NO HI HA RETORN
5-9.24
*
Ha entrat setembre, fins ara el mes dels retorns. Escric el verset del dia per al «Club dels poetes vius»: «Adéu, orenetes, / torneu d’aquí un any. / S’acosten aus negres / de mal averany.»
La soledat continuada fa que els dies em passin pel cervell com un corró que aplana el paisatge interior eliminant els relleus. La família s’ha dispersat: feines, destinacions, estudis. Ja no queden celebracions que alegrin l’erm dels dies. Tretze dies passats a l’hospital revelen que el cor no em funciona prou bé. La lentitud deixa veure la mort com s’acosta. Amb el cardiòleg parlem de la qualitat de la vida que resta, no pas de la llargada. Però... em quedarà temps per reprendre la novel·la-crossa que m’ajuda a caminar literàriament?
Passo un canal de tv. on comencen Río Bravo. Aquella música... aquells totxos vermellosos, són més vells i cremats encara pel record que s’hi afegeix? És veritat que era millor aquell petit fragment de temps encastat a les cares feréstegues, als amarants secs rodant pels carrers, a les remotes construccions de fusta, quan ho vam començar a veure? Hi retrobo part de la vida que va ser feliç.
Admiro els canals d’història i ciència, que em porten nous aprenentatges. El meu cervell no pot capir els milions de segles d’evolució ni les distàncies astrals. Elogi de la lentitud. Però així que et vas formant idea de les llunyanies, l’home declara la guerra des de l’hora primera intentant destruir tot allò que semblava o podia ser admirable i que tant costava de créixer i mantenir. Destrucció. Personal i general en camins paral·lels. El cor encara batega i, malgrat tot, potser viurem tants anys com sembla que vivien els antics profetes. Això sí, matant-nos entremig.
***
