NADALES, CROSBY I FULLES DE PLÀTAN

NADALES, CROSBY I FULLES DE PLÀTANS

Jo tenia 6 anys quan, al 1942, Bing Crosby va oferir al món la immortal cançó d’Irving Berlin «Nadal Blanc».

*

Vaig aprendre a dibuixar molt joveneta, quan a casa es celebrava Nadal amb aquestes escenificacions: baixar del rebost del terrat el sac dels suros. Muntar una taula i empaperar un angle d’habitació amb paper blau de folrar llibres per construir el pessebre, amb aigua corrent inclosa. Era feina de la mare. Preparar la greixonera per rostir el gall d’indi. Era feina de l’àvia. Obrir la gran caixa de fusta dels calendaris de «Unión Española de Explosivos», al despatx del pis contigu al nostre. Aquesta operació es feia amb tota cerimònia, traient els grans claus i fent grinyolar les fustes per obtenir més expectació de la gent del voltant, fins que se sentia l’olor de la tinta d’impremta. Era feina del pare. Cantàvem nadales i «villancicos» al voltant del piano. Era cosa de tots

En una tauleta vora el braser ben calentó, la meva feina era dibuixar postals de felicitació de Nadal, afició que mantinc fins ara. Si la memòria m’és fidel, quan tenia vuit anys, els meus pares em portaven del carrer les fulles de plàtan més boniques que trobaven. A la Rambla hi vam tenir preciosos plàtans fins que l’Ajuntament se’ls va carregar. A cada fulla hi pintava un àngel. Les deixava eixugar i els pares se les emportaven per felicitar els seus amics.

Tinc fotografies de nena fent pilots de neu al carrer i al jardí de casa. Abans nevava, i els retrats en donen fe. A la ràdio se sentia Bing Crosby cantant Nadal Blanc. «I dreaming at the white Christmas...». Ell, diu, mentre escriu les seves postals de Nadal, somia el Nadal nevat, blanc, de la seva infantesa, quan els nens lliscaven pel terra glaçat i les branques cruixien amb el pes de la neu.

Cada hivern escolto aquesta cançó que envolta els anys de la meva vida. I, mentre retallo i enganxo els meus collages, vaig recordant, igualment, la meva infantesa. Hi va haver guerres destructores com mai, llargs dols i tristeses, terribles repressions. Ho vaig saber a través dels butlletins que el cònsol britànic passava al meu avi. Però arribava Nadal i la casa es transformava. No vam tenir calefacció fins anys més endavant i contemplàvem la terregada encesa als brasers. Confortable. Jo continuava fent postals i cantant amb Bing Crosby. Tota la meva vida, fins ara. Ploro, perquè aquesta feina meva s’acaba. Quan toco Nadal Blanc i el Cant dels Ocells, ploro mirant el passadís buit, on no hi ha els estimats, ni la caixa, ni els suros, ni les fulles de plàtan. És feina meva.

*

Que passeu molt belles, confortables i saludables festes de Nadal, amb escalfor al cor.

*

1- Més enllà

2- Plenitud

3 - Ballarina a camell.

LES MARGARIDES BLANQUES

 

                                    LES MARGARIDES BLANQUES

    En una ciutat propera hi havia un carrer molt enlairat, a la part vella de la població. Una de les cases tenia un pati a la planta baixa. Per aquell pati hi havien passat veïns de molts oficis i moltes històries. Primer va ser el taller d’un sabater pegot, dels que posen pedaços a les sabates. Penso que el pobre sabater ara s’hauria mort de gana perquè ningú porta sabates. Tothom va amb esportives!

    Més endavant hi va haver una majordona, la Cristobalina, que tenia margarides plantades i criava coloms. Era tan bo, el colomí rostit! Però, ai, ara ningú sap què és una majordona ni un colomí i, a més, la gent odia els coloms de la ciutat perquè, diuen, tot ho embruten.

    També hi va viure una modista que feia vestits ben lluents per a les mestresses del bars de tot aquell barri, els que tenien fanalet vermell. Però ara es compra per Internet. Ai, els oficis perduts!

    Al pati s’hi celebraven revetlles amb coques, síndria i música. Últimament s’hi bevia el «Petonet», tan gustós. Havia estat una casa feliç, aquella.

    Finalment, a la casa hi va anar a viure una família en la que tots eren, com se sol dir, molt bona gent. La nena de la casa es deia Roseta i tenia vuit anys. Van arreglar i pintar el pis i plantar flors al pati en torretes. Tot era alegre. De tant en tant hi baixava algun colomet. Estaven contents.

    Però, com s’ha dit tota la vida i tothom sap, la felicitat no dura sempre i a la casa feliç hi va haver un contratemps. El que va passar allà, els sol passar, dissortadament, a moltes persones.

                                                                    ***

    A la mateixa ciutat, una escriptora jugava amb les paraules. En una altra ciutat, una dibuixant molt estimada, Pilarin Bayés, inventava figures de molts colors. Els que formaven la Lliga Contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre van "lligar" aquests dos caps i de la feliç trobada, amb el temps, va néixer un llibre que es diu « LES MARGARIDES BLANQUES», un pom de flors per decorar la vostra biblioteca.

"AMOR UNDIQUE FLORET"

 

EN LA MORT DE L'AMIC

LA PRIMERA NIT SENSE TU

fa més distants les imatges

que repasso de forma mecànica:

gent al carrer, taula parada,

televisió i projectes;

lluny, diria jo, d’una estança

transparent, aïllada, continguda

dins només dels teus ulls blaus

observant el que faig sense tu,

acompanyant-me sempre

amb moviments ingràvids

i pensaments comunicables:

em veus i et veig,

camino amb tu que no hi ets,

serà tot nit? O hi haurà dia?

=========================

Olga Xirinacs

26 – 11 – 24

=========

1 - Monsenyor Miquel Barbarà a l'orgue de la catedral de Tarragona.

2 - Collage d'=X.

TRES BATES BLANQUES

 

TRES BATES BLANQUES

El matí s’ha fet molt agradable amb visita a les tres bates.

La primera, la del meu metge de família, amable i eficient. «Vinc per coses petites», li dic. Parlem dels dolorets habituals d’ossos, presents en gairebé tots els cossos vells fins que es detura el mecanisme; i de com aprenem a conviure-hi. De tant en tant un os o tendó se’ns rebel·la i és quan cal demanar consell. Una abraçada de comiat. Sabeu aquella dita en to de responsori? «Aquí reposen els ossos / d’un que els tenia molt grossos / (els ossos).»

La segona bata és la de l’òptic. Els que de lluny hi veiem doblat ( jo, d’un sol ull) tenim diplòpia, diuen. Hi ha solucions diferents i una consisteix a col·locar al vidre de les ulleres un plàstic prismàtic que ens retorna la visió normal. I també la televisió: veure els artistes bessons, per bé que treballin, seria massa. Sortim al carrer a fer la prova i tot és correcte. Li dic: «si visqués en un carrer amb vista a una altra casa, no em faria res. Però soc davant del mar i bé hi he de veure lluny... L’home riu, comentant: «és clar, vostè viu allà (fa un gest ample) i el mar no s’acaba mai...»

I tant, que no. Ara, tarda de dissabte, quan escric això, catorze vaixells s’esperen fora port per ser descarregats. Per la línia de l’horitzó passa una baluerna gegantina que és un creuer, rumb a Barcelona. Després, l’infinit i salvatge.

La tercera bata, a la farmàcia. El matí ha avançat. La conversa amb el farmacèutic es va omplint de color. M’explica anècdotes de quan ell era xiquet i les seves aventures des del mas on vivia la família. Li recomano que ho escrigui tot, que val la pena recordar i conservar aquestes memòries. Ell, primer, dubta.

En aquest punt, algunes persones dubten i argumenten que no saben escriure (¿?). És que en un primer moment es pensen que se’ls demana escriure per publicar, i s’espanten. No, amics. Escriviu sempre, primer per a vosaltres, siguin quins siguin els records. Comprovareu com la vostra memòria els ha desat ben desats, amb colors, moviments, converses... I us agradarà haver-ho apuntat al vostre quadern, paraules vives que us alegraran la tarda. Quina tarda? Potser la de les vostres vides.

Ja era hora de dinar.

Pocs dies després vaig portar al farmacèutic «El baró rampant», d’Italo Calvino. Quan em va explicar que havia pujat sovint dalt dels pins i que una vegada... Bé, ho deixo aquí. El meu arbre preferit era el cirerer.

2 collages d'OX.

NO HI HA RETORN

 

NO HI HA RETORN

5-9.24

*

Ha entrat setembre, fins ara el mes dels retorns. Escric el verset del dia per al «Club dels poetes vius»: «Adéu, orenetes, / torneu d’aquí un any. / S’acosten aus negres / de mal averany.»

La soledat continuada fa que els dies em passin pel cervell com un corró que aplana el paisatge interior eliminant els relleus. La família s’ha dispersat: feines, destinacions, estudis. Ja no queden celebracions que alegrin l’erm dels dies. Tretze dies passats a l’hospital revelen que el cor no em funciona prou bé. La lentitud deixa veure la mort com s’acosta. Amb el cardiòleg parlem de la qualitat de la vida que resta, no pas de la llargada. Però... em quedarà temps per reprendre la novel·la-crossa que m’ajuda a caminar literàriament?

Passo un canal de tv. on comencen Río Bravo. Aquella música... aquells totxos vermellosos, són més vells i cremats encara pel record que s’hi afegeix? És veritat que era millor aquell petit fragment de temps encastat a les cares feréstegues, als amarants secs rodant pels carrers, a les remotes construccions de fusta, quan ho vam començar a veure? Hi retrobo part de la vida que va ser feliç.

Admiro els canals d’història i ciència, que em porten nous aprenentatges. El meu cervell no pot capir els milions de segles d’evolució ni les distàncies astrals. Elogi de la lentitud. Però així que et vas formant idea de les llunyanies, l’home declara la guerra des de l’hora primera intentant destruir tot allò que semblava o podia ser admirable i que tant costava de créixer i mantenir. Destrucció. Personal i general en camins paral·lels. El cor encara batega i, malgrat tot, potser viurem tants anys com sembla que vivien els antics profetes. Això sí, matant-nos entremig.

                                                                  ***

ELLS SEMPRE HI SÓN

 

ELLS SEMPRE HI SÓN

Estimats amics, tant de bo tingueu dies feliços allà on sigueu.

Els meus dotze dies a Caldes de Boí s’han acabat. Els matins, sortia a respirar l’aire tan net i a buscar una pedra o un marge per seure a pintar una aquarel·leta. Escoltar el riu i els ocells és un gran privilegi. De tarda, al saló, muntar la tauleta pels petits collages de retallar i enganxar. Mentrestant, la tarda minvava entre dues muntanyes amb precioses gradacions de verd i groc, i la remor eterna de les veus perdudes dins la Noguera de Tor.

Però hi ha els militants. Ens hem hagut de sentir: «hable en cristiano». Són els militants de la ignorància que s’imposa, forasters de l’Espanya profunda (o no) i en cap manera cristians, perquè Jesús no parlava la llengua de l’imperi (el que ells patien) ni molt menys el castellà (el que patim nosaltres). «Todos debemos hablar la misma llengua», ens repetien. Sempre en contra nostra.

El responsable que em va atendre per a les primeres instruccions mèdiques, em va etzibar: «No la entiendo». Cap document, cap menú, cap anunci d’actes a la pissarra en català. ¿On som, minyons? Al cor del Pirineu.

Aquests pertinaços (com la sequera) del «hable en c.» van interrompre la missa al petit i preciós santuari de Santa Maria de Caldes per instar el rector que parlés en castellà, perquè ja els devia bullir el cervell sentir que aquest meritori religiós de raça negra parlés català. «Marededéusenyor!», que exclamava en Higgins al primer Magnum.

Com cada estiu, els bons amics em van organitzar un recital dels meus poemes. Copien els poemes, els voluntaris se’ls estudien, preparen les cadires, busquen un sistema de micros que el Balneari té tancat i no ens deixa. La gent seu en semicercle. Veig els militats a primera fila i un calfred em corre l’espinada.

El Cinto, el meu bon presentador, naturalment ho fa en català i, en acabar, ells li demanen que ho tradueixi. Ell, en previsió d’algun exabrupte, ho fa. De seguida els vaig a portar el meu llibre bilingüe «El sol a les vinyes» / «El sol en los viñedos» (Òmicron) per a la seva comprensió, i ja no van dir ni piu. Un altre senyor de parla castellana em va felicitar perquè «lo entendió todo y no encontró palabras retorcidas.»

Ara sembla, però, que les misses reduiran de dues en català a favor d’una altra en castellà. Compte, Bisbat de La Seu d’Urgell. Quina és aquesta Església Catalana? És que el país minva a favor de l’imperi? No seria cristià... Però em sembla que el costum s’estén. I nosaltres, impassibles.

La Noguera de Tor continuarà la seva conversa i la Vall serà bellíssima; jo ja no hi seré, però des d’on sigui, voldria veure créixer el meu país.

Olga Xirinacs - 7-7-24

CARTA D'ULTRATOMBA

 

CARTA D’ULTRATOMBA

21-6-24

L’any 1985 jo preparava una novel·la que el 1986 va guanyar el premi Ramon Llull, «ZONA MARÍTIMA».

A Tarragona tenim un cementiri marí, el Cementiri Britànic (territori de S. M. Britànica), dit popularment Fossar dels Jans. Voltat de palmeres, bignònies i buganvilles, descansa al Passeig Marítim Rafael Casanova, ben a prop del mar. Hi ha documents del 1900 que descriuen aquest lloc com a zona feréstega on les ànimes hi sobrevolen en dies de tempesta. Jo disposava de molta documentació sobre els difunts, que gentilment em facilitava el Cònsol Britànic a Tarragona, amic de la família.

Vaig treballar en una de les dues criptes del cementiri. Realment, són tenebroses i produeixen un cert recel. Hi vaig anar sempre acompanyada d’una bona amiga bibliotecària.

De tots els noms estrangers que hi figuren, em va cridar l’atenció una làpida blanca de marbre amb unes flors esculpides: Nora Holmboe. Vaig investigar. Va morir a 36 anys l’any 1936. Com que és l’any del meu naixement, em va quedar a la memòria. Va ser la dona del Cònsol de Cuba a Tarragona, Arturo Loynaz del Castillo.

Vaig escriure, sempre dins del cementiri, integrada en aquelles vides i les seves fatals circumstàncies. Formava part dels meus espais i Nora la primera.

***

Han passat molts anys. El dia 18 rebo un correu de l’Associació d’Escriptors (AELC) on s’adjuntava la carta d’un senyor que em volia conèixer i demanava que m’ho fessin saber.

El senyor Santi Gabino és el besnét de la Nora Holmboe, la meva amiga desconeguda morta el 36 i que em devia voler enraonar des de la seva làpida blanca.

Com bé diu Santi Gabino: «los ojos se me enaguaron al leer su carta...». La meva de resposta. Els detalls d’arbres genealògics i noms familiars serien sobrers en aquest correu, però la meva sorpresa i emoció en rebre notícies de Nora no sé si us la podeu imaginar. M’envia la fotorafia de Nora, una noruega fràgil i bella, elegant, confiada i amable. Es van conèixer amb el cònsol en un ball a l’ambaixada d’Oslo.

Santi és un senyor de 47 anys casat amb Oscar; viuen a LeLand, un poble petit a Florida, i va descobrir el meu llibre treballant en el seu arbre genealògic. No entenia bé el català i se’n va fer «fabricar» diu ell, un des d’Holanda (¿?), que l’ha meravellat, tot i que encara no l’havia acabat de llegir. Ja volia venir de seguida a veure la tomba de la seva besàvia, però la clau del cementiri britànic ens costa una enormitat d’obtenir perquè ara el Consolat és a Barcelona. Però estic segura que vindrà quan aconseguim la clau.

Encara una nota: Loynaz del Castillo era familiar de la poeta cubana Dulce María Loynaz, que sempre he admirat, sobretot per «Últimos días de una casa».

No cal dir que es tanca un cercle de coneixences gràcies als sentiments d’ultratomba, comunicats i recollits a través dels països i d’uns anys que encara em troben viva i receptiva: Nora, t’has volgut donar a conèixer abans que em morís. Gràcies. Et portaré flors.

***

Noteta: Dilluns marxo uns dies a Caldes de Boí, a refer-me de la meva persistent enyorança.

***

Foto de Nora, soltera ( aportada per Santi Gabino, besnét de Nora)

Olga observant la tomba de Nora (Diari de Tarragona) 1986 aprox.