"¡ AMARIA !"

*

Mont-ral, 31 de juliol/1 d'agost - 10
*
Els pagesos fan saber que deixaran les portes obertes dels seus magatzems agrícoles per evitar que la plaga continuada de lladres les esbotzin.

Ara mostro una porta oberta, una entrada i una eixida amb propòsit ben diferent: recordar el temps que es deixaven les portes obertes, encara que aquesta és de juliol del 2010.

A Rubí vaig passar 25 estius llargs de la meva vida amb la iaia Lola, que era del poble. Sovint m’enviava a comprar alguna cosa: els ous frescos al pagès aquell; verdura al pagès altre; vi al de més enllà; iogurts que feia una dona més avall. Les portes, si no eren obertes com aquesta de la foto, no eren pas tancades amb clau. S’entrava i es deia, ben fort: “¡Amaria!”, contracció d’Ave Maria. En general, la gent de la casa era dins o a l’eixida, com la que es pot veure al fons de la fotografia: hi tenien corral, jardí, potser una mica d’hortet i tot. De manera que anaves avançant i cridant “¡Amaria”!, fins que sortia algú a veure qui entrava i què volia. Ous encara tebis del galliner, que ens feien passar per les parpelles per curar; olor profunda de les bótes de vi; la llet dels iogurts... L’eco de l’Ave Maria l’absorbien les parets de la casa. No es deia “bon dia” ni “Déu vos guard”. Em vaig acostumar a l’”¡Amaria!”, i ja l’hauria perdut als plecs de la memòria si no fos que l’amig blogaire Josep Gironès va posar la foto d’una dependència agrícola amb la porta oberta per mostrar l’interior. Però jo parlo de les cases on es vivia. I on es viu. No sé què hauria dit com a salutació si hagués hagut d’entrar a la bella casa que mostra aquest blog, o en altres que també eren obertes a Vilaplana. La confiança dels habitants es presta a desitjar-los una benaurança.
*
Portal, entrada i eixida a Vilaplana, estiu 10. Foto V. Roca
*

¡ ALS TOREROS !

Mont-ral, 29/30 – 7 – 10
*
Quin rebombori, quin repicar de mordasses tot al voltant de casa nostra. Ja feia dies que l’Ostixec estava inactiu, potser per la calor, això que el tenim ben protegit i ell ja busca els racons millors de la casa.

Però quan va saber que el Parlament català havia prohibit les “corridas”, va saltar d’alegria entre bassals d’aigua a terra. De seguida va convocar la seva cosina Ostimeta i un foraster rus que es diu Ostilow, de la casa del costat. El cas és que eren una colla i, després d’un llarg viatge, es van presentar a la plaça de Navamorcuende on, en aquell moment, el públic nombrós contemplava la sortida de la camarilla en formació perfecta segons aquesta làmina històrica.

Allò era un desori abans no es van adonar que un grup de llamàntols, desconeguts en aquella terra de secà, els atacava ferotgement amb les mordasses rabioses. Crits i desorientació general. Quan la Guàrdia Civil ens va avisar, perquè tots els nostres llamàntols amics porten xips, ens temíem el pitjor: els couran i apa adéu. Però sembla que no es deixaven agafar, mossegaven i punxaven, i amagadets sota les grades van esquivar els mossos de plaça fins que vam comissionar una família de gestors d’allà que els van recollir i protegir. No cal dir que tot i resultar escrostats alguns dels llamàntols, l’alegria va ser general tot el viatge de tornada a casa. Sempre hi haurà places castellanes on puguin anar a celebrar les seves venjances toreres. ¡Visca!
*
Il·lustració de Perea per a l’àlbum “¡A los toros!”.
*

CLAVELLINES

*

Mont-ral, 28/29 – 7 – 10
*

Vet aquí que ha arribat l’hora que la delicada clavellina floreix humil i extensa entre l’herbam i les bardisses, i la seva mateixa fragilitat la fa destacar com una petita corona reial. L’olor de la clavellina és deliciosa i s’escampa als peus del caminant, que procura respectar-la i admirar-la com un do immerescut que sorgeix al més profund del bosc, sota els grèvols que ara comencen a granar.

Sabia que el seu nom científic és Dianthus, un gènere amb variacions. El que ja m’ha costat més de distingir al manual és a quin membre de la família de les cariofilàcies (Caryophyllaceae) correspon, perquè n’hi ha unes quantes, de clavellines, que s’assemblen molt i no en sóc especialista. De manera que he triat aquesta, i m’he tornat a sorprendre dels noms científics de les coses, com ja m’havia admirat quan estudiava els peixos i els bolets. Resulta que hem retratat un grup de Dianthus Gratianopolitanus. És clar, la curiositat m’ha fet consultar Internet i, entre altres explicacions, m’ha dit que el seu nom prové del grec i significa la flor divina, la triada pels déus. Fantàstic. Tenen bon gust, aquests déus.

En fi, que l’observació atenta de la natura comporta paciència i recompensa en bellesa.
*
Foto V. Roca.

CANTÓ DEL VENT

*

Mont-ral, 27/28 – 7 – 10

*
A la darrera casa del poble, cantonada amb el vent, la mestressa retira una tovallola estesa i el vidre de la finestra, quan tanca, brilla un moment al sol de tarda. Bandera i estrella, insígnia humil sobre les ciutats i pobles que s’adormen al fons, a la plana, fins al mar. A la cuina, amb la paret excavada a la mateixa roca, prepararà el sopar i rentarà algun plat a la pica de pedra. La pedra protectora, paret ancestral, rupestre, acollidora dels mobles de fusta amb vetes polides pel pas de les mans. Pujarà la breu escala i s’adormirà al cantó del vent, escoltant des del llit abrigat les ràfegues als arbres i als porticons, protegida de la boira que puja des de la muntanya del davant i travessa els boscos per covar els somnis en la quietud grisa. La petita i humil casa de pedra domina el món visible.
*
Foto V. Roca
*

BOTIFARRA

*

Mont-ral, 26/27-7-10
*
Demà, a més de sant Cugat, és sant Pantalió. No és pel sant sinó pel nom, que recordoPantalió. Durant tants estius sencers a Rubí, el poble de la iaia Lola, vivíem totes dues lliures i satisfetes al costat de cal Pantalió, una de les cansaladeries de més anomenada. Com que entre el nostre jardí i el seu pati només hi havia una paret no gaire alta, les olors que pujaven et podien transportar als set cels el dia que feien caldera. La mucadera i els ajudants preparaven budells i bufetes, trossejaven, distribuïen, trinxaven, bullien i fregien. Les llengües, les botifarres blanques i negres, els deliciosos llardons, tots els vapors entraven a casa, i la iaia em deia: “au, vés a buscar una paperina de llardons”. Ens els menjàvem acabats de fer, ben cruixents, un paradís terrenal, gairebé tancant els ulls del goig que feien. La botifarra blanca i negra me la menjava jo per esmorzar, amb pa i tomàquet, asseguda a l’escaleta de pujar al terrat i llegint novel·les de policies. Matins feliços de vacances adolescents.

La família d’una de les meves amigues del poble s’encarregava del quiosc de l’estació. Ella em deixava totes les novel·les de policies i misteri que tenien, i jo les devorava amb la botifarra o amb el pa amb xocolata del berenar. De cal Pantalió és Albert Sans, amic d’infantesa i director després del cèlebre l’Esbart Dansaire de Rubí. De cal Pantalió, amb les seves suculències i amb l’amistat amb les persones de la casa, en guardaré sempre un record fidel. Ai, aquelles botifarres...
*
Dibuix d'OX.

LA CARN SOBRE ELS OSSOS

*

Mont-ral, 26 – 7 – 10

*
Llegeixo en un suplement dominical que algun home – els homes sempre manen- vol tornar a posar de moda les dones de carns rotundes i plenes. Que es comencen a deixar de banda els esquelets grocs i verdosos amb ulls maquillats de negre ( tots), també dissenyades pels homes i tan envejades per les dones. I apareixen sanes fotografies de dones amb el goig de viure pintat al cos. Somrients i no agòniques. Menjadores de coca d’espinacs o de recapte, baldanes i saborosos formatges, no pas d’enciam sense amanir i prou.

Rubens ja ho sabia i per això pintava les bellíssimes dones que després els homes s’emportaven a la força. Potser no tan a la força, perquè les noies de la pintura no vestien pas recatades, per molt que els rellisquessin els mantons de seda.

Per raptar dones com aquestes fan falta homes forts i sans, ben barbats, no com aquests nyicris i mitges burilles demacrats que es passegen ara entre nosaltres i que no podrien alçar un gargall de terra. Felicito, doncs, els homes de la moda que fan bona aquella dita: “la carn sobre els ossos està molt bé.”
*
Rubens. Rapte de les filles de Leucip pels Diòscurs.

GISELA I ELS PEBRASSOS

*

25 – 7 – 10

*
Ahir, dissabte, va ser un dia de belles coses. La néta Gisela recollia pebrassos al final del bosquet de casa, no hi ha altra varietat, per ara. Menjàvem la deliciosa planxa de poma i la ben guarnida coca d’espinacs que fan al forn d’aquí, famós al món sencer per les seves magdalenes. De tarda anàvem a La Mussara passant a peu per un agradable camí ple de verd al mig del bosc: la vista allà és imponent sobre tot el Camp de Tarragona: les ciutats adormides en la distància, les blaves serralades que les limiten i un bassal de granotes que farien sospirar en Boada, el dibuixant. La lluna acompanyant la nit plàcida... i somnis feliços.

*

Foto V. Roca

¡ MARE DE DÉU DELS SET DOLORS !

*
Mont-ral, 23/24 – 7 – 10

*
M’assabento amb retard de la nova agressió vaticana contra les dones, i m’exclamo: “¡Mare de Déu dels Set Dolors!”. Segons el document ‘Normae de gravioribus delictis’, resulta que el sacerdoci de les dones ve a ser considerat com un dels delictes més greus que es poden cometre, juntament amb l’apostasia, l’heretgia, el cisma i la pederàstia, informa en un article Sebastià Alzamora. Horrorós, escandalós. ¿Queden dones, a l’Església Catòlica, després dels greuges de tants segles?

L’Església vaticana és a anys llum de l’amor. Repudia les dones. I nosaltres, en l’exercici de la llibertat a escollir, som a distàncies estel·lars de les germanes de l’Església Anglicana que, a més de poder ser ordenades, en breu podran ser bisbes, o bisbesses, com es vulgui dir. ¿Que els capellans anglicans fugen cap a l’Església Catòlica per culpa de les dones? Uns quants sí, i no sembla pas que l’Esperit Sant els il·lumini gaire, sinó que se’ls caga al damunt.
*
Estampa d’arxiu.
*

TANGO

*

22/23 – 7 – 10

*
Asseguda en una pedra molsosa, a meitats de juny passat admirava diversos exemplars de castanyers i d’alzines sureres. Com que el bosc és una gran font d’inspiració per a mi, amb els personatges camuflats que hi arriba a haver, vaig trobar de seguida aquesta parella tanguista. Reconec que el dibuix negre resulta groller, però com apunt és efectiu per fer entendre allò que jo imaginava. Cadascú que se’ls vesteixi a la seva manera, com el nen que pixa, de Brusel·les, que cada dia me’l disfressen.

Al bosc se m’ocorren sempre els poemes de El Gaitero de las Peñas (Feroces), i em trenco de riure mentre componc la rima. Després, a casa, potser no me’n recordo bé, però alguna cosa queda i l’arrodoneixo. Hi ha immensitat de formes antropomòrfiques, al bosc, i recollim les que podem: les animetes de pedra, sempre amb cara de patiment, com “El crit”, de Munch; ballarins i banyuts d’arrel de boix, etc. etc. ¡Que no es cremi el bosc, que hi ha poetes dins!
*
V. Roca / O. Xirinacs

PORQUET CELESTIAL

21/22 - 7 - 10
*
Menjar un plat de lletó suculent al forn, servit a l’Hostal de la Glòria de Viladrau, incita a lloar els poders celestials que han ideat tan magnífica creació terrenal. Si ara és temps de consumir poques calories, perquè aquest juliol és al punt d’ignició, el porcell ens el vam menjar a meitat de juny, quan allà els dies encara eren frescos.

Plat de suavitats tendres, sense gaires condiments ni greixos embafadors, el lletó semblava un núvol de glòria, dels que s’acosten al cel en una navegació plàcida. Perquè el compartiu, aporto la fotografia, que ja se sap que a Internet tota comunicació és virtual. Mengeu bé i païu millor, que el somriure aflorarà als vostres llavis i la pau a la vostra ànima.
*
Fotografia de Vicenç Roca

ROSA DE BARDISSA

*

20/21 – 7 – 10

*
Tot el bosc, i en especial torrents, fondalades i vores de camí, són ara un florir de roses de bardissa: milers de flors, com si hi haguessin abocat tota la Via Làctia. M’admira aquest espectacle fugaç que ofereix la natura, acomplint així aquell imperatiu biològic que explicava dies enrere i que ens afecta tots durant el temps de la nostra subjecció a la Terra.

Fa la cançó tan coneguda de tothom: “(...) diu la flor: jo et punxaré / perquè te’n recordis bé. “ Ho diu al nen que intenta agafar una rosa que es defineix ella mateixa: “doncs jo sóc punxadissa.” “Heidenröslein” és un poema escrit per J. W. Goethe (1749-1822). Molts compositors el van musicar i entre tots va destacar Heinrich Werner (1800-1833). Però, fatalitats del destí, la música en forma de lied que ha arribat a la memòria actual és la de Franz Schubert ( 1797-1828). Schubert va compondre la música el 1821, un any abans de la mort de Goethe, que no sé si la va arribar a escoltar.

Passen aquestes coses, a la vida: un jove compositor, Werner, s’esforça i triomfa sobre els altres aspirants a posar música a “Heidenröslein”. Mor als 33 anys, tuberculós. I la música que es recorda no és pas la seva sinó la d’un altre, i vull pensar que el pobre Werner sí que va poder escoltar el lied que li havia d’esborrar la memòria. Tots morim després de florir. Així moriran les roses.

*

Fotografia de Vicenç Roca

EL NEGRITO Y EL ENANO

*
19/20 - 7 - 10

*

Hay un negrito segando
a la vera del arcén,
siega el gorro de un enano
que no ha calculado bien.

Grita el enano: “¡Hijoputa!”
Salta el negro: “¡Ay, que me troncho!”
“¿Encima se ríe el tío?,
“¿tú me ves cara de tonto?”

“Tonto no sé, pero corto
“si será vuestra excelencia:
“enséñeme usted la picha
“ y verá qué diferencia.”

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

*
Dibuix: Contes de Calleja.

SÍNDRIA I LLUNA

*

18/19 – 7- 10
*
Ara la lluna ja té la forma d’aquest tall de síndria. La lluna enveja la síndria pel color i pel líquid, perquè ella és blanca i espectral, i fa tristesa, però la síndria reparteix alegria.

Miró pintava llunes, llunetes i estrelles de colors, tot l’univers ple. Hi ha llibres que expliquen Miró.

A les persones tant ens fa que la lluna sigui blanca i fantasmal, que la síndria sigui vermella i que els llibres ens expliquin Miró. Sempre ens continuarem matant amb ganes, amb molt més gran interès pel vermell i negre de sang i cremat que pel blanc lunar i els llibres mironians.
*
Collage d’OX.

PETITS POEMES DE CAMÍ - MONTSENY-2

17/1- 7 - 10
*

Mapa de la Terra,
selves i oceans,
per on jo camino
mai no em trobaran.

Maduixes silvestres
en menjo a grapats:
a vora dels boscos
gotetes de sang.
*
Caminets que van amunt
amb les roderes de fang.
*

Roses de bardissa,
torrents, degotalls,
blaves campanetes
sota el Matagalls.

Un gos em ve a veure
al lloc d’Osormort,
el grato, li parlo
i em llepa ben fort:
orelles de seda,
els ulls juganers,
el gos d’Osormort
no em veurà mai més.
*
Caminets que van amunt
i el torrent que baixa fresc.
*

Aguilenya i campanetes,
castanyes de l’any passat,
la falguera es descargola
i el til·ler ja ha poncellat.

Neva la volva dels àlbers,
un toll reflecteix el cel,
els aments de les alzines
i les abelles de mel.
*
Caminets que van amunt
i una ovella que fa un bel.
*
Hi ha una església al mig del camp,
té deu segles de solera,
i la mansió que domina
és d’un noble de la terra.
...

De taula a taula, a dinar,
encetem una conversa:
hi ha un camioner de Lleida
que coneix molt bé la terra.
Parlem d’Artiga de Lin,
de Reus i de Tarragona,
i ara som a Viladrau,
que és territori d’Osona.
*
Caminets que van amunt
i carretera que torna.
*

Església de St. Sadurní d'Osormort.

PETITS POEMES DE CAMÍ - MONTSENY

16/17 - 7- 10

*

PETITS POEMES DE CAMÍ
*
Per fi he trobat el piano:
era al fons d’una saleta,
contenia les cançons
que enllacen l’àvia i la néta.
Som a l’Hostal de la Glòria,
escenari d’un poeta,
Sagarra, de rima neta.

“La fadrina va a la font”,
no per sabuda, menys bella,
Apel·les Mestres l’escriu,
tinc la lliçó ben apresa.
De fonts aquí en trobarem,
colgades de fang i d’herbes,
els somnis que tens de nena
es desfan quan veus la terra.

Ni la Font de les Paitides,
ni la Font de l’Oreneta
honoren el somni blau
que va imaginar el poeta,
l’oreneta d’en Carner
i la d’en Bofill i Mates
Guerau de Liost li deien,
príncep i rei de les lletres.

Un carrer porta el seu nom,
però les fonts, si ell tornés,
ploraria si les veia.
D’aigua ja en raja, Guerau,
d’aigua en tota la muntanya.
Les fonts no tenen camí,
les lletres són esborrades.

Escric des de Viladrau
i toco les cançonetes
de quan hi havia, a les fonts,
fades tristes i orenetes.

*
La Font del Noi Gran, a Viladrau. Fotografia de Vicenç Roca

ROSES I CARDS

15/16 – 7 – 10

*

És costum tàcit que la gent se saludi quan es troba en àmbits determinats: un ascensor, una escala, un replà. Jo ara em refereixo als pobles i, amb preferència, als no turístics, o poc turístics, vaja. Ens saludem als pobles de la Vall d’Aran. Ens hem saludat a Viladrau i a Sant Julià de Vilatorta, que ja són poblacions més grans, i al petit Vilalleons, i als pobles de prop de Mont-ral, on som ara, sense excepció, vells i joves. Els joves sembla que conserven el costum. A Mont-ral també ens saludem, i sobretot amb els pastors al bosc, que agraeixen conversa.

Però... a la natura hi creixen cards i roses. Hi ha uns carrers determinats del poble, a la banda baixa, concretament al carrer Estragó i voltants, on circulen una mena d’individus en forma de card, en general vestits de blanc. No saluden ni per mal de morir, com fa la dita. Ja et poden mirar de cara i tu dir adéu, o bona tarda, o passi-ho bé, que ells ni s’immuten ni responen. Dones i homes sorruts i maleducats. ¿Qui es deuen haver pensat que són per negar una salutació? Qui coneix el territori ja sap a quin personal em refereixo. S’ha de reconèixer que tenen les instal·lacions endreçades (almenys exteriorment) i que conserven una antiga barraca de pedra, ara amb una reixa per porta i un Buda dins, amb banderetes d’oracions. Però no sé per què, em penso que els budistes saludarien el caminant. ¿Em podria dir algú si els budistes fan vot de silenci? Més aviat penso que aquesta gent no són budistes sinó estúpids.
*
Fotos Vicenç Roca.

CEL A LA TERRA

14/15 – 7 – 10

*

Molt del sotabosc i les vores de camins per on passem estan entapissats de blau, com si el cel es reflectís a la Terra tal com ho fa al mar. Són diferents les flors blaves que hi ha, i diversos els matisos, encara que correspongui a vegades a les mateixes flors, segons rebin més o menys claror. Aquesta és una humil brunel·la, que es reprodueix més en blau però que també apareix en blanc.

A vegades no pots evitar trepitjar-les, de tan abundoses com són, però procurem no fer-ho. Mentrestant canten les merles i els tudons, i algun gaig fa el crit d’advertiment, quan el sol muda a vermell i es prepara la boira del vespre. Llavors els senglars s’aquieten al nostre pas, invisibles en l’espessor del bosc més ombrós. Nosaltres caminem pel cel.
*
Fotografia de Vicenç Roca

COSIDOR

13/14 – 7-10

*
Un antic cosidor de la iaia. Sota la llum de la gran pantalla de peu que tenia al mig, jo havia passat hores felices dels vespres d’infant, escoltant les converses de la família sota la llum de color d’ambre, tan acollidora en les nits fredes, amb el mar tot negre i les envestides del vent de llevant. Quan sabia pintar, vaig reproduir a la pantalla un paisatge holandès, segurament de Ruysdaël. Més endavant, amb els canvis de casa, la pantalla es va fer malbé.

Ara el cosidor és la meva tauleta de nit a Mont-ral. És sòlid, de fusta de roure. Té un calaix amb pom i una bossa sota, on es desava la feina de costura. Encara conserva els meus somnis de nena i ara em guarda els de dona gran; és amb mi i no l’he abandonat, com una carícia transmesa de lluny, d'anada i de tornada.
*

EL CRÍTICO PERSEGUIDO Y EL NOVELISTA OFENDIDO

12/13 - 7 - 10

*

EL CRÍTICO PERSEGUIDO
O
EL NOVELISTA OFENDIDO

*

Caminaba don Venancio
por los senderos del Tuerto
cuando aparece una tibia
en la Caseta del Muerto.

“¡Caramba, vos, don Fidencio,
“vaya siesta habéis echado,
“cualquiera diría, al veros,
“que en huesos habéis quedado!”

“Es cierto, amigo Carvantes,
“mas no estoy aquí por gusto,
“sino porque me persigue
“el imbécil de don Justo.”

“Vos con miedo? A ver, decidme,
“¿de qué Justo habláis, Fidencio,
“de ése que mata a los críticos
“por la espalda y en silencio?”

“De ese mismo, don Venancio.
“Le molestó un comentario
“que sobre su mamotreto
“publiqué en cierto diario.

“Desde entonces me persigue
“por veredas y senderos,
“me amenaza sin descanso
“y me quiere prender fuego.

“Me escondo en los cementerios,
“para eludir el asunto,
“que al Justo de los cojones
“le dan miedo los difuntos.”

“¡Ja, ja, ja, mi buen Fidencio!
“No os acongojéis por eso,
“pues a mi no me amedrenta
“ni todo el infierno en peso.

“Al anochecer os traigo
“de Justo los higadillos,
“con los dientes rechinando
“ y los huevos encogidos.”

En efecto, en noche oscura
y en la Caseta del Muerto,
aparece don Venancio
dando saltos por el huerto,

lleva en un brazo a don Justo
en pelotas picadillas,
mientras le da de mandobles
con un manojo de ortigas.

“Nunca más, jurad don Justo,
perseguiréis periodistas.
A cambio, amigo Fidencio,
no fustiguéis con malicia,
pues nunca terminaréis
con los malos novelistas.”
*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

"DEPOSUIT POTENTES DE SEDE" - ÒMNIUM CULTURAL-

11/12 - 7 - 10

*

Algunes reflexions, encara, sobre la manifestació històrica de dissabte convocada per Òmnium Cultural.

El poble català, que sofreix per part del Govern central i dels jutges inics amputacions i fèrules doloroses, manifesta amplament i amb caràcter festiu i pacífic la seva disconformitat amb les ferides que rep dels seus opressors. Agraeixo a aquest poble meu que expressi el seu rebuig i sàpiga transformar el dolor en actitud tan noble.

El poble català respon amb clamor també al mal govern propi que, amb la seva inèrcia i estultícia, l’ha portat a situacions de feblesa que podrien haver estat ja de llarg superades si els partits procuressin el bé del poble i no la pròpia conveniència.

Com a antic membre de la Junta d’Òmnium als anys setantes, i després com a presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès, m’adono que he viscut moments importants i efectius, i altres que no m’hauria pensat mai que fossin necessaris. Vam treballar molt i fort pel país i per l’ensenyament del català i en català, segons el programa de la Institució. Quan van aflorar els partits polítics, ens pensàvem que assumirien les reivindicacions llargament treballades i patides. Al cap dels anys, constato amb sorpresa i esperança que Òmnium és més necessari que mai, que ha crescut amb força merescuda, perquè els partits polítics no han fet bé la feina que els corresponia. No han agafat el relleu, sinó que han entorpit el camí.

Un bell càntic de la Bíblia, el Magnificat, promet: “(...) Deposuit potentes de sede et exaltavit humiles. (Farà caure els poderosos del tron i exalçarà els humils.)”. I un altre poeta, Espriu, reconeix: “Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.” Ventura Gassol adverteix i clama: “(...) que sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda./ ¡ Foc nou, baixa del cel i torna a prendre! “ . Diuen que els poetes som somiadors. Jo penso que som profetes de llarga i treballosa espera.

*
Collage d'OX.

"NO SEREM MOGUTS"

10/11 - 7-10

*

En el moment que escric aquest post, els assistents a la magnífica i colossal manifestació a Barcelona decideixen que no seran moguts. Com cantàvem als vells temps del "folk", amb la tossuderia i la fe dels negres espirituals, "no serem moguts". ¿De què? De les nostres conviccions i de la nostra personalitat.

La ciutat ha quedat atapeïda de gent que, en la impossibilitat de poder avançar per la gernació assistent, ha optat per omplir també els carrers paral·lels. L'esperit és festiu i ferm, la gent de totes edats salta, balla, canta i crida, somriu, fa voleiar banderes i pancartes, gegants i globus: una festassa de color i de bona voluntat.

Sí, és un somni. Però a la Història, la gran Història, alguns somnis també s'han fet realitat.

*

A la fotografia documental de la tarda gloriosa d'avui, dos sants que, pacients, porten llibres i beguda a la manifestació mentre s'esperen perquè avanci.

*

ARA ÉS L'HORA, SEGADORS

10-7-10
*
Avui és dia de fermes conviccions, de grans esperances, de llargs esforços, de solidaritat, de voluntats decidides.

També de fort menyspreu, de ràbia continguda o expressada i, el pitjor, de tèbia indiferència, aquella que Déu vomita de la seva boca.

A tot el poble treballador, esforçat i llargament explotat i odiat, desitjo la satisfacció merescuda i el resultat que es mereix la voluntat expressada.
*
Postal familiar.

BELLESA IGNORADA

*

8/9 - 7 - 10

*
En la profunditat del bosc, vora el Barranc dels Senglars, hi ha un petit paradís d’herba exuberant, amagat entre un cercle d’arbres, que guarda el lliri martagó (Lilium martagon) (1). Aquest any n’hi ha de l’alçada d’una persona i ara comencen a florir. És una joia per als observadors atents.

Més a l’abast, també als marges de camí, la preciosa silene (silene acaulis)(2) arrapada a terra, ofereix els seus petits i perfectes poms, diminutes mates que alegren els ulls del caminant. El bosc, agrest i a vegades ferotge, conté delicades miniatures i esplèndides floracions. La majoria de nosaltres ens permetem ignorar-les. Altres, pocs, les tenim com un tresor. La Terra n’és plena.

*
1- Lliri martagó.
2 – Silene.

*

Fotos Vicenç Roca

VICTÒRIA

7/8 - 7 10
*

Ja falta menys. Que si banderes, senyeres, pancartes, estelades..., vaja, vaja.

Aquesta senyora ens ofereix un lema ben engrescador: AMUNT ELS CORS, QUE LA VICTÒRIA ÉS NOSTRA.

Ara bé, si considerem quina mena de victòria hem aconseguit els catalans des d'aquells dies de la postal, fins als nostres, haurem d'acotxar el cap i dir-nos que som uns covards, tant la societat civil com els polítics que diuen parlar en nom del poble.

Que el poble faci la seva voluntat i no es deixi entabanar pels "compromisos" interessats dels partits.

*

Postal de l'arxiu familiar

¡ AI, L'ORDINADOR !

*
L’ordinador se’m va quedar negre i no pas pel sol. No funcionava de cap manera. Em vaig sentir com Eva expulsada del paradís dels internautes.

Declaro que m’he tornat addicta al blog, i avui ha vingut el tècnic que, amb unes quantes manipulacions, m’ha tornat l’alegria a la cara. ¡Gràcies Pep!

La lentitud telefònica és la mateixa, però l’avaria no era greu.

He aprofitat per llegir els diaris endarrerits que m’han pujat de Tarragona. Al meu voltant hi ha una efervescència encaminada a la manifestació del dia 10 i a la força creixent de la societat civil en les seves decisions cada vegada més madures, més decidides. De Mont-roig del Camp, on viuen el fill, la jove i la néta, hi acudiran dos autocars. Van treballar molt per la votació del Dret a Decidir i van obtenir alts resultats. A l’inrevés de Miami, que depèn de Mont-roig i és feu de l’actitud contrària. Ai, les divisions... I ara que se’ns barallin per una pancarta... En continuaré parlant.

*
L’Expulsió del Paradís, de Miquel Àngel.

DON VENANCIO EN SANFERMINES

*

4/5 -7-10

*

Ya se escuchan los clarines.
Don Venancio y Carvantina
parten de Asturias querida
por ir a los Sanfermines.

Don Venancio, para el fasto,
estrena unos calcetines
y Carvantina un pañuelo,
que no se dispare el gasto.

Ya se escuchó el chupinazo,
ya huele a cuerno quemado,
Carvantina se alborota
porque un mozo la ha besado.

“¡Venancio, que me secuestran!
¡Venancio, que viene el toro!”
Don Venancio se ha metido
bajo las faldas de un moro.

“¡Por Alá que te machaco,
por Mahoma te degüello!”
Carvantina patalea,
don Venancio escurre el cuello.

De pezuñas tiembla el suelo,
el pelotón se apelota,
don Venancio va en volandas
y se cae de cocorota.

Resbalan mozos y toros,
Carvantina pisa un rabo,
si será de mozo o moro
o de cualquier bicho raro.

Machucados y a empellones
terminan en un figón,
y en vez de hierba luisa
les dan vino peleón.

Ya se les nubla la vista,
ya ven el doble de toros,
los mozos se multiplican,
y los cuernos, y los moros.

“Que nos vamos, Carvantina,
vaya mierda Sanfermines,
y para colmo de males,
me quedé sin calcetines.”

Así termina la fiesta
de don Venancio Carvantes,
y su amada Carvantina,
con el cuerpo a cardenales
y los huesos, fosfatina.

*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

*

Aquarel·la de Perea.

LLUM INTERIOR

*

3/4- 7 – 10

*
En la comparació que faig de mi mateixa amb l’arbre que creix segons el medi on es troba, i que ha estat posat en aquesta Terra per complir un imperatiu biològic, com tota altra matèria terrestre, hi ha una part molt important i és el meu cantó fosc.

La foscor són les arrels, que creixen fondes i entronquen amb l’inconscient col·lectiu, amb el caos primigeni ja descrit per Jung. Sense arrels no hi ha arbre. Sense contrast no hi ha glòria.

No obstant, quan reconec aquesta foscor i l’accepto com part de mi mateixa i del món (‘de profundis clamavi ad te...’), mai aconsegueixo la tenebra total. Sempre dins meu, i també per imperatiu vital, hi circula sang i el cervell produeix connexions elèctriques. Pot ser feble, però hi ha llum en dues direccions: altitud i profunditat.
*

Llum propietat de Cèlia Xirinacs.

"IN MEMORIAM"

*

2/3/-7-10
*
Avui dedico aquest preciós ram de margarides vives, descobertes al fons del Barranc dels Senglars, a les pàgines web. A aquelles que a vegades apareixen als nostres ordinadors amb la noticia: “La página web expiró.” A aquestes pàgines que han expirat joves, quan encara hi teníem esperances posades, la meva memòria per la seva defunció prematura i aquestes flors precioses, silvestres, perfectes, del cor del bosc, amb algun insecte i tot.

També demano disculpes a alguns dels meus adherits al blog perquè avui no he pogut entrar de cap manera als seus. I si ho he aconseguit, afegir-hi un comentari ha resultat impossible. Així estic de subjecta als capricis telefònics d’aquest airós poblet que té una alta i enèrgica antena de telefonia mòbil al mateix costat de l’església romànica de sant Pere. Però, ai, fa dos anys i encara no serveix per a res. No està connectada. Coses del país. Paciència, amics, i a admirar les delícies de l’estiu.
*
Fotografia de Vicenç Roca

ADMIRACIONS NATURALS

*

1/2-7-10

*
Aquesta és la llum de l’última tarda a Viladrau. Allà es van quedar les verdors generoses, l’aigua rajant per la muntanya i els ocells que van inspirar Verdaguer i Guerau de Liost. Allà els frondosos saüquers que vestien de blanc tot el bosc.

Ara som a Mont-ral. Els esbarzers i la vidalba encara poncellen, creixen les primeres centàuries, floreixen grans extensions de prunel·la, blava i blanca, i profusió d’escabiosa i cards amb la seva papallona associada, la 'zygaena filipendula'. Encara es troben precioses orquídies rosa, i els rosers silvestres blancs i rosats alegren el passeig pel bosc. La mareselva perfuma el pas en grans mates, i la petita farigola tardana mostra una vivesa alegre i menuda. Quan marxem, al setembre, ja hi haurà móres madures i la blanca vidalba s’haurà desfet en pomets de cotó, però la vinya verge començarà a enrogir de manera vistosa anunciant la fi de l'estiu. Fins que aquest temps arribi, viurem les variacions naturals amb aquella admiració que provoca la bellesa anònima.
*
Fotografia de Vicenç Roca
*