CARTA D’ULTRATOMBA
21-6-24
L’any 1985 jo preparava una novel·la que el 1986 va guanyar el premi Ramon Llull, «ZONA MARÍTIMA».
A Tarragona tenim un cementiri marí, el Cementiri Britànic (territori de S. M. Britànica), dit popularment Fossar dels Jans. Voltat de palmeres, bignònies i buganvilles, descansa al Passeig Marítim Rafael Casanova, ben a prop del mar. Hi ha documents del 1900 que descriuen aquest lloc com a zona feréstega on les ànimes hi sobrevolen en dies de tempesta. Jo disposava de molta documentació sobre els difunts, que gentilment em facilitava el Cònsol Britànic a Tarragona, amic de la família.
Vaig treballar en una de les dues criptes del cementiri. Realment, són tenebroses i produeixen un cert recel. Hi vaig anar sempre acompanyada d’una bona amiga bibliotecària.
De tots els noms estrangers que hi figuren, em va cridar l’atenció una làpida blanca de marbre amb unes flors esculpides: Nora Holmboe. Vaig investigar. Va morir a 36 anys l’any 1936. Com que és l’any del meu naixement, em va quedar a la memòria. Va ser la dona del Cònsol de Cuba a Tarragona, Arturo Loynaz del Castillo.
Vaig escriure, sempre dins del cementiri, integrada en aquelles vides i les seves fatals circumstàncies. Formava part dels meus espais i Nora la primera.
***
Han passat molts anys. El dia 18 rebo un correu de l’Associació d’Escriptors (AELC) on s’adjuntava la carta d’un senyor que em volia conèixer i demanava que m’ho fessin saber.
El senyor Santi Gabino és el besnét de la Nora Holmboe, la meva amiga desconeguda morta el 36 i que em devia voler enraonar des de la seva làpida blanca.
Com bé diu Santi Gabino: «los ojos se me enaguaron al leer su carta...». La meva de resposta. Els detalls d’arbres genealògics i noms familiars serien sobrers en aquest correu, però la meva sorpresa i emoció en rebre notícies de Nora no sé si us la podeu imaginar. M’envia la fotorafia de Nora, una noruega fràgil i bella, elegant, confiada i amable. Es van conèixer amb el cònsol en un ball a l’ambaixada d’Oslo.
Santi és un senyor de 47 anys casat amb Oscar; viuen a LeLand, un poble petit a Florida, i va descobrir el meu llibre treballant en el seu arbre genealògic. No entenia bé el català i se’n va fer «fabricar» diu ell, un des d’Holanda (¿?), que l’ha meravellat, tot i que encara no l’havia acabat de llegir. Ja volia venir de seguida a veure la tomba de la seva besàvia, però la clau del cementiri britànic ens costa una enormitat d’obtenir perquè ara el Consolat és a Barcelona. Però estic segura que vindrà quan aconseguim la clau.
Encara una nota: Loynaz del Castillo era familiar de la poeta cubana Dulce María Loynaz, que sempre he admirat, sobretot per «Últimos días de una casa».
No cal dir que es tanca un cercle de coneixences gràcies als sentiments d’ultratomba, comunicats i recollits a través dels països i d’uns anys que encara em troben viva i receptiva: Nora, t’has volgut donar a conèixer abans que em morís. Gràcies. Et portaré flors.
***
Noteta: Dilluns marxo uns dies a Caldes de Boí, a refer-me de la meva persistent enyorança.
***
Foto de Nora, soltera ( aportada per Santi Gabino, besnét de Nora)
Olga observant la tomba de Nora (Diari de Tarragona) 1986 aprox.
