AMORS DE CARVANTÍ I CARVANTINA A L'HORT DEL TROBADOR


*
1 de maig 2010
*
Carvantina, Carvantina,
més preciosa que les flors,
en veure el pit que em mostreu
s’han encès los meus amors


Dos bolets vostres orelles,
dos tomàquets vostres galtes,
i quan dic galtes vull dir
les que es veuen, no les altres.

Dues albergínies plenes
vostres pits, i ben turgents,
que si vós m’ho permetéssiu
hi clavaria les dents.

La carxofa la reservo
pel dia aquell, Carvantina,
que us traieu eixes faldilles
per veure cosa divina.

Vostres dents són com grans d’all,
perfectes, blanques, sucoses,
amb un bigotet damunt
que les fa més amoroses.

Tinc un hort amb pebroteres
i fruita de tots colors,
i herba per prendre la fresca
ben despulladets tots dos.

Vora del rec faig els versos
mirant com puja la fava:
amb tanta força que té
així que em distrec ja es clava.

I no us dic, quan la figuera
treu tots els sucs de l’estiu:
figa negra, figa rossa
que m’acull dins del seu niu.

Ni el rei ni lo president,
ves lo que us dic, Carvantina,
ni el de dreta ni el d’esquerra
tenen la vida tan fina.

Ara, quan acabi els versos
aniré al meu editor,
un home del Priorat,
que em farà un llibre barat
per publicar els meus amors.
*
Carvantí de Porrera, trobador.
*
*
Collage d’OX amb retrat de Carvantí i Carvantina.

JOVE ESCRIPTORA EN ROSA


*
30.4.10
*

Li somriu la primavera. L’ajuda el seu cos rosa a penes insinuat. Sap triar vestits de nena. Té una ploma rosa i diu que llegeix els clàssic. Ha escrit una novel·la amb la ingenuïtat més morbosa, dissimuladament escabrosa. Li agrada dir que escriu. El seu professor del Grup Literari llegeix l’obra maldestra i es llepa els llavis amb golafreria. Li fa llargues correccions i passa el text al seu amic editor, que se sap moure on convé. “Com a mínim a tres idiomes”, exigeix el professor a l’editor. L’editor xiula fluixet. “¿La portaràs al xalet a sopar?”. “Anem a mitges”, assenteix el professor. A classe, la jove escriptora rosa somriu i li pregunta al professor què en pensa, de la seva novel·la.
*
*
Collage d'OX

LLUM D'ABRIL


*
29.4.10
S’acaben les clares llums d’abril, el mes que havia despertat les flors i la malenconia. Abril ara té les tardes allargades que llisquen suaument sobre el mar en amples pinzellades blau apagat i gris pàl·lid. Plomes blanques, mandroses, i fum de barco en la calma. “La primavera és com un nen que sap poesies”, diu Rilke.

Diumenge a mitja tarda, una dona es volia llençar pel Balcó, i ja es despenjava part de fora quan un home la va agafar fort pel braç i entre dues persones la van treure. La dona plorava. No sabré mai la història. “ ... abril, el més cruel dels mesos...” pensa Joan Vinyoli en “Tot és ara i res”. Diuen que és cert, que la primavera entristeix. Però hi deu haver excepcions en els colors esperançats que busquen el sol per créixer.
*
*
*
Collage d'Ox. Sèrie "Últimes llums".

CAPELLA DE TOREROS


*
Imatge insòlita, captada per un equip amb moderns dispositius de visió de l’inframon. Fantasmes de toreros difunts preguen a la capella de la plaça. Ens la remet don Venancio Carvantes, des de Madrid, on es va desplaçar per assistir a les proves del nou sistema auditiu que acompanya la lent sofisticada.

Van poder comprovar que hi ha discòrdia entre els fantasmes: mentre els uns preguen perquè els toros matin força toreros i així venjar-se dels vius, cosa que ja se sap que sempre fan els morts, l’altra facció prega perquè els toreros matadors que encara resten al món canviïn de feina i es dediquin a picar pedra, ofici on també poden clavar el pic.
*
*
Imatge sobre l'àlbum d'aquarel·les de Daniel Perea,"¡A los toros!".
*

"ALBA NAIXENT D'ESTRELLES CORONADA..." (1)


*

Que els nostres ulls meravellats puguin veure l’alba de cada dia, quan la fosca es retira i les estrelles alegren la nit d’altres països.
*
*
(1) Fragment del Virolai, de Mn. Jacint Verdaguer.
* Pintura d'OX.

FRESQUET


*
Entre els models que es passejaven per Pedralbes el dia de la recepció institucional, vaig poder captar aquest conegut jove que s’havia vestit fresquet per resistir la calor. El millor per aquest temps és portar dos lluços congelats subjectes a l’esquena per un elàstic, això sí, blau. Aquesta família la vesteix Karl Lagerfeld, però el model es pot imitar amb facilitat.

Un guardaespatlles discret segueix el noi amb una nevera portàtil i lluços de recanvi.
*
*
*
Collage d'OX

ARRIBA EL MAL TEMPS


*

Per a mi i per a molts altres, el temps que cal obrir finestres significa mal temps. Comença la calor, busques l’aire fresc i et trobes amb tot el soroll del carrer dins de casa: trànsit, gent que parla a crits, obres, músics de carrer amb altaveus, altra gent que no va a dormir de nit i seu, sigui en pedrissos sigui en terrasses de bar, sota la finestra on tu sí que intentes dormir. Si arribes a dormir, és poc i malament, perquè de matinada ja passa el sorollós camió de reg i escombra, o les brosses, o cadascú el que li toqui més la pera. Una escriptora coneguda defensava els músics de carrer, però ella no viu al lloc on aquests individus fan la punyeta seguida. Tots els que he sentit defensar aquesta mena de músics, van de passada, els fills de son pare. No serien tan hipòcrites si els inflessin el cervell cada dia, tot el dia.

Ja sé els que riuran com conills perquè ells viuen en xalets, cases aïllades, pobles silenciosos, etc. Però l’augment de població, la mala educació i el nul respecte als que treballen han crescut com la bromera, amb permís de l’autoritat. Espanya és el país més sorollós d’Europa, i Catalunya, en aquest cas, sí que és Espanya, segueix els costums espanyols.

El silenci és car. Fer-se aïllar finestres i parets, col·locar aire condicionat, viure lluny, no és a l’abast de tothom. L’autoritat mediambiental no compta que limitant els sorolls exteriors no caldria gastar tanta energia en l’aire condicionat, ara ja present a tots els nous edificis. L’autoritat és paradoxal. Sóc sòcia de l’ACCCA, Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica. Fins ara, els seus advocats treballen bé i han guanyat notables casos de protestes veïnals i particulars contra el soroll i la contaminació acústica. Els Ajuntaments fomenten la contaminació acústica autoritzant revetlles a tota potència i a deshores, sense estudi previ de llocs adients. Provoquen malalties i en són responsables. Se’ls pot denunciar per no acatar les mateixes normes de convivència ciutadana que ells promulguen. Penseu-hi. Els expedients van lentíssims en aquests casos, però s’aconsegueixen resultats, sempre que no hi hagi interessos i corrupcions pel mig. Aquesta és una altra derivació de l’assumpte.
*
*
Collage d’OX sobre una pintura de Ramon Tusquets.

TARDA DE SANT JORDI A LA PLAÇA DE CATALUNYA


*
Des de l’estrada on sóc, de Catalunya Ràdio,
m’endormisca la llum de mitja tarda
mentre espero el meu torn d’entrevista.
Pels ulls em volten dues dones que ballen fent parella,
un feix de globus com raïms morats,
tota la informació barrejada de paraules,
imatges, instruccions i veus que es perden
al sòl d’asfalt tantes vegades trepitjat.

Només cinquanta bits, diu un article: com a l’Edat Mitjana
el cervell es repensa lentament,
és una comparació que divulguen els científics.
Tant hi fan les sinapsis, les xarxes, l’energia,
la multiplicitat de lletra i els missatges,
els decibels i les musiques en l’aire electritzat;
nosaltres, lents. Cansats i lents.
La tarda es fa vapor, es fon, s’enfonsa,
s’aixafa entre pneumàtics, ombra i vent.
*
*
*
Collage i poema d'OX.

DONA SOLAR


*
Dona de roses grogues, dona solar,
ni un full de llibre gosaria
pertorbar el teu somni.
Però torna, desperta’t,
que el ganivet és d’or
i la ferida viva
encara és oberta.
*
*
*
Collage i poema d'OX

PRESENTACIÓ DEL CAVALLER DON VENANCIO CARVANTES

*

Don Venancio Carvantes viu a Oviedo, al Callejón de los Huevos número 5, a la part antiga, vora el mercat. És un vell acadèmic retirat, xapat a l’antiga, amb bigotet i cabells estarrufats. La nostra coneixença ve de quan vaig visitar Oviedo per presentar “El Hijo del Tejedor” (Meteora). En parlar-li d’un jove editor de Badalona, de nom Israel Clarà, don Venancio es va oferir a revisar les nostres obres en castellà i, alhora, corregir les errades dels catalans que, segons ell, la caguen sovint.

És un home implacable, de moltes i vetustes lectures i de rància escriptura, que no ens en deixa passar ni una i ens renya contínuament, però el suportem perquè té raó. L’editor Clarà, de natural generós, li encarrega algunes feines per ajudar-lo sense ferir el seu orgull. Jo faig d’intermediària.

Don Venancio té una finqueta a la muntanya, en parlarem un altre dia. Avui el presentem amb unes vistes de l’interior de casa seva, en la natural foscor meditativa de l’estudiós; dos gats l’acompanyen sempre, feréstecs amb el visitant. A la banda superior del conjunt es pot veure un retrat del seu nebot i únic familiar, el torero portuguès de nom Carvantinho de Bragança, de qui tornarem a parlar, també.
*
*
*
Collage d'Ox

CARVANTINHO DE BRAGANÇA


*

El nostre llamàntol Ostixec va envestir fa pocs dies el famós torero Carvantinho de Bragança, que anava mig fumat pel volcà i per això va ser presa fàcil, amb toro i tot. Ens el va portar com a present de sant Jordi, perquè Ostixec és bon lector i escriu bé.

Per fer aquella acció ens va prendre de la vitrina una ploma Montblanc de col·lecció que havia pertangut al famós banquer i filantrop John Pierpont Morgan, conegut com J. P. Morgan ( sí, dels de la banca ). Ara tenim la ploma a restaurar i Carvantinho a l’hospital.
*
*
*
Collage d'OX

EX-LIBRIS


*

Dissabte passat, dia 17, vaig tenir el gust de compartir interessant i llarga conversa amb el grup de lectura EX-LIBRIS, de Sabadell. Es tractava d’un fòrum que el grup va organitzar sobre “L’agonia de Severià Vargas” (Meteora). En el dia gris i suau que es presentava, els components van fer visita turística a Tarragona. Després vam dinar plegats en un restaurant on, amb gana i molt bon humor, es va parlar del Severià i de tantes coses misterioses i interessants que conté la conté la ciutat. La ciutat i la meva memòria, perquè la memòria i la inventiva d’un escriptor veterà, com jo, pot crear i recrear un sens fi d’històries. Com a bones coneixedores dels costums locals, les senyores i un senyor, que no surt a la foto, em van regalar una ampolla de xartrès verd portada expressament de França.

La sessió la vam acabar, com no podia ser d’altra manera, a casa prenent xartrès verd i cantant al costat del piano. Sobretot boleros ben sentimentals i la també imprescindible “Amparito Roca”, pasdoble que s’ha convertit en l’himne oficial de Tarragona, i que la banda municipal no es descuida mai d’interpretar. Presumeixo d’haver tocat “Amparito Roca” en selectes hotels d’Europa, des de Sant Petersburg a Madrid.

A pesar de l’eufòria provocada per la beguda, la música i la literatura en estat pur, tothom va arribar sa i estalvi a Sabadell, ciutat que estimo perquè és on vaig rebre el premi Sant Joan, de novel·la. I ara perquè hi tinc un munt d’amigues noves. I un amic. ¡A reveure, noies!
*
*

CATALANS, JA ARRIBEN


*
CATALANS, ARRIBA LA CENDRA

Atenció, bons catalans,
que ara arriba, que ara arriba,
atenció, bons catalans,
molta cendra dels volcans.

Tancarem les nostres boques,
i clourem els tres ullets:
fins i tot el Lobsang Rampa *(1)
sap que sempre anem restrets.

Amb volcans i amb estatuts
que ara arriben, que ara arriben
amb el tren que ens prometien,
i que ens deixen tots fotuts.

Només faltava el volcà,
eixe de la quinta forca,
o, com deia en Rusiñol,
la requinta, més enllà.

Ara el fum d’aquest volcà
embussa tots els canons,
dels pulmons, dels avions
i les deliberacions

que aquells constitucionals,
ens miren amb mala bava:
tant de bo el fum els deixés
socarrimada la fava.

No dic res més, catalans,
que aquí també hi ha volcans,
i amb la nostra malastruga,
potser ens colgaran de lava.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
*(1) Lobsang Rampa, autor de “El tercer ull”.
*
Collage d’OX

EL FINAL DEL TÚNEL


*

No solament moren els rius i els camins, sinó que també moren les vies.

Una via morta és la perfecta realitat de final de camí. Se la mengen els esbarzers, té les seves estacions fantasma on es reuneixen els espectres a la nit; hi ha cables caiguts i també mostra alguns túnels on la veu ressona d’ultratomba, perquè passes pel mig com un cuc reptant per dins d’un fèretre sense cadàver.

No obstant, la creença general de la llum al final del túnel també es manté en la misèria material. I caminem a les fosques, entre velles olors de ferralla i fusta enquitranada, ensopegant amb material oxidat i pedra resistent que només conserva l’eco del que va ser un dia.

Avancem directes a la llum del final, els ulls només clavats al punt de claror que ens allibera de l’opressió buscada. Perquè, de fet, ens ha agradat la regressió de passar per la via morta i el túnel com arcada de temple romànic.
*
*
*
Foto d'OX

ENS LA BEVEM


*
L’aigua que hi ha al planeta Terra és la mateixa des que va començar a funcionar: evaporació, núvols, pluja, aigües subterrànies, tot segueix el mateix cicle amb la mateixa aigua.

En canvi, la merda que va a parar al mar, com les vides dels rius de Jorge Manrique, ha augmentat considerablement amb els segles. La dita sovintejada “mecàgon la mar”, tan repetida, és del tot certa. Alguns països tenen depuradores i en alguns llocs els fems s’aprofiten per adob, cosa que no impedeix que es filtrin a les aigües freàtiques i d’allà al mar. Molts països aboquen directament per falta de conscienciació o de mitjans tècnics.

Hi ha les transformacions naturals, i de molta d’aquesta matèria s’alimenta la fauna marina. Ho diu un refrany de la saviesa popular: “qui no menja merda no està gras”. Ergo... vet aquí perquè tothom vol estar tan prim. Però conyetes a banda, ¿ens hem preocupat de què és el que bevem? Per això també hi ha el remei de saviesa poètica que ens va llegar Joaquim Bartrina, de Reus: “si quieres ser feliz, como me dices, no analices, muchacho, no analices.” En pau tothom i bon profit.
*
*
Esforçats mariners bascos provant de treure tifes del mar. Al fons, una cova submarina. Collage d'OX.

IRA DIVINA


*
Sembla que la ira divina ha esclatat per castigar diverses regions de la creació, pobres i temoroses de Déu. Sempre plou sobre mullat, diuen els que sobreviuen a inundacions i pluges torrencials. Sempre tremola el terra, als mateixos llocs, diuen els morts de por. No és tan freqüent l’erupció de volcans, però moltíssima gent en respira els gasos tòxics. A l’Edat Mitjana, i també encara molt més cap aquí, es predicaven càstigs de Déu per als pobres pecadors, provocadors de l’enuig diví.

Ara bé, si la catàstrofe es contempla com a conseqüència funcional d’un planeta malgirbat, fet de plaques en moviment i fregament que originen les catàstrofes, se’n treuen altres conclusions, i als pobres i sofrents se’ls suposa innocència.
*
*
*
Collage d'OX

ESTATUT - 2 -


*

Dona catalana al cementiri, amb flors, esperant entristida l’arribada de l’Estatut, que triga més del compte.
Mentrestant, els jutges depredadors es freguen les mans al voltant del cos present i els capellans voltors assagen les absoltes.
El Dimoni Cucarell fa banyes a uns i altres perquè ell sempre riu l’últim.
*
*
*
Collage d'OX
*

L'ESTATUT


*

Aquest és l’edifici on l’Estatut és custodiat per eficients camarades. Així que s’atreveix a treure el cap per respirar, cop de culata i al cau. Veus autoritzades fan circular que el seu estat de salut és greu, i faríeu bé de preparar els vestits de dol.
*
*
*
Collage d'OX

ENS VOLEN MATAR


*
ENS VOLEN MATAR
*
(Després d’haver llegit cert article d’ahir, 12 i dilluns, a l’Avui)
*
Fa poc dies, bons lectors
d’aquest blog modest i tendre,
feia esment d’un qüestionari
que era difícil d’entendre.

El que sí que es comprenia
era que la gent d’edat
fèiem nosa, i se’ns volia
o bé morts o bé escapçats.

De les dones no calia
dir-ne res fins al final,
perquè, ¿qui consentiria
a col·locar-les on cal?

Però no han passat dos dies
que els jovencells ja es rebel·len,
tal com manen tots els mites
sobre els fills que als pares pelen.

Amb un títol geriàtric
que expedeix, molt eixerit
un jove del món gramàtic
que no es mama pas el dit,

fa com l’Eugeni, aquell d’Ors,
que amb l’espasa anomenava
de les lletres, cavallers
noucentistes, que ell dictava.

Aquest ja fa d’en Cabré,
un vellet repapiejant
que a ningú no pot fer enveja
¡pels seus seixanta-dos anys!

¡Quina edat, afedelisto,
aquest nou Premi d’Honor!
¿ I si l’Abelló arma un Cristo,
perquè ella encara és major?

El noi en qüestió, al diari,
diu que tenim el cervell
estovat, poc preparat,
que no hi ha ningú com ell

i altres joves pre-coitals,
que acusen la gent de rància
però a ells, segons els metges,
ja no els queda ni substància.

¡Cap al geriàtric!, criden.
¡A la mort!, van repetint.
I és lògic, perquè ens envegen
tot allò que mantenim.

Tranquils, amics, que a les lletres
tot és una bassa d’oli,
però quan cau una espurna
s’inflama com el petroli.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
*
Collage d'OX

TARDES DE DIUMENGE


*

Les tardes de diumenge, quan la claror es torna violeta sobre el mar i morada a muntanya, la malenconia s’accentua: el vel tènue que comença després de dinar quan, la cuina mig endreçada, veus per la finestra l’anar i venir de gent que en aquell moment et sembla alegre i feliç. Passegen al sol sense pressa. Dotze barcos de càrrega en espera fan de teló de fons per a una fotografia eterna.

Alguna paret s’enfosqueix. Tens son i et voldries deixar anar, jeure com el flotar despreocupat d’un núvol. Les músiques s’apaguen i els moments es tornen tristos. Fins i tot les mans es desmaien sobre la guitarra, i els caps s’amaguen del vespre i temen la foscor. Hi ha claror, encara. L’últim sol mandrós habita de biaix el racó que sempre era a l’ombra i es fon entre el murmuri de la gent del carrer. No voldries avançar i cal programar l’endemà, perquè l’endemà unirà els teus bocins escampats en la tèbia flonjor del dia, en la indulgent lassitud del diumenge. Però diumenge s’acaba, es desa la guitarra i s’abandonen el sofà i l’estora on potser ens havíem ajagut i jugat, indolents, als sol del matí i de la migdiada.
*
Collage d’O. X.
*
Catifa espanyola de la Real Fábrica de Tapices.
“Duchese-brisée” francesa, època Lluís XVI
Oli d’Ismael González de la Serna.
*

RIMILLAS DEL PINAR


*
RIMILLAS DEL PINAR
*
Copla original, popular:

“Arriméme a un pino verde,
por ver si me consolaba,
y el pino, como era verde,
al verme llorar, lloraba”.

Variaciones:

Arriméme a un pino blanco
para hacerme unas cerillas,
y el pino, con una rama,
me rajó las pelotillas.

Arriméme a un pino negro
cerca de Calatayud,
y como el pino era negro
me fabriqué un ataúd.

Me encaramé a un pino rubio
pa jartarme de piñones,
y un pájaro carpintero
me taladró los cojones.

Arrímeme a un pino rojo
con una hoz y un puñal,
y el pino, como era rojo,
cantó la Internacional.




Arriméme a un pino seco
llorando a moco tendido;
como el pino estaba hueco,
se rellenó agradecido.

Ay pino de mis amores,
que llegó el viento mistral
y caíste entre las flores
con un grito funeral.

El pájaro carpintero,
la ardilla y las tijeretas,
las avispas y el Gaitero
se fueron a hacer puñetas.

*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES).
*
*
Fotografia de Iñigo Martín

DONES, RESIDUS DELS HOMES


*
LES DONES: RESIDUS DELS HOMES.
-OBRES I AUTORS DE LA LITERATURA CATALANA-

Quin desengany quan he rebut el qüestionari per respondre. Quin desengany quan he vist com estava redactat. Quin desengany que les institucions hagin de recórrer a aquests mètodes per saber quins autors escriuen a casa seva/nostra. Com es coneix que ho ignoren tot.

Si alguna autora que em llegeixi ha rebut l’enquesta, m’agradaria saber què en pensa. Per part meva i amb pena, no he pogut respondre les qüestions, per complicades i arbitràries i, sobretot, per masclistes. Durant la llarga enquesta per establir un cànon, per altra banda sempre dolorós per discriminatori, m’he trobat que, cap al final, les dones ens han reduït a un apartat, com micos en gàbia. No m’ho vaig creure quan algú m’ho va dir abans que la rebés, però és cert. ¿On són la justícia, el seny i el cervell? Al comentari final he escrit això que copio, perquè em limiten al segle XX, i potser em voldrien morta:

“Amb tots els respectes, el qüestionari és segregador i masclista, en reduir les dones a un apartat marginal. I a esmentar les obres fins al 2000.
“La meva obra comprèn els segles XX i part del XXI, aquest amb la important "Óssa Major-Poesia Completa" més quatre novel·les i un assaig narratiu. Per què hauria de renunciar a aquestes obres, si estic en plena activitat? És més, per què no s'han estudiat aquestes obres, que formen el corpus literari més important del moment? És un oblit acadèmic deliberat, que encara queda més evident amb aquest qüestionari, però això ja es prou sabut pels que el formulen.

“Moltes de les respostes que es demanen són sobreres, en haver establert ja un cànon a l'inici, que, de no ser respost, no deixa continuar l'enquesta.”
*
No donen més espai per a observacions. En demanar la meva activitat, si poso “autora” i “estudis” ja no em deixen posar quins són els estudis i l’apartat queda en blanc. No puc ser autora i tenir una carrera, per exemple. Ai, mareta meva, quina pena ser escriptora i haver honorat la literatura catalana, per a això...
*
*
*
Collage d'OX

OLOR DE LLIBRES


*
Olor de llibres nous, piles de llibres nous, catedrals de llibres acabats d’imprimir, figures d’escriptors retallades en cartró que assenyalen els seus llibres nous. Programes de Primavera Literària amb centenars d’actes; editorials àvides; presentacions simultànies de llibres nous d’amics i coneguts, d‘esportistes, cuiners i polítics amb negre amagat sota el llit. Hi ha qui voldria Nadal tot l’any, però és Sant Jordi qui s’imposa: germina a la tardor, brota per Nadal i esclata a l’abril: fulls i fulls a l’aire inquiet, als dits enfebrats o indiferents. Abans de l’estiu els llibres nous seran pasta de paper, moriran sense funerals ni multituds, en la solitud més absoluta. Algun autor potser vessarà una llàgrima.
*
*
*
Foto d'OX

ALGUNA FRASE


*
Alguna cosa es troba entre les belles tapes dels llibres antics desats a les vitrines. Alguna frase curiosa que, entre devocions de discurs ja superat, preserva la saviesa que va servir abans i que serveix encara, com un fil continu que travessa el pensament de les generacions:

“ A caure, hi ha molts amics que ens hi ajuden; però a l’hora d’alçar-nos, ens trobem tan sols que m’espanta pensar com és que ens podem alçar alguna vegada.”

Petita reflexió de Teresa d’Àvila, continguda al devocionari de nacre. Quantes mans, quantes carícies, quants pensaments s’hi refugien.
*
*
*
Foto d'OX

L'ESPÀRREC


*

L’espàrrec, tendre, repta cap al sol, saba erecta de la terra, delicada tija que no espera introduir-se als llavis més golosos, disposats, entreoberts, lluents, sucosos. Degollat a traïció, serà besat amb delectança, xuclat per llengua rosa i enviat a les càlides, secretes, interiors estances, en un viatge incert, brutal, ja lluny del sol.

Espàrrec de jardí, espàrrec de marge, d’hort, de pot o de llauna, primavera anunciada que a l’hivern desperta, entra a l’abril i de seguida es trenca, com llança de sant Jordi, la vida breu per sempre derrotada.
*
*
*
Collage d'OX

ONDA


*
Aquesta bellíssima forma corba i plana és el final d’una ona marina que extingeix la seva força a la platja d’un matí d’abril. La natura la produeix en un moviment continu i som nosaltres els que li atribuïm sentits i significats diversos, segons ens dicten el pensament i la imaginació.

Paul Valéry descriu la mar com una agitació constant. Al seu “Cementiri marí” escriu: “(...) La mar, la mar que sempre recomença / (...)”. Aquestes paraules em fan pensar que m’he de convèncer a mi mateixa i forçar-me a actuar, a recomençar un dia i un altre.

Jorge Manrique comparava la mar a una immensa sepultura on desemboquen els rius de totes les vides, fins i tot les més orgulloses i esplendoroses. Els antropòlegs, en canvi, atribueixen al mar l’inici de la vida. Pot ser un viatge d’anada i tornada i així es tanca el cercle.

Al mar li reconec el noble moviment de saludar-nos de cara, de venir-nos a trobar, contra l’actitud del riu, que ens passa de llarg amb desdeny i sense mirar-nos. Aquesta onda perfecta, imitada per les puntaires de Chantilly, d’Alençon i de Venècia, és una obra efímera que exposa la seva filigrana sobre l’arena rossa només un instant, el suficient per meditar, ja ho veieu, sobre la mort i la vida, sobre l’esforç i la fugacitat.
*
*
*
Fotografia d'OX

PRIMAVERA


*

La primavera s’alegra amb la florida exuberància del món, però medita per reservar-se la bellesa i recordar-la, sàviament, quan el temps passi. Quan se senti vençuda pel pas de tantes primaveres que ja no les pugui suportar. Sembla una paradoxa, i l’és.
*
*
*
Collage d'OX sobre un oli de Pere Pruna.

MONA


*
Tenim un dubte hamletià,
no parem de cavil·lar:
si és un avantpassat nostre,
¿la mona ens hem de menjar?
*
*
*
Collage d'OX

DE TOMILLOS, COFRADES, HUEVOS Y SERPIENTES

*
DE TOMILLOS, COFRADES, HUEVOS Y SERPIENTES
*
A cofrades y vecinos
que, en día de Viernes Santo,
salen a buscar tomillo
retozando entre los pinos,

pensad que en el mes de marzo
ya despiertan las serpientes,
y os buscarán, hambrientas
para hincar sus buenos dientes

o colmillos, da lo mismo,
porque al no ser cristianas
o católicas de bula,
tragan la carne con ganas.

Nada os digo si os sentáis
con posaderas al aire,
y hacéis las necesidades
con disimulo, al desgaire:

más de uno y más de otro
dieron tal salto picón,
que en el pino les quedaron
los huevos como pendón.

Digo huevos y, al mentarlo,
me pregunto en conciencia
si tales huevos son carne
o sirven para abstinencia,

si serán huevos de Pascua,
huevos duros o rellenos,
de azúcar o chocolate,
que todos estarán buenos.

Pero quedamos, hermanos,
recogiendo farigola
y, a la vez, tan recogidos,
que todos formamos uno
con suspiros y gemidos,

pues de dolor es el Viernes,
Santo, noche con su luna,
sus macarenas lloronas,
sus cirios y sus coronas,

sus capas y sus misterios,
pues nadie sabe seguro
lo que algunos pecadores
hacen con gran disimulo

bajo recios cortinones
de terciopelo granate
cuando llevan trasegadas
diez botellas al gaznate;

entre faldones va el juego,
que hablamos de farigolas,
de cofrades, pino, huevo
y serpientes respingonas.

Vaya día éste, cofrades,
catalanes o andaluces,
que resucitan al muerto
que agonizaba en el huerto
entre huevos y entre cruces.
*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)
Viernes Santo 2010,
Xacobeo para mas señas.

L'OR I LES FLAMES


*

Els bons amics de La Riba/Tarragona m’han portat un pom de tulipes i un de narcisos. L’or i les flames amb aires del riu Brugent.

La primavera es torna sensual en els pètals de les flors, sedoses o vellutades. La primavera es fa simbòlica amb els colors, i tindrà tants significats com li vulguem atribuir. No vull pensar la sang, avui que és divendres de mort. Penso flames, com les que escrivia Ventura Gassol quan predeia que les cendres es remourien en flames arborades. Per ara, Ventura Gassol encara no ha vist feta realitat la seva profecia de pàtria lliure, i tampoc nosaltres.

“Un dia es feu una claror d’albada...” explica i desitja el poeta de “Les tombes flamejants”. Els narcisos podrien ser la claror d’albada, però ja potser amb el sol més alt, d’un daurat madur. “¡ Foc nou, baixa del cel i torna a prendre!”, invoca Ventura amb un gest tan ample com el mar, com el camp, com tot el país adormit en el son de la mort dels catalans. Els jardins floreixen una primavera més. Els amics sumem primaveres, també. Potser un dia, Ventura, celebrarem amb tu la llibertat que esperaves. De moment, tenim les flors.
*
*
*
Foto d'OX

EL CAP DE L'ESCRIPTORA


*

Si l’escriptora fos índia, posem-hi sioux, portaria alguna ploma al cap, però sense dolor. Si l’escriptora és catalana, també porta plomes al cap, però clavades, amb dolor. A vegades l’ofici comporta aquests estats i, com que estem en dies de passió, la imatge quedaria com la que he fet per al post.

Sovint, l’escriptora catalana se sent com una índia, posem-hi sioux, a la reserva. La política cultural pròpia ens segrega. Els mandarins disposen amb criteri agre. Ja vaig explicar l’aberració que comporta la selecció d’escriptors per a l’edició del volum 6 de certa editorial, que comprèn els escriptors de meitats del s. XX: triaran primer els ja difunts, diuen, amb el preciós l’eufemisme “que tinguin l’obra tancada” (R. I. P.); després seran els que disposin de més espai d’ocupació en premsa ( o sigui, als que els periodistes han dedicat més pàgines); els qui disposin d’estudis acadèmics (¿quina becària estrangera no ha estudiat precisament els que més publica la premsa?); i altres raons certament extravagants, sense comptar ¡oh Gran Esperit!, amb l’obra, pel que es veu, només amb la publicitat del personatge. Ara arriba la notícia que les institucions, per tal d’establir un cànon d’escriptors ( els bons a la dreta, els malvats a l’esquerra), com que no devem disposar d’historiadors literaris solvents i imparcials, repartiran 2.000 (dues mil) enquestes a professionals diversos (¿?) que, com és natural, triaran, seguint els criteris de la publicitat i de l’acadèmia (efecte anunci tele). Però ¡compte i recompte!: les dones no entren en els càlculs, sinó que tindran un apartat (reserva, segregació) per a elles, els traductors, els escriptors de juvenil i altres espècies exòtiques, totes al mateix sac. ¡ Que ve el Setè de Cavalleria ! I encara més. Algú va i es queixa que el Premi Llibreter no es dóna en deu anys a cap obra catalana. Sembla que en castellà s’escriu millor, i els nostres autors n’haurien de prendre nota si volen ser alguna cosa més que indis errant pels deserts. Doncs bé, ara els del premi han creat un apartat (nova reserva, nova segregació) per a la llengua catalana, que no pot competir de cap manera amb les altres. ¡Marededéusenyor!, que deia en Higgins. ¿Com ha de tenir el cap l’escriptora?
*
*
*
Collage d'OX