*
28-1-11
*
Pepinho das Virtudes Osorio era un “maletilla” tan pobre que no guanyava per calçat, d’aquí que, als seus primers temps, li van dir Descalcinho da Rua. Portuguès criat a Lugo, va ser mosso d’estable dels ducs, que li van fer celebrar la primera comunió (al retrat) a la capella del mateix pazo. Un dia que els ducs eren de visita a la casa, una vaca gelosa va envestir el duc de tal manera que el va fer caure i, si no hagués estat per Pepinho, encara aniria més coix.
Agraït, el duc li va subvencionar una primera “corrida”, amb tant d’encert i fortuna, que un altre Pepinho, també conegut en política, que hi assistia, li va notar un aire primfilat i li va pagar estudis d’economia, alhora que les curses s’anaven multiplicant per les influències. Va ser convidat pel príncep de Gal·les, a qui va oferir un capot i una pell de toro ratllada que va fer les delícies de palau (a la foto). Ja virtuós economista, Pepinnho das Virtudes Osorio va torejar a València, on l’exuberant alcaldessa en va abraçar amb tant d’entusiasme que per poc me’l deixa tolit. De resultes d’un sopar amb diversos manefles de València mateix, el van introduir al negoci del totxo, i com que Pepinho era llestet, el noi, a més virtuós, va tenir de seguida un Mercedes fet naturalment de totxo per un mestre faller.
Aquesta és la cultura del poble, la que promouen diaris i revistes del país, consumits per la gent envejosa de tanta sort. A Pepinho das Virtudes Osorio el van casar amb la filla d’un banquer i ara són a Washington, amb bones sabates i botes. Quan tornen a Espanya, Pepinho i la dona canten: “ Qué bonita es mi tierriña, / si parece Washingtón, / tiene obispo y toa la hostia, / casa putas y frontón” (Aire de jota).
*
Collage d’OX
*
Pepinho das Virtudes Osorio era un “maletilla” tan pobre que no guanyava per calçat, d’aquí que, als seus primers temps, li van dir Descalcinho da Rua. Portuguès criat a Lugo, va ser mosso d’estable dels ducs, que li van fer celebrar la primera comunió (al retrat) a la capella del mateix pazo. Un dia que els ducs eren de visita a la casa, una vaca gelosa va envestir el duc de tal manera que el va fer caure i, si no hagués estat per Pepinho, encara aniria més coix.
Agraït, el duc li va subvencionar una primera “corrida”, amb tant d’encert i fortuna, que un altre Pepinho, també conegut en política, que hi assistia, li va notar un aire primfilat i li va pagar estudis d’economia, alhora que les curses s’anaven multiplicant per les influències. Va ser convidat pel príncep de Gal·les, a qui va oferir un capot i una pell de toro ratllada que va fer les delícies de palau (a la foto). Ja virtuós economista, Pepinnho das Virtudes Osorio va torejar a València, on l’exuberant alcaldessa en va abraçar amb tant d’entusiasme que per poc me’l deixa tolit. De resultes d’un sopar amb diversos manefles de València mateix, el van introduir al negoci del totxo, i com que Pepinho era llestet, el noi, a més virtuós, va tenir de seguida un Mercedes fet naturalment de totxo per un mestre faller.
Aquesta és la cultura del poble, la que promouen diaris i revistes del país, consumits per la gent envejosa de tanta sort. A Pepinho das Virtudes Osorio el van casar amb la filla d’un banquer i ara són a Washington, amb bones sabates i botes. Quan tornen a Espanya, Pepinho i la dona canten: “ Qué bonita es mi tierriña, / si parece Washingtón, / tiene obispo y toa la hostia, / casa putas y frontón” (Aire de jota).
*
Collage d’OX
2 comentaris:
Ah, els Pepinhos toreros! Espanya en va plena. No tenen estudis, però picardia...
A Espanya, el dropo oficial -amb la seva colla de dropos mantinguts-, encapçala la piràmide social. Molta gent s'emmiralla en ells i els voldrien imitat.
Treballar, els dropos oficials i els afeccionats, per a què? ja ho fem els catalans de base, a més d'altres pobres diables que ens imiten.
Publica un comentari a l'entrada