ADÉU FINS AL JULIOL

10-6-12

*

ADÉU FINS AL JULIOL

*

Breus: toca el músic del salteri que em perfora les orelles. Porto els taps de dia tot el  matí. Ramats de turistes envaeixen el Passeig. Ahir es va haver de trucar a la Guàrdia Urbana perquè, contravenint les normes del propi Ajuntament, i sense avís previ, ens van engegar una música disco a tot decibel (no en puc dir concert) a la cantonada de casa fins les 3 de la matinada; la Guàrdia, tan campant i els veïns a fer punyetes. ¡Que ens rescatin!

            Tinc tres notícies bones, perquè no digueu que sempre em queixo: 1 – Després d’un cabàs de proves, el metge em diu que tinc un cervell en plena forma. Això ve del fatídic vertigen del 29 F.   2- Sembla que l’Excma. Diputació de Tarragona tirarà endavant unes jornades d’estudi literari de la meva obra. Per a mi seria el primer estudi de la meva vida.   3 – Editorial Meteora vol editar en butxaca la divertida novel·la “L’agonia de Severià Vargas”, que m’havia publicat en format habitual. Com que ja coneixeu el silenci exprés de diaris i revistes sobre els meus llibres últims – tret dels mitjans de Tarragona-, no se n’havia sentit parlar.

            “Beneït sia Corpus, que fa el dia llarg”, es deia abans. Doncs sí, l’ou balla avui i jo he retratat un mal simulacre de monument amb custòdia (¡ai, aquella custòdia de Toledo que brilla a les Espanyes!), amb ou ros al darrere perquè no en tinc de blancs; angelets sí, blanc i negre, perquè no sigui dit; flors i llibres perquè és a l’estudi de l’escriptora. I la taula és l’escriptori del meu pare, en forma de ronyó i recoberta d’un vidre espès. Em porta bones vibracions.

            Aquest és el post de comiat. Marxem primer al balneari de Caldes de Boí, ara que els prats ofereixen les flors més belles que a l’estiu seran segades per farratge, amb aquella olor fresca i inoblidable. Acte seguit, fer i refer maletes i cap a Mont-ral fins al setembre. Si aconsegueixo dominar el nou ordinador, que em fa anar pel pedregar i em posa noves pedres al fetge, continuaré el blog a primers de juliol, malgrat la indecent cobertura. Sense el personal blogaire no podria passar: m’hi he enganxat, ho reconec. No pertanyo a la raça de blogaires “divins/moderns/llenguafilats/sublims”, a qui dol barrejar-se amb la plebs. Jo no, jo em faig amb tothom perquè sóc com tothom i a tothom necessito perquè m’ajudi a viure.

            Bons dies tingueu. L’estiu comença el 21, però almenys aquí ja l’hem patit molt. Per això busquem la pau –sempre relativa- de les muntanyes i la companyia no virtual de cabres i senglars. A reveure.

*

TURISTES I OUS

TURISTES I OUS

*

9-6-12

*

Demà ballarà l’ou a algunes catedrals de l’imperi, ai, no, del regne (és que em sento imperialista romana, quan la ciutat era bella). A Tarragona també fem l’ou com balla.

Però no sols ballen els ous al raig, sinó també els dels “turistes”, famílies i estudiants amb els seus mestres, que salten als nostres millors passeigs, per fer-nos la ciutat més bella i alegre.

            Fa pocs dies que hem inaugurat un fantàstic jardí vertical que orna els murs del darrere de l’edifici de la Tabacalera, en desús com a fàbrica però magnífic per instal·lar-hi dependències vàries. Té un sistema complicat i molt curiós de reg amb aprofitament d’aigua residual. Tinc el consol que, almenys, aquest jardí, de considerable alçada, no el podran destruir els gossos ni els saltadors. Ha quedat un espai preciós que recomano visitar, al costat de la malaguanyada Necròpolis romana, abans oberta i ara sempre tancada al visitant.

            Però perquè us alegreu els ulls, poso diverses fotografies que parlen del goig dels nostres visitants i de la desesperança dels que volem una ciutat civilitzada: la nostra no en serà mai.

*

Fotos d’OX

ANIVERSARI AMB MAGDALENES

7-6-12

*

ANIVERSARI AMB MAGDALENES

*

He acabat un collage d’aniversari que donaré demà a la persona interessada.  El regal és a banda. Quan faig un collage per felicitar algú, penso en els gustos, aficions i emocions de la persona a qui va dedicat. No tant en un resultat més o menys artístic que hagi d’enlluernar ningú, sinó familiar i amable. A la persona li agraden les muntanyes i els boscos. Fa magdalenes i pastissos amb ingredients ecològics curosament seleccionats. Té un colom blanc però amb la cua estarrufada. Estima el temps de Nadal, que ja s’acosta pel camí: ¡ penseu que som a mig any, ...! Somriu amb les fades i la vida amable i senzilla. Als boscos hi sol haver fades que pentinen els conillets i altres que allisen les plomes dels ocells i els canten cançonetes quan s’adormen. Té una nena preciosa que treu el cap entre la verdor.

            No he posat el seu llibre electrònic, però me l’imagino a l’altra mà. Com deia ahir en un comentari de blog entre opinions diverses, els llibres poden conviure els uns amb els altres: d’uns n’aprecies el tacte, la tipografia, les belles imatges, cobertes i  dedicatòries, entre altres coses. Dels altres la facilitat per baixar-te llibres brossa i llibres kleenex per a un viatge, per exemple. Perquè si en col·lecciones de valuosos, pot ser que amb un moviment inadequat se t’esborrin tots. Ja arribarà la perfecció, ja.

            Però parlo d’un collage d’aniversari. ¿I el nen de la pala, sota de tot? És per recollir les molles de les magdalenes, que es disputarà amb el colom. Per molts anys i bon profit.

*

Collage d’OX

ATENCIÓ, ENSENYAMENT

5 de juny 2012
*
Aquest és l'interessantíssim article que l'estimat Miquel Strubell i Trueta, home de fermes conviccions i clara mentalitat, ha volgut publicar al Diari de Tarragona d'avui, dimarts 5 de juy. També ha aparegut en altres mitjans. El reprodueixo perquè Ensenyament peca de supèrbia. I perquè, com diu l'articulista, la ciutat de Tarragona, sense l'escola Olga Xirinacs, no seria igual.
*

CANTANT SOTA LA DUTXA

4-6-12

*

CANTANT SOTA LA DUTXA

*

És creença popular que els homes canten quan s’afaiten. No sé si també canten a la dutxa. N’hi ha que canten (i ballen) sota la pluja i tot. Tampoc sé si del costum hi participen les dones. Això ve perquè avui a la dutxa del matí, no sé per quin motiu m’ha vingut al cap “Tintarella di luna”,  l’alegre cançoneta de Bruno de Filippi que cantava Mina per allà el 1960, amb aquells acompanyaments tiri-tiri-tirirí, tiri-tiri-tirirí, repetits i ballats a saltets. Temps de Marino Marini amb “Marina” i “Rico vacilón”; de Carosone amb “Maruzella” i Modugno amb “Comme prima”, ritmes sempre associats a una joventut que s’alliberava de restriccions i obediències; que brillava, que bevia, que es pintava els ulls d’un negre profund i es volia divertir de totes passades. ¿Com sempre? ¡No! Aquelles cançons encara es podien cantar; les d’ara són música “xumba”. De tota manera, a mi els anys seixanta no m’han fet mai peça, però en sé les cançonetes.

            Després, el pensament automàtic mentre t’eixugues, et poses crema i et mires la cara amb ulls crítics, em porta altres paraules com aquell que llença gra a les gallines. Les paraules em sonen com si fossin dites ara mateix, entre els vapors al mirall. Amb força. Només una paraula o una frase, d’aquí o d’allà, però fresques, noves i, en canvi, tan enretirades amb el temps. Jo mateixa em sorprenc; em fan el mateix efecte que el dia que me les van dir, i em paralitzo un moment amb la tovallola a la mà, amb el raspall a mig aire...  les sento tan vives... ¡Quin poder el de la paraula! No s’esborra mai. Ja no és ”Tintarella di luna” sinó un moment dolorós que ni l’aigua de la dutxa, ni la de la pluja, ni les llàgrimes són capaces d’empènyer avall cap al desguàs.

            Al final et passes el llapis corrector que prova inútilment de dissimular imperfeccions, i saps que les imperfeccions creixeran, com les paraules doloroses dins teu. Però et poses colònia i te’n vas a esmorzar mentre llegeixes notícies al diari i llavors sí, les dureses passen avall amb el pa i la llet. Només quedarà, perquè ara surt brillant i plena, la lluna que il·lumina noies de pell lletosa que es passen les nits amb els gats al terrat, tintant-se de llum, com repetia Mina.

*

Collage postal d'OX

           

CONCERT D'ESTIU AL PARC

CONCERT D’ESTIU AL PARC
*
2-6-12
*

Ens entra juny, el dels gladiols encesos com llances de sang. S’acaben els pocs silencis que encara quedaven. Multituds cridaneres envaeixen carrers i terrasses, fan cua per festivals, s’amunteguen a les platges entre meduses i dofins mutilats per les llanxes sense control, com en mostra la televisió.

            A vegades va bé seure en un racó no habitual de casa i contemplar la perspectiva que ens ofereix. Sec al rebedor on, sobre la vella arca de núvia que aguanta llibres i peces de coure, hi ha el tapís galant pintat per Antonio Ramos el 1922. Ramos era valencià i va exercir de professor pocs anys a l’Escola d’Art de Tarragona. Van ser moda aquests tapissos i els meus avis n’hi van encarregar un on hi sortís un jove pianista, perquè el meu pare, fill únic, estudiava piano. Ramos va dir que el jove del tapís representava Chopin. Molt sovint em mirava jo aquestes dames de pell setinada i roba de seda i els senyors que feien guàrdia al seu darrere, tots atents a escoltar el concert: silenci, que comencem. Al fons, el jardí romàntic es perd entre nebuloses de somni. A vegades al fons dels boscos veig aquestes perspectives rosades al capvespre, com si fos en un parc.

            Ramos també va pintar per als avis dues aquarel·les ovalades amb flors que la iaia comprava a la finca dels patricis Puig i Valls, ara monument singular al Parc de la Ciutat. La Quinta Sant Rafael, com en diuen avui, feia una ampla avinguda amb tota mena d’arbres i al fons la bellíssima edificació modernista. Ramos, deia la iaia, admirada, pintava fins i tot el punt velat de les roses quan es comencen a pansir. Els marcs són de caoba capçats amb llaços de bronze. Un goig per als ulls.

            Quan he de tancar forçosament les dobles finestres, engegar l’aire i posar-me taps de cera perquè dia i nit els marrecs converteixen el Passeig en camp de futbol a crits sense cap ordre ni respecte; quan un urbà groller li diu a la meva veïna que si viu aquí es canviï de casa, penso en aquest parc de fantasia on potser la merla feia la competència al Chopin dels dits àgils. I que si el paradís fos així, perquè no hi marxo aviat.

*