns es cremen i tot. Quantes postals creuades, quantes esperances, quants desenganys... Ah, els enamorats.

Per això ofereixo el revers de dues postals dels meus avis Gustau i Lola en el seu festeig. Confesso que no les he acabades de llegir, però amb lupa es pot fer. El seu amor era com les estrelles i el sol. S'havien de lluir, com els paons reials amb la cua estesa.

*

*

*

Postals d'herència familiar.

MORT AL BOSC

*

Moments abans de saber la mort dels bombers que apagaven el foc als Ports de Tortosa, érem al bosc i amenaçava tempesta de ponent.

El bosc, enguany, fa pena: centenars de pins arrencats de soca rel per les ventades de primavera. Encara amb les agulles verdes, arrapant-se a la vida, però arrossegant i alçant enormes pans de terra en la seva caiguda, arrels enlaire i, en la foto, es diria que braços en creu. Observem, despullat, el fons on s’arrapaven, on havien crescut fins fer-se enormes i saludables.

El meu homenatge als professionals morts, als ferits i a tantíssima gent que intenta controlar incendis. A tanta gent que pateix: la mort del bosc i la mort al bosc, moltes vegades deguda als instints assassins dels que sempre queden impunes.

Que aquesta creu sorgida al cor de la muntanya de manera involuntària serveixi de memòria per a aquells que donen la vida pel bosc.
*

*

*

La força del vent. V. Roca

INCENDIS

*

INCENDIS



A migdia, la brisa esperada mou les branques febles

on salten els ocells de potes fràgils;

empeny les papallones mansament,

i les abelles, i les flors madures que s'espiguen

radials i altives sota l’aire en flama.



Sento la merla inquieta escorcollant les fulles

sota l'avet que mansament verdeja,

vent de migdia, marinada encesa:

passa el fum lentament, sepulcre ardent de la natura.


Des d’aquí on sóc em sobren les paraules

que algun dia veuràs: l'aire les porta,

atroç i desfermada aquesta força viva

que devora l’entranya i la volada i s'obre pas

amb gest irracional, duríssim i titànic.


Arribarà potser l’incendi als teus ulls líquids,

portal feliç que prefigura els somnis,

però ets molt lluny per morir amb mi,

que moro en cada bri de molsa, en la vida petita.


Porto plomes caigudes de les aus en vol, també d'aus mortes

en atacs sanguinaris. Porto l'olor d'espígol i de boix,

l'aspre olor de terra i la severa plenitud del teix,

i un batre d'ales transparents a l'aigua,

fletxa brunzint, metàl·lica textura.


Sembla que el món bategui al meu compàs

però és el món que em mana, cendra i ala,

món que escriu i es detura en un incendi

sense refugi i sense tu, la llum de mar perduda.

*

juliol 06

LLEGENDES APÒCRIFES / CERTES DE MONT-RAL - 6

*

En Joan sortia de nit a caçar. Hi ha animals i persones que cacen de nit, i ell n’era afeccionat.

Un vespre que sopàvem plegats ens va explicar que ell no era home que s’espantés fàcilment, però una vegada, mentre vigilava al mig del bosc espès, no va sentir el frec de passos a les fulles seques ni les branquetes que es trenquen, no: va sentir només un gemec que ell hauria dit que era de dona. El gemec es va tornar a repetir, i a ell li corria un calfred per l’espinada, no gosava moure’s. El gemec no era sempre al mateix lloc, però era, li semblava, a Joan, d’una sola veu o ésser que vagava, que es movia sense pes ni remor d’ales.

L’endemà a la nit va tornar al mateix lloc. El bosc ha cobert amb els anys les masies enrunades i els marges de pedra. El que abans era vida ara és una espessor d’alzines, pins, arítjols i boixeres. En Joan s’estava immòbil. S’esperava. El gemec es va deixar sentir prop d’una paret recoberta per l’heura espessa i els esbarzers, que llavors florien i alguns ja fruitaven i tot. Duia la màquina preparada per fer la fotografia, i és la que ens va ensenyar. Ja apuntava l’alba i els gemecs s’apagaven.

En Joan va reconèixer que aquella no era caça d’escopeta ni de gos.
*

*

*

Aparició al bosc. Foto Miquel Vinya.

LLEGENDES APÒCRIFES / CERTES DE MONT-RAL-5

*

Mont-ral és un territori càrstic, és a dir, ple de coves i avencs, foradat i, per tant, perillós. Hi arriben els espeleòlegs ben equipats a investigar; també hi ha tafaners sense preparació que s’exposen a accidents.

Dos nois van sortir de nit a explorar un indret de bosc on els havia semblat veure de dia una tomba, formada per una gran pedra rectangular amb una llosa plana al damunt. Era al camí de la Font Fresca, que arriba sota mateix dels Motllats. El primer ensurt el van tenir quan van veure l’estanquer, alt i prim, cobert amb una manta clara i portant una escopeta. ¡Un fantasma!, van cridar, però l’home vigilava els seus avellaners de les envestides dels senglars.

El que van explicar els dos nois després va ser que havien procurat entrar a la tomba mirant d’alçar la llosa de pedra, que només van poder separar pocs pams. I que dins es va sentir un rebombori d’ales grans en un recinte buit, que s’allunyaven cap algun forat de sortida que ells no sabien. Els va arribar al nas una alenada pudent d’aire viciat. Van tapar la tomba per fugir corrents cap al poble, esgarrinxats d’esbarzers. Ells sempre van creure i assegurar que aquella era la tomba de Dràcula o d’algú que revivia en la nit, no sabien qui. Per això en aquell indret ara hi ha una petita llosa d’advertiment amb el nom escrit: Dràcula.
*

*

*

Tomba de Dràcula. V. Roca

LLEGENDES APÒCRIFES/CERTES DE MONT-RAL - 4

*

El tio Juan va ser molts anys agutzil de Mont-ral. Portava una gorra oficial amb visera i les lletres A. M. en galó daurat, que volien dir Ajuntament de Mont-ral, però que ell interpretava com Alto Mando, i així ens ho deia. Criava cargols en una arca gran de fusta i els donava farina i herbes. Tenia el costum d’anar remugant coño, coño. El tio Juan va arribar a vellet i sota la gorra se li veien tofes de cabell ben blanc.

Un dia va agafar el camí de les fonts del Glorieta amb la intenció de baixar a Alcover a peu. A Alcover no hi va arribar, ni se’l va trobar enlloc: cap cotxe l’havia portat, cas que ell hagués pres un altre camí o carretera; ningú hi havia parlat. Amb el temps, ni patrulles de civils, ni caçadors, ni boletaires, ni senderistes, tot molt abundant en aquell sector del Glorieta, van trobar restes del tio Juan. Ni la gorra, ni un fil de roba, ni un botó. No podia haver arribat gaire lluny tot sol, perquè era vell i escardalenc. De les bèsties menjades se’n troben plomes o bocins de pell. Del tio Juan, ni el rastre.

La nit que va passar el cometa, amb una magnífica cua encesa giravoltant, el Centre de Lectura de Reus va organitzar una sessió divulgativa al camp de futbol, amb telescopi perquè la gent pogués mirar i admirar. Érem força assistents en la nit clara. Quan va haver passat el preciós cometa i parlàvem entre nosaltres, algú va fer notar que entre una alzina hi havia roba grisa i una gorra de plat amb les lletres A. M. Hi va haver comentaris de tota mena i per a tots els gustos. Molts no havien conegut el tio Juan ni n’havien sentit parlar. Se’ls va explicar el fet. Uns quants van interpretar que les restes les havia deixat el cometa. No hi havia ossos, només roba, i es va acceptar la hipòtesi que, en cas d’haver estat raptat l’home per éssers desconeguts, també cosa habitual sobretot als Motllats, la roba l’havien trobat indigerible.
*
*

*

Altocumulus a Mont-ral. Foto Miquel Vinya.

LLEGENDES APÒCRIFES / CERTES DE MONT-RAL - 3

*

La Serra del Pou es coneix com Dent de Llevant en llenguatge mariner. El nom que donen els pescadors als referents en terra és d’una gran riquesa. Aquesta serra s’acaba de manera abrupta, en tallat, com es veu a la fotografia. Al fons hi ha la vall del riu Glorieta. Al vessant nord, a mitja muntanya, hi ha la destruïda ermita de les Virtuts, que es pot distingir des de Mont-ral a ull nu.

Aquesta ermita era habitada per dos religiosos que ensenyaven doctrina i lletra als infants de les rodalies, inclosos els de Mont-ral. Pagesos d’aquí m’explicaven que els havien vist quan pujaven al poble, amb les sotanes d’un negre que ja era verd, humils, pobres, respectats. Els donaven menjar o una almoina. Corrien els anys de la insurrecció franquista quan van desaparèixer.

Dels dos religiosos no se’n va saber res més. Dels nens tampoc. Però algunes nits de lluna entelada per la boira, s’ha vist pujar els dos bons homes, sempre buscant els infants per fer-los doctrina. S’aturen al també destruït camp de futbol que ara serveix de pàrquing als escaladors del Glorieta i voltants. L’observador atent que m’ho explicava, hi està acostumat. Diu que també hi acudeixen els nens, uns del poble, de cases enderrocades; els altres de masies llunyanes ara engolides pels esbarzers i els garrics. I que tots plegats juguen a futbol en un silenci estrany, només interromput per rapinyaires nocturns. Al pas dels jugadors, la boira es mou lleument, com impulsada per un inexistent corrent d’aire.
*
*

*

Foto V. Roca

LLEGENDES APÒCRIFES / CERTES DE MONT-RAL - 2

*

Llegendes apòcrifes de Mont-ral - 1

Som a Mont-ral, dins d’un tou de boira, habitual aquí. Silenci. Misteri.

Dins del Cau de Blocs hi ha arbres mil·lenaris. El Cau de Blocs és l’interior feréstec d’una contramuralla dels Motllats, cantó nord. Costa d’arribar-hi, d’entrar-hi, i el recorregut s’acaba més al sud, de cara a ponent. És format per blocs enormes de pedra manejats per cíclops. Hi ha un microclima que afavoreix vegetacions estranyes i arrels torturades. Per abraçar el teix imponent es necessiten quatre persones. Els blocs de pedra s’han desprès en algun moment de la muntanya, però en tot el curt recorregut un silenci mortal omple l’espai.

A la cova que es troba a la banda esquerra, hi vivia fa molts anys un mag remeier, és a dir, que recollia herbes, fruits i serps i en feia ungüents. El greix de serp cuit en paella és bona untura. Si era mag o no, costa de comprovar, però la gent dels pobles veïns ho creien així. Llavors ningú coneixia l’entrada al Cau de Blocs.

Però a poc a poc els excursionistes, ben equipats, van començar a explorar. El primer que va entrar al Cau de Blocs va quedar aixafat per una roca plana que el cobria tot. Però els excursionistes són atrevits i van envair el territori de l’home guaridor. En aquells temps hi va haver desaparicions inexplicades, però el mag remeier va intuir amb tristesa que allò no tenia aturador i que ell no podria amagar tanta gent sota els blocs.

Per això va prendre la forma d’un drac que veureu a l’entrada del Cau, i ara només surt de nit, quan canta el gall carboner, quan furetegen la geneta i la guineu i quan dormen les àguiles i els corbs.
*

Era quan floria la vidalba fent garlandes per boscos i marges. La família G. vivia a la casa més alta del poble, sota de l’església. Una casa encarada als Motllats.

Tothom sap que els Motllats tenen uns superfície plana on s’han vist llums i senyals estranyes; els entesos diuen que és lloc d’aterratge d’ovnis, és a dir, elements desconeguts. Alguns radioaficionats hi han col·locat antenes per captar indicis no se sap ben bé de què. Els G., amics nostres, eren radioaficionats, també.

Una nit d’estiu, ja recollits a casa amb les portes tancades, van notar que una llum verd brillant s’acostava i s’introduïa per les escletxes de portes i finestres. Ningú de la família va gosar mirar enfora, ni van pensar que allò fos un incendi. Van tancar porticons i passar cortines. Sempre segons ells, la llum es va fer tan intensa que van agafar por i es van atrinxerar al dormitori. No hi va haver soroll per part de fora. Només unes fortes vibracions que els van atemorir. Fins que la llum es va retirar tal com havia vingut.

Quan el més atrevit es va decidir a mirar, un rastre pàl·lid de llum verda desapareixia a la plana dels Motllats, dalt de tot, on diuen que, a més d’aparicions, la gent se sol perdre. No es va captar cap senyal a través de la ràdio. Els G. ja no hi viuen, i la casa es veu estranyament deshabitada.

*

*

*

Jardí del somni. Foto d'O.X

LLEGENDES APÒCRIFES DE MONT-RAL - 1

*

Som a Mont-ral, dins d’un tou de boira, habitual aquí. Silenci. Misteri.

Dins del Cau de Blocs hi ha arbres mil·lenaris. El Cau de Blocs és l’interior feréstec d’una contramuralla dels Motllats, cantó nord. Costa d’arribar-hi, d’entrar-hi, i el recorregut s’acaba més al sud, de cara a ponent. És format per blocs enormes de pedra manejats per cíclops. Hi ha un microclima que afavoreix vegetacions estranyes i arrels torturades. Per abraçar el teix imponent es necessiten quatre persones. Els blocs de pedra s’han desprès en algun moment de la muntanya, però en tot el curt recorregut un silenci mortal omple l’espai.

A la cova que es troba a la banda esquerra, hi vivia fa molts anys un mag remeier, és a dir, que recollia herbes, fruits i serps i en feia ungüents. El greix de serp cuit en paella és bona untura. Si era mag o no, costa de comprovar, però la gent dels pobles veïns ho creien així. Llavors ningú coneixia l’entrada al Cau de Blocs.

Però a poc a poc els excursionistes, ben equipats, van començar a explorar. El primer que va entrar al Cau de Blocs va quedar aixafat per una roca plana que el cobria tot. Però els excursionistes són atrevits i van envair el territori de l’home guaridor. En aquells temps hi va haver desaparicions inexplicades, però el mag remeier va intuir amb tristesa que allò no tenia aturador i que ell no podria amagar tanta gent sota els blocs.

Per això va prendre la forma d’un drac que veureu a l’entrada del Cau, i ara només surt de nit, quan canta el gall carboner, quan furetegen la geneta i la guineu i quan dormen les àguiles i els corbs.
*

*

*

El gran teix. foto V. Roca

PÀTRIA

*

Mare Pàtria

La Mare Pàtria seu amb paciencia esperant la pluja de milions d’euros que s’acumulen al firmament on brillen els diners que el Govern Central promet un dia sí l’altre no.

La Mare Pàtria ha vist com aquests diners, que eren seus i que ella necessitava per mantenir casa seva, s’anaven evaporant com un llac africà a ple estiu. Cada any les mans pidolaires i les boques centrals obertes exigien una ració que anava aprimant el dinar de les taules catalanes.

Ara seu amb paciència i fermesa esperant com a almoina allò que li havien pres. Per haver donat, ni les gràcies li manifesten. Per rebre, la Mare Pàtria s’haurà d’agenollar agraïda.

Sort, sort que els diaris esportius i les seccions d’esports engreixen soles els estómacs dels fills de la Mare Pàtria. Sort. No veu cap fill seu que no estigui aferrat a algun diari fent càlculs i especulant sobre competicions de futbol com si li anés la vida. Amb menjar diaris ja en tenen prou els seus fills, com diuen que Joan Evangelista es menjava els llibres a Patmos. “¿Quousque tandem...?”, pensa, entristida.

*

*

*

Postal de festeig dels meus avis.

MALA GESTIÓ

*

Aquesta foto vol significar un rèquiem. Primer pels preciosos boscos d'aquest Pre-Parc de la Serra de Prades, a Mont-ral. Fa anys que denuncio la mala gestió del bosc. Quan hi ha tales de pins, es deixa tot el brancatge sec fins dalt de la muntanya, perquè l'incendi pugui cremar millor.

Enguany, quan hi va haver les terribles ventades, van caure força arbres. Se'n van serrar branques i s'han deixat al mateix lloc. Ara són seques, vermelles, per afavorir el foc. Ningú ha fet retirar res. Fa tres o quatre anys ja vaig parlar amb l'Administració, que és a Valls; amb l'alcalde; amb els forestals; amb el diari. Cap resultat. Altres pobles més diligents porten la màquina trituradora i les restes s'escampen o es retiren. L'Administració hauria de ser la primera interessada a gestionar bé el territori. Sense parlar de les restes de foguerades dels esmorzars dels caçadors, restes que trobem als llocs més feréstecs. Els boscos, ara, fan pena.

El segon rèquiem és pel que es veu a la foto: un pal de telèfon al mig del camí per on passen els cotxes. Es va asfaltar pels costats. No calen paraules. Aquest any l'asfaltat, com que era dolent, fa uns cràters com per quedar-s'hi clavat. Les males gestions són infinites. La gent, passiva.

*

*

*

Foto O.X.

HISTÒRIA (RESUMIDA) D'UN LLIBRE

*

Història d’un llibre.

Aquí teniu un bon llibre amb llarga història. D’uns anys cap aquí és conegut per familiars i íntims com a “llibre dels collons”. Veureu: és el Premi Sant Jordi “Al meu cap una llosa” i que va obtenir, cosa difícil també, el Premi de la Crítica. Va tenir molt bones crítiques, i corria l’any 1984. Tracta de la mort de Virginia Woolf, dona sempre d’actualitat. Porta abundosa documentació sobre el Londres i voltants de la segona guerra mundial, perquè a casa disposàvem dels butlletins de notícies de la BBC de l’època. El pròleg és de Pere Gimferrer.

Doncs bé, a pesar que llegiu als diaris que fulanet o fulaneta han tingut 20, 30 o X traduccions a no sé quantes llengües, aquest bon llibre no ha aconseguit en tots aquests anys ni una traducció mal que fos al castellà. Jo el volia en anglès, que és el que li pertoca. Ni institucions ni Proa ni agents literaris ni persones concretes han fet possible la traducció i publicació en llengua estrangera. Jo hi he batallat amb totes les forces, però considereu que un llibre d’aquesta categoria hauria d’haver sortit fora gairebé d’immediat. M’abstinc de fer comparacions. Ens arriben i comprem de seguida primeres obretes de qualsevol noieta estrangera que publiqui. Babaus. Només sé que per ser coneguts, els escriptors hem de ser traduïts. No els músics ni els pintors.

Em vaig pagar una excel·lent traducció feta per un professor gal·lès, Howard Croll, que viu a Figueres. Hi va treballar de valent i la correspondència d’aquells temps és valuosa. Doncs ni així cap institució ni l’editorial va moure un dit. Però jo, com la vídua empipadora de l’evangeli, insistia.

Per fi, i prescindint dels nostres “eficients” gestors culturals de pèssima política, una noia amiga, Victòria Gironès, Vicky, em va proposar d’introduir-lo a AuthorCrossing. Ella em va ajudar en tot, és a dir, ho va fer tot perquè jo en les tècniques d’Internet vaig peix. I després d’uns quants esforços a causa de la documentació, etc., una editorial d’Ohio m’envia una caixa amb els deu llibres que vaig demanar per a mi. Sense pagar prèviament l’edició, com ara se sol fer aquí. Ha arribat aquests dies que sóc a Mont-ral, i per això ho vull participar, perquè s’ha acomplert un legítim desig de fa tants d’anys. No ha estat pels “de casa”; no ha estat el que hauria d’haver estat; no ho sabrà ningú només els que llegeixin el blog. Però tinc el llibre a les mans, fa goig, i Virginia Woolf ha passat el mar i el cel.

*

*

*

SEGADORS

*

Segadors

Ara és l’hora, segadors,
per fi ha arribat el moment,
de recollir aquells diners
amb la falç i el cop calent.

El polític ben peixat
diu que cauran a cabassos
però el poble, fatigat,
es tornarà a tocar els nassos.
*

*

*

Lo Gayter del Glorieta.

*

Postal de festeig dels meus avis paterns.

VALL D'ARAN - 8

*

Contemplo la fageda, ara una altra, camí del Portilhon, en un sender on ens hem ficat explorant. Trobem una borda tancada, amb taula i una butaca de vímet mig esventrada. A la finestra un paperet clavat hi diu: “por favor, no rompan las ventanas, dentro no hay nada de valor”. Sec a la butaca i resisteix. Prenc uns apunts i deixo un escrit al costat de l’avís: “aquí va seure a descansar l’escriptora Olga Xirinacs, de Tarragona. Gràcies. “. El vent fa moure els papers i no sé fins quan resistiran.

Continuem i entrem a la fageda. Els faigs, majestuosos, solen tenir arrels de malson, torturades, antropomòrfiques, com si en ficar-se a la terra veiessin terrors que ens volen comunicar. Trobo un parell de bolets que em semblen ceps. En cinquanta anys que fa que busco bolets, no havia collit mai un cep. Ara ja els coneixeré. Recordo que l’hostaler Dedieu advertia que començaven a sortir. Els cullo. En trobem d’altres. Són tendres. l’un té una arrel enorme, un peu soterrat ample, que fa un pam.

Al vespre demanem al xef del Parador si ens els voldrien coure, a làmines i sense all. Fa uns quants escarafalls i parla de prohibicions, etc. Al final, com que som hostes que hi portem dies, allà, torna amb un paper dient que necessita la meva signatura per tal d’eludir responsabilitats. Ho diu amb reserves i excuses perquè trenca una norma, etc. Però apareix una plata amb uns ceps exquisits que enriqueixen el menú ja suculent. Un regal dels boscos.

I aquí acabo la seqüència de l’estada a la Val d’Aran. Sense grans rutes ni descripció de llacs d’alçada. Tot això ja es troba als prospectes turístics i als cartells de senyals. Aquest era un altre viatge i podria ser l’últim, però el sol que no s’acaba de pondre als cims serens encomana l’esperança.
*

*

*

Majestat del faig. O.X. - Escrivint a la borda. V. Roca.

VALL D'ARAN - 7

*

En una fageda vella, també en una avetosa, s’hi entra com en un santuari. No perquè te’n facis el propòsit, sinó perquè d’alguna manera la forma del lloc i la seva solemnitat t’ho imposen: quedes fascinat pel lloc, admires, no goses alçar el cap perquè les voltes o brancatges són alts i protectors i ja et sents bé a la teva mesura, que és la de terra, la de la pedra endolcida per la molsa compacta. Som a l'Artiga de Lin.

El sòl conserva sempre el color encès, de coure, de la fulla seca, en contrast amb el verd rotund de les molses que calcen les soques i les pedres. Hi ha silenci, a la fageda. Els excursionistes no surten del camí traçat pels guies i aquí no s’hi acosten, per sort. Admiro, toco aquests troncs que em donen ja fa molts anys resposta a tota pregunta sobre el temps, l’eternitat, la pau i la barbàrie. No aquests troncs sols, sinó els d’altres arbres que també conec. Ells ignoren però acullen. Han sabut viure, créixer i mantenir-se malgrat guerres, polítiques de tots colors, ambicions, religions, hiverns i estius.

Diuen amb bona intenció que abraçar-se a una bona soca dóna energia: jo també en comunico, la poca que em queda; estimo l’arbre. L’oloro, l’acaricio, m’hi assec, contemplo i penso que hauria de compassar els meus neguits al ritme tranquil de l’arbre. Però el meu temps és infinitesimal comparat amb el seu: ell es pot permetre la lentitud majestuosa, jo no. Són un bri d’herba al seu costat. I, ¿què importen aquí els meus llibres, projectes, decepcions i cansaments? Absolutament res. Seria un bon lloc per morir, per acabar-se tranquil·lament si això fos possible; aquí entre les fulles daurades i el cap a la molsa. La fageda no parla d’ànimes, de càstigs ni de recompenses, només de pau i robustesa. Però la pau i energia ara, al moment de viure, i ja n’hi hauria d’haver prou. No cabrien aquí totes les ensenyances de la fageda, ni de l’avetosa, ni de la roureda, pineda o albereda.
*
*

*

Trinitat del faig. Artiga de Lin. Foto O. X.

VALL D'ARAN - 6 -

*

Revisitar l’Artiga de Lin, i sort del cotxe. Ho dic perquè les muntanyes són les mateixes, però les meves cames ja no, i n’he patit. Fa 50 anys, en el primer viatge de noces, vam començar el camí a peu. Cap a la meitat, es detura un cotxe i un home francès ens demana si volem que ens porti. Pugem. Era un metge cordial que solia caçar a la Vall. Pel camí va cridar algú, potser un llenyataire, que li va respondre des de mitja muntanya. Ell somreia. Quan vam ser al pla ens va ensenyar el Pas dels Aranesos i el nom de les muntanyes, i es va treure uns prismàtics per observar isards. Instruïts sobre el terreny. Sempre ens hem integrat a la terra que ens acull.

Això passava quan Dedieu era alcalde d’Aubert, districte de la Marcatosa; quan el rector ens convidava a una copeta de vi dolç i una dona del poble prenia Vicenç per un marxant. Quan esperaven Franco per inaugurar alguna central i l’escassa canalleta resistia hores agitant una banderola, total per passar com un llampec. Franco. La Vall tancada i concentrada, amb una personalitat tan distinta. Estrangers.

Camí de l’Artiga hi ha la Hont det Gressillon, que porta aquesta inscripció: “É amb anís sou molt millu”. Passem de llarg els Uells det Jueu, que ja coneixím. En un viatge posterior ens vam trobar un grup dels preciosos i robustos cavalls rossos que tresquen per l’Artiga. Eren al mig de la carretera i un mascle enfellonit empaitava una femella amb el seu poltre. Els altres, poltres i adults, s’ho miraven. La femella llençava guitzes i tots plegats ocupaven la carretera amb evident perill per nosaltres, perquè anaven encegats. Vam passar temor tot i ser dins del cotxe.

Enguany tot era plàcid. L’aigua fluïa pels vessants des de les alçades però el prat no tenia la flora exuberant de Tredòs. Arribaven furgonetes-taxi amb grups de gent que feien quatre passes per allà i se’n tornaven. Quantitat de cotxes particulars com a tot arreu. Els cinquanta anys es noten i tothom hauria d’admirar les belleses naturals i extreure’n les reflexions pertinents, cosa que no sé si fan, per les converses que se sentien. No obstant, ens vam aïllar dins d’una fageda. Una fageda sempre sol ser portentosa, però això ja ho explicaré demà.
*

*

*

Pas dels Aranesos, al fons. Fotografia V. Roca

VALL D'ARAN - 5

*

Parem a Salardú a fer un cafè.
Els murals romànics, alguns de restaurats, contemplen el pas dels temps amb una resignació que ja voldríem molts de nosaltres, almenys jo, no cal posar ningú més d’exemple. La pal·lidesa de la decadència entre el fred ancestral i, sobretot, la solitud dels segles, parlen des dels murs que han recollit els precs unilaterals: potser la resposta és el mateix eco de la veu rebotada.

Camí infernal cap als banys de Tredòs. Hem quedat ben sotragats. Malgrat haver-hi un hotel, no es fa res per arreglar els cràters de la pista. Algun interès hi ha pel mig, perquè la Vall en general es veu ben arranjada.

Un cop al pla, la bellesa de l’aigua que flueix dòcil entre els pins i la florida exuberant dels prats aquieten els ànims. Rotunds botons d’or, narcisos, rododèndrons, aguilenyes; el cofre de petites meravelles de la natura s’ha obert i abocat per a admiració dels contemplatius.

Tornem per dinar al Pont d’Arròs, a l’hotel Penha, just perquè descarrega un xàfec considerable. Calma a mitja tarda, quan retirem.

Lenta absorció de la llum. Sobreviuen els campanars romànics en la vall inundada per la fosca. Sopem mentre el massís dels Besiberris encara mira el sol i ignora el trànsit inacabable de la Vall.

Bescuit torrat amb sopa merengada. Coulant de carbassa amb pinya colada. Tofu caramelitzat amb cuscús de panses i corona de germinats. Suavitat de veus al menjador. Un dels cambrers, alt i esmolat, fa repicar els talons de les sabates de manera massa evident. Nit de sant Joan. ¿On queden les fogueres? El verd és impertorbable. El temps només el marquem nosaltres. No és cert: la natura és marcada pel temps. Nosaltres també, però ens fa el fals efecte que el dominem.

Alguna foguera al poble veí. No se senten petards. Altres anys preparava l’aigua de sant Joan: pètals i herbes d’olor, amb trèvol, deixades en un recipient a la serena precisament aquesta nit. L’endemà t’hi rentes la cara i quedes bonic per tot l’any. Ho feia la meva mare. Ara ho fan els nostres néts. Foc i aigua màgics només aquesta nit.
*

*

*

Narcís dels poetes (porta corona taronja) a Tredòs. Dibuix O. X.

VALL D'ARAN - 4

*

Dinar a la fonda Dedieu. Com estava fa 50 anys, només que ara la porten un nét dels amos i la seva dona, Sonsoles. Ens expliquem. Riem. Recordem la família, per nosaltres present i per a ells llunyana. L’estada allà, en solitari, en un moment tan important de la nostra vida, va esdevenir única, llavors. Per a ells, uns clients més.

Sonsoles és rossa, prima, parladora, d’ascendència asturiana i es fa portar ingredients d’allà per cuinar, perquè hi ha treballadors d’aquelles terres, a la Vall. Com al port de Tarragona per tradició els mariners de remolcador són gallecs.

Li serveix a Vicenç una olla de fesols amb ànec i botifarra, i a mi ous farcits, seguits d’una immensa plata de costelles a la brasa. Els expliquem que tenim apuntats en una llibreta els abundosos menús que ens feien. Al menjador recollit, fosc, els balcons s’obren a la Garona, que passa impetuosa per sota mateix, amb el pont i el noguer frondós. Els balcons d’aquesta casa com de fades velles el formen imitacions de troncs fets amb ciment, dels temps modernistes. Tot hi és igual, amb alguns vidres que encara formen bombolles i irregularitats, antics.

En el petit recinte, darrere un paravent, dissimulat, descobreixo un piano Yamaha nou de trinca, brillant. Toco alguna peça.

Surt Sonsoles: “Me pareció escuchar el piano y no me lo creía...”. Resulta que la noia és musicòloga, amb cursos superiors de perfeccionament, amb premi extraordinari de piano, que ha tocat amb Achúcarro i altres significats... “Però noia, ¿què hi fas aquí amagada?” “Vine a esquiar y me enamoré...”. Certament no la veig posada allà servint menús i cerveses als italians que ara són al taulell del bar. Un talent perdut... “Toco para los amigos, doy alguna clase...” ¿Quins amics? ¿Els treballadors, els caçadors, els llenyataires? No ho pregunto. Ens interpreta una peça de Debussy. Senyor, damunt de la Garona, entre teules de pissarra apedaçades que ja eren velles fa 50 anys, amb les gallines i les oques en un tancat baix al riu...

Se la veu contenta d’haver pogut parlar amb mi, que li he ressuscitat un llenguatge potser perdut. No té altres interlocutors per comunicar-se a aquest nivell, em confessa. Toca per a ella, potser per esbravar-se. El piano com a univers íntim.

Quan dormíem aquí, sobre el riu, fa 50 anys, teníem al davant la imponent paret que és el bosc de la Baricauba, un dels millors de l’Aran: la fonda, el riu, el pont cap al bosc. Trigava a sortir una lluna neta i alta per sobre les crestes dels avets. No ha canviat res, i això em produeix certa recança.

Contraposició: riu-mar. L’un passa de llarg i t’ignora, superb. L’altre se’t rendeix als peus.

Diu Marc, l’amo, que ja es comencen a trobar ceps al bosc.
*

*

*

Fonda Dedieu des del pont de la Garona. Fotografia V. Roca

VALL D'ARAN - 3

*

Submergits en l’esponja verda i opaca dels boscos del Portilhon. Tot pas es torna furtiu; cada soca buida revestida de molsa conté un viver de falgueres lluents al sol.

Sí que hi passa, el temps, però no ens ho sembla perquè no sabem observar i perquè la natura sap mantenir admirablement la seva decadència amb substitucions a penes comprovables, amb una feina lenta, imparable, ineludible, mortal i viva: de les soques tallades recobertes piadosament de molsa, en brota un exemplar nou, vés a saber de quin corrent de saba que contenia, inadvertit, que pujava esforçat des d’arrels profundes; va aprofitar una vora, un canal latent, per encarnar-se.

Quietud del bosc d’estiu, que és el que veiem: només ocells, insectes i un incipient florir de bolets que apunten amb timidesa. Recordo i recito fragments del “Quadern del bosc de pins”, de Francis Ponge, encara que no siguin aquests els boscos als que ell es referia.

Algunes guixades en cartelleres i senyals de carretera reclamen l’occità, amb la solemne creu de dotze puntes. Enorme dispositiu policial, amb furgons i metralletes. Antiterroristes. Frontera.

Dinar a l’hotel Garona de Bossòst, en un agradable ambient de tons blaus i un silenci que s’agraeix malgrat haver-hi altres comensals. Tot seguit, cap a l’Artiga del Varradòs.

Aigua que es desfila com la cabellera d’aquella noia de Debussy. Però entre les roques negres i esmolades l’ímpetu del Varradòs baixa de les alçades en saltants d’aigua fragorosos, dominants. Retrobem en un revolt l’entrada ombrosa i acollidora on anys enrere ens havíem ajaçat a l’herba amb la canalla. No arribem al Salt del Pix, final de l’Artiga, des d’on es contempla l’horitzó de l’Artiga contrària, la de Lin, amb el massís de la Maladeta al fons. D’extrem a extrem de la Vall, doncs.

*

*

*

Boscos del Portilhon. Foto O. X.

VALL D'ARAN - 2

*

Dies a la Vall.

*

Camí de Casau. Neu al massís dels Besiberris, prats segats, aigua i molsa que regalima pels murs com llàgrimes a penes retingudes, com cabells acabats de rentar. La primera filipèndula associada a l’escabiosa. Temps d’aparellament de les filipèndules, que també accedeixen a posar-se sobre algun card que recordi l’escabiosa.

Bordes enrunades com l’ànima del temps, pedra negra que un dia va contenir foc i vida.
*
Sopar a l’agradable menjador rotonda que domina les teulades negres de Vielha i voltants. Estem instal·lats al Parador. Tot molt circumspecte i de tracte exquisit, que ja coneixíem. Dues senyores grans brinden amb vi. Fan l’efecte d’amigues que es retroben. Si fossin família no serien tan cordials. ¿Per què les amistats no poden durar fins al final de la vida? Se’n perden tantes...

Un falcó es retira al niu i el dia no es vol acabar. Núvols sense pressa ni malícia llepen el dors de les muntanyes. Serenitat de contrast, primer pas a l’adaptació.
*
23.6.09

Anem a Vielha a visitar el Crist de Mijaran. N’he escrit algunes coses temps enrere. La serenitat de l’oblit en la mort; la compassió que encomana a qui el contempla; l’harmonia que podríem trobar quan ja no som, oh paradoxa. L’amic Agustí Ferrer s’extasiava davant d’aquest Crist; deia que no hi ha res de més sublim. Ara l’Agustí és mort, i el Crist de Mijaran li deu haver explicat aquell misteri que tots voldríem conèixer.

Fora dels carrers principals les antigues cases es veuen enrunades. S’ha construït molt però es deixa perdre el patrimoni. 50 anys enrere vam haver de visitar l’hospital de Vielha: Vicenç em volia collir un pom de clavellines silvestres i es va torçar el peu. Li van haver de fer infiltracions i havia d’anar amb bastó. Era el nostre viatge de noces. Un metge de cara rodona i vermella ens va atendre molt amable i irònic. Com que se sabia que érem casats de nou, ens va dir, rient: “¡Ara hauran de fer l’amor estàtic!”. Ens n’hem recordat sempre. Anys a venir vam saber que el metge havia mort en accident de circulació. La mort i la vida s’empaiten.
*

*

*

Crist de Mijaran- Fotografia Vicenç Roca

VALL D'ARAN

*

Cap a l’Aran
22.6.09
Plana segada i torrada de Lleida.
A la Llitera, els doblecs de la terra semblen lloms de hiena, clapats, agressius, inclements. De Tamarit de la Llitera vaig conèixer una dolça Araceli que va morir jove, de part. Era cosidora i tenia l’ungla del dit petit més llarga, per poder treure embastes.
Fem el cafè a Viacamp, des d’on surten rutes cap al Montsec; “l’encís dels despoblats”, segons la informació turística. El dia és aclaparador, clar, pesant de sol.
Ple com de pasta de vidre, l’immens embassament d’Escales veu com les muntanyes s’hi reflecteixen, immutables: el passar lent del temps, que paralitza. Observem aus de gran envergadura; aquest és el territori dels trencalossos, i potser són ells que planen amb calma guaitant, esperant...
Parada a Vilaller per dinar a la fonda Mas, com altres vegades. A la paret hi ha el retrat de la Mília, l’antiga mestressa, mare de l’actual. És en un retall de diari emmarcat que també es pot llegir pel darrere i parla de les dificultats de la vida d’abans: casada a 19 anys, vuit fills, feina, la guerra, els enginyers de les centrals elèctriques, els treballadors “rojos”... “Abans patíem molt”, diu textualment la Mília. Aquest retrat ja l’havia vist altres vegades, però no el tenia anotat.
Vilaller, pas, camí, fonda: cap a la Vall, tornada de la Vall, acolliment a l’hivern dur.
*

*

*

Any de molta aigua. L'Artiga de Lin. Foto V. Roca