CONTRA L’AMARGURA
*
Nota preliminar, amb perdó: quan he llegit el sant del dia al Calendari
del Pagès, com tinc per costum, en la penombra del racó on escric i a causa de
la lletra petita m’ha semblat llegir: “Sant Gabriel de la Dolorosa, pessimista”.
Jo, perplexa, he rellegit i allà hi deia: passionista. Si el bon home era de la
dolorosa (que en llenguatge d’un antic lampista nostre volia dir la factura),
no és estrany que el meu pensament hagi traspassat a pessimista, ja que acabava
de posar el títol d’amargura. Jocs mentals.
Pel que volia anar: contra l’amargura de les declaracions i actituds
enverinades que cal suportar de la política ingrata, a vegades faig una petita
estada a l’habitació blava, on hi ha la biblioteca dels nens. Tot de llibres de
contes, fins i tot de meus, i em remeto a l’any 1936. Més endavant me n’he
comprat i me n’han regalat dels que s’obren i formen cases, victorianes o no;
granges; tallers del pare Noel; un arbre de Nadal que brilla a la nit si el
deixes al sol de dia. Un llit on havien dormit els meus fills. Al capçal, emmarcada,
una coixinera velleta plena de puntes i passacintes d’algun infant que aneu a
saber com es deia i on para. A la primera lleixa petita, tots els ossets de
fusta portats de viatges a Rússia; són ossets que fan accions gràcies a un
pèndol mentre els gronxes suaument. Vigilant, sobre el costurer, la gran mare
russa que és un guardasamovars, folrada de guata. Em vetlla el son quan faig la
migdiada. Uns angelets de fusta polonesos, que després vam imitar en fullola,
ben pintadets i amb trenetes de cordill.
A la paret, els dibuixos
que m’han regalat nens i nenes d’escoles diverses que han treballat el llibre
“Marina/cavall de mar”. I alguna de les belles nadales que enviava
l’inoblidable Miquel Plana, d’Olot. Hi ha la capsa blava amb els secrets dels
enamorats. I una casa de nines gran, de les que fa Vicenç a Mont-ral, una per
cada criatura. Em miren des de dalt de l’armari les tres nines antigues
heretades de la viuda de Joan Llacuna. No m’agraden les nines ni m’han agradat
mai, però no m’atreveixo a retirar-les en memòria de la difunta... Hi ha un
fantasma de ceràmica grandet, per posar-hi espelma dins i que rigui i mogui els
ulls en dia de tempesta. Un mirall ovalat de la casa vella, la que van aterrar
per construir aquesta, i que ara fa els 100 anys. He de celebrar aquests cent
anys d’alguna manera, i ho aniré explicant aquí. Era tan bonica, la casa
modernista...
*
.jpg)
