RECOMENÇAR

 

RECOMENÇAR

*

19 – 6 – 23

*

Tornar a començar pot portar al cansament? Certament que sí, així ho conté el llenguatge: «tornem-hi!»; «ja hi tornem?»; «Sant Tornem-hi»; « tornem-hi, que no ha estat res». Sí, retornar significa un esforç.

S. Espriu ho expressa bé i aventura recompensa: « cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.» Pujant una i altra vegada, deixant-hi la vida, ens assegurem el cim?

***

Diumenge tornaré a la Vall de Boí, tan estreta que els cims gairebé es toquen. Com que sé on comença el massís dels Besiberris, aniré a posar la mà al camí, just al peu del Comoloforno; el segueixen els tres Besiberris i ja, guiant tota la colla, el Montardo.

Em preguntaré com és que, amb els 87 anys que tinc, només puc tocar la base de la muntanya. Que no he fet bé la feina de pujar els esglaons de les «cisternes seques»?

***

Com és que malgrat les escales que he pujat tant per aprendre, ensenyar i escriure català, em trobo que l’edifici s’ensorra, escolto el que no voldria, i com també s’hi enfonsen al meu voltant? O és que em tiren damunt les pedres de la cisterna i m’acabaré ofegant?

***

Olga

POETES I PSEUDO-POETES

 

POETES I PSEUDO-POETES

*

4-6-23

*

El 7 de Juny de 1988, l’eixerit paladí de la cultura Xavier Bru de Sala, oracle de la poesia de l’època, escrivia: «La poesia cada cop és més lluny dels interessos del comú dels mortals (...) Les edicions van de baixa. Les vendes, fatal, si no és a l’ensenyament. (...) Enmig del panorama, els poetes, impertèrrits, continuen produint, com flors en el desert...» Tot seguit Bru de Sala esmenta els seus noms dilectes.

    És clar que això passa aquí a Catalunya, on els que tenen tribuna fan llesques o trituren qui no els ve de gust, déus d’un Olimp arnat i ranci.

    Però, què ha passat gairebé quaranta anys després? Això: l’escriptor Xavier Cortadellas declara, rotund, que «llegir poesia no està de moda. Potser ni parlar-ne. Escriure’n és diferent, però això sovint va per una altra via.» Enigmàtic final.

    Llavors em pregunto: què preparen, doncs, les pomposes Escoles de Lletres? A la del Cap i Casal cada membre que publica ho posa a la solapa del llibre i es creu poc menys que un Nobel. I els flamants recitals, Setmanes, Primaveres, Tardors Poètiques celebrades a tot el territori? És que l’escriptor que fa l’article no n’està al cas? Per què escriu, doncs?

        Els últims i recents poemaris que he llegit em semblen cantelluts i indigestos. Per contra, la Nobel nord-americana Louise Glück, de 77 anys, escriu una poesia que tots podríem assumir, perquè, en la percepció senzilla i fonda que transmet de la seva vida, tots ens hi podem sentir còmodes i representats. Se’n podria dir una guia gloriosa dels aprenents d’avui.

        Al seu article de 1987, Bru de Sala declara que llavors ningú s’atrevia a dir-se poeta. Se’n fugia.

    Però cal recordar encara una altra Nobel, Wislawa Szymborska, quan parla de Iosip Brodsky; intel·lectual primer empresonat i després també Nobel. Ens explica que a ell li agradava dir-se porta. POETA. Per això, a la vista dels poetes reals i sencers, perquè els articulistes, en aquests dos temps, s’entesten a negar la poesia? O potser els fan nosa els poetes?

1- Pitoperume (personatge de S. Espriu) Collage d'OX

2 - Dona i ploma . Collage d'OX

3 - Sol i de dol (J.V. Foix ) Collage d'OX

==========================

OLGA XIRINACS

5-6-23