A VEGADES L'ANY S'ACABA

A VEGADES L’ANY S’ACABA

            *

            30-12-13

            *

Dels braços del llum de sostre pengen cintes de colors que s’acaben davant dels plats amb un petit obsequi per cada comensal. Any Nou.

            Curiós. Rellegeixo dietaris i cartes de gent tan diversa com Clara Wieck, Stravisnky i Rilke per trobar les seves apreciacions sobre festes com les d’aquests dies. Però tots semblen estar massa ocupats preparant els seus concerts, assaigs i viatges i passen per sobre de tradicions ancestrals, anteriors al cristianisme i, per això mateix, inscrites al nostre subconscient, el corrent subterrani que alimenta el cervell. El seu espai de temps, tot i ser comú a l’ésser humà, es distribueix d’altra manera, segons interessos generalment de feina. També curiós que l’únic que fa menció de Nadal és Rilke i, encara, perquè envia regals a una dona i es veu obligat a escriure-li una tarja.

            Caldria un repàs més extens per concloure si les festes de Nadal es circumscriuen a la llar, cosa que és certa, i si afecten més les dones. ¿Qui vigila mantenint el foc? ¿Qui proveeix? ¿L’home de món és massa dur per cedir al sentiment? ¿O encara no ha descobert la intel·ligència emocional?

            Seurem a taula i celebrarem l’entrada de l’any amb un dinar, costum heretat de la meva àvia i que potser s’acabarà amb mi. Entrarem als temps despullats de l’hivern nu sense concessions amables. El fred s’estavellarà contra el sol duríssim de gener i el mestral capgirarà les ones. Anem avançant anys. Avui, amb la infermera, comentàvem que no ens agradaria gens tornar enrere en la nostra vida, que tant ens ha costat de fer avançar fins al lloc on som. L’any ens demana i ens promet un esforç més. Duresa de gener i un plat de sopa. A alguns ens sap greu deixar el recer abrigat. ¿Són millors els que l’ignoren?

            *

Collage d'OX. Col·lecció 'Últimes Llums'

L'EDAT DE LA INNOCÈNCIA

L’EDAT DE LA INNOCÈNCIA

*

27-12-13

*

Vull escriure un record de Nadal grat i tendre, suggerit pel post ‘El Vel d’Harmonia’, de Teresa Costa-Gramunt quan explica una seva vivència. Sé de quina manera algú qualificaria el que escriuré i, no obstant, m’hi arrisco.

            Era ‘cantora’ al cor del meu col·legi, Carmelitas de la Caridad ara dites Vedrunes. Col·legi construït i decorat per Jujol. La nit de Nadal, les monges convidaven les ‘cantores’ a dormir al col·legi, als llits de les internes, que eren a les seves localitats per vacances. Després de la missa del gall, les ‘hermanas’ ens oferien un ressopó amb torrons. Elles i nosaltres fèiem una rotllana i cantàvem nadales i més nadales ballant. Aquella momentània treva de la formalitat diària ens enlluernava i estàvem contentes i engrescades. Veure les monges severes saltant en rodó i també engrescades només era privilegi d’aquella sola nit tan especial.

            Els dormitoris de les internes eren en una sala ampla, separats per paravents i cadascun amb els seus armariets corresponents. Tot clar, tot pulcre, i nosaltres amb les nostres converses de nenes, que no volíem dormir sinó enraonar. Però dormíem. L’endemà ens venien a despertar els ‘angelitos’: eren les monges que cantaven finament amb el sistema paper de seda sobre una pinta, ¿ho heu provat mai? Doncs això, angelical. Ens llevàvem, rentàvem i ens servien l’esmorzar. Ja s’havia acabat la nit màgica i ens acomiadàvem, les externes, les ‘cantores’, contentes d’haver viscut tal privilegi. Jo diria que ens estimàvem: ens sentíem estimades pel col·legi i per la família que ens esperava, i celebraríem el dinar de Nadal, però el moment màgic i nocturn el portàvem al cor, com un somni.

            Eren temps repressius. Tot es feia en castellà –menys les nenes, que parlàvem totes en català, a l’inrevés dels col·legials d’avui-. L’educació era segregada. La meva mare era de parla castellana. I aquí sóc jo, tants anys escrivint en català i esperant –amb ajuda del meu metge de capçalera-, el dia de la independència. Però el record, aquell record... sols el puc comparar al Nadal que ens canta Bing Crosby, quan escriu les seves postals, veu com neva i recorda la infantesa.

            *

Col·lecció 'Autobiografia. Collage d'OX.

TEMPS NOU

TEMPS NOU

*

24-12-13

*

Les eines reposen, tot és endreçat i la gent, dins, celebrem el fet de ser vius. També recordem els morts, també, i alcem una copa perquè saben que, d’una manera o altra, som amb ells i ens somriem amb complicitat.

            Dins de cadascun de nosaltres, que som duals, existeix un esperit burlesc. És lleuger i amb ales i pretén alçar-se per sobre de les realitats pesants de cada dia. Moltes vegades  el volem ignorar i fem mal fet. Recomano, aquests dies de festa, obrir la cistella de les meravelles reprimides i alliberar d’una vegada allò de més bell i imaginatiu que portem dins: ¿què en sortirà? ¡Sorpresa! Deixem-nos anar i veurem la gràcia que no sabíem: escrivim-la, retratem-la, parlem-hi, pensem-hi, juguem-hi.

            Borbolla de xampany, ala de fada o de papallona, cabell que el vent esbulla, somriure fugaç. Celebrem que som vius, que al cel hi ha estrelles: oh, aquest Venus radiant, que la mare en deia “lucero vespertino”. Amb tantes coses bones i precioses que sabem fer, el temps nou hauria de ser més feliç. Digueu-me ingènua i us respondré que sí: sentimental, ingènua i tossuda, sóc.

            *

            Collage d’OX

NIT DE VETLLA

NIT DE VETLLA

*

23-12-13

*

“Eixa nit és nit de vetlla / ha parit una donzella / la miren i fa sol...” Aquesta és una preciosa peça de Josep Gols (Els Pallaresos 1879-La Canonja 1938). Una petita peça reflexiva i harmoniosa que, com altres nadales, convida a vetllar.

El llenguatge és ric. Penso ara en vetllar, desvetllar, despertar. No és ben bé el mateix desvetllar-se que despertar-se: el primer verb suggereix un lent retorn a la consciència, i el segon una tornada més ràpida. Ho he escrit a propòsit de l’article que he hagut d’enviar ¡ja! pel llibre de la Setmana Santa. En l’oració nocturna, Jesús no va desvetllar els deixebles, perquè ell estava prou angoixat per anar amb miraments; els va despertar, en veure’ls adormits quan se suposava que havien de vetllar. No els va tocar suaument l’espatlla, sinó que diria que va ser més contundent.

La nostra apreciació de Nadal és d’una mare que vetlla. D’uns acompanyants que vetllen. D’un món cristià que vetlla i escolta. Es vetlla un nadó i, per tant, la mirada és tendra, i convé, amb el món tan endurit que vivim, abans i ara.

           Tenim una situació social que requereix vetlla. Durant una vetlla s’acompanya, es vigila (vigília), es conspira, es treballa, ens divertim, fem projectes, preguem, meditem, estimem, juguem... Per això ja he encès les vetlladores de casa.
          *

ANTICRISTIANS

ANTICRISTIANS

*

20-12-13

*

Llegeixo amb tristesa un article del periodista Àngel Juanpere al Diari de Tarragona, que titula (tradueixo) “¿VETLLAR PELS MÉS POBRES?” Estic totalment d’acord amb el que diu i n’ofereixo un extracte perquè penso que cal saber aquest estat deplorable de coses: “La ‘Conferencia Episcopal Española’, integrada per tots els bisbes espanyols, té el 51 per cent de les accions d’una cadena de televisió, 13TV que, des que va iniciar les emissions el 2010 sempre ha tingut números vermells. Només en dos anys ha acumulat pèrdues de 25 milions d’euros.”

El periodista qualifica l’emissora de tendenciosa o simplement desinformada, i continua “No obstant això, l’Església s’ha estimat més injectar una quantitat important a la seva TV abans que a Càritas, una entitat social       que depèn de la ‘Conferencia Episcopal’ i que treballa amb els més necessitats del país (...) El mes de febrer 13TV va ampliar capital de la cadena amb accions per valor de 3.428.400 euros de prima, que han estat subscrites per la ‘Conferencia Episcopal’, atorgant-li una línia de crèdit participativa de 8 milions d’euros".

“El nombre de persones amb greus problemes econòmics i socials augmenta cada dia. Mentrestant l’Església, una de les institucions que hauria de vetllar més pels desfavorits, inverteix milions d’euros en la seva televisió, una televisió que no es dedica a inculcar els valors cristians.”

Aquesta Església és la que influeix en la política fins al punt de fer canviar lleis. I la que amb les seves recents declaracions intenta escanyar un poble que vol ser lliure. ¿Qui diu que l’Església no es posa en política? No fa altra cosa. Que lluny és del cristianisme i de la caritat, que lluny.

*

Foto: vitralls a la catedral de Tarragona.

FARIZADA I LA INDEPENDÈNCIA

FARIZADA I LA INDEPENDÈNCIA

*

18-12-13

*

Farizada, la del somriure de rosa, és una princesa persa protagonista d’un dels contes de Les Mil i Una Nits. Farizada, busqueu-la, és l’exemple i model de la dona forta, generosa i alhora compassiva. Model adaptable a tots els temps i situacions.

Farizada, en un conte de camí, va a buscar les tres coses que curaran el rei, el seu pare. Altres cavallers poderosos hi ha anat abans, i per la seva supèrbia han quedat convertits en roques de basalt, negres i dures, provocatives i amenaçadores: volen fer desistir Farizada i aniquilar-la. Però ella és valenta. Sola, fa el camí cap a la salvació del pare, ignorant el mal que li pronostiquen.

Farizada, catalana, va camí de la independència que farà del seu un país lliure. L’amenacen per totes bandes amb les més negres provocacions. Poderosos cavallers que són monstres de malícia i perversió. Però ella avança, sola i amb les mans a les orelles, amb temor, però amb determinació. Troba un final feliç i encara és generosa per arruixar amb l’aigua d’or el basalt i tornar la vida als mals cavallers.

Una dona. Una dona, en el conte, sola. Ben diferent d’Ulisses, que va necessitar taps de cera i que els seus mariners el lliguessin al pal major per no cedir al cant de les sirenes... Aquí de dones decidides en tenim, valentes contra les negres amenaces de banda i banda de camí. Farizada ha de trobar la solució, per més que bordin.

*

Il·lustració de J. Segrelles per a Les Mil i Una Nits.

TRIPLE BUIT

TRIPLE BUIT

*

16-12-13

*

“Quan vostè va escriure el llibre sobre els suïcides del Balcó, m’hauria d’haver consultat a mi primer”, em diu un testimoni fiable, també amb domicili proper. “Vindré a prendre apunts amb el bloquet”, li prometo.

Un dia el van avisar que un home es volia tirar pel Balcó. Al buit. Hi va anar corrents per impedir-ho i l’home es resistia. Com que l’amic és judoka, va immobilitzar a terra el pressumpte. Quan l’anava a agafar per la mà, resulta que es troba el buit: l’home no tenia mà. Els policies que venien amb les manilles tampoc les van poder fer servir.

El penúltim suïcida que va aconseguir tirar-se no tenia braços. N’hi ha que demostren prèviament les intencions i n’hi ha que no. Trobo un pensament al llibre que llegeixo i em sembla apropiat per explicar una altra classe de buit, el buit interior:

“En què consisteix la soledat? ¿Es tracta d’una soledat que ens és donada? ¿Existeix al nostre interior, atenta a l’oportunitat de créixer fins que ens superi? ¿I què passa si algú es veu obligat a cedir a la soledat?” (Mons Kallendoft, escriptor suec.)

Aquests dies al voltant de festes hi pot haver soledats que ens superin.

*

Ciutat de seda. Postal collage d’OX

POLÍTICA

POLÍTICA

*

13-12-13

*

Som a la seu d’Òmnium Cultural presentant la campanya “Un país normal és solidari”, de cara a la celebració del seguit d’actes que es faran a Tarragona el dia 15, dedicats a la Marató de TV3.

            Deixo de banda el ‘país normal’ i la ‘solidaritat’: d’aquesta última ja n’he escrit fa pocs dies. Un dels assistents a la roda de premsa demana als periodistes: “que això no es confongui amb política”. Dissenteixo totalment. TOT és política. Política vol dir, en el seu origen, construcció de la polis, ja en parla clar el filòsof Ferrater i Mora a “Les formes de la vida catalana”. Cada acte que fem és política perquè conforma la població d’una manera o altra, segons les nostres actuacions. Construïm, doncs.

            Altra cosa és política de partits. El que segurament devia voler dir qui parlava era que aquells actes no els organitzava cap partit polític sinó la institució, forta, àmplia i creixent, que és Òmnium Cultural.

Ara, la satisfacció per l’acord de la consulta entre partits catalans es reflecteix a les cares dels qui tan han treballat per aconseguir, precisament, el país normal que encara no som. Qui representa el que en diem societat civil, somriu, aplegada, i sap que haurà de mantenir l’atenció i l’energia més que mai. Política, és clar que sí.

*

‘El gran salt’. Collage d’OX

EL CARTER COMPASSIU

EL CARTER COMPASSIU

*

9-12-13

*

Pels voltants del mercat faig una estona de camí darrere d’un carter que porta el carret groc i blau amb la correspondència. Pels voltants del mercat, també, hi ha un viacrucis, un rosari o el que se’n vulgui dir, de pidolaires asseguts a terra als llocs estratègics, més l’acordionista fidel. L’acordionista fa la seva música eterna, sempre la mateixa, amb un amplificador discret. Els pidolaires roseguen lletanies o salmòdies, també sempre les mateixes, elevant el to quan passa un vianant, però com que és ple de gent, el zumzeig és continu, de manera que si no circulessis et podries quedar adormit, que n’hi ha que dormen drets.

            El carter que camina davant meu va deixant una moneda a cada pidolaire. Aquest fet em planteja molts dubtes i curiositats: ¿quants mendicants troba el carter a la seva ruta?; ¿els mendicants coneixen el carter compassiu?; ¿el carter els deixa una moneda cada dia?; ¿el carter em podria dir si sempre troba els mateixos pidolaires o fan torns? Hi he de parlar sens falta, aquesta incertesa em rosega.

            *

Postal collage d'OX.

PANCARTA

PANCARTA

*

7-12-13

*

Aquests dies serem solidaris i caritatius o tot el contrari, hi ha gent de totes les tendències. ¿Què és millor? Jaume Reixach descriu les campanyes amb gran lucidesa al Punt/Avui d’avui mateix.

M’han demanat diversos suports per una campanya que es fa amb gran espectacularitat, o sigui, amb bombo i platerets. Res d’allò que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra, que això de la discreció és antic i no es porta.

¿Que la gent si no veu força faramalla i lluentons no es treu el cèntim de la butxaca? No totes les campanyes actuen igual, i en respecto més unes que altres. Però si som així, ves què hi farem.

*

Pancarta. Foto d’OX.

EN ÉXTASIS, CUAL TERESA...

EN ÉXTASIS, CUAL TERESA...

*

4.12.13.

*

“Vivo sin vivir en mí:

pues vivo por la bandera.

Alto cielo el que me espera,

rojigualda y victorioso,

que soy de un pueblo orgulloso

y de una estirpe altanera.

“En esta tela bendita

me envolveré cual sudario,

pues que su tacto me excita

como si fuera el Calvario.

Ved mi semblante lloroso,

afligido y sostenido

en éxtasis, cual Teresa.

El asta así me atraviesa,

dura, firme y enhiesta,

Roja, invicta y manifiesta.

“Vivo en este sinvivir

con mis buenas compañeras,

pues para arrebatos tales,

imposible sin banderas.

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

EL MÉS GRAN DELICTE

EL MÉS GRAN DELICTE

*

2-12-13

*

Entrem al desembre més o menys congelat. Com de costum, uns se n’alegren més que els altres. Ara no em refereixo a les situacions de misèria real de les capes baixes de població ni del benestar creixent i ostentós a les bandes altes. No. Sinó de les satisfaccions o disgustos personals que provoquen aquests dies. Ja he pogut llegir als mitjans allò tan pijoprogre de: “a mi el folklore del Nadal em fastigueja”. I també tot el contrari. Es podria dir, doncs, que aquest és un mes provocador.

            Fullejant un llibret d’Unamuno que hi ha en un dels petits prestatges/biblioteca que tinc repartits per la casa, trobo un esment de Calderón. És quan el bon rector del poble de Lucerna de Valverde, don Manuel, confia a l’amiga Ángela: “(...) ya lo dijo un gran doctor de la Iglesia Católica Apostólica Española, ya lo dijo el gran doctor de ‘La vida es sueño’, ya dijo que ‘el delito mayor del hombre es haber nacido’ Ése es, hija, nuestro pecado: el de haber nacido (...)”

            Hi estic d’acord, però no puc tornar enrere, perquè l’evangelista assegura que no es pot entrar de nou al ventre de la mare. Amb els anys arriba l’època dels grans  descobriments. Recordes el llibre de J. Pous i Pagès (1873-1952) “Quan es fa nosa”(1904). I t’adones que fas nosa. També els mitjans s’encarreguen de recordar-nos la càrrega que som els grans i els encara més grans. I voldries alliberar-te tu mateix, la família i la societat d’aquesta pesantor que ens/els produïm. Llavors és quan, amb Calderón, Unamuno, Mallarmé i tots els que han arribat a les mateixes realitats, sabem que el nostre delicte primer és haver nascut.

            ¿Qui em canta, per consolar-me, el Nadal Blanc de Bing Crosby? Sí, aquell que recorda quan érem infants i encara no havíem fet els terribles descobriments.

            *

            Postal amb frase de Mallarmé.