NÚVIA

*

Avui fa justament 50 anys que el tul de núvia em cobria el cap. Jo somreia i la família m’estimava.

Avui no portaré el vel de núvia; Vicenç i jo contemplem una família nova que també ens estima.

El meu cos ha sofert vicissituds i contratemps. El meu esperit també. Ara sóc la dona que us somriu des de la capçalera del blog. No sabia com era la vida fins que l’he viscuda hora a hora. No tenia projectes ni ambicions i tot ha anat arribant pas per pas. Benvingut sigui.

Vam començar viatge a la llavors somiada Vall d’Aran. La Vall que m’explicava la iaia amb una visió romàntica, la de les cançons populars. L’Aran gascó, i gascó és el cognom Xirinacs, deformació de Surinyac. L’Aran del 59, encara rústec i tancat, però bellíssim. Vam ser a la fonda Dedieu, d’Aubert, a tres quilòmetres de Viella. Aubert és un dels pobles que menys ha canviat de la Vall. Érem els únics hostes i ens tractaven com als seus fills, amb uns plats de menjar que no s’acabaven mai. La parelleta jove els feia gràcia. Els fills de la fonda ens van portar a la festa major de Les: deu joves en un cotxe, cantant com bojos a la nit i havent begut l’anís de reglament. Aquelles corbes eren rectes. Hi hem tornat altres vegades i ens sabem els camins.

Ara anirem al Parador de Vielha però tornarem a Aubert, a veure els Dedieu. A l’Aran es parla francès i castellà. Espero que tinguin èxit els moviments per conservar i promocionar l’aranès.

Avui dic adéu per uns quants dies al blog i als gentils lectors. Ho trobaré a faltar tot. Fins que no tingui instal·lat l’ordinador a Mont-ral no podré retornar, i allà hi ha poca potència. Serà a primers de juliol. Mont-ral és més petit que Aubert. Més escampat i solitari. També sabem els camins del bosc i us els explicaré. La política seguirà el seu curs i ens portarà on vulgui. Cal reposar del furor ambiciós dels polítics. L’esperit és lliure i està per damunt de moltes coses. La natura ens dóna les úniques lliçons de vida acceptables, si la sabem interpretar. Que tingueu dies feliços.

*

*

*

Mirall interior. Collage d'O.X. per a l'Autobiografia.

SERENITAT

*

Escric des de la calitja d'un dia xafogós de juny. Aquesta és la meva finestra, amb la Venus Mediterrània de Julio Antonio (Móra d'Ebre 1889-Madrid 1919). Llàstima d'artista, que va deixar tan aviat obra important, de línies enèrgiques, pietoses, harmòniques, decisives.

El moment és serè: l'ordinador i jo davant del mar. He posat en 'stand by' totes les terminals del meu cervell que s'estenen intentant connectar-se a punts molt distints en l'univers que em volta.

Serenitat. Ja he llegit el diari. ¿Per què m'hauria d'inquietar més amb el caos dels partits polítics, per a mi nefastos? ¿Quin dret tindrien ells, incomplidors, falsos, vel·leïdosos, de pertorbar la meva persona?

Les falcilles xisclen amb el seu vol veloç. Coloms, gavines i pardals fan la seva via. Els barcos s'esperen per entrar a port i es reflecteixen al mar gris i uniforme d'avui. Serenitat.

Alguns pares joves passegen els seus fills però en Passeig encara és buit i sento el brollador a l'estanyol. Valoro molt la serenitat, perquè sol durar poc.

Ara, jo no faré mai com Salvador Espriu, que en llevar-se es preguntava: "¿Qui serà el primer que ens vindrà a fer la llesca, avui?"*

*

*

*Fer la llesca, per qui hagi perdut els referents, ve a ser com fer la punyeta. Positiu, l'home.

*

Dibuix d'O. X.

FESTA

*

Em preparo per la festa. No dic que preparo la festa, sinó que em preparo jo. Penso que els esdeveniments importants de la vida han d’anar precedits de la il·lusió i de l’esperança. Que no puc afrontar un fet com aquest sense donar-li la dimensió que ha de tenir. I l’ha de tenir pausada, joiosa, reflexiva.

De fet, aquesta és una reflexió que em faig en veu alta i per compartir-la. Dissabte Vicenç i jo celebrem les noces d’or. Dissabte, el mateix dia que ens vam casar a l’altar de la Mare de Déu de Montserrat a la catedral.

Ara la celebració serà un dinar familiar amb tota l'harmonia possible. “Està bé de tot, tingui l’alegria de viure”, em va recomanar el metge fa dos dies. El mateix m’han dit alguns amics. I jo amb aquest pes al cor... Em sembla que sempre estigui en deute amb tots: amb els que m’estimen, amb els que em porten flors i m’editen llibres. “Ho fem perquè estiguis contenta, no perquè pateixis”, em repeteixen. I tots tenen raó. Perdoneu.

50 anys que van començar amb l’alegria vaporosa de la joventut i són aquí amb la percepció de moltes coses acomplertes: biològicament, professionalment, socialment... Poso la biologia en primer lloc, perquè és el preceptiu natural: la família. La resta, per important i ben rebuda que sigui, és afegida. Gràcies també.

El nostre ha estat fins ara un vol silenciós pel bocí de l’univers que ens ha tocat viure. Sense voler inquietar els déus. Suaument. Fidelment. Així m’agradaria arribar al final. De moment, són 50.

*

*

*

El vol silenciós. Collage d'O.X.

"LA MIRADA ENRERE"

*

“Tal com diu la placa, allà on ara hi ha l’edifici número 15 de la Schwarzspanierstrasse, actualment vigilat per una portera intractable que m’engega ràpidament amb males paraules, hi havia, fins al 1904, la casa on va morir Beethoven. En aquesta mateixa casa, durant la nit del 3 al 4 d’0ctubre del 1903, Weininger * es va disparar un tret al cor. Feia poques setmanes que havia descrit la sensació de desconcert que se sent quan, pel carrer, et gires enrere i veus el camí recorregut, el carrer indiferent, la fuga rectilínia del qual expressa la irreversibilitat del temps. Al final només queda això, la mirada enrere que s’adona del buit.”

Claudio Magris ho anota al seu llibre “El Danubi”. Quina raó que té.
*
*Weininger: filòsof austríac mort als 23 anys.

*

*

Collage d'O.X per a l'Autobiografia.

PECADORES

*

El cas de la nena amb síndrome de Down a qui el rector de la seva parròquia va negar la comunió adduint que no li calia perquè no pecava, em recorda un cas encara més frapant.
En una església de Tarragona, durant l’homilia, un capellà va afirmar que sort en tenien aquestes noies discapacitades, i que els pares n’havien d’estar joiosos, perquè així no convidaven a la concupiscència.
Excel·lent valoració de la dona per part de l’Església. Dóna per descomptat que la dona sempre fa pecar (som la famosa ‘esca de pecat’), però si pateix síndrome de Down, almenys no provoca.
L’Església, tan sàvia i docta, no acaba d’entendre que és l’home qui peca mirant la creació de Déu. ¿O és que a la dona no l’ha fet Déu mateix?
A qui el preocupi el tema – a mi no, perquè el tinc superat -, només cal que es pregunti com hauria actuat Jesús en casos semblants.
*

*

*

Collage d'O.X.

PERCEPCIÓ DEL VERD

*

Percepció del verd a través del vidre gruixut de la meva taula de treball, il·luminat a biaix del sol. Les ratllades i els reflexos prenen qualitat refulgent. Són camins traçats per l’atzar en aventures infinites.

Transparència marina, llacunar, estàtica, immòbil, que porta al somieig i desperta la imaginació però que se cenyeix al traçat geomètric estricte, modificant els objectes superficials: paper, llibres, fulles verdes del gerro, figures i llapis.

Il·lusió d’aigua i de pedra preciosa, poderosa llum continguda i fugissera, mirall anvers i revers, pla i profund, contradictori com la mateixa vida. Fort i fràgil, resistent i trencadís, heretat i persistent.

*
*
*
La meva taula de treball, heretada del pare.

MERDA

*

A cop calent.

*

Al Passeig hi ha quatre parterres petits sota de les nostres finestres. Tot el dia són potejats i embrutats per gossos acompanyats dels seus porcs amos i mestresses. Quan fan les seves necessitats, sempre sobre la gespa, després aixequen l’herba rascant amb les potes darreres. Potser els amos recullen, potser no.

Avui, un home jove he deixat que el seu gos, gran, s’embrutés a la gespa. Ho ha retirat, home i gos trepitjant l’herba, però li he cridat l’atenció des de la finestra, dient-li que el lloc adequat era el carrer, no el jardí. No cal dir que s’ha enfadat per l’advertiment.

Ja sé que no sóc vigilant municipal. D’aquests no se’n veu ni un, mai. Tampoc hi hauria pidolaires romaneses en lloc tan emblemàtic com el Balcó. Però sóc bona ciutadana i hi ha coses que a vegades s’han de suplir.

Un altre home ben vestit, no en puc dir senyor, duia un gos negre, també gros, i com que escoltava, m’ha dit que se m’haurien de cagar a la boca, perquè jo era una mal educada. I han marxat tots dos tan airosos. No hi ha res pitjor que l’amo d’un gos. L’amo incívic, com ho són la majoria. Només cal veure els espais verds i els carrers.

Això sí, Tarragona aspira a Capital Cultural 2016. Cultura de la merda, deurà ser aquesta. Cap autoritat té cura de la vigilància, encara que les brigades de jardiners procurin fer bé la seva feina.

*

*

Jardí lliure de gossos. Collage d'O.X.

SUÏCIDI

*

Dijous passat es va tirar una dona pel Balcó, justament al migdia, l’hora dels déus que diu Valéry al seu "Cementiri marí"..

Era Corpus i en alguns llocs es podia veure l’ou com balla, tradició de vida i fertilitat que espero que no es carregui la nova progressia, com ha fet amb tant de patrimoni del país.

La vida i la mort s’empaiten. La dona no sé qui era, però m’han dit que tenia quaranta-dos anys i que deixa dos fills. Per a l’escriptor sempre queda la recança de no poder esbrinar quin dol porta els suïcides a les seves decisions. Hi vaig meditar llargament quan escrivia el llibre “El Balcón de los suicidas”. Perquè aquest Balcó és el que tinc davant dels ulls, a casa, i de suïcides n’he vist.

Parlar del tema entre nosaltres sempre és tabú, i en el millor dels casos la gent creu que qui se suïcida és boig. Tot al contrari, i per a qui pugui interessar el tema, existeix una magnífica web sobre aquesta matèria a http:/www.pastoralesante.org/ . En aquesta web, que és de les diòcesis d’Aix-en-Provence et Arles, hi ha un apartat dedicat als suïcides, on escriuen psiquiatres convidats i es reflexiona llargament amb lucidesa i comprensió. Em va servir de molt i ho agraeixo.

En qualsevol cas, dedico a la dona morta, una més en la llarga llista de suïcides al Balcó, una de les compassives corals de Bach sobre la mort: “Vine, dolça mort, vine, bell descans,/ vine i pren-me en pau,/que estic cansat del món./ Vine, perquè t’espero,/ vine aviat i guia’m./ Clou-me els ulls, / oh esperat descans.” (BWV-478) És la que he triat per al meu funeral. La trobareu a Internet en mp3 interpretada per Lluís Claret al violoncel. Una delícia.

*

*

Dibuix d'O.X. Aquesta noia s'anava a suïcidar i de moment la vaig baixar a rescatar i portar a casa. No n'he sabut res més.

MOSCA, MOSQUIT...

*
A més dels polítics, s'ha anunciat l'arribada al Camp de Tarragona del Mosquit Tigre i de la Mosca Negra, que és la seva parella de ball.

Mireu-los com ballen, satisfets, perquè saben que ens xuclaran la sang, ens mossegaran o cosa desagradable per l'estil.

Jo ja he preparat la casa per rebre'ls. Avui mateix, el Joan Torrell, de la Torre de Fontaubella, m'ha portat uns clavells preciosos dels d'abans, dels que fan olor, i els he repartit per les habitacions. Per quan arribin la Mosca Tigre i el Mosquit Negre. És una mutació i es canvien les tonalitats i els noms. Trobo que hi falta l'Aranya Roja, per obtenir un contrast de colors.

Perquè si el Mosquit Tigre és groc i l'Aranya Roja, encara podríem fer alguna bandera. Llavors hi ha el contrapunt del negre, que és el símbol feixista. I tenim tot el quadre polític.
*
*
*

"MOU-TE..." - 2

*

Així es van quedar els bons ciutadans que es van moure tant "per Tarragona".

De tant pujar escales a peu perquè la ciutat és costeruda. Sense escales mecàniques. Sense ascensors ni a les andanes de Renfe (maletes, criatures, etc. ¡amunt!) Sense trens, perquè els van suprimint fins que acabem eixuts com un os de tant caminar. Sense transports urbans de cap a cap de Rambla. O amb giragonses que fan perdre molt de temps. Sense acessos fàcils a les platges. Sense...

Ja fa segles que a Tarragona els turistes, a més de sol i platja, vénen a veure esquelets.

*

*

Dibuix de El Persas per a un conte d'O.X.

MOU-TE...

*

A la ciutat ha sorgit una iniciativa que es diu "Mou-te per Tarragona" i vol aplegar tots aquells (i aquelles també) que no s'han mogut mai, cosa per altra banda paradoxal.

Els que hi hem nascut i hi vivim, tota la vida que ens movem per Tarragona, del port a la catedral, als barris, a la Rambla, als CAP, a Hisenda...

Els dos simpàtics habitants de la Rambla es pregunten per on més s'hauran de moure, si pels terrats o els soterranis. La iniciativa demana un retrat dels que es vulguin moure per Tarragona. D'això els dos esquelets, que són savis i eixerits, no n'estan convençuts del tot, perquè de tant de moure's han perdut les carns.

*

*

Dibuix de "El Persas".

BANDERETES

*
Mireu que contents que estan els fadrinets amb les seves banderes juntes.

Però els polítics, en comptes de sumar, divideixen.

Així és com el poble, decebut, va sofrint la política a patacades.
*
*
*
Postal de festeig dels meus avis paterns. 1907.

LLOROS

*

La paraula del polític és paraula de lloro: vistosa, curiosa i que el vent s’emporta. Som majors d’edat i tots ho sabem.

La paraula del poble és paraula de lloro: qui més crida i protesta fa de lloro mut a l’hora de les votacions. Es nota clarament als resultats de les urnes.

Catalunya és país de lloros: es repeteix fins a la sacietat, sempre encadenada a la perxa. Els “altres” escolten i fan la seva.

Barcelona és territori de lloros: ara s’empassaran un traspàs de trens de rodalies en forma d’esquelet, sense carn ni os. I només per a ells. Els dels trens de mitja distància, que es fotin. Barcelona és Barcelona i prou.

Tarragona és terra de lloros muts: ni els ossos de la mitja distància ens toquen per rosegar. Som muts de fa una pila d’anys. Amb governants muts abans i ara. Tots encadenats a la perxa, amb les ales tallades i callant. Ja fa anys, en un hipotètic mapa independentista, figurava que Tarragona era la torna que es quedava Espanya perquè brillés una Catalunya pura.

*

*

CONTINUACIÓ OSSETS -3

- per una mala maniobra se m'ha publicat l'escrit d'avui sense acabar-. Perdó
*
Continuació i final.
*
De manera que a la tarda, havent pres el te de les cinc, me n'hi vaig. El mateix trànsit, el mateix tràfec, com una seqüència repetida una i altra vegada.

Però l'home no hi és. Hi ha les llums de les botigues, una cantant negra amb gorra verda, l'olor dels diaris i de les pastes, i els bocins de lluna de la ganiveteria. Però els petits óssos no patinen per sobre de les rajoles gastades. Ni l'home gras els vigila de lluny. ¿Què pot haver passat? ¿Deu ser en una altra estació? Després de tot, els via-crucis són fets d'estacions.

Com que ja acabo la meva estada a Nova York, em quedo sense l'ós i amb una mica d'enyorança.
*
Del llibre "TRENS", d'Olga Xirinacs- Editorial Òmicron.
*

OSSETS PATINADORS - 3

*

Continuació.

*

Pregunto el preu de l'ós a l'home baixent, que ja ha acabat de comptar diners. "Onze dòlars", em respon amb els ullets esperançats per veure si jo em decideixo.

Les mans se me n'hi van, però no el compro perquè penso trobar l'home de l'estació, que balla amb els seus óssos pel mosaic polit i alegra una mica la tarda.

A l'estacio

ó Grand Central tot pren un color mantegós que conté la gent com panses en un pastís. Com a totes les estacions del món, arriben o marxen carregats, suats amb cara de pomes agres si van sols, o en grups sorollosos que tendeixen a compactar-se. Nongú no té la paciència de contemplar com els óssos patinen. Sí, és clar, hi ha els desvagats i els que s'esperen asseguts als bancs, atordits pel moviment.

OSSETS PATINADORS- 2

Continuació.
*
M'agradaria tenir un osset d'aquests. El faria córrer per la taula, al meu davant: "fes tot allò que saps", li diria. Ell, content d'estar amb mi, segur que no pararia en tota la nit. ¿Per què de nit? ¿Hauria enyorat l'home de la barba grisa, que el faria dormir sota la seva flassada?

Deixo córrer l'ós patinador per a una altra vegada i, amb la maleta, marxo cap a l'hotel.

Un matí visito la ciutat xinesa, tan entretinguda i especial. Tan secreta i discreta. Incitant, de fondes cavitats fumades. Exclusiva i endogàmica. Aquí molta gent ven al carrer i hi ha parades de tot. Hauria comprat un pop sec, enorme, estirat i premsat, com un estrany gallaret.

Entre les parades en veig una amb ossets patinadors. En té cura un xinès baix i prim, de mitja edat. Quan m'hi acosto, l'home enraona animadament amb dues dones i sembla que fan broma. Té diners a la mà i els compta. Jo em miro els ossets, quiets a la parada. No tenen lloc per córrer, perquè a la ciutat xinesa hi viu molta gent i les voreres són sempre plenes de vianants, compradors i venedors. A Chinatown hi predomina el vermell i els estendards amb dracs pintats. Colors i olors estranys per a mi, però interessants per la curiositat que desvetllen.

Em dol veure els ossets patinadors tan quiets. Sembla que vulguin ballar i no poden, com en "El vol immòbil" que ens proposa Pemán. "¿ Per què portem patins?" es deuen preguntar. Però aquí s'estan, entre motos de llauna i nines vestides amb quimonos blaus i vermells.

"Ara el puc comprar", penso, quan fa una estona que me'ls miro. Llavors recordo l'home gras de l'estació Grand Central, on he vist els ossets per primera vegada, i em faig el propòsit de tornar-hi una tarda, tot passejant.
*
Continuarà.
*
Del llibre "TRENS", d'O.X. (Ed. Òmicron)

OSSETS PATINADORS

*

Estació Grand Central. Nova York. En la calitja dominant veig un home que ven ossets patinadors i penso que en podria comprar un per a la Marina. L’osset és eixerit, de color de mel i patina per terra amb molta gràcia, sense por de perdre’s; n’hi ha vestits de blau i de groc. L’home que els ven ja és gran, està gras i porta barba curta i grisa. Sembla l’home de Nadal, però és estiu.

Me’ls miro una estona com dansen pel terra lluent, polit de passos gastats. La gent de l’estació va i ve fent camins de formiga, que semblen dubtar però que mai no es perden ni es paren.

L’estació és enorme i queda en certa manera fosca, amb el sostre massa alt, sense acabament, com una presó de Piranesi. L’hem vist en cinema moltes vegades.

Sort que les botigues fan molta llum i alegren petites parcel·les d’estació en una lluita per mantenir la mesura humana. Bombons, pastes, ganivets. La botiga de ganivets es veu com de plata i hi ha de tot, metàl·lic, com bocins de llum escampats allà. Flors, vestits, postals i diaris. Quan hi passo pel costat sento l’olor aspra de diaris i revistes; tinta fresca, paper imprès. Paraules, paraules, imatges. Un món de color. És migdia.

Com que acabo d’arribar i vaig cansada, deixo enrere l’home dels óssos patinadors que ballen amb música, tan petits entre la gent, tan contents amb la seva cançó, ara alçant una pota, ara l’altra, i l’home que els avisa: “¡ei, no marxeu tan lluny...!” I sembla que el sentin. ¿Quina relació hi deu tenir, un cop tots a l’apartament amb lleugera olor de ranci?
*
Continuarà
*
Fragment del llibre “TRENS”, d’O.X.(Ed. Òmicron)

COMPARACIONS

*

Acaben de segar la gespa dels petits parterres del Passeig. Pugen olor d’herba tallada, àcida i estimulant, i vapors de mar tranquil. Els dos funcionaris ben vestits “toquen ferro” (així en diem de tocar el Balcó del Mediterrani) i marxen. Cada dia a la mateixa hora. Pocs passejadors, encara. En el silenci relatiu puc arribar a sentir l’aigua del brollador del nen de l’oca. “Tens un bocí de cel”, em diuen alguns amics. Ho reconec, i evito comparacions inútils i nocives.

Les comparacions són odioses, diuen, i és veritat. Les comparacions voldrien uniformar, tallar pel mateix patró, deformar i estrafer les pròpies dimensions per adaptar-les, ¿a què? Sempre hi haurà un altre que sigui millor o que tingui més. I Diògenes el Cínic en tenia prou amb el sopluig d’un bocoi al sol. Segurament deveu conèixer més d’una persona infeliç, tenint molt o suficient, perquè no pot evitar fer comparacions.

Dic tot això perquè, submergida en la lectura del diari mentre esmorzava, m’havia agafat vertigen amb els cataclismes de les ascensions de polítics i industrials i les seves clamoroses caigudes. Desgraciada la vida del polític, en contínua i estressadora cursa per superar col·legues. Una cursa cap a la glòria i el benestar que, mentre duren, els ofereixen prebendes que no ens podem imaginar els que arribem només a “tocar ferro”.

*

*

*

SOMNIS

*

A poc a poc els somnis blaus de la nostra infantesa es dilueixen per caure a l'aigua com cendra de plomes o volves de lletsó. O com notes perdudes d'una peça que un dia tocàvem amb dits àgils.

Consultes repetides a metges i infermeres, moments passats en sales asèptiques buscant causes que potser els metges no trobaran. Em somriu una lúcida infermera de nom Olga: "ja us conec, tots els artistes us deprimiu, i quan parlo amb un d'amic que em mira amb els ulls entelats, li dic: 'ja estàs depre'; ell assenteix, m'explica les causes, però l'endemà ja troba un altre motiu de treball i s'anima, fins que el cicle es repeteix." Somric jo també.

És cert. També és cert que no tots som iguals, i que és perillosa la comparació amb altres col·legues, perquè ens podria descentrar. Una cosa és veritat: "qui canta els seus mals espanta", ens diu la saviesa popular. I qui els explica també.

Les paraules el vent les pren, es perdran al mar, com s'ha perdut l'avió atlàntic que tots portem al cor com una llosa: la mort no és súbita quan es cau, si no és a causa d'una explosió. Els passatgers s'adonen de la tragèdia. Tragèdia sense paraules. Les paraules seran escrites per nosaltres quan ens posem a la pell d'algun viatger. Aquesta imaginació ens pressiona. Els morts ens demanen ser recordats.

El viure és això: pressió i depressió. Somnis i caigudes a les fosses atlàntiques, descripció encertadíssima.

*

*

*

Somni blau. Collage d'O.X.

JUNY

*

Juny té un nom altiu i rotund, ben definit. Com els gladiols que floreixen aquest mes: llances enlaire tenyides de sang ardent. Ardent perquè juny és la porta de l’estiu i obrirà aquell cel que aclapara els homes.

Del cel encès els més sensats en fugen. Són les ires del sol. La casa a l’ombra, l’aire condicionat, la morera o l’alzina, són les nostres proteccions contra una natura que, diuen, hem excitat fins al punt que ens amenaça implacable.

Juny es diu la famosa i vibrant sardana de Juli Garreta, una decisiva peça de concert. Juny, de la falç al puny en el sentit pacífic, però sempre en el record aquella Guerra dels Segadors: el pa i la sang, com el símbol eucarístic per excel·lència.

Bon cop de falç allà on calgui. I bon pa per donar força als braços. Els gladiols, una gentilesa.

*

*

*

Dibuix O.X.