EL RETRAT

*

1-4-11

*

Convocats pels diaris Avui i El Punt, 100 escriptors hem acudit a Barcelona avui, divendres, últim dia de març, a fer-nos retratar al Pati dels Tarongers. Un retrat de grup amb el president Artur Mas. Històric. Ple sol, salutacions, harmonia, primavera. Poques vegades el Pati dels Tarongers haurà lluït amb tanta concentració de cultura. ¡100 escriptors, 100! El Pati s’ensorra de tanta clarividència, premiada o no; lletra esmolada, lletra tendra, tots els matisos de la Gran Literatura.

Les trobades entre nosaltres són curioses: “Home, has vingut...”. “Caram, tu també ets aquí...” i exclamacions semblants. Pel que veig, tots hem volgut sortir a la foto, i responc a alguns col·legues: “És la petita vanitat que tots portem dins.” “O la gran”, m’ha recalcat un altre. Sigui com sigui, somriem i saludem la iniciativa, notable, que algú sàpiga i faci saber que els escriptors, qui més qui menys, existim. ¡Vull veure el retrat!

*

Collage d’OX sobre "Coktail Party", d'Antonio Saura

"¡A L'ÀFRICA, MINYONS...!"

*

31-3-11

*

El matador espanyol Antoñito das Mortes acomiada enfervorit l'exèrcit britànic-català que marxa a l'Àfrica a fer la guerra.

Fa poc dies aquest blog oferia l'antiga cançó catalana que fa:

"A l'Àfrica, minyons, a matar moros, a matar moros,

a l'Àfrica minyons, a matar moros amb canons.

Si canons no n'hi ha, escopetes, escopetes,

si canons no n'hi ha, escopetes bé n'hi haurà."

Algú va dir que no era políticament correcta, però es veu que sí, perquè les forces aliades marxen alegres cap al moro.

*

Collage d'OX

¡ AGGGHHH, NO HO VULL VEURE !

*

30-3-11

*

Sírius i Holofernes s’han hagut d’enfrontar amb l’eternitat més aviat per força: a tots ens arriba l’hora. Sírius, el més alt, és un artista plàstic dels que en diuen “lletgistes” perquè practiquen un art de sang i fetge, amb grans creus negres i figures torturades, amb la finalitat d'espantar la gent incauta. Els museus li compren pintures i les institucions li encarreguen murals, amb força diners pel mig. Però quan Sírius “el Gran”, lloat per tots els crítics, entra a l’eternitat, veu que encara és molt pitjor que tota la seva pintura. No ho vol mirar i es tapa els ulls, sabent que la seva obra mesquina mai es podrà comparar al gran art universal, encara més horripilant.

Holofernes, el més baixet, exerceix de crític literari en una revista excelsa. Amb el poder d’un deuet i animat per ràdios i televisions que el contracten, posa a parir la majoria de pobres autors i eleva a la categoria de consagrats intocables els que arriben acompanyats d’obsequis de preu per part d’editors omnipotents. Quan s’encara a l’eternitat, es queda en aquesta postura per sempre més. ¿Què ha vist, que tant l’esgarrifa? Doncs els pobres autorets, que comparteixen la taula del Senyor servida per àngels que, alhora, els fan massatges celestials i els eixuguen les parts amb les crítiques d’Holofernes.

*

Foto de National Geographic.

CONTEMPLANT L'ETERNITAT

*

29-3-11

*

Aquestes dues mòmies són inques. Com podrien ser mongols o kikuios. O d’Almeria o dels Pallaresos. Es diuen Peret i Mandinga i s’han quedat sense feina. Augmenten les llistes d’aturats del món. Peret és barber d’ofici, i contempla l’eternitat amb resignació carregada d’un avorriment manifest: ¿a qui pelarà, si ja tothom és calb? Ell, però, conserva una resta de cabell gràcies a les locions del seu invent i que ningú es volia creure que feien efecte; doncs sí que en feien, però ara vés a saber els clients on han anat a parar.

Mandinga és dentista. Mostra una excel·lent dentadura, amb la que convencia els futurs pacients perquè es deixessin fer. Però ara, de cara a l’eternitat, ja s’ha adonat que no podrà exercir mai més la professió. ¿Què mengen les mòmies? Vet aquí un misteri encara no desvetllat pels científics. Per la posició de les mandíbules, s’endevina que Mandinga té gana però que sols s’empassa aire.

Avui he assistit a un funeral. El sermó, el de sempre: la promesa del més enllà, de l’eternitat feliç. Peret i Mandinga ens demostren que el més enllà, l’eternitat, és un estat de paràlisi més aviat lletja i miserable. Peret s’adorm i Mandinga badalla.

* Fotografia de National Geographic.

TORNADA (rectificació)

*

29-3-11

*

Tota tu ets el perfil de la terra

que lluita contra el buit amb la paraula plena:

ets Botticelli en primavera, i Flora, i Tiziana.

Els avions han creuat els seus rastres

i ja brillen les llums dels vaixells.

Ets tu sola en la nit dels poetes.

*

Poema i dibuix d’OX.

TORNADA

*

29-3-11 * Tota tu ets el perfil de la terra que lluita contra el buit amb la paraula plena: ets Botticelli en primavera, i Flora, i Tiziana. Els avions han creuat els seus rastres i ja brillen les llums dels vaixells. Ets tu sola en la nit dels poetes. *

Poema i dibuix d’OX.

DISCRIMINACIONS - 2 -

*

27-3-11

*
Em truca un periodista de cultura per convidar-me a un acte a Barcelona. Molt bé. Breument li parlo del nou llibre de poemes. No convé omplir-los el cap amb derivacions laterals.
- Ah, és que no arribem a tot, i la poesia...-
El to de veu manifest fa entendre que, de poesia, ni consideració.
- Home, últimament heu dedicat pàgines senceres a dones poetes que viuen a Barcelona, i no pas d’una excel·lència manifesta. No deu ser la poesia, deuen ser les persones, doncs.
- ¿Quina editorial diu que li publica el llibre?
- X.
- És que les grans editorials conviden a dinars, obsequien...
- Home, això ja ho sé. Però el vertader periodista cultural –se’ns va morir Triadú, l’últim dels bons historiadors literaris –; el bon periodista contempla la qualitat del llibre, no la del regal. Bé, només era un comentari, perdona. Gràcies per haver-me trucat. Ja ens veurem allà.
::::::

Realment, és que la poesia... ecs. I les editorials petites, que s'ofeguin en una bassa de mocs, com deia aquell viatjant amic meu.

*
Tapís de Rubens, 1577-1640

Composició d'OX.

DISCRIMINACIONS - 1 -

*
26-3-11
*
Les discriminacions per la raó que sigui sempre saben greu. Ara només parlaré de l’última, de llibres, que és “La llança de Sant Jordi”, presentada per Òmnium Cultural. Estimo Òmnium, en sóc sòcia i antiga dirigent, per això aquests fets, encara que siguin “petits”, m’indignen per injustos.

“Voteu els llibres de Sant Jordi” ens demanen en una web, “La llança de Sant Jordi” (¿mortal, em pregunto?)

Ahir miro els llibres que exposen i en són quatre o cinc. Avui ja n’hi ha més. Busco el meu llibre de poemes i, naturalment, no hi és. Dic “naturalment” perquè aquests últims anys noto una exclusió cultural sistemàtica, i de manies no en pateixo.

Escric a Ò. C. preguntant on és el meu llibre. Que el que haurien de fer, si treballen com cal, és consultar l’ISBN, veure quins llibres s’han publicat, i posar-los a votació. Almenys Òmnium hauria de treballar bé.

“Els llibres els envien les editorials”- em responen.

“La meva editorial, Òmicron, de Badalona, amb un bon catàleg, no ha rebut cap petició de llibres, i continuo dient que aquest sistema és volgudament discriminatori. Precisament les editorials petites s'esforcen per publicar en català sense mitjans i amb nul·la cobertura mediàtica, i fets així ajuden el gran i obliden el petit. Un joc al que no s'haurien d'avenir els que diuen que "fan país". Demano, doncs, que aquest fet es corregeixi en altres edicions.”
*
Continuarà.
*
Collage d'OX

OH, PARÍS... OH, LA TORRE EIFFEL...

*

24-3-11

*
Hi ha viatgers exquisits que recorden amb gust els llocs singulars que han visitat; repeteixen aquestes visites i després en parlen amb altres afins, també exquisits, com si es reunissin cada tarda a prendre la xocolata o el wisky als mateixos llocs que esmenten. Així el lector que els llegeix es pregunta, com fa avui un periodista que no em pensava jo que caigués en aquests vulgars esnobismes; diu, després d’una frase admirativa adreçada a una persona: ”(uns mèrits) que t’obliguen a preguntar-te en què has malaguanyat la teva vida.“ En efecte: si no has vist això o allò, o no has arribat a ser això o allò, ¿en què coi has malaguanyat la teva vida, oh mortal miserable?

Ara afegiré una dada que ben segur els dilectes viatgers no han tingut en compte en visitar París i els seus racons delicats, motiu de cultes converses acadèmiques. Diu Pierre Sansot al seu llibre “Del bon ús de la lentitud” (Tusquets, 1999): “Pel que fa a les secrecions, no em sento especialment vanitós per segregar una mitjana d’un litre de saliva i un litre de bilis, que buido (aquesta és l’expressió) a la vesícula biliar i després a l’intestí. Gràcies a la nostra constitució física, el conjunt de França produeix diàriament vuit milions quatre-cents mil quilos d’excrements, és a dir, més o menys el pes de la torre Eiffel.” Només cal que hi sumeu l’augment de població i podreu tenir la dada completa del pes actual de la torre emblemàtica. Per fi puc completar el meu coneixement de la realitat francesa.
*
Collage d’OX

PRIMAVERA TOLSTOIANA

*

23-3-11

*
“ Endebades els homes, apilats a centenars de milers damunt d’una llenca estreta, cercaven de mutilar la terra damunt la qual s’atapeïen; endebades la cobrien de pedres a fi que res no hi pogués germinar; endebades grataven cada bri d’herba, fumaven l’aire amb el carbó i el petroli: endebades tallaven els arbres, foragitaven els animals i els ocells; la primavera era la primavera fins i tot a la ciutat. El sol escalfava, l’herba verdejava i brollava arreu on no l’arrencaven, tant a la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners desplegaven llurs fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d’esclatar; els moixons, els coloms estaven alegrement enfeinats amb els seus nius, i les mosques, calentes de sol, borinotejaven damunt de les parets. Tot era esclatant; així les plantes com els insectes, com les criatures. Solament els homes – els grans – continuaven turmentant-se i posant-se mútuament paranys. Consideraven que no era sagrat i important aquest matí de primavera, aquesta bellesa divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents (bellesa predisposant-los a la pau, a la unió i a l’amor); era important i sagrat per a ells imaginar una pila de mitjans per esdevenir amos els uns dels altres. "

Lleó Tolstoi. “Resurrecció”. (Proa)
:::
El bon escriptor sap explicar en una sola pàgina, la primera pàgina d’una novel·la, les intencions dels homes; la contaminació de l’aire; les classes d’arbres, ocells i insectes i els seus costums: sap observar amb paciència, informar-se i descriure. En una sola pàgina retrata el caràcter maligne dels ambiciosos que conspiren ignorant els béns humils de la terra. En una curta pàgina, exacta, precisa i neta, dóna tota la informació i situació del paisatge, de la ciutat i del caràcter de la gent. És primavera i, per a Tolstoi, no passa en va.
*
Composició d’OX

FOIESIA

*
21 / 22 - 3 - 1122-3-11

*

Fa un parell de dies que mantenim doctes conversacions privades sobre les figues i els seus efectes. Penso que tothom coneix la famosa figa del Papiol, sucosa per excel·lència. Sublims poemes li han estat dedicats.

Avui, dia 21 i segons el Calendari del Pagès, són sants Filemó i Fabiola, que comencen amb F, com les figues. En bona veritat aquests noms semblen figa, i lliguen amb el dia de la Foiesia. La Foiesia és una delicada barreja de foie amb malvasia. Va ser creació, al segle XVII, del cuiner de l'Arxiprest d'Alcubilla del Marqués, autoritat de taula fina i gustos delicats, que convidava poetes i practicaven la rima tota la nit fins que clarejava.

*
Taula de l’Arxiprest d’Alcubilla del Marqués.
Pertany a ' La Collezione Sambonet. Castello Sforzesco. Milano.'

DICTADORS

*

20-3-11

*
Aquests dies les notícies fan memòria de dictadors sanguinaris. La gent que no mor a causa de les catàstrofes naturals la mata la guerra, i em repeteixo, però ahir era en vers. Posats a recordar, no ve d’un dictador, i poso a veneració general la capella dedicada al voivoda Vlad Tepes, conegut de tothom, senyor del dia i de la nit, xuclador de sang, com els nostres veïns de ponent, que ens deixen el país anèmic. Hi ha guerres d’unes formes i d’altres, i la nostra és silenciosa, una transfusió de diners només en sentit est-oest i sense retorn. Diners que ens costen suor i sang, i llàgrimes, per acabar la dita d’en Churchill.

Hores d’ara ja ha tingut lloc l’ofensiva a Líbia. El dictador va dir que entraria a Bengasi tal com Franco va entrar a Madrid, l’hi vaig sentir dir per televisió i s’entenia bé. L’entrada de Franco a Madrid va costar pel cap baix 20.000 morts, i els anys que es van seguir de dura repressió. Per això té un monumental temple al Valle.

I ja posats a la befa total, avui fan una oscaritzada pel·lícula que es diu “Brácula”, interpretada per Chiquito de la Calzada i Bigote Arrocet... Ai, que em xuclen... Si em punxen no em treuen sang.

*
Capella recordatori del voivoda Vlad Tepes, de l’estirp Dracul, al monestir de Snagov. Romania. Recomano viatge a Romania, país interessantíssim.

CADA TERRA FA SA GUERRA

*

19-3-11

*

Diu el refrany popular:
“cada terra fa sa guerra”,
i com bé es pot comprovar,
allò que no fa la Terra
-volcans, tremolors i aiguats-,
més o menys ho fa la guerra.
I aquí tens homes i dones
sota runes i ofegats,
bombats, cremats, metrallats,
homes i dones, soldats,
nens, nenes, camps i ramats.
Que si ara mana l’esquerra,
que ara la dreta ha atacat:
els del mig són els que fugen
empaitats pels dos costats.

I això, germans estimats,
mai més no s’acabarà:
la Terra, balla que balla,
que el tanc tot ho aplanarà.
Cada terra fa sa guerra,
cada homenet, un soldat,
perquè les armes són noves
i els homes volen jugar:
“piang, piang”, feien de petits,
i “ziu, ziu” faran de grans,
perquè els traficants de guerra
ben bé que es freguen les mans.
*
Lo Gayter del Balcó.

LES DUES PLOMES

*

18-3-11
*
LES DUES PLOMES
*
Una vegada eren dues plomes que s’havien cansat d’escriure. És a dir, elles no: s’havien cansat les mans que les feien anar.

Les plomes seien ben arrapapades a les seves cadires però s’avorrien. L’una li deia a l’altra: “Recordo haver escrit aquell poema on sortia un enamorat que posava flors sobre el cos de l’enamorada” “ Ja el conec, aquest –responia l’altra -, l’enamorada sentia la frescor dels pètals sobre el seu cos, i l’aroma...” “Després es va acabar tot.” “ I nosaltres, ¿per què ens acabem? La meva tinta s’ha assecat, ja.” “Jo encara en tinc, perquè havia d’escriure un poema, però la mestressa plorava tant sobre el paper que les lletres s’ofegaven i ho va deixar estar. Em feia llàstima, pobra dona.” “La meva mà es va morir. Ara que hi penso, ¿oi que les nostres mans s’havien trobat més d’una vegada?”
*
Postals d’OX

CALMA EXTERIOR

*

17-3-11

*
En la calma d’un capvespre matisat de grisos, els homes de Harrelson, que els dic jo, fan els últims equilibris a la banda exterior de l’escullera. Tot el dia en remull, persistents. Aprofiten les ones que encara arriben de fons, de l’última llevantada. Aquí no és el Pacífic, on els surfistes llueixen el seu vol gavinaire. Suposo que el paradís d’un surfista és un tsunami, ell sempre dominant la cresta fronterera amb el cel.

Ja han encès els llums al port esportiu. Fora, el Cosco Asphalt s’espera ja fa dies. M’imagino que m’observa, ja que sóc a la primera casa amb finestres. Altres vaixells han descarregat i han marxat, o han carregat i ja són fora. Però el Cosco fa guàrdia davant de casa. L’enyoraré quan marxi. Els mariners ja han sopat. Jo ara aniré a preparar el nostre.

A vegades m’imagino llocs estranys i deshabitats i jo procurant donar-hi vida. Em reconec un atavisme que em porta a vestir quatre parets i fer-les còmodes, amables. Res de sobrer, però sí acollidor. Un repte a la natura inhòspita. Un refugi. Un bressol. Potser el ventre de la mare.
*
Escullera. Dibuix d’OX

PLOU

*

16-3-11

*
Per fi he pogut aconseguir algun dia de pluja per poder escriure de gust. La pluja fa lliscar les meves idees i les paraules flueixen: sóc una gàrgola catedralícia que recull i canalitza els caients de les altes torres, les aigües que baixen des dels cimboris, els arcs i les ogives; aigües que han acariciat els vitralls i rosons de colors medievals. Potser la mateixa aigua que ja els va recórrer més d’una vegada i que, absorbida per la terra, evaporada, visitades les entranyes subterrànies o pendent d’un núvol, torna a fer el circuit etern.

Perquè la Terra no és altra cosa que un planeta reciclador de materials: creixem i habitem sobre tot allò que va morir un dia. Per això no sé si les meves paraules ja les devia pensar algú, ja les havia escrit algun altre, ja les meditava el de més enllà. Com deia Joan Llacuna: “Estem sols sobre crits de profetes.”
*
La pluja. Dibuix d’OX.

¿ QUÈ BUSQUEU, DONES, A MAR ?

*

15 – 3 – 11

*
¿Què busqueu, dones, en aquesta mar de flor i de plors? ¿Que potser busqueu encara la vida, aquella vida tèbia que teníeu als braços? Aquella que amoixàveu amb el vel més fi que la brisa de la primavera que s’acosta; aquella vida tendra i rosada que alletàveu mentre a l’aire se sentia una non-non com un vol de papallona. ¿Que potser voleu trobar els foscos ulls oberts i veure el somriure tendre que us reconeixia? L’aigua deu ser freda, porteu mantonets de llana, porteu peüquets per aquells peus que es cargolen graciosament cap endins. Aviat floriran els cirerers i deixaran anar una neu de rosa tenyida de carmí; recolliu plegats, mares i criatures, munts de pètals en una festa que, en comptes de ser als jardins, aquesta vegada haurà de ser a mar, per veure si surt un bracet enjogassat que us vulgui trobar. I segur que us voldran trobar, però el mar és tan ample, tan fondo... tota una vida hi fixareu els ulls, tota la vida esperareu, i us semblarà que alguna cosa es mou sota un reflex brillant o l’ala d’una gavina, i direu: “¡és allà!”, i no serà. Tota una vida tindreu per enyorar, dones que busqueu en una mar de flors i de plors.

*
Collage d’OX

CRISANTEMS PER ALS INFANTS DIFUNTS

*

14-3-11

*
Aquest migdia hi ha hagut un greu accident en un dels punts negres que tenim, vora d’Altafulla; un turisme ha xocat contra un camió i han mort dues mares i dos infants. Les morts properes diuen que impressionen més, però el nostre cor, amb l’empatia, se sorprendrà encara molt de temps pels fets del Japó llunyà.

Aquesta “setmana blanca” vaig portar la néta Gisela, de 10 anys, a veure un parell de museus. Dediquem molt de temps al joc i a riure, però ella m’havia preguntat si teníem museus a Tarragona. A l’Arqueològic érem sols entre columnes, capitells i colossals estàtues romanes. Hi ha la nineta de vori articulada, trobada a la tomba d’una nena; hi ha fireta de fang per jugar els nens romans. Gisela va comptar tots els exemplars del famós mosaic dels peixos, que ornava una luxosa vil·la romana. Jo la deixava fer, i ella circulava entre els emperadors com si jugués a fet amagar. Vaig pensar en la familiaritat dels nens, que no donen importància a les glòries passades, i ella s’entretenia entre peus trencats, mans mutilades, inscripcions que podia llegir, i agulles per cosir aquells vestits que vés a saber com eren. Naturalitat, doncs, dessacralització i coneixement d’elements nous i vells.

Aquest post i el seu collage els dedico a tants d’infants morts (infants difunts, segons el joc de paraules de Ravel en la seva Pavana): des de la nena romana que tenia la nineta de vori, passant pels infants de guerra, pels del Japó i pels dos que han perdut la vida tan a prop de la ciutat, un migdia de diumenge plàcid.
*
Collage d’Ox. Figura extreta de catàleg de moda per a infants.

LA VENJANÇA DELS DÉUS

*

13-3-11

*
Ahir parlàvem amb un musulmà mentre contemplàvem el terrible tsunami que devastava la costa del Japó. Deia el musulmà: “Això és la ira de Déu. Déu és gran i té tota la força. Cap home pot igualar la força de Déu i aquest és el seu braç”. Jo li responia, “però, a veure, vostè és un bon home. Si li cau un balcó a sobre i el mata, ¿per què Déu el voldria matar?” I ell s’explicava: “No s’ha d’entendre de manera individual: la humanitat es dolenta, i ell la castiga en general. Déu és totpoderós. Hi ha massa diferència entre els homes. Uns es podreixen de riquesa i als altres els falta el pa.”

La conversa va seguir altres camins. Jo estic amb el que escrivia Josep Iborra i que vaig transcriure fa pocs dies al blog en memòria seva. Cosa semblant a que ‘la Terra és una força cega, i nosaltres, que en formem part, som tan cecs com ella.’ La idea que la Terra és malgirbada, o sigui, una creació fallada, i que Déu castiga la seva creació de manera sàdica, perquè la nostra capacitat d’ofendre no es pot comparar amb la seva força, que ens és desconeguda, queda així eliminada del pensament. No estem en condicions de jutjar unes forces que ens superen, ni molt menys de parlar en nom de qui potser les domina de manera tan arbitrària. Guerres i terrorismes sí que actuen com pretesos déus, i castiguen de manera generalitzada. Potser som la seva imatge, com explica el Gènesi.
*
Collage d’OX. Catifa antiga Meskhabad, Iran.

JAPÓ, BELLESA I MEMÒRIA

*

12-3-11-

*
Avui que podem veure Japó en plena catàstrofe natural, quan terra i mar s’avenen per crear mort i infelicitat, cal recordar les petites belleses perquè són les més fràgils.

El japonès té el caràcter pacient, resistent, apte alhora per a la batalla despietada i per a la percepció més afinada de l’art. Les petites figuretes de vori policromat, a vegades en forma de netsuke i altres només en col·leccions decoratives, són una filigrana de talla i polit. Seda, vori, perles i la mirada en èxtasi, podrien formar l’halo de les ànimes que han marxat per sempre. Que, almenys, descansin en el plaer etern.
*
Collage d’OX.

SÓC UNA LLAUNA DE SARDINES

*

11-3-11

*
Tornem a tenir un dia capicua que, segons diuen, porta sort. Bona falta fa.

A Tarragona, pels volts de Carnaval, hi ha un costum curiós i molt festiu que es diu “La Baixada del Pajaritu”, així com sona. Tot d’andròmines rodants estranyes i originals es preparen, a migdia, per emprendre una cursa en corba des de la Plaça del Fòrum, Baixada de la Peixateria fins al Cós del Bou. La gresca és considerable i l’alegria desbordant.

Vaig tenir la sorpresa de veure el meu nom en una llauna de sardines, sardines incloses, que es preparaven per baixar. L’AMPA del Col·legi Olga Xirinacs havia escenificat la falta d’espai de l’actual escola –un edifici modernista amb torre inclosa -, comparant-la a una llauna de sardines. Així que els cursos s’amplien, es necessita espai, com és natural. És previst des de fa quatre anys fer un nou col·legi, però Ensenyament ha dit que enguany no es construeix res més. Ja sabem que les restriccions sempre comencen pels serveis socials, sanitat i cultura, cosa que és absolutament contrària a la lògica i al bon funcionament del país, però que és el resultat dels règims capitalistes. No és demagògia i tothom ho sap: polítics i multinacionals s’inflen com paparres i la població de la meitat per avall es dessagna.

De manera que, entre ironies i veritats com punys, aquí teniu dues imatges divertides de l’andròmina original i ben feta que, a més, va guanyar el premi a l’excel·lència, com indiquen els diplomes. Enhorabona.
*

Fotos:
http://www.escolaolgaxirinacs.net/2011/03/06/baixada-del-pajarito-doble-%C3%A8xit/

CADENA

*
10-3-11
*

El pensament ningú no el pot encadenar: divaga pel conscient i pel subconscient. Ens acosta i ens allunya allò que estimem; ens permet navegar tots els oceans i també el Mare Internum, on solem ancorar després de les nostres navegacions reals o irreals. Sols cal tancar els ulls o deixar-los anar cap a l’infinit.

Però, quin descans, després del càstig diví que va ser el treball, decretat ja al Gènesi per putejar els pacífics habitants del paradís, trobar un bon port on deixar anar la cadena amb l’àncora que ens salvarà del naufragi.
*
Collage d’OX

LA VIDA DOLÇA

*

9-3-11

*

La infantesa i la confitura són dos dels petits paradisos que la vida ens regala. El primer passa, però cal tenir en compte el que deia el romàntic Wordsworth: “Sempre la bellesa subsisteix en el record”.

El segon el podem tenir cada dia a l’abast: sobre torrades, sobre formatge fresc, entre pastissos o com un petit estanyol cristal·lí on pots ficar el dit amb delicadesa i portar-te’l a la boca mentre contemples l’infinit i penses... qui sap què penses.
*
Postal collage d’OX

JOSEP IBORRA, CLARIVIDENT

*
8-3-11

*
El 24 de febrer passat moria un savi escriptor, fill de Benissa (Alacant), de nom Josep Iborra, de 82 anys. Llicenciat en Filologia Romànica, professor de Filosofia, escriptor, crític i activista cultural: tot un programa de vida i d’eternitat. Els meus amics valencians i alacantins n’han fet memòria. Els escriptors de cap al sud ja sabem que els “savis” (en el sentit d’ignorants disfressats de creguts) del nord ens ignoren. Sols se saben mirar la pròpia ombra. D’això s’han dolgut i es dolen alguns dels companys de lletres de Josep Iborra, que no han vist reflectida a la premsa de Barcelona en amunt la notable personalitat de l’escriptor i professor, diverses vegades premiat i reconegut per la Crítica Valenciana.

De la seva obra, i extreta de la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, trio aquest fragment que m’ha semblat d’una gran lucidesa: per això al títol he escrit clarivident.

* * *
“La naturalesa ha inventat l’home perquè l’explique, la modifique i la corregesca en benefici —o malefici— d’ell mateix, no d’ella, que se’n fot. També hi ha, és clar, correcció i modificació en l’evolució de les altres espècies orgàniques. Però aquestes no es plantegen aquests canvis ni els produeixen intervenint-hi. Es fan i prou. Ara, parlar de correcció o incorrecció té algun sentit objectiu? Només en té en relació amb el patró home, que forma part de la naturalesa i que, a més, la mesura, l’escruta i la manipula d’acord amb els seus propis interessos. Amb aquesta comprensió, l’home pot dominar la naturalesa de moltes formes i escapar, cada vegada més, als seus comportaments indesitjables i malsans. Però si la naturalesa és cega, l’home que en forma part és també, en definitiva, cec. El rei de la Creació obeeix amb els ulls tapats les forces naturals.”

(Fragment inicial del llibre Inflexions. Alzira: Bromera, 2005, p. 7)

*
Fotografia de Prats i Camps.

TRISTESA DE LLUNA

*

6-3-11

*
Les comparses prenen posicions a ponent i és horabaixa. Vidres i metalls dels edificis són foc a les últimes clarors: ferro encès. Es retalla, blava i rotunda, la Mola de Colldejou presidint la infinita via de llums, ritmes i vestits vaporosos que comencen a desfilar precedides de les bèsties de foc. Marea de fantasia i desig que arriba en ones sonores als carrers laterals, exclosos de l’explosió de llum i del moviment compassat de les escoles de dansa.

La lluna veneciana tot ho contempla amb la seva fonda saviesa, la que recull el desig no acomplert i el que es va acomplir i ha mort. Tristesa de lluna amb els ulls buits. Darrere de les òrbites potser s’hi amaguen llàgrimes com les del carnaval distant d’Orfeo Negre, de Jobim i Bonfà amb el rerefons de Vinicius de Moraes. Aquell Orfeu mític, que feia adéu a la tristesa precisament aquests dies, perquè els altres eren d’aquella malenconia que ell, com tots nosaltres, volem dissimular darrere d’una màscara, grotesca o bellíssima.
*
Foto d’OX

LA GALLINA CEGA

*

5-3-11

*
Llegir un entranyable post recent de Teresa Costa-Gramunt m’ha fet venir ganes de buscar alguna fotografia antiga.

Aquesta és a Rubí, d’on era la iaia i on he passat molts estius feliços de la meva vida. Lloc, l’era de Can Xercavins. Can Xercavins és la casa d’una nissaga ja documentada el s. XIV si no vaig errada. Als boscos de can Xercavins hi fèiem bones excursions quan jo era nena i noia. Al meu pare, enfilat en una roca, li agradava cantar l’”Adéu a la vida”, de l’òpera Tosca, de Puccini, amb veu potent.

La fotografia és molt anterior, temps de festeig de l’avi Gustau Xirinacs i la iaia Lola Palet. La casa pairal dels Palet és a la Plaça de l’Església. Josep Palet, Palet de Rubí, va ser un famós revolucionari i el seu germà, Joan, pare de la iaia i, per tant, besavi meu, el seguia allà on anés. L’escena mostra com es divertien alguns joves i no tan joves, que jugaven a la gallina cega. L’avi Gustau és el que porta els ulls embenats, i la iaia Lola és la que està d’esquena, amb cos blanc i faldilla fosca. L’avi anava a festejar a Rubí, i les seves cartes de festeig les vaig comentar a “Interior amb difunts”, premi Josep Pla. Difunts, sí, però presents a les fotografies i al meu cor, que els va estimar tant.
*

ELS POEMES DE L'AMISTAT

*
4-3-11
*
RES SOBRER

A Olga Xirinacs

He vingut fins a tu i res m’és sobrer,
ni el poema, tan sols, que ara és a punt de néixer
i amb què et dic que t’estimo, perquè no cal res més.
Si la vida es fa breu, tens els meus dies grisos
per alentir-ne el pas i tastar-ne l’essència;
si se’t fa massa trista, tens la meva alegria,
la de viure, ho saps prou, perquè no en conec d’altra.
Plega els llençols, perfuma’ls, llit amb olor d’espígol
que t’arrapa a la son: saps que dormir és morir,
malgrat sigui una mica, i ara pertanys a un món
que et vol part del seu cicle. He vingut fins a tu
només per dir-te això, que només cal la vida.
*
Poema d’Israel Clarà.
*
Aquest poema i el collage formaran part de l’àlbum de poemes il·lustrats dedicats per l’autor a aquesta escriptora.
*

PLUJA / ONOMATOPEIES

*
3-3-11
*
“Si - plo-vi-a - men-ja-rí-em- / cuquí, cuquí, cuquí, cuquitos !” Aquest és el cant d’un ocell. El que en diem una onomatopeia, o paraula imitadora d’un soroll, etc. En sé la tonada, però no a quin ocell correspon el cant. Me l’ensenyava la iaia quan jo era petita i no l’he oblidat. Ho escric perquè avui plou després d’una llarga secada. No plou gaire, com fa l’embarbussament: “De ploure prou plou, però plou poc”, que s’ha de dir ràpid. Generalment, la pluja que miro des de la finestra no arriba mai a mullar una rajola sencera del carrer. Fa només una llepada. Però veig els coloms com estiren les ales amb gust per refrescar-se i penso que els ocellets estaran contents. Una mica contents, perquè ja no plou. Vist i no vist.

De noia vaig passar una temporada a Benasc, on hi tenia l’oncle farmacèutic i família. Guardaven la nata de la llet i la batien per farcir bunyols. Oh delícia... També en feien mantega. Vida rural, tranquil·la. Amb la neboda del rector, noia de la meva edat, pujàvem a Cerler, ara famosa estació d’esquí però llavors no encara. Ella m’ensenyava altres onomatopeies d’ocells locals. Cal advertir que la gent del lloc parlaven el que alguns en diuen despectivament patuès, o barreja de llenguatges, en aquest cas aragonès-castellà-català.

Un dels ocells feia: “¿L’hasvistoesemalarrassadeviolín, sim, sim sim?” Un altre deia: “Tió, tió, tió, tiopéeee-pe”. Jo llavors no prenia tantes notes de natura com vaig començar a fer després, i ben greu que em sap de no tenir tots aquests ocells localitzats. No vaig tornar a Benasc, però tampoc som el que érem, i aquella joventut lluminosa i calma es va quedar per sempre més en el record. Ningú tampoc ens va pintar mai, perquè no hi havia cap Renoir ni cap Monet a prop per retratar-nos entre l’alta herba verda d’un estiu lluminós.

Tot això m’ho ha fet pensar la pluja. Una pluja que ja s’ha acabat sense mullar tot el terra. Mentrestant, un vaixell pintat de negre que s’espera per entrar a port, fa una fumera també negra que indica vent de llevant per la lleugera inclinació. Un llevant sense núvols, sense amenaça de naufragis ni tsunamis. Sense marees fortes. Un mar casolà sense aventures homèriques, vaja.
*
Pregunto a Jordi Dorca si trobaria l’ocellet de la pluja... amb el seu verb d’antiga usança.
*
Collage d’OX.

"ECHE, AMIGO, MÁS CHAMPÁN..."

*

2-3-11

*
Així fa el tango “La última copa”, i continua: “que todo mi dolor / bebiendo lo he de ahogar...”. Aquest fragment és de l’actualitat més rabiosa i demostra que, almenys des de l’any 1926, data del tango compost per Francisco Canaro (música) i Juan Andrés Caruso (lletra), el xampany (1) continua amb una salut d’allò més forta i en lloable creixement i consum. Amb dates d’avui mateix, la producció de xampany del 2010 ha pujat més d’un 10 %. També ha crescut en un 8 % aproximat la producció de cervesa.

Ens assabentem cada dia del preu abusiu del petroli, amb mala fe, perquè ara ens venen a preu d'or el que hi havia emmagatzemat a preu més baix. La guerra hi contribueix, però també els emirats han augmentat producció per abaratir costos. Resultat per a nosaltres, benzina més cara que tot ho fa apujar, i així anem amb lamentacions de viacrucis.

Per això alegra els ànims saber que consumim més xampany que mai, i més cervesa. Del vi no he llegit resultats, però amb el xampany en tinc prou, que de la vida en fa una festa. Ja sé que una part important s’exporta, però és que el consum interior ha crescut més d’un 8 %, i això vol dir que som feliços. I que, com el tanguista, demanem copes i més copes que ofeguin el nostre dolor, si és que en teníem algun. Per això proliferen tant bars i terrasses, que no podem ni circular per les voreres ni amb permís de l’autoritat.
*
(1) Sóc de la Lliga Anticava. Com que no comercio amb cava, no em veig obligada a dir la parauleta.
*
Collage d’OX