NO JUGAREM MÉS

NO JUGAREM MÉS

*

Passo els dits pels ulls de vidre negre

dels peluixos comprats a Taüll

i no hi ha més que pols d’estrelles:

el petit senglar, el cabirol, l’ovella blanca

i el mussol de les neus, vigilant;

¿què voldríeu, menuts?

¿El voldríeu aquí, a la butaca,

sota de la pantalla acollidora

mirant com juga amb mi a l’scrabble?

Tants vespres, a Mont-ral i aquí,

al refugi de la casa amorosa,

amb diccionaris, fitxes, calculant els punts

i esperant l’hora de sopar?

Jo  també l’hi voldria, i l’enyoro, petits.

Sé que també, com jo, l’esperareu,

i no en sentiu ni els passos ni la veu;

i és per això que ara us eixugo els ulls,

perquè em torneu els seus.

***

Olga

26-8-18

CONTRADICCIÓ

CONTRADICCIÓ

*

19-8-18

*

A molts no ens ha caigut bé. Havíem donat diners en repetides ocasions a les caixes de resistència, per fer front a les despeses generades durant el procés, principalment  a les multes imposades pel govern central. Caixa de resistència, caixa de solidaritat, sigui quin sigui el nom. Molta gent ha donat el que podien, amb tota la bona voluntat, responent les crides de l’ANC i Òmnium.

            Per això no ens ha caigut gens bé que el senyor Quim Torra s’hagi apujat el sou en aquestes circumstàncies. Celebro, doncs, que s’hagin tancat les caixes.

            *

            Fragment de “El banquer”, de Quentin Metsys (Internet)

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

Mercè estimada,

tu i jo hem cantat moltes cançons

perquè ets bona mestra, i fidel,

i somrius a la vida, vella o nova.

Ara els àngels cantaran amb tu

i seran bons deixebles, ja ho veuràs.

Jo també les vull aprendre,

les cançons noves que et diran,

i et demano que m’esperis,

que pujaré aviat i et voldré veure,

i juntes en la bellesa infinita,

tornarem a cantar.

*

Olga Xirinacs

2-8-18

*

Ha mort una bona amiga: Mercè Boleda, Carmelita Vedruna. Va morir ahir a la tarda. El primer pensament quan mor algú estimat i el plorem és: ja no ens podrem dir això, allò, compartir la vida que passa. No, ja no podrem. Mai més. Aquest any faria els 90 i la seva lucidesa era admirable. Bona consellera, a més.

            Ella era professora de música, tocava el piano amb virtuosisme i tenia una bella veu. Havíem cantat algunes peces, ella i jo. La música ens compassava les paraules.

            Aquesta tarda, al funeral, li diré el poema que li vaig portar pocs dies abans de morir, en el comiat. Em diuen que encara el llegia a les germanes. El llegiré a l’església. Serà l’última conversa.

                                                                  *