BOCAMOLLS

BOCAMOLLS

*

31-1-13

*

Avui tenim dia capicua per bé o per mal. Una mica de malícia sí que l’he trobada en les lectures que he fet. Per exemple, sabem que d’homenatges a escriptors se’n fan continuament: pels anys, per commemoracions, per naps o per nefes. Cosa normal i de costum. Doncs bé, llegeixo en un llibre dedicat a dones l’opinió d’una escriptora molt i molt reconeguda que precisament d’homenatges i distincions n’ha rebut a desdir. Ella diu: “Aquell que digui que a un escriptor se li ha de fer un homenatge és un imbècil.” Textual.

            De l’Índia en parlava jo fa pocs dies però no havia llegit la notícia que en dóna una corresponsal de “El Periódico”: “El tabaco indio perjudica la salud de los fumadores y de las estructuras históricas. Un puente icónico de Calcuta corre el riesgo de caerse por los miles de escupitajos diarios que castigan sus estructuras. La mezcla corrosiva incluye saliva y el tabaco de mascar barato que consumen millones de indios (...) El puente Howrah se ha convertido en una enorme escupidera con ubicuas manchas del tradicional color rojizo amarronado del tabaco. La concentración de esputos es especialmente alta sobre las bases de los pilares que sujetan el puente. Su revestimiento metálico ha menguado  en apenas tres años a la mitad, de seis milímetros de grosor a tres (...)”  També deu ser balsàmic banyar-se vora el pont aquest, sobre tot si es neda amb la boca oberta. Agradable país, a fe.

*

Postal collage d'OX

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA MOSCA AL CANÓ

 

LA MOSCA AL CANÓ

*

29-1-13

*

Que no és com matar mosques a canonades. La magnífica pel·lícula “Fins que arriba la seva hora”, de Sergio Leone, es pot considerar una òpera per tots els elements que conté, des de l’esplèndida Claudia Cardinale a la grandiosa música d’Ennio Morricone. Perquè no ho oblidem, la tele la passa dia sí dia també des de fa anys.

            Bé, al principi, dels tres facinerosos inicials, a un que intenta fer la migdiada li corre una mosca per la cara, brunzint i tornant a atacar, per més que l’home bufi per treure-se-la de sobre. Ja sabem com són aquests moments d’estiu. La mosca es detura en una paret. Llavors el facinerós l’encanona amb el revòlver i la fica dins del cilindre, amb el dit com a tap. La mosca brunzint dins, amunt i avall del llarg canó. Llavors l’home es posa el canó vora l’orella i s’adorm escoltant la mosca empresonada. Sublim.

            De manera semblant em sonen a mi els casos de corrupció continuada que ràdios, diaris i teles ens passegen per la cara aquests dies, dia sí dia també, amb un brunzit gris i empipador que no em puc treure de sobre. No tinc canó ni pistola i em toca aguantar la mosca. El vol de mosques. L’eixam de mosques. El núvol de mosques. La plaga de mosques. Tot negre. M’adormo.

*

Imatge d’Internet.

LES MIRADES DEL DIA

LES MIRADES DEL DIA

*

27-1-13

*

Fa pocs dies caminàvem darrere de dos homes que anaven recollint i calibrant burilles de cigarreta; eren homes relativament ben vestits i sabien on havien de mirar: terrasses de bar, aparcaments, etc. Fins i tot van trobar una bossa de plàstic que els anava bé per posar les troballes. Des de llavors em miro les puntes de cigarreta amb atenció: sé que valen per a algú.

            També resulta interessant calibrar les mirades que ens cauen a sobre, i que són gairebé totes les de la gent del carrer. Ens mirem tots de manera instintiva, ràpida, i sempre són uns ulls que es troben, donen informació i es deixen anar. Parar atenció a tots els ulls recollits durant el dia és un exercici curiós. Fins i tot sembla que pesin damunt nostre. Poden acariciar o esgarrapar i normalment són indiferents.

            Ara acabo el repàs de la meva traducció castellana de “Al meu cap una llosa”, que es diu “Virginia no ha muerto”. Veurà la llum abans de l’estiu, després de 28 anys d’espera. I la veurà gràcies al determini del bon editor que és Lluís Pagès, de Lleida. És el que en diem ‘llibre dels collons’, perquè, el lector ja ho sap, tot i ser Premi Sant Jordi i Premi de la Crítica no ha aconseguit traduccions. Les Institucions han fet l’orni malgrat batallar-hi jo sense parar, fins que Pagès Editors decideix desencallar-ho a Ediciones del Milenio. Gràcies mil, doncs.

            Del llibre he trobat aquesta observació que copio: “Cuando volvía a casa por las tardes, terminado su trabajo en la cooperativa, sabía que por el camino debería recobrar despacio, de manera casi imperceptible, sus propios pedazos, que habían quedado pegados a los cristales de los escaparates, a la mesa del despacho, a las manos que le marcaban los compases del día y a los centenares de ojos gelatinosos que rodaban y rodaban sin detenerse nunca. Los ojos se clavaban unos en otros sin encontrarse por completo y se desviaban con suavidad o agresivos, todos ellos con una fuerza concentrada que podía llegar a producir cierto desgaste físico, del que era preciso recuperarse.”

            *

Collage postal d'OX

 

 

"ABSOLC EL TEMPS"

“ABSOLC EL TEMPS”

*

26-1-13

*

“Eren somnis de principis d’estiu.

El capvespre s’allarga fins la darrera llum i nega la nit.

La besada jugava amb el fred escumós de la copa,

La sorpresa dels llavis, de la boca i del gust.

Era un joc el somriure.

No hi ha noms sota el pes d’aquell somni,

era envit i plaer i era viure.

El temps s’aturava a fora, i el futur.

I l’olor de l’herba ofegada que creix en els prats negats

on es fon fins i tot el plaer.

S’estén l’ombra, el reflex indulgent que avui respiro.”

*

És un poema de Zoraida Burgos, l’excel·lent poeta de Tortosa. El poema és del llibre “Absolc el temps” (Editorial Moll), Premi de Poesia Vila de Lloseta. Zoraida, escriptora, ha estat bibliotecària; ara restaura delicades obres antigues i escriu a la revista “Restaura”. D’aquesta manera, des de l’estudi de l’antiguitat fins el present dels poemes, l’univers de la poeta conté la saviesa dels colors i de les paraules.

            He triat aquest poema perquè m’hi he sentit identificada. Jo encara no sé si absolc el temps. Sé que visc “el reflex indulgent” dels somnis que explica. També he cregut que realment el temps s’aturava fora i que no hi ha noms. No obstant, una realitat tossuda fa possible que, escriure el motiu del reflex permeti a la poeta respirar avui encara.

*

Collage d'OX. Col·lecció 'Últimes llums'.

LITERATURA DESCRIPTIVA

LITERATURA DESCRIPTIVA

*

25-1-13

*

En el post sobre l’Índia vaig esmentar Vikram Seth i el seu llibre “Una música constant”. Com que a algunes lectores els havia agradat l’obra, penso que és curiós que ara expliqui una petita anècdota derivada de la lectura.

            Recordarà, qui hagi llegit la novel·la, que el protagonista, que toca en un grup, es dedica a buscar amb afany per les cases de música de Londres un disc determinat amb la gravació dels quintets de corda de Beethoven, op. 4 & 104. No el troben. Insisteix. Ell sap que és editat a Praga i vol exactament aquella versió. Li diuen que és molt difícil importar el disc, gravat el 1976 i editat el 1977. Insisteix. Passa temps i, per fi, aconsegueix el disc amb gran emoció i alegria.

            Com que Vikram Seth és minuciós, descriu aquest disc. Cada detall de la portada: la sala, els mobles, la catifa, el llum de sostre, un peu vertical de fusta per indicar privacitat sense necessitat d’acordonar l’espai... A mesura que ho anava llegint em venia un somriure. Vaig anar a l’armari de música per extreure aquest mateix disc i en la mateixa edició que el tresor de Vikram. L’havíem comprat a Praga. Gairebé vaig tenir la mateixa alegria que l’escriptor.

            Si cal o no descriure amb detall, és decisió de cada escriptor. La descripció situa les accions. Vikram desitjava aquell disc i va sentir la necessitat d’acariciar-lo amb les paraules. Va fer bé: en la seva literatura vaig retrobar la música i la visita a Praga. Jo també havia escrit, a Praga mateix. Un conte que es diu “Pinyols sobre l’Vltava”. I és que mentre érem al pont Karluv vam comprar una paperina de cireres i anava escopint els pinyols a l’aigua.

*

Fragment de la portada del disc descrit per V. S.

ÍNDIA

ÍNDIA

*

22-1-13

*

Conec molta gent que ha estat a l’Índia. Uns n’han tornat encantats i altres fastiguejats. Com que és un país gran, per força les diferències han de ser notables. He vist velles pel·lícules de l’època del domini britànic. He llegit novel·les d’indis i d’índies, i poques m’han agradat tret potser de “Una música constant”, d’un Vikram Seth afincat a Londres i estudiant d’Oxford. M’he criat amb “El libro de las tierras vírgenes” i amb “El libro de la selva” pel·lícula, que anàvem a veure de petits a la sala del col·legi La Salle. Kipling escriptor, Kipling explorador, inspirador del moviment Escolta. He seguit els moviments de Gandhi; del Pandit Nehru; de l’Aga Khan, que es feia pesar en diamants pel seu aniversari; d’Indira; tot en temps crucials. És a dir, he vist l’Índia de l’inrevés.

            Del dret sembla ser tota una altra realitat. No he entès mai el sistema de castes, la immensa misèria i el riu podrit. I ara llegeixo un extens reportatge sobre els cotxes de línia. Sobre els busos urbans. Sobre les violacions que s’atreveixen a mostrar la seva llarga tragèdia sangonosa per primera vegada a la llum del sol. Dones i homes sense esperança entre temples, varetes d’incens i escultures contorsionades. L’antiga saviesa no els ha servit. La religió tan arrelada, tampoc. La corrupció els ha traçat un mapa xuclador del que no poden sortir si no emigren. La vida de la dona no té valor, com no en té (o no en tenia) a la Xina. Tampoc a l’Àfrica, a Mèxic, a Colòmbia i bona part de l’Amèrica del sud.

            Vet aquí l’estranya evolució del món i dels seus déus directors: no tenim la llibertat de néixer on voldríem; de triar-nos la cara i el cos; de ser homes o dones. No sé si és el càstig original o l’experiment fallat. Per molt que viatgi o llegeixi no ho sabré mai. Però m’ho penso.

*

Foto d’agència.

SEXE, ALEGRIA I FEMINISME

SEXE, ALEGRIA I FEMINISME

*

21-1-13

*

Les tres mosquetes de la publicitat per a rucs es retraten al Punt/Avui amb les calcetes a mitja cama i fent com que es tapen el parrús. És l’entrevista de contraportada, on Gemma Busquets els pregunta: “En una de les cançons dieu: “Sóc víctima de les escenes de sexe on els dos es corren (1) alhora. “¿Lletres de rebel:lió feminista?”

            Responen: “ No pretenem fer reflexió, volem crear a partir de les coses que ens passen cada dia: del que pensem quan som al metro o quan fem pipí (...)”

            No sé per què van fer retirar el cartell del Carnaval de Reus: ¿no era una reivindicació feminista?

            I  la panxona de les Shakires i artistes de torn, amb home nu incorporat... ¿no és una vindicació de feminisme?

            I tant. És el que vol la majoria –dones i homes-, que la revolució feminista es quedi només en mostrar les calcetes, el parrús, la panxa, els pits i fer pipí. Aquí s’acaba la contribució de la dona, objecte voluntari per fer trempar homes i dones. També en literatura, no ens ho deixéssim pas.

            Alegria, que la crisi demana Lolites i Lolasses. A viure, abans que se’ns mengin els cucs.

            *

(1) Em penso que és més propi dir ‘S’escorren’. Agraeixo aclariments.

*

El rapte de les sabines. P. P. Rubens

ROBAR UN TREN

ROBAR UN TREN

*

19-1-13

*

La pluja que cau a Tarragona sol ser de màquina. Vull dir que a terra només es veu la llepada que deixa la màquina escombradora. Com sempre, les pluges previstes arribaven desfetes, va dir l’homenet decidit de la tele, el mateix que havia predit la borrasca.

            La nena tenia por de viatjar en tren “Per si plou o trona”, deia. Li explicava que el tren on ella viatjarà és confortable. Que a mi m’agrada viatjar amb pluja. És el fet d’estar a recer en lloc calent i còmode entre elements adversos, però ella encara no ha fet aquestes experiències.

            Li ensenyo el meu llibre “Trens” (Omicron 2006), que en punts curts i curiosos recull els meus viatges en capítols com ‘Rodalies’, ‘Orient Express’, ‘Fletxa Roja’, ‘Túnels’, ‘Andanes’, etc.  Molt ben editat i molt oblidat també. Amb la nena llegim un punt que parla d’un viatge a Barcelona mentre plovia i tronava; al departament érem unes dones de pobles veïns que de seguida vam fer tertúlia; saleta d’estar que corria en la pluja.

            A Suècia, en canvi, hi neva. No obstant els trens funcionen, li anava dient jo a la nena. “Mira aquesta fotografia: una dona de la neteja de trens n’havia robat un del dipòsit i, com que no el devia saber conduir, o potser no sabia frenar, li va marxar de les mans, de la via, i el tren es va estavellar en una casa. A la casa sopaven tranquil·lets mirant la tele i de sobte es troben una màquina de tren a la taula. Potser va ser batejada amb vi i tot.” Riem.

            A la nena no li dic, però m’hauria agradat molt conduir un tren per un país nevat. Potser la dona també somiava en portar un tren. De petits i de grans hem conduït trenets de joguina, i aquells dies de Nadal potser a la dona no li havia fet cap regal ningú...

*

JESUS TIBAU DIA A DIA

*

JESÚS TIBAU DIA A DIA

*

Atenc el prec de l’escriptor Jesús Tibau, que ens demana al blogaires si volem comentar en un post algun paràgraf del seu llibre “Molles per no perdre’m”. Com que les molles se les mengen els ocells o les formigues o se les emporta el riu, si les recollim en paraula escrita la memòria es fa més llarga. Aquest és el valor del dietari escrit per Tibau.

            El fragment de llibre que he triat és aquest, a la pàgina 84 i amb la numeració 173:

           “Berenem. Fruita. A mossegades menudes. Sucoses. Dolces. Dolços. Els ulls.”

             *
            Jesús Tibau té, entre moltes altres, la capacitat notable d’observar i de sintetitzar. Aquest petit plaer del berenar amb fruita volgudament es demora en el temps de la tarda benigna. Del fet mecànic de berenar passa a un ulls dolços, en tot un recorregut de gustoses delicadeses.

            Em fa recordar Peter Handke, un escriptor que aprecio molt per les seves reflexions i per una afinada síntesi del pensament i de les situacions vitals i també dels senzills fets del dia. Copio un fragment del seu llibre "Història del llapis": “Les cuques de llum eren “juny”, i ara un centenar de vespes s’ha posat sobre una poma aixafada: “setembre”.

            Tingui doncs, l’amic Jesús, un camí per on no es perdrà mai, perquè cada pas en bona literatura és un guany.

*

Collage postal d’OX

           

GAVARRES DEL NORD

GAVARRES DEL NORD

*

15-1-13

*

“(...) Julie caminava a poc a poc, resseguint amb els ulls el canal, on les barques afilerades no donaven senyals de vida en aquella hora. Però hi havia bicicletes a bord, flors ben ateses i finestres obertes per on es veien butaques de vímet, rengles de llibres, col·leccions de ceràmiques i cuines diminutes amb draps posats a eixugar.(...)”(1)

            Un dels meus desigs no satisfets és viure una temporada en una barcassa-vivenda. N’hi ha a les ribes del Sena, als canals d’Amsterdam, al Regent’s Canal, quan passa per Maida Vale, aquest nom exòtic d’una batalla llunyana. A Maida Vale s’hi arriba pel metro de Warwick i us semblarà mentida que sigueu a Londres.

            Encara penso en Simenon i les seves barcasses de càrrega  que feinegen pels canals del nord.

            “El puente estaba meticulosamente limpio, con los cobres más brillantes que a bordo del “Estrella del Sur”. Y cuando la mujer abrió una doble puerta con una escotilla de cristales de colores en lo alto, Maigret pudo ver un pequeño salón conmovedor.

            “Allí había los mismos muebles de nogal estilo Enrique III que en el más tradicional de los interiores pequeño-burgués. Sobre la mesa había un tapete bordado con sedas de diferentes colores, vasos, fotografías enmarcadas y una jardinera desbordante de plantas verdes.(...)”(2) Interiors flamencs, com els que pintaven al XVII els inoblidables Vermeer, Steen, de Hooch, confortables, cultes, de metalls brunyits i teixits opulents.

            Les barques com la de Julie són més senzilles i no es mouen de lloc; són de propietat o les solen llogar temporalment. Les gavarres de transport vénen d’una llarga tradició; s’hi viu i s’hi manté una família. Cases flotants totes elles però amb destinacions diferents. Tota una geografia d’aigua i un estil de vida sòlid, arrelat a la fusta sobre els canals, és el que troba Maigret i a vegades se n’admira.

            Per això, en llegir-lo, em sembla que acosto una mica més el meu somni.

*

(1) “Concert a Maida Vale”. Conte d’Olga Xirinacs al suplement de l’Avui.

(2) “Maigret y los muertos del canal”. Simenon (Luís de Caralt, editor)

Fragment d’un interior de Jan Vermeer.

SIMENON A CASA

SIMENON A CASA

*

13-1-13

*

Avui, dia de dos 13 i, per tant, de doble sort, he fet un segon inventari dels Simenons que tinc a casa, els he desat bé protegits per productes anti cuques i he rellegit el notable llibre de l’enyorat Josep Faulí, bon escriptor, periodista, crític i patriota de raça; ell va escriure “De Simenon a Maigret” (Plaza&Janés).

            Diu Josep Faulí en la Benvinguda del llibre: “Aquest és un viatge de coneixement i reflexió sobre una de les personalitats més rellevants de la literatura de tots els temps. És un viatge que s’ho val, perquè l’univers de Georges Simenon és ric, variat, sorprenent, interessant i actual”.

            La gent que es pensa que Simenon és literatura menor ja s’ho pot treure del cap; i, encara, la gent que sap llegir convida Simenon a casa. Més que a Simenon, com diu Faulí, convidaríem Maigret, bon amic i saludat, a qui ens sembla conèixer a fons per tantíssimes hores que ens ha acompanyat, i nosaltres a ell. Simenon és tota una altra cosa, voltat de riquesa i tragèdia. L’actor que encarnava millor Maigret va ser Jean Gabin, inigualable. El programa ‘Apostrophes’ li va dedicar una llarga entrevista que va passar  TV3 entre altres esriptors il·lustres.

            Tinc 87 obres de Simenon i, avui, al mercadet de llibres vells n’he trobat una altra, fet estrany perquè van molt escasses. 87 més tres biografies i l’assaig de Josep Faulí. M’agraden especialment “Les senyoretes de Concarneau”, “El clan dels Ostendesos”, “La vídua Couderc”, “El comerciant de vins” i, sobretot, les que narren la vida a les barcasses dels canals del nord. Una vegada, al diari, Joan de Sagarra assegurava que donaria tota l’obra de Porcel a canvi de poder trobar “Maigret en meublé”. Afirmació i tria categòrica. Per cert, jo vaig trobar l’obra pocs dies després d’haver llegit la preferència de Sagarra. Però encara em falta molt Simenon per recórrer, i aquest és un estímul per recrear-me en les llibreries de vell, encara que l’autor sigui tan actual.

*

 

L'ESTUPIDESA FLOTANT

L’ESTUPIDESA FLOTANT

*

12-1-13

*

Governants, programadors de tv i altres éssers que decideixen els nostres aliments i ara parlo només dels mentals, haurien d’anar a l’infern de dos en dos, com abans es deia dels advocats i procuradors.

            Les programacions de totes les televisions que tinc a l’abast són la prova de l’estupidesa que ha anat augmentant de pocs anys ençà. Ara no podria haver-me fet la bona col·lecció de vídeos que tinc. Als afeccionats al cinema o a les bones sèries, se’ns dóna no palla, sinó directament merda, repetida fins a la sacietat en una roda creixent. I mireu que n’hi ha, d’història de qualitat al cinema. Però com que el públic és ruc i paga, doncs se’l menysprea, fot-li.

            Indigna saber els diners de la nefasta propaganda de les tres cursis que remenen els envasos i ballen al voltant dels contenidors, com mosques colloneres. Val molts diners, tot això, i no treu cap a res. Com que sóc ruc, i els meus amics també, encara no hem entès el missatge, que de didàctic no en té res. I la Generalitat es gasta així els diners de tots: pàgines senceres als diaris i anuncis llargs a televisió: ¡quina vergonya! En aquest cas s’arriba a la conclusió que en política no hi ha ningú intel·ligent però si que n’hi ha que malmeten els diners que fan tanta falta per coses de profit.

*

Collage postal d’OX

 

 

VIATGE EN AVE TONTA

VIATGE EN AVE TONTA

*
10-1-13

*

Els polítics i ciutadans que proclamen el bilingüisme tenen les seves conviccions sobre l’AVE, i d’AVES n’hi ha diverses. Per exemple:

            L’AVE més piadosa: l’AVE Maria

            L’AVE més fidel: el gos, perquè quan et veu AVElluga la cua.

            L’AVE més saborosa: l’AVEtifarra.

            L’AVE més il·lustrada: l’AVEnguardia.

            L’AVE de l’estació del Camp de Tarragona: l’AVEllana.

            L’AVE que pica: l’AVElla.

            L’AVE aquàtica: MalAVElla.

            L’AVE que els polítics no tenen: l’AVErgonya.

            L’AVE marítima: l’AVEntura, que en comptes d’estació té port.

            L’AVE territorial: l’AVEgueria.

            *

Segurament els pacients lectors en saben alguna més. Quan les anava escrivint pensava en ALLAU i el seu blog que ell en diu tonto. Si sóc tonta quan hi responc, m’és igual perquè fa temps que no m’AVErgonyeixo de res.

*

Collage postal d'OX

 

NEIXEN DE MI

NEIXEN DE MI

*

8-1-13

*

Moren les llibreries catalanes històriques; els reportatges entrevisten els llibreters i n’expliquen les causes. Penso que n’hem de fer el dol, i des d’aquí comparteixo agonies amb els que encara subsisteixen. ¿És el gra de blat que mor i ressuscita? El món no serà igual, i aquestes petites ciutats de lletres ja no acolliran la nostra mirada.

            No vull que morin els llibres. N’he fet néixer alguns i la meva terra encara és fèrtil. Les meves mans acaricien els llibres des del naixement fins a la incineració: els meus fills literaris moren abans que jo. Perquè em deia un llibreter amic que és molt difícil mantenir llibres de fons, i jo em nodreixo de llibres que demano després de recomanacions llargues i consolidades: m’admiren els tresors que desconeixia.

            Que es destrueixin els llibres quan les biblioteques en tenen set i gana, és aberrant, injust, obscè. Malbaratem la saviesa però també la distracció, que ens convé molt evadir-nos amb literatura i música lleugera quan ens amenaça l’angoixa general, la que hem generat, per cert.

            Acompanyo els amics llibreters en les hores amargues. Ells han tingut els meus llibres alguna vegada als seus prestatges, els han acollit a casa seva. Gràcies. Adéu.

*

Collage d’OX

LA MORA CONTRA EL MORADO (2)

LA MORA CONTRA EL MORADO

La zarza contra el morado
alza el puño descarnado,
silueta negra y muerta
ya a finales de verano.

Tras los montes, demorado,
tibio el sol roza el solano,
seco el tomillo, el espino
y el junípero afrutado.

Vi esos zarzales en ramas
blandiendo puños en alto
con sus manos abrasadas
de esqueletos derrotados.

Momia de mora olvidada:
nadie la acogió en su casa,
nadie la ofreció en su mesa
ni en cristal de mermelada.

Lajas de piedra el camino,
zarzales que me esperaron,
ya tomé sus dulces frutos,
la espina hiriendo mis manos.

Anochece entre morados,
ceniza de espinos albos;
a mitad de este septiembre
los brezos abren sus brazos.

Verdes brotes aparecen
para sonreir al viento:
tallos leñosos de ericas
de tierno color rosado.

Otoño enrojece alado,
breve fuego contra el tiempo.
Mientras, demoro tristezas
de moras contra el morado.
*
Olga Xirinacs Mont-ral, 10-9-12

LA BONA ESTRELLA I LES PERSEIDES

NOTA: EL BLOG NO EM PERMET INSERIR IMATGES. AGRAEIXO CONSELLS

*

LA BONA ESTRELLA I LES PERSEIDES

*

7-1-13

*

Cada llibre editat correspon a una gestació i un part més o menys difícil. Tots voldríem que una bona estrella, tant se val si indicada per antics savis zoroastristes o per exèrcits angèlics portés gent de tota mena al taulell on reposa la nostra humil o ambiciosa creació.

            Comença l’any i cadascú es venta amb plomes d’or o es llepa les ferides pels resultats del ‘12.  De moment, algun diari –savi predictor- ja ha donat els triomfadors del ’13, tot just començar. ¿Què en podem pensar? Interessos editorials, amiguisme (la qualitat encara no s’ha mostrat perquè el llibre és en ventre de mare), una fe integrista, una aposta de rifa... El públic lector modest no ho pot saber, com no es poden saber els designis del Senyor, diuen.

            Ens indicaran: “cap aquí...” i el ramat correrà  a la pastura. Els ha guiat l’estrella més brillant. Que els llibres es venen a milions: doncs nosaltres sumarem, contents de figurar entre els lectors afortunats que tindran motiu de comentaris en plàcids berenars de cafeteria.

            A l’hora del balanç, dono les gràcies a les bones bloguistes que s’han volgut fer eco dels meus llibres: una estrella per a cada una, encara que només sigui una Perseida, que són precioses en les nits d’estiu.

*

 

  

CAMINS D'ANAR I TORNAR (1)

CAMINS D’ANAR I TORNAR (1)

*

4-1-13

*

Aquest prové dels valsos, polques i galops vienesos que se solen sentir per Any Nou.

            Enyoro el que no he viscut i que he heretat dels meus difunts. Es diria que la música els ha travessat, els ha sobreviscut i d’aquella arrel en sóc branca.

            Vaig viure amb l’àvia Lola (1885-1967). A través seu m’han arribat vitralls modernistes, garlandes de pedra i tactes de seda i vellut. Colors lila, burdeus, ametista. Viatges per Europa, xampany Moët Chandon i Veuve Clicquot; perfum “Quelques fleurs”, d’Houbigant; lieds de Schubert i cançons populars catalanes; novel·les, llibres d’art i bona cuina. Canvi de segle. Guerres: de la claror a la fosca. De les festes a la pena. Els colors que s’apagaven i que no han tornat a ser. Ho vaig escriure a “Interior amb Difunts”, i era tanta la vivesa sentida que em va guanyar el Premi Josep Pla.

            La vida als seus temps era potser més difícil però la bellesa s’obria pas i encara en vivim. Sento nostàlgia d’altres sols i d’altres perfums. Un barret amb plomes confeccionat al Passeig de Gràcia, el jardí francès de Rubí, Villa París a Cartagena i el piano del pare.

            Sobretot sura un aire de festa. Que hi hagi festa i que es trenquin les monotonies de postguerra. Que contenta, la col·legiala Olga, quan hi havia festa a casa i calia demanar dispensa... Balls, cants, concerts i temps per al somni. Jo me l’he hagut d’escriure per recuperar-lo, per reviure’l. Per això quan sento la gràcia ondulada d’un vals vienès aturo la mirada i l’endinso en el temps que no va ser el meu però que vaig tocar amb les mans de Lola.

*

Lola quan tenia 17 anys. Rubí.

BONA CARA

BONA CARA

*

2-1-13

*

Cal saludar l’any nou fent bona cara. Sobretot quan s’anuncia mal temps. Per això disfresso el bust que tenim a l’entrada segons les commemoracions més adients que l’any ens va portant. El bust me’l va fer un escultor de Valls que es diu o es deia Ballester. Llavors jo tenia 11 anys, 1947, i mentre posava immòbil recordo que llegia “El Coyote”,  de Mallorquí. Entre els cosins devoràvem a desdir llibres de “La sombra”, “El Coyote” i aventures de “Roberto Alcázar”.  Aviat va arribar l’època d’espiar publicacions secretes que el pare desava gelosament en un calaix privat, però ara no és cas d’airejar-les.

            Ahir, i tot el que portem d’hivern, la neu desitjada, la pluja esperada, sols la podem veure en pel·lícula. El primer dia de l’any feia un sol que trencava les pedres i la gent es banyava a mar. Quin desori...

            Bé, doncs, el meu guarniment per començar el ’13 és aquest de la fotografia. Que et facin una escultura de pedra té l’avantatge que et veus sempre jove, i aquell infant que tots portem dins se’m presenta cada vegada que passo amunt i avall.

            Més endavant posaré una foto del meu avi capellà. Ja em preparo per quan vinguin els “kikos” i en Rouco, a l’octubre a Tarragona. Ho podrien fer a Toledo, però ha de ser aquí, ves quin mal hem fet.

            *